DIA 22. SANTA CECÍLIA

ERA la patrona dels músics, els quals havien estat aplegats en confraria sota la seva protecció. La veneraven en una imatge de l’església de Santa Maria de la Mar, on tenien vinculada la confraria. Sembla que una part dels músics havien viscut al carrer de les Trompetes, entre els Canvis i les Voltes dels Encants, vora, per tant, del temple susdit. Uns altres vivien a l’altre carrer del mateix nom, vora de la plaça del Rei, i al carrer de l’Àguila, que hi era immediat, desaparegut en obrir-se el carrer d’En Jaume I.

Tocadora de clavicordi, segons la capçalera d’un romanç set-centista valencià. (Col. de l’autor)

La confraria havia celebrat una festa molt solemne que s’havia distingit per intervenir-hi una gran quantitat de músics. Tenia un caràcter propi i especial i era una de les funcions religioses més musicals d’aquells temps. Això feia que hi acudís tota la gent filharmònica i amiga de la música. Finides les festes, celebraven una processó, a la qual concorrien tots els confrares aplegats en petites orquestres, i mai no deixaven de tocar durant tot el curs. Tomada la processó al temple, els grups s’escampaven per la ciutat i feien tocades en diferents places, per tal d’alegrar el veïnat i de donar força lluïment a llur festa.

El grallaire, segons una auca set-centista mallorquina del Sol i la Lluna. (Col. de l’autor.)

La tradició ens parla d’una santa Cecília catalana, filla i dama del castell de Marganell, que s’aixecava a Montserrat, on més tard va haver-hi el monestir de Santa Cecília, precisament en record i honra d’aquesta santa.

Santa Cecília és invocada contra els mals donats i els embruixaments, i contra tota mena de malures donades pel diable i per les bruixes. A l’església del Tarròs es venerava una imatge d’aquesta santa que gaudia de molla fama en aquest sentit. Acudien a visitar-la grans corrues de neuròtics, especialment el dia d’avui, i els que practicaven la devoció de treure els diables del cos. Aquesta devoció estava en competència amb la del Sant Misteri de Cervera. Una i altra tenien llurs devots i partidaris que atribuïen més virtut i més do curatiu a l’una que a l’altra, però també hi havia qui acudia a les dues.

El sonador de viola de roda, segons una auca vuit-centista. (Col. de l’autor.)

Des de temps vells que els guitarraires barcelonins han tingut fama de molt destres; exportaven guitarres a moltes terres mediterrànies i encara a d’altres. Avui celebraven llur festa i fou costum que els vells ministrers i senadors de música sorda, és a dir, de corda, especialment els de guitarra, voltessin per la ciutat i deixessin sentir els acords millors de llurs instruments per a gaudi i goig del veïnat i en honor i glòria de llur patrona.

L’exercici de la música havia estat malvist i desconsiderat, potser perquè la joglaria i l’histrionisme foren practicats per jueus i alarbs. Fins a temps ben acostats a nosaltres, quan s’organitzaven festes i danses, la part econòmica corresponent als músics ni es tenia en compte; si restaven diners se’ls pagava, i del contrari s’havien de donar per satisfets amb el companatge, és a dir, d’haver-los parat taula i donat llit durant la festa. Per gairebé tot arreu, hom allotjava els flabiolaires, tabalers, grallaires i altres músics humils a les cases més pobres. La desconsideració que en general hom ha sentit pels músics i pels comediants fins gairebé avui constitueix una resta atenuada de la que se’ls tenia més temps enllà. Aquest concepte del poble és ben oposat al de l’etnografia.

SANT FILEMON

ELS criats veneraven sant Filemon; fou convertit a la llei de Jesucrist per sant Pau, al qual sempre va seguir i féu de servent en totes les seves predicacions pel món.

Diu la parèmia respecte al dia d’avui: