LA VIDA A POBLAT

A Barcelona, aquest mes s’establia l’hora hivernal per al tancament dels portals. Durant l’estiu, l’hora variava d’acord amb la llargada del dia. Cada mes s’obria a una hora diferent. El dia primer, el «Diario de Barcelona» publicava l’hora que regiria aquell mes per al tancament dels portals. Des del dia primer d’octubre, es fixava el tancament a les cinc de la tarda, hora que regia durant tot el temps dels dies curts.

Un quart abans de tancar els portals, sortia el tambor de la guàrdia i feia una passada, tocant un ritme especial, per tal de prevenir als qui es trobaven a fora de la ciutat, si els calia entrar, i als qui eren a dins, sí n’havien de sortir, que ja els mancava poca estona per a restar tancats a fora o a dins. Aquest timbaler era conegut pel tambor de la retreta. El poble interpretava el so del seu tabal per la fonètica de l’expressió entreu, gats; entreu, gats, en al·lusió als abundosos agradats de la beguda que, abans de tancar els portals, sortien a beure una mica de vi als molts berenadors i tavernes instal-lats en profusió de barraques de fusta més enllà dels glacis de les muralles.

El vi pagava dret d’entrada a la ciutat. Les tavernes de fora muralles el podien donar a més bon preu, perquè no havien de pagar aquest tribut. Tant per tant, els taverners de fora donaven el vas més ple que els de dins, i eren molts els qui s’anaven a aprofitar d’aquesta diferència, per tal de poder beure més amb el mateix cost.

L’espai comprès entre les muralles i el carrer de Bonavista, de Gràcia, era considerat com a zona de guerra i de fortificacions, i no era permès d’aixecar-hi cap construcció d’alçària superior a les de planta baixa. Tampoc no s’hi podien fer construccions d’obra. Per aquesta raó militar, els profusos llocs de beure i berenadors que poblaven l’ampla zona dels voltants de la ciutat estaven instal·lats en barraques de fusta i d’estores.

A l’hora fixada pel fur militar de la plaça, de cada cos de guàrdia sortia el capità de claus i tancava el portal que corresponia a la seva demarcació.

Tots els portals es tancaven a una mateixa hora, llevat del Portal de l’Àngel, el qual hom tancava una hora més tard, per tal de donar facilitats als qui no havien pogut enllestir llurs afers a l’hora normal del tancament. La Barceloneta restava fora de muralles. El tancament del Portal de Mar aïllava aquest barri del nucli de la ciutat, durant unes quantes bores. Això comportava molts inconvenients i perjudicis. D’allò que més es dolien els barcelonins era de no poder anar de nit al teatre, perquè, quan s’acabaven els espectacles, ja feia hores que els portals estaven tancats. Van recórrer a les autoritats, per tal de veure si era possible de resoldre aquesta deficiència. Foren concedits, als veïns de la Barceloneta, dos dies a la setmana per a poder anar a comèdia. Aquells dies, els portals de mar es tancaven una hora després d’acabada la funció del teatre. El poble va qualificar els dies escollits de dies d’hora d’Hòstia, car la Barceloneta era anomenada humorísticament L’Hòstia. Més ençà, el Portal d’Isabel, que s’obria al capdamunt de la Rambla, també va tancar-se més tard, per tal que els passatgers que arribaven a la ciutat per l’estació de Granollers no s’haguessin de quedar a dormir a fora del nucli urbà. L’estació referida es trobava a l’indret on avui s’escau la Plaça de Catalunya, cantonada amb el carrer de Vergara.

Els portals no tornaven a obrir-se fins l’endemà al matí, a les hores que fixava també l’autoritat militar. Com les hores de tancament, les d’obrir variaven segons la temporada de l’any, i sempre d’acord amb la durada de les hores de sol. Quan arribava algun despatx oficial en hores que els portals estaven tancats, per mitjà d’un mecanisme especial hom el feia arribar a mans del cap de guàrdia del portal principal, sense necessitat d’haver d’obrir rap porta ni que el document es retardés.

Modernament, s’obria el Portal de l’Àngel al punt de la una de la nit per tal de deixar sortir els vehicles de carrera i de deixar entrar els carros de la recollida de les latrines. Quan foren establertes línies de vehicles per viatjar, n’hi havia que, a fi de disposar del temps necessari per al trajecte i de poder arribar a les ciutats i punts més importants a les hores hàbils, havien de sortir a mitjanit. Per donar pas a les galeres, diligències i missatgeries que es trobaven en aquest cas, hom obria el portal únicament a l’hora que hem indicat.

L’extracció de latrines s’havia fel per sistemes molt elementals. Hom buidava els dipòsits amb portadores i galledes de fusta, amb les quals omplia bótes, que eren transportades per carros especialitzats en aquest tragí. El procediment era, doncs, tan laboriós com deficient. Per la vora de la casa on s’havia fet una extracció, durant uns quants dies hom no podia passar sense tapar-se el nas. Els nostres avis deien, amb referència a aquest cas:

Si cal jutjar per aquesta dita, probablement, abans del segle passat, les extraccions començaven a les onze.

Els guardaemprius passaven periòdicament per les cases i, amb una perxa molt llarga, sondaven els dipòsits de la latrina. Quan creien que s’havien de buidar, avisaven, i convenien el dia amb un dels veïns, el qual, a cada casa, curava d’ajudar a portar a cap l’operació: obria i tancava l’escala a les hores convenients i s’encarregava de fer llum i de donar facilitats per a la feina. Cada any, els guardaemprius solien donar a aquests ajudants un pollastre, per Nadal, en pagament. Aquestes operacions havien d’estar enllestides abans de les sis. A aquesta hora el Portal de Sant Antoni s’obria expressament perquè sortissin els carros. No podien entrar ni sortir per cap altre portal que els dos que hem indicat. Del primer, passaven una nota al segon, per la qual feien saber als portalers el nombre de carros que havien entrat. En sortir, els comptaven molt estretament, puix que a aquesta mena de carros els era rigorosament privat de restar dins de la ciutat, com també circular de dia. De nit, no podia circular cap mena de vehicle, si exceptuem els de viatgers, de què ja hem parlat, els quals només podien fer, just, el trajecte que anava des de llur posada fins al Portal de l’Àngel, i els carros de la latrina, que podien circular lliurement. Més tardament, fou permesa la circulació d’un vehicle funerari, el qual recollia aquells difunts que per pobresa no podien ésser conduïts al cementiri només que amb els vehicles de caritat. Per això, dels pobrets que havien d’ésser enterrats de nit, hom deia que se’ls emportava el carro de la latrina.

Aquests costums, que avui semblen tan allunyats de nosaltres, van donar origen a algunes dites. Els nostres avis, per qualificar algú de bulliciós i d’eixelebrat, li deien que semblava el tambor de la retreta. En sentit mig burleta, per aconsellar a algú que fes allò que aparentment semblava més convenient, li deien: Passa per l’Àngel, que faràs drecera. Efectivament, si hom es trobava al Pedró, a l’hora de tancar els portals, amb el temps tan just que no hauria arribat a l’hora al Portal de Sant Antoni, li era més convenient d’anar a voltar pel Portal de l’Àngel, que es trobava a més d’un quart de distància. Hom també solia emprar aquest refrany quan volia treure’s del davant una persona enutjosa.

A Barcelona, ara fa un segle, vers aquest temps els nostres avis començaven els passeigs per l’Esplanada immediata a la Ciutadella que s’aixecava on avui hi ha el parc. La gent vella i la mainada preferien anar a prendre el sol per aquells verals, per tal de veure els soldats, vestits amb uniformes llampants, que sempre abundaven pels voltants de la gran caserna i fortalesa.

A Barcelona diuen que aquest mes totes les bruixes van al rosari; se les pot identificar perquè duen els rosaris amb la creu trencada, puix que, igualment que el diable, com que són desafectes a Déu, no es poden servir de la creu perquè no hi creuen.

L’escurçament del dia i el refrescament de la temperatura convidaven a no transitar gaire, i hom feia més vida casolana que de carrer. La il·luminació pública era feta amb oli; el nombre de fanals era molt escàs, i no feien gaire claror, perquè els blens eren petits i els vidres sempre estaven enllaçats, encara que els netegessin, i només els encenien les nits de fosca, puix que quan feia lluna no es feien necessaris. Els pocs fanals i les llantietes que el veïnat encenia davant de les capelletes de les façanes, tot just si bastaven per a no haver d’anar a les palpentes. Al vespre, la gent feia, doncs, vida casolana, i es formaven tertúlies de veïns, les quals s’entretenien jugant a naips i, més rarament, al dòmino. Havia estat molt estès el joc de quina o de l’auca, jugat amb els fulls que duen aquest nom, partits en quatre parts, una per a cada jugador. Dels cinc que hi podien jugar, un feia de banquer i tenia una bossa en la qual anaven quaranta-vuit canonets de canya, amb un rodolí, ben cargolat, dins de cada un. El banquer remenava la bossa, treia un rodolí i cantava el número, el qual consignava a un extrem, donant-li un nom estrany, propi del joc, conegut i acceptat. El qui tenia el rodolí en el seu tros d’auca, havia de posar una guixa, llentilla o altre gra admès, com a punt, damunt del rodolí corresponent; i el qui primer aconseguia treure cinc rodolins de rengle, tant en sentit vertical com horitzontal, feia quina, és a dir, guanyava, cobrava el premi establert i tenia dret a gaudir de la banca. El banquer remenava la bossa, treia els rodolins i els cantava tan de pressa com podia, per tal de confondre i atorrollar els companys, perquè no tinguessin temps de reaccionar i cercar el rodolí cantat. Modernament, aquest joc ha pres una altra fesomia; en lloc d’auques, s’hi empren cartons numerats, poden jugar-hi tants com se vulga, i hom l’anomena el quinto. Per la ruralia valenciana, no fa pas gaire que encara el jugaven. Li donaven diversos noms estranys i pintorescs, presos de la interpretació que hom donava al significat del primer rodolí. Les auques de rodolins que empraven eren circulars, de factura diferent de la de les catalanes. Era joc de comares de veïnat.

Un altre joc casolà molt estès era el de l’oca, el qual, per algun temps, sembla que es va confondre amb el de l’auca; aquest és el que li va donar el nom, puix que auca és una forma arcaica del terme oca. Consisteix en una carrera d’obstacles seguida per unes oques, cada una de les quals és representada per un jugador. La cursa està figurada per un encasellat numerat, estès en espiral, imprès damunt d’un full de paper, el qual fa de camp de joc. Cada jugador, de manera alternada, tira uns daus, que marquen el camí a fer damunt de l’encasellat. Durant la ruta, s’ofereixen esculls, que cal salvar seguint les regles establertes pel joc. El qui té la sort d’avançar més i de salvar més de pressa les dificultats, arriba a la meta, situada al centre del full (el qual simula ésser un jardí amb un estany, on pot rabejar-se l’oca), i guanya. Aquest joc és vell; ja el practicaven els grecs, encara que molt diferent de sentit i de forma. Tenia caràcter astrològic i judiciari. L’encasellat era estès damunt d’un jardí, i aquest, distribuït tot d’altra manera. En el centre o punt neutre situaven una oca, la qual obligaven a trescar per damunt del traçat, i treien averanys i oracles de les caselles que la bestiola trepitjava i del conjunt dels seus moviments.

Aquest joc està molt estès per Europa; més pels pobles freds, els quals fan més vida casolana, que pels meridionals, de clima més benigne. Sembla que els primers fulls volanders que es van estampar foren jocs de Foca; se’n va imprimir molt a la primeria de l’art de l’estampa. Els primers venedors de llibres impresos anaven pel món Venent llibres en mercadatge ambulant; els duien dins d’un sac. A més de llibres, portaven fulls del joc de què parlem, i si després d’haver proposat la venda d’un llibre el requerit no els el comprava, li demanaven que almenys se’ls quedés un joc de Foca, per compensar el temps invertit. Atès aquest costum, sembla que es degueren imprimir un gran nombre d’aquests fulls incunables, però no se n’ha conservat cap exemplar, que nosaltres sapiguem.

En les tertúlies familiars havien estat tradicionals les funcions d’ombres xineses, que tant s’havien fet així mateix per la Quaresma i de les quals vam parlar extensament en la pàgina 613 del volum II. Quan les sessions no s’inauguraven precisament el primer d’octubre, com expliquem en tractar d’aquest dia, era costum inaugurar la temporada amb dues farses: de màgia l’una, i còmica l’altra. Sempre es començava per la Làmpara d’Aladí, la qual donava ocasió als artífexs de la facècia a lluir-se projectant escenes amb gran diversitat de colors, que hom suposava emanats de la llanterna de meravella i que comportaven tota una tècnica lluminosa, obtinguda mercès a llur gran enginy aleshores que hom comptava amb tan pocs mitjans, car a penes si es coneixien els llumins. L’argument era tret de les profuses històries de fil i canya que han difós les magnífiques rondalles de Les mil i una nits per la majoria dels pobles de cultura mediterrània. La peça còmica obligada era la titulada L’ase perdut i cercat a brams, durant el descabdellament de la qual hom imitava el bram de l’ase nombroses vegades, i en no pocs casos els espectadors simulaven també bramar com els artistes. Aquest sainet formava part del repertori de teatre de sala i alcova i del fons tradicional de literatura de canya i cordill.

Per l’octubrada hom començava a passar el rosari entorn de la llar, dirigit per l’avi o pel cap de casa, per l’hereu o, en alguns indrets, pel mosso major. Sota la campana de la xemeneia, vora de la llar i generalment a la dreta, hi havia, penjats en un clau, els grossos rosaris de boix que havien desgranat diverses generacions. Solien ésser obra de pastor, i a muntanya es distingien per les grosses creus molt musicades i treballades a punta de ganivet. Antigament, les cases pobres empraven rosaris de llàgrima escorredora; eren fets amb una corda que contenia tants nusos com grans els rosaris; els nusos estaven distribuïts a la mateixa distància i aplegats en grups, separats per nusos més grossos equivalents a les denes. Hom feia passar aquesta corda per dins d’una llàgrima grossa de fusta que hom mantenia quieta a la mà durant tot el rés. Hom també feia rosaris de pinyons i de pinyols.

Per les contrades lleidatanes fredes i pobres, especialment per las planes (l’Urgell i la Segarra), escasses de llenya per a fer foc i que estalviaven l’oli per fer llum, vers aquest temps la gent s’aplegava als estables i corrals per tal d’estar calents amb el baf del bestiar: allí filaven, cosien o feien altra feina casolana femenina, i explicaven rondalles i endevinalles o cantaven cançons.

A Andorra, vers aquest temps, començaven a treballar el tabac, collit a l’estiuada i ja prou sec i eixut per a poder-lo manipular. Era feina casolana i femenina que ocupava gairebé totes les hores de lleure passades a l’escalf de la llar. Esmicolaven les fulles petites, i amb les grans feien cigars cargolant-les i treballant-les a mà sense a penes tocar-les directament, per tal d’evitar que les mans fessin olor de tabac. Portaven els dits capçats amb uns didals de canya, semblants a unes llargues ungles, amb els quals manipulaven amb gran habilitat i lleugeresa sense ni tan sols tocar les fulles. Era feina ensopida i monòtona que convidava a cantar. Havia estat típica de tabacaires una graciosa cançó descriptiva d’una passada esdevinguda als músics d’una cobla de Puigcerdà que van omplir de tabac el tamborí i foren sorpresos per les guardes que vigilaven els passafraus.

Pel Pla de Llobregat, per la Conca de l’Anoia i per d’altres contrades properes, havia estat costum, els anys que les collites havien estat abundants i pròsperes, fer una forada, mig a tall d’aplec, al redós d’alguna ermita; s’hi feia una festa religiosa, a càrrec del comú, el qual sufragava també la pastada i la cuita d’un bon nombre de panets, que es repartien entre els fidels. També se solien fer balles. Darrerament es dansaven balls moderns, i no tenim dades concretes de cap ball especial.

Aquestes festes no es feien pas cada any, i era corrent que no es celebressin sempre a una mateixa ermita, quan dins del terme n’hi havia més d’una. Tenint molt en compte les facilitats de transport i altres circumstàncies conduents a fer més fàcil i còmoda la festa, sembla que hom tendia a celebrar-la, amb preferència, a les ermites dedicades a la Mare de Déu o en alguna altra de les que tenien un sant per patró; detall que sembla, també, poder constituir el record d’algun culte a la mare terra.

En arribar aquest mes, com que ja ban passat els aplecs, la majoria dels ermitans i dels quistors dels santuaris abandonen llurs ermitatges i emprenen els viatges de capta a profit del culte de la imatge titular de l’ermita. Duen, penjada al coll, una capelleta de fusta, que es tanca amb dues portes, dins de la qual hi ha una reproducció de la imatge, tota voltada de flors de paper i d’altres bonicoies. Davant de la imatge i per tal de resguardar-la, hi ha una reixa que permet veure-la bé sense poder-la tocar. De les parets i de les portes de la capelleta pengen medalles, escapularis i d’altres objectes de devoció.

Els quistors, en llurs romiatges, visiten les cases de pagès i sempre són molt ben rebuts. Mostren la imatge a tots els de la casa, els quals la besen, des dels més grans als més xics. Cada casa sol donar un mesuro de blat d’almoina, i el quistor el guarda en un dels cornalons de les alforges que porta penjades damunt de la mula que sol menar. Els quistors pobres les porten al coll i van a peu. Les cases on fa nit li donen acolliment, i bon pinso a la bèstia que mena, però no li fan almoina.

Hom contava, dels quistors cerdans, que portaven la capelleta tancada i que deien que la imatge per la qual captaven només volia veure els qui li feien almoina i girava la cara o maleïa als qui no li donaven res. La gent, per no ésser maleïts, donaven quelcom i aleshores el quistor obria la capelleta i els mostrava la imatge.

L’estada d’un quistor sempre és ben rebuda, puix que és creença que porten ventura i riquesa a les cases on fan posada. Solen ésser molt parladors i grans contadors de rondalles, llegendes i mil menes de facècies, entre les quals sempre excel·leixen un llarg enfilall de tradicions i de miracles obrats per la imatge per la qual capten. També solen ésser cantadors, i, durant llur sojorn a les cases on fan nit, sempre canten els goigs. L’estada d’un quistor constitueix un dia de festa i d’alegria, puix que comporta una llarga vetllada vora del foc, durant la qual l’hoste s’esplaia explicant mil menes de contarelles que embadaleixen l’auditori, el qual se l’escolta amb molta atenció. Els quistors són uns notables i importants conservadors de la tradició oral, alhora que uns eficaços transmissors del patrimoni tradicional.

Els quistors són tinguts en gran confiança. La gent s’hi aconsella i els demana parer, i la seva opinió és molt escoltada i apreciada. Havien constituït uns elements casamenters de primer ordre. Els fadrins que desitjaven casar-se els demanaven i consultaven sí coneixien alguna fadrina que fes per a ells, puix que, com que voltaven molt, tenien un radi molt ampli de coneixences. La solvència i l’autoritat que hom els concedia els facilitava de poder actuar com a agents casamenters de molta eficàcia.

Antigament, els quistors o captaires d’ermita havien recorregut grans àrees geogràfiques. Els de Montserrat Voltaven tota la península i arribaven fins ben enllà del migdia de França i del nord de la Itàlia. Els quistors del desaparegut monestir de les illes Me-des havien recorregut també diversos països i contaven que llur comunitat havia de sofrir unes penalitats (i, sobretot, una fam) tan esgarrifoses com irreals, fins al punt que llurs paraules, conduents a promoure la compassió, van motivar que el rei cregués necessari privar-los el captiri. Encara avui, per donar la idea màxima de la fam, hom parla de la fam de les Medes. Modernament, el santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera era el que comptava amb més quistors, que eren alhora els qui feien recorreguts més llargs.

Per la ruralia de diverses contrades de la Catalunya vella, de retorn a la casa, un cop enllestida la feina del camp, i tot esperant el sopar, la mossolada que no sabia ballar el contrapàs, dirigida i ensinistrada pel jai de la casa, provava d’aprendre el ball, tot voltant la gran taula estesa enmig de la sala, estança que venia a fer l’ofici de plaça. Com tenim anteriorment explicat, fou costum dels treballadors de la gleva, en llogar-se, posar com a condició que els fos ensenyat el contrapàs, si no el sabien ballar. Curava del mestratge el vell de la casa. A l’hivern, vora del foc, els ensenyava la cançó i la tonada, revessa de recordar; quan feia més bon temps per a poder estar separats del foc, com ara, provaven les evolucions de la dansa entorn de la taula, i a Festiu, tot prenent la fresca a l’era, l’acabaven d’aprendre a l’aire lliure i talment com si voltessin la plaça. Vegeu el que diem en la pàgina 264 del volum II i en la 850 del volum III.

Les llargues vetllades tardorals convidaven a aplegar-se per a feinejar en colla, gairebé a les fosques. Les reunions més tradicionals havien estat les filades, que, com tenim dit, es movien dins d’un ambient de gaies cantades que convidaven a fer moure les mans i que s’acordaven amb les feines d’estirar i ensalivar els serros, de cargolar les fibres amb els dits i de fer ballar el torterol o el fus. Eren cançons típiques de filadores fadrines, les dites cançons del mal d’amor, en les quals dialogaven una filadora vella, que feia com de mare, i una altra de jove, que figurava ésser la filla, i sovint totes les velles, a cor, i les fadrines, que els responien. La vella oferia a la jove joies, robes bonicoies i galindaines per tal que s’alegrés, sense poder-ho aconseguir. La filla es dolia que sa mare no li entengués el mal i la mare acabava per oferir-li un galant; amb això tota l’alegrava i li feia passar el mal. Hi ha versions un xic alegres que inciten la filla a filar força; ella es queixa que no pot, perquè li fa mal el dit; la mare cerca remei donant-li tot un enfilall de graciositats femenines que no fan entusiasmar la noia fins que li promet un minyó. La versió més cantada deia així:

En termes generals podríem dir que totes les cançons dialogades del tipus de l’anterior havien estat representades en aplecs i festes gaies de jovent i cantades a cor en agrupaments, en especial per les filades i espellonades de blat de moro per les contrades de tramuntana i per l’esclofollament d’ametlles per les de migjorn. La forma més simple d’aquest gènere és aquella que diu simplement:

I segueix dient-li que aspiï, debani, cabdelli, renti, ordeixi i teixeixi el fil, i que talli, cusi, planxi i espatlli la roba.

Una fórmula mig dialogada, mig cantada, molt popular a Mallorca per les filades i les esclofollades d’ametlles diu així:

En arribar el diàleg a aquest punt, el cor canta una cobla que tracta d’imitar la melodia del ball a què és convidada la donzella:

Continua el diàleg al·legant que la fadrina no pot anar al ball perquè li manca una altra peça de roba, i segueix el recitat i el cant fins que la colla acaba els recursos de peces a retreure.

Les cançons emprades per filar i brodar seda eren de to distingit i cavallaresc. Les darreres brodadores d’aquesta fibra, a França, feien moure els dits al ritme de la cançó de La Ploma de Perdiu, que havia estat molt popular per terres galaiques entre filadores i brodadores de seda. Ben segur que també la devien cantar les nostres filadores. Vam donar aquesta cançó en la pàgina 403 del volum IV. Les nostres filadores havien cantat igualment Ja cançó de la Mare i Filla, així mateix de rang cavallaresc, al qual sembleu pertànyer les persones a les quals anaven destinats els delicats teixits que feien.

Les nostres àvies, quan el fil no es volia retòrcer o la filada no anava bé, es passaven els serros pel darrera cregudes que així conjuraven la mala feina.

L’ensopida feina de debanar el fil, a fi de convertir les troques en cabdells, també convidava a cantar. Una de les cançons més cantades havia estat la de La reina de la Moreria, el text de la qual és excessivament llarg.

Si hem de jutjar per un gravat d’un llibre de rifa vuit-centista, ara fa un segle a València es devien vendre debanadores en mercadatge ambulant.

Per aquest temps començaven les vetlles. Antigament, sembla que havien estat molt generals. Es feien als vespres dels dissabtes i dels diumenges. Per les contrades tarragonines se’n feia un dia a cada casa del poble, seguint un ordre establert pel costum.

Cada família sortia de casa seva presidida pel cap de casa, el qual portava una teia encesa per fer-se llum.

Arribada la colla a la casa on s’havia de fer la vetllada, apagaven la teia, que els havia de servir per a tornar-se’n.

Per donar la benvinguda a cada grup que arribava, el cap de la casa visitada tirava al foc un feix de llenya, per tal que s’abrandés. Aquesta acció era qualificada de fer la xirinola. A Menorca feien diverses vetllades. Hom escollia les cases que tenien més bona entrada o millor llar de foc. Cada un es portava la cadira. En les reunions de dissabtes, tothom es portava feina per fer. Els homes trenaven i treballaven espart, mentre que les dones filaven o feien mitja. Aquestes vetllades venien a ésser, per dir-ho així, com un conservatori de la tradició. Hom hi cantava, i contava rondalles i llegendes, i feia esment de tot el cabal de literatura tradicional. Generalment, començaven els més vells, els quals hom mirava amb gran respecte i els donava preferència en tot i pertot.

En les vetllades de la pagesia eivissenca els homes teixien brins d’espart i en feien pleita per a estores; també entrellaçaven fulles de palma per a cabassos i d’altres recipients propis de la pagesia. Així mateix trenaven cànem i lli i en feien tronyelles per a espardenyes. Treballaven al so de cançons lentes i melangioses que s’avenien amb el ritme de la feina, sense que per això deixessin la llarga pipa, en la qual fumaven tabac de pota de collita pròpia. Mentrestant, les dones filaven o feien mitja.

Per les contrades on el conreu del moresc té importància, per aquest temps se l’esclofolla, se’l treu de la capça per formar penjolls amb les espigues, o se’l desgrana, segons els casos. L’esclofollada del blat de moro dóna lloc a reunions de gent que voluntàriament es presta a fer aquesta feina (graciosament, doncs), empesa per un sentiment o principi de comunitat. Es fan concentracions de veïns a les cases on tenen panís per a esclofollar, i un cop llesta la feina, van a una altra casa, i així per l’estil, mentre dura el temps de l’esclofollada. El cap de casa endega els gresols perquè els esclofolladors tinguin la claror convenient, que no és gaire. Per a despullar les espigues treuen, en nombre suficient, les fulles que els fan de capça, però en deixen unes quantes, que permetin poder-les lligar i enfilar. Un cop pelades, les tiren a un extrem de la sala, on hi ha els qui, curant de fer-ne penjolls, les recullen i lliguen. Si n’hi ha alguna de la qual es trenquin involuntàriament les pellofes, la tiren al mig del rogle que formen, i la destinen a desgranar-la. Els penjolls d’espigues es pengen arrenglerats als cabirons, de manera que formen com un enteixinat graciós i ben típic de les cases de pagès de les contrades moresqueres.

Com les antigues reunions de dissabtes menorquines, les vetlles d’esclofollar constitueixen un fogar de tradició. És corrent que s’hi cantin cançons i s’hi contin rondalles i tota altra mena de narracions populars. S’hi expliquen remeis, s’hi proposen endevinalles i, com hem dit, tota altra classe de contarelles del fons comú. Una de les cançons que rarament deixava de cantar-se en les espellonades era la del Testament d’Amèlia, a la qual els espellonaires donaven una mica d’acció quan cantaven la recobla, que diu:

Els cantaires, sobretot el jovent, oferien la clofolla a un company immediat de sexe contrari com volent simular que li donaven el pom de clavells referit per la cançó. Diu així la cançó referida:

Una de les cançons més tradicionals d’espellonar a la Cerdanya havia estat La Presó de Lleida:

També es cantaven moltes cançons cavalleresques. Vegeu la que segueix:

Per les Valls d’Olot, el que trobava una panotxa vermella tenia dret a fer un petó al company d’un costat i a pessigar el de l’altre. Els fadrins procuraven asseure’s entre dues minyones, perquè si tenien la sort d’ensopegar una panotxa de color vermell poguessin besar i pessigar una noia. El qui trobava una panotxa vermella o roja venia obligat a contar una rondalla o alguna altra narració, sense que se’n pogués excusar. Així que la trobava, tothom exclamava: «La roja, la roja!», i acte seguit l’afavorit havia de començar a explicar-se. El qui trobava fins a set panotxes roges, podia plegar sense perdre les prerrogatives adquirides. A la Pobla de Lillet i per d’altres indrets de les Fonts del Llobregat, els dissabtes feien les espellofades més llargues. Ben cap al tard es presentaven de sobte, entre la reunió, fadrins embolicats amb un llençol i amb la cara ben enfarinada i empastifada, a fi de no ésser coneguts, i cavalcats damunt d’una escombra. Tractaven d’espantar la fadrinalla femenina, armar renou i confusió i aprofitar-se del desori per posar-se entre les noies i bromejar atrevidament amb elles. Deien que eren bruixes que anaven o tornaven de les juntes dels dissabtes i que, en sentir la cridòria dels espellonaires, s’havien deturat per veure qui eren els que cantaven i cridaven. La presència de les bruixes marcava l’acabament de l’espellonada d’aquell dia. La darrera nit d’esclofollar en una casa, tothom s’afanyava per tal d’acabar més d’hora, i un cop llesta la feina, feien un sopar col·lectiu, durant el qual regnaven les mateixes alegria i animació que mentre treballaven. Després del sopar, es feia ball.

Per les Valls d’Olot i per la Garrotxa, les espellofades revestien caràcter mig cerimonial. Al darrer dia, era costum menjar figues seques i avellanes, tot treballant. El porró mai no restava buit i els espellofaires bevien tot sovint, mentre treballaven. El beure convidava a la gresca, puix que bé diu el refrany que el vi crida la cançó. El qui trobava la roja, podia deixar d’espellofar, i comptava com si ho fes. Acabada la feina, era erigit com l’heroi de la festa. Si no havia sortit cap roja, era elevat a la categoria d’heroi el més vell dels espellofaires. Li cobrien la testa amb una corona, feta de pàmpols o pallofes de blat de moro. A voltes li feien tenir un espigó dret al cim de la testa, a tall de rematada de la corona. Era passejat a coll-i-be pels companys i assegut triomfalment damunt de la pila de les espigues i del pallots. Al seu voltant, els altres feien ball rodó i cantaven. Mai no deixaven de ballar el ball de la civada, del qual vam parlar en la pàgina 313 del volum II. Es feia un àpat d’enciam i olives, remullat amb vi ranci abundant. L’heroi era novament passejat i encimbellat, mentre la colla feia un contrapàs al voltant de la pila. Els ballaires es dividien en dos cors: el primer cantava la part de la cançó que marcava les passes que hom havia de fer vers la dreta, i el segon entonava els versos que indicaven la reculada vers l’esquerra. De tant en tant, es deturaven, sense deixar-se anar les mans: tots s’ajupien, i feien un crit, tan intens com podien, de «uuuuu!», que ressonava dins de la quietud de l’hora del vespre. Com que era corrent beure en abundor, la gresca acabava de manera esbojarrada.

Pel Ripollès havia estat costum fer un ball especial, qualificat de revellosa. El feien al portal de la masia o casa, o bé a la sala. Només hi prenien part els espellofaires. Hi havia vegades que l’amo de la casa ballava amb el gresol encès a la mà. El ball es feia al so de cançons. Una de les més emprades havia estat la del Bon caçador. Hi havia variants amb una tonada que deia:

A Sant Joan de les Abadesses, el dia de la revellosa feien una gran trumfada o fesolada, ben remullada amb vi, que portava als espellofaires molta alegria i animació, les quals es traduïen en gran bullícia, i aquesta s’expansionava en el ball, fet al so de cançons molt alegres i àdhuc atrevides, escaients al to general de la festa.

Per les Fonts del Llobregat, quan l’amo volia donar la gresca per acabada, anava apagant els gresols fins que només en restava un. Aleshores tot s’assossegava, tothom es descobria, i l’amo deia uns parenostres perquè la collita de l’any vinent fos ben abundant, perquè poguessin tornar-se a aplegar els mateixos d’enguany i per les animetes del Purgatori. Finit el rés, tothom s’acomiadava fins un altre any.

Hom creu que son pocs els insectes enutjosos per a l’home, sobretot les mosques, que sobrevisquin a la darreria d’aquest mes.

Als darrers dies d’aquest mes, hom feia grans pasterades i cuites de pa, per a les ofrenes pròpies de les funcions de difunts i per les animetes dels passats. Hom havia fet un tipus de panet, petit, rodó, amb matafaluga, del qual son derivació els panellets actuals, obra de pastisser, que hom menja com a llaminadura típica de Tots-sants. Per la ruralia, moltes cases, sobretot les pagesies aïllades, pastaven el pa, i el coïen en forns casolans. Pels pobles, el duien a coure al forn comunal, qualificat generalment de forn de puja. Aquests forns, antigament, cobraven la feina del coure amb pa del mateix que coïen; de cada deu pans havia de donar-se’n un al forn, que era qualificat de pa de puja. Ordinàriament hom feia pastades d’onze pans: deu per hom, més el de puja per pagar el forn. Per les masies, hom emplaçava la cambra destinada a pastador i al forn, obligadament, a llevant o a migjorn, puix que hom creia que així el pa sortia més bo i mai no resultava bord.

Una de les feines inherents al pastar era el passar farina amb el sedàs, el qual feia un sotragueig rítmic, mesurat, sovint, pel cant de cançons que ajudaven i marcaven el moviment. Donem una cançó rítmica de passar farina, molt cantada al Ripollès:

Per aquest temps començaven a baixar a la terra plana les gents de muntanya pobres, les quals fugien de les rigors del fred pirinenc, per cercar mitjans de vida en climes més benignes. Del Conflent i del Vallespir baixaven els qui feien ballar óssos, indústria que estigué molt arrelada i constituí la font de riquesa i el mitjà de vida principals d’alguns llogarrets pobres i terres magres i primes, en què els conreus eren migrats.

Hi havia llogarrets on tenien cria d’óssos, esdevinguts domèstics i casolans a través de diverses generacions, Per a donar idea de la importància que la indústria de fer ballar els óssos havia assolit en alguns pobles, bastarà dir que, per construir l’església d’un poble, la qual s’havia enrunat, el rector va posar un tribut sobre els óssos que sortien a ballar, i no va trigar gaire a poder aixecar el nou temple.

Pocs anys després va produir-se, a França, la separació de l’Església i l’Estat, i foren enviats investigadors pertot arreu, per tal d’inventariar els béns eclesiàstics, amb l’objecte de sotmetre’ls a tributació. Els veïns del poble a què ens referim no estigueren conformes que l’Estat exercís el seu dominí damunt del temple que ells havien pagat. Es van reunir per intentar un sistema de defensa, i van convenir que, per tal com eren els óssos els qui l’havien sufragada, als óssos mateixos tocava de defensaria. I els van tancar tots a l’església, perquè plantessin cara als investigadors, els quals no es van pas atrevir a entrar-hi. Els qui feien ballar l’ós seguien tota la península, el sud de França i el nord d’Itàlia, en pla de competència amb els piemontesos, els quals, per les mateixes raons de pobresa que ells, també abandonaven la llar, a fi de passejar els óssos per terres més riques, tot fent-los ballar. N’hi havia que feien ballar marmotes.

Tornaven a aparèixer els tradicionals orguins i músics italians o francesos de tota mena, com també els tenderets i quincallaires, els quals duien penjada una tauleta al davant i venien les més diverses menudències (generalment poc conegudes a casa nostra), que atreien les mirades i la curiositat de la gent.

Vers aquest temps començaven a arribar els marxants de figures i de ninots de guix, qualificats per la gent de canti di guixi per raó del seu crit típic, que deia:

Eren joves italians que emigraven de llur país vers la tardorada i s’escampaven per terres de climes benignes, on passaven la hivernada fent i venent figures de guix, de les quals demanaven preus astronòmics i cedien pel preu que hom els en prometia, encara que fos la centèsima part del que havien demanat. Eren molt impertinents, i, si algú els mirava els ninots, l’importunaven amb tanta persistència que difícilment es podia alliberar de comprar-los quelcom.

Una altra gent que també baixaven a la terra plana eren els herbaires i trementinaires del Cadí. La majoria eren del llogarret de Tuixent, especialment dones. Sempre anaven de dues en dues, una de vella i una altra de jove. Vestien la indumentària típica de les muntanyeses: faldilles de cent arrugues i giponet. Es cobrien les espatlles amb un mocador ample, de llana, i duien la testa coberta per un mocador blanc, de cotó, molt folgat. Duien, penjat al coll, mig a tall de motxilla, un sac blanquinós ple d’herbes; penjades per la cintura, botiges i ampolles de terrissa plenes d’oli d’avet i de trementina.

Venien herbes remeieres de muntanya, i, sobretot, tabac negre per a remei, en forma de llarga botifarra negra, de la qual tallaven rodanxes. També venien tabac d’Andorra per fumar en pipa. Portaven una llarga canya a tall de bastó. Eren mirades amb respecte per part de la gent, i hom els comprava herbetes de muntanya gairebé sense necessitar-les i només per ajudar-les en llur penosa i miseriosa indústria. A pagès, hom les acollia amb benignitat i els donava posada gentilment. Solien agrair-ho donant algunes herbes, amb preferència una mica d’orella d’ós.

Aquesta campanya durava només dos mesos: els suficients per a vendre les herbes recollides durant l’estiuada. A mitjan desembre tornaven a casa per passar el Nadal a l’escalf de la llar i per curar de les feines casolanes pròpies de la hivernada.

Les fadrines, a pagès, feien codonyat que portaven a vendre a les fires tard orals i als mercats, per tal de recollir uns dinerons que eren per a llur peculi particular, el qual els permetia de poder-se comprar les bonicoies i graciositats femenines, de què sentien goig, per les fires que sempre solen fer-se pels voltants de Nadal.

Així mateix baixaven al pla els mantegaires de Cerdanya, els quals, durant l’estiuada, havien fet mantega i formatges de llet d’ovelles, i havien tos el bestiar perquè llurs mullers poguessin filar-ne la llana i fer-ne peces de punt d’agulla: barretines, faixes, peücs, samarres, milenes, bosses per a posar diners, manegots, rets, camalligues i d’altres peces de vestir per l’estil, fetes de punt d’agulla i d’elaboració casolana. Durant la hivernada, les dones restaven a casa i curaven de la mainada, del bestiar i de la poca terra que les famílies tenien, i els homes baixaven a la terra plana, a vendre el que llurs dones havien teixit amb la llana dels ramats, i els productes de la llet de llur bestiar, sobretot mantega, i d’ací que fossin qualificats de mantegaires.

Temps enllà, entre els marxants ambulants d’aquest temps, figuraven els barretinaires, els quals portaven un gros fardell a l’esquena que contenia gran diversitat de barretines, des de les de forner llistades de blanc i blau, les de mestre d’escola, de color de vi de sis, les negres, de senyor benestant i de casa, que les portaven sota del casquet i del barret per tal de guardar-se de panellons a les orelles, fins a les de pagès i traginer, de nou pams de llargada, que en caminar feien patim patam i arribaven gairebé fins a les cames. Aquestes barretines servien de butxaques, puix que hom hi posava la bossa amb els fòtils de picar foc, la petaca del tabac de pota, feta d’escrota de bou, el ganivet de l’ham i tot d’altres estris. La càustica popular, per pintar la diversitat d’objectes que hom duia a la barretina, deia que si els homes haguessin hagut de portar infants de braç, els haurien dut dins del sac de la barretina.

Semblantment als barretinaires sortien els mitjaires, que voltaven sobretot per pagès, on fou costum que les dones, en temps calorós, anessin sense mitges. Només se’n posaven per anar a missa i a la plaça. Vora la porta d’algunes esglésies rurals hi havia hagut una pedra que servia de calçador de les mitges, que les fidels es posaven en entrar al temple i es treien en sortir-ne. Encara que a la ruralia la majoria de les dones es feien les mitges, blaves per diari i blanques per mudar, no tothom se les podia fer, i per això els mitjaires trobaven qui els en comprava.

Per les contrades fredes i humides de muntanya començaven a passar els esclopaires, car era gairebé l’únic calçat d’hivern i molta gent hi havia que no en portava d’altre, àdhuc per les festes per anar a missa i per ballar. Temps enllà, els esclopaires ambulants voltaven fins i tot per ciutat. Duien els esclops penjats al coll en llargs enfilalls. Del soroll que feien en copejar-se i de la intensitat amb què estaven pintats de vermell hom en deduïa la qualitat.

Dels marxants ambulants de temporada, començaven a passar pels pobles els terrissers de La Selva del Camp, amb llurs ruquets carregats d’olles, cassoles, càntirs i tota la restant faramalla de terrissa, atuells que havien obrat durant l’estiuada, en què la terra fa de bon obrar perquè no és freda, i que sortien a vendre en mercadatge ambulant durant la hivernada, llavors que, si bé fa de bon treballar vora del forn, el maneig de la terra resulta, en canvi, pesat i penós per la fredor. Els terrissers, quan arribaven a una població, solien fer parada enmig de la plaça de les coses que portaven. Estenien al sòl tot allò que duien. Aviat corria la veu pel poble, i la gent acudia a comprar allò que li convenia.

Entre els marxants ambulants de temporada, tornaven a córrer els cantiraires de Verdú; els càntirs que portaven havien estat obrats a l’estiu amb la terra ben assolellada i, segons dir de la gent, per aquesta circumstància feien l’aigua calenta i eren, per tant, bons per a guardar l’aigua en temps de fred, puix que no es refredava.

Vers aquest temps passaven els morcaires de Montgai, els quals compraven les morques de l’oli que restava, de la collita anterior, al sòl de les gerres i que calia treure per a poder-hi posar l’oli novell. Els esmentats marxants venien les morques als saboners i a d’altres productors, i aquests les empraven especialment per fer sabó. Per les contrades planes de Lleida començaven a passar les barrellaires; venien cendra de barrelles, molt bona per a fer lleixiu i sabó de morques de factura casolana, car donava més suavitat i més blancor a la roba que l’altra cendra. A l’Urgell eixut, abans de l’obertura del canal, hi havia extensions immenses, impossibles d’abastar amb la vista, sense un bri de vegetació estimable. Entre aquestes grandioses estepes sorgien unes clapes on creixien unes quantes espècies vegetals; entre elles hi havia dues herbes fustoses, qualificada una de salats i l’altra de barrelles, que eren emprades com a llenya per a fer foc, i de la segona se n’aprofitava la cendra en el sentit referit. Vers aquest moment de l’any les dones, per tal de combatre el fred, que a casa feia de mal suportar per manca d’elements combustibles, s’escampaven, a Voltes seguides d’uns ruquets, i es dedicaven a la venda de la cendra en mercadatge ambulant.

Per les contrades on el conreu del cànem no revesteix gran importància, no sol haver-hi gents prou aptes per a pentinar-lo i preparar-lo amb vistes a poder-lo filar planerament. En altre temps passaven pentinadors de cànem ambulants, els quals, semblantment als paraires, preparaven aquesta fibra vegetal fins a deixar-la enllestida per a poder-la filar.

En començar la tardor, sobretot per les contrades de molt d’arbrat, començaven a passar els esporgadors, que despullaven els arbres de les branques caduques, per tal d’afavorir la nova brotada.

Vers mitjan mes començaven a voltar pels carrers els magranaires. Anaven amb grossos coves, plens de magranes de València, segons deien en pregonar-les. Antigament venien gents d’aquelles contrades vestint els típics saragüells i jupetí. Més ençà, les magranes eren venudes per gents de la terra, les quals les compraven, al moll, a les barques de vela que en venien carregades des de València. També sortien pels carrers les venedores de raves.

Així mateix començaven a voltar les venedores de fruita cuita, en especial codonyes i pomes; també portaven peres, però no amb tanta abundor. La manca de fruita tendra convida a menjar-ne de cuita. Antigament, sembla que s’havien dedicat a aquest negoci els aprenents i fadrins de forner, els quals ho feien per llur compte, com una concessió que els feia l’amo si es portaven bé en la feina.

Més ençà, eren dones les qui feien aquest comerç ambulant; portaven la fruita, cuita, dins de grans cassoles, posades en cistells.

Un altre producte que hom també venia pels carrers, així que començava a fresquejar, eren les patates de Màlaga. Les solien vendre homes, i les portaven dins de grans paners, damunt de l’espatlla.

També començaven a voltar les venedores de moniatos; els duien dins d’un cistell penjat al braç, tapat amb un drap de lli ben net de bugada, i embolicats amb draps de llana i de xarpellera per tal que mantinguessin l’escalfor, ja que una de les circumstàncies que donaven sabor i qualitat a aquest tubèrcul era que fos calent en menjar-se’l. Anunciaven llur pas amb un crit típic que deia: «Moniato calent, torrat i bo». Les venedores de moniatos són anteriors a les castanyeres sedentàries de cantonada; en establir-se les castanyeres, a més de castanyes, van torrar i vendre moniatos; això va perjudicar les moniataires, que van disminuir notablement en nombre.

Antigament, les castanyeres no posaven parada com avui. Sortien a vendre pels carrers, com la gran majoria dels marxants ambulants de temporada. Solien sortir així que la temperatura refrescava, generalment vers mitjan octubre. Portaven les castanyes dins de cistells, els quals duien al braç. Les tapaven amb un sac, i, al damunt de tot, hi posaven un drap de lli, ben blanc de bugada. Anunciaven llur pas amb un cant que feia:

La mainada, per tal de fer-les enfadar, els anava al darrera tot cantant:

Les nous tendres havien constituït com una mena de bona menja o de llaminadura d’aquests temps tardorals. Hi havia qui es dedicava a vendre’n en mercadatge ambulant, el qual no durava pas mes d’una mesada, puix que aviat les nous deixaven d’ésser tendres i perdien gràcia per al paladar dels nostres avis.

Com que les matinades eren fresques convidaven a desdejunar-se amb cafè amb llet calent, i a ciutat, pels llocs més cèntrics dels barris obrers, s’instal·laven carretons que venien llet i cafè calents, llonguets i pastisseria adient per a desdejunar-se. Aquests establiments, que més tard paraven tot l’any, havien anunciat llurs articles amb un crit curiós que deia:

A Barcelona hi havia qui es dedicava a cercar bolets per les boscúries de les muntanyes veïnes de la ciutat i a vendre’ls pels carrers en mercadatge ambulant; s’anunciaven amb un crit que deia:

Per les contrades vineres començaven a passar els arropaires, els quals venien confitura d’arrop feta amb fruita bullida amb suc de raïm i ben ensucrada; la portaven en gerres i tupins, a voltes de forma especial, i l’anunciaven amb un crit tradicional i típic.

Per les contrades meridionals i per terres de València començaven a voltar els alforja i res i mantaires de Morella, que venien las tradicionals mantes morellanes, les quals, amb llur policrom bigarrament, eren tema de fantasia i de lluïment per la fadrinalla garrida, com diu la corranda:

Vers aquest temps, i per tal de combatre el fred que ja s’iniciava, els dies festius, en havent dinat, solia jugar-se a la boleia o totxo. Es feia amb una bola de fusta de soca d’olivera, bullida amb oli a fi de donar-li duresa i consistència, i lleugerament aplanada pels dos caps; hom la feia anar d’ací d’allà picant-la amb un basto gruixut que feia una mica de crossa per un extrem. Es jugava en llocs espaiosos, generalment al camí ral o a la plaça, durant les hores de claror i entre dues colles que bregaven per fer passar la bola de la ratlla que cada grup tenia marcada a un dels dos extrems oposats del camp de joc. Aquest joc, que tant jugaven els homes els dies festius com els xicots en sortir d’escola, fou el precursor, a casa nostra, del futbol importat i foraster.

La temperatura comença a baixar i la mainada abandona els jocs massa quiets, propis dels temps estivals, per lliurar-se a d’altres de més moguts, per be que no amb excés, perquè, si feia massa exercici, encara suaria.

Com hem dit, els jocs de la mainada propis d’aquest moment, semblen contenir vestigis de cerimònies relacionades amb la sembra, així com amb el perllongament del bon temps, la provocació de la pluja i d’altres estats favorables a la sembra, tan important per a l’home de tots els temps i de pertot arreu. Segons l’etnografia, en termes generals el saltar com més alt millor, el fer-ho a peu coix, els diversos moviments ràpids i accelerats en general, i més especialment els fets en rodona i en sentit circular, responen a moviments, encara practicats avui dia per diversos pobles, efectuats amb intenció de fer créixer els vegetals i de precipitar-ne el desenrotllament. Les cultures endarrerides practiquen, en ocasió de la sembra, nombroses danses màgiques, gairebé sempre de dones soles, en les quals és el ball rodó una de les figures que mes abunden.

Els rotllos o balls rodons de les nostres nenes, fets al so de cançonetes, moltes d’elles de sentit incomprensible i incoherent per a la concepció actual dels fets, poden recordar velles cerimònies agràries.

Les mitologies clàssiques ens presentaven llurs divinitats i semideesses disposades en rotllo o ball rodó, gairebé sempre que ens les pintaven agrupades. Plató deia que tota cançó era dansa i rotllo, i Homer, en la Ilíada, ens diu que una gran multitud mirava i admirava el ball en rodona. Les nostres bruixes, hereves de velles creences desvirtuades i perdudes, relacionades amb cultes naturalistes, en llurs reunions nocturnes concedeixen al ball rodó una part important de la cerimònia.

Els jocs a què ens referim no són pas exclusius i únics d’aquest moment de l’any; n’hi ha alguns que es practiquen durant el temps de fred en general, i d’altres, àdhuc tot l’any, però resulta remarcable la persistència inconscient amb què la mainada els reviu i els practica vers aquest moment, amb molta més intensitat que durant la resta de l’any.

Els balls rodons de nenes són generals a Europa, amb persistència inexplicable que palesa llur profunda arrel i testimonia que, originàriament, havien tingut una valor excepcional dins de concepcions poc entenedores per a les societats civilitzades d’avui. El cançoner infantil compta amb un vast repertori de petites cançons destinades a voltar en rodona, sobretot les nenes, sense cap altre moviment ni accionament que donar voltes, més o menys ritmades per la cantarella. Entre tantes cançons de simple ball rodó, n’hi ha algunes de mimades en què una balladora es separa del grup i balla sola, com, per exemple, en el ballet de la Cara de Poma, la cançoneta del qual diu així:

En saltironar, la balladora fa un petit punteig, semblant com si trepitgés un grill, alhora que es gira ençà i enllà, segons indica el text.

Un altre ballet per l’estil és el de la Coqueta de sucre, de deix sagramental, com totes les danses en què intervé el pa en alguna de les seves formes:

És del mateix ordre el ballet de les casseroles o del Peu de tortuga, en el qual, igualment com en els dos anteriors, se situa enmig una nena que salta i boteja, amb lleugeresa no comparable a la de la tortuga, a qui sembla voler imitar, segons el text, no gens entenedor, de la cantarella:

Un ballet potser més definit que els anteriors, dins del pla d’idees de què parlem, és el ball del Sipitrot, el qual ballaven les nenes del Penedès. La colla feia rodona; una nena es posava enmig i dialogava amb el grup:

Acabat el diàleg, s’estiraven els cabells del damunt del front i feien com si filessin, mentre cantaven:

Quan estaven cansades, s’agafaven de les mans i feien un ball rodó, tan de pressa com podien per impedir que la del mig pogués afegir-se a la rodona, i voltant així a tota pressa, cantaven:

I acabaven tirant-se per terra i feien la pila del greix. L’al·lusió al filar pot recordar pràctiques relacionades amb el conreu de fibres tèxtils, que són abundants en diversos pobles. L’agarbonar-se i tirar-se per terra porta a la idea del sacrifici propiciatori de la sembra.

Les nenes de Taus, sobretot de vespre i quan feia lluna, es lliuraven a un joc estrany. Agafades unes darrera les altres, corrien i es balancejaven ara ençà, ara enllà, al so de la versió de la cançó de La Lluna i la Pruna, pròpia de les Fonts del Llobregat. Aquest joc semidansat porta a pensar si aquesta cançoneta, tan estesa, havia estat en d’altres temps una dansa de caient selenita, potser relacionada amb la sembra.

Les nenes de la regió de la Seu d’Urgell havien fet un joc curiós, amb preferència vers aquest moment de l’any. Des de molt temps abans procuraven reunir força closques d’ou, com més senceres millor. N’enterraven una sota d’una pileta de terra; al seu entorn feien un ball rodó al so de cantarella. Una jugadora tapada d’ulls havia de cercar per terra la closca amagada i trencaria amb un cop de peu. Si no ho assolia en el lapse de temps que durava la cançó, el ball rodó parava i havia de cedir el lloc a una altra jugadora. La qui la trobava quedava nomenada reina del joc i podia empaitar i copejar les companyes que fugien.

Les nenes de les contrades muntanyenques jugaven a un joc curiós, dividit en tres parts, les quals a voltes es presenten separades i com tres jocs diferents. El moviment de cada una de les tres figures correspon als que acompanyen certes pràctiques màgiques, encara usades pels pobles endarrerits actuals per afavorir l’acció de la sembra. La primera i la tercera part es mouen al ritme d’una fórmula dialogada melopeica, que es distingeix per un terme quadrisil·làbic de possible valor enciser, el qual terme precedeix totes les frases del diàleg i serveix, entre mainada, per a donar nom al joc, qualificat de tiramoixell, tiri-tit-tit, qui-quiri-quic, turu-tu-tut, i amb altres denominacions encara. Les jugadores, que són dues, s’agafen les mans, dretes amb dretes, i roden alternadament, al so de la següent conversa, semicantada:

Descrits els cercles que comporta el descabdellament de la conversa, les jugadores s’encaren i, agafades de dits, fan el ganxet, voltant tan ràpidament com poden i tot cantant:

I quan consideren que han voltat prou (que no és mai de seguida, donat llur delit), desfan el ganxet i repeteixen el diàleg disposades en la mateixa posició, però soltes de mans i a peu coix, van descrivint cercles semblantment com en la primera part del joc. En les versions en què les frases del diàleg comencen pel quadrisíl·lab qui-quiri-quic, la bèstia robada que tracten de dur a la fira i que se’ls escapa pel camp és un gall. En vell català, el terme moix era sinònim de gat; aquest terme es troba encara ben viu a les Balears. En frase tiramoixeli equival, per tant, a «apa, gatet», en sentit afectuós.

Aquest gat, o gall, robat, el qual hom prefereix deixar córrer pel camp més que vendre’l a la fira, és, amb tota probabilitat, el mateix que hom matava i deixava anar pels solcs en sembrar. La segona part de la conversa no sembla relacionar-se amb els costums actuals de sembra, però qui sap si recorda pràctiques i creences d’ahir, avui perdudes o encara no descobertes. Ja ens hem referit diverses vegades a la valor màgica del cercle. El ganxet recorda les baldufes del ball de Sant Isidre, de què vam parlar en la pàgina 618 del volum III, i els jocs infantils de baldufa. Els salts i els balls a peu coix formen part del ritual agrari de diversos pobles, encaminat a afavorir el creixement de les plantes, i encara avui practicat per gents asiàtiques i indiques orientals.

Un altre joc, propi d’aquest temps, era el dels quatre sembradors o llauradors. Quatre nois, o noies, feien rodona, que estrenyien i eixamplaven ràpidament, ara en un sentit, ara en l’altre, al so d’una cançó, la qual marcava el ritme del vaivé i de l’obrir i tancar la rodona:

En anar i en venir, hom copejava fortament a terra. Hom creu que el moviment ràpid ajuda el creixement dels vegetals, com ja tenim explicat. Hom aplicava el mateix nom a un altre joc de dits, efectuat per un sol jugador, el qual pot constituir un complement en la vella pràctica d’ahir o bé una simplificació del joc d’avui. Hom plega un paper en quatre dobles, de manera especial que permet obrir-lo i formar quatre becs, dins dels quals hora posa quatre dits, el polze i l’índex de cada mà, i els hi mou ràpidament, en moviment d’obrir i tancar, semblantment com amb la rodona, seguint així mateix el ritme de la cantarella. La mainada de ciutat qualificaven els treballadors de sabaters, i cantaven:

Els nois de la Cortinada, d’Anyós, de Canillo, d’Ordino, de Gispony i d’altres llogarrets andorrans, que, com vam dir en la pàgina 244 del volum III, conserven jocs força primitius, vers aquest moment de l’any, amb preferència a d’altres, jugaven a sembrar. Dividits en grups de quatre, dos feien de bous posats de costat, amb un braç en ansa i l’altre caigut, el tercer feia d’arada i s’agafava als bous, passant els braços per dins de les anses dels companys, i el quart, cavalcat damunt de l’arada, menava el grup i simulava sembrar. Al bo i millor de la llaurada, bous i arada es sotragaven i es separaven de manera que feien caure a terra el sembrador, que havia de cedir el lloc al qui feia d’arada i passar a fer el seu ofici.

El joc durava fins que tots havien fet tots els papers. La caiguda del sembrador per terra pot recordar la idea d’un sacrifici propi d’un ritu de fertilització.

La quitxalla d’Arenys de Lledó i d’altres llogarrets propers, vers aquest temps es mataia les pessiguetes, és a dir, es feia pessigolles, i hom, mig seriosament, mig per riure, els deia que eren una mena de dimonis molt menuts que se n’entraven al cos i despertaven l’excés de sensibilitat que ocasionen les pessigolles, i que per alliberar-se’n calia cercar-los i matar-los. És possible que els dimoniets de les pessigolles recordessin genis malvolents perjudicials per a la sembra, car hi ha pobles africans que també es fan pessigolles precisament en determinats moments de l’any que suposen més propensos a aquesta excitació nerviosa.

Un altre joc del tipus dels de què parlem és el de la baldufa. Ja vam dir, en la pàgina 618 del volum III, en parlar del ball de Sant Isidre, que, en alguns pobles africans, després de la sembra, es lliuraven a pràctiques màgiques, entre les quals figurava el fer ballar baldufes per part dels més vells de la tribu, per tal d’accelerar el creixement dels vegetals tot just sembrats. El giravoltar ràpid dels ballaires del ball susdit, figura qualificada de baldufa, i el joc de nenes del ganxet, de què acabem de parlar, cauen dins del mateix ordre d’idees. Probablement, abans que la baldufa, devien fer voltar el trompitxot, el qual és més senzill de forma i procediment per a posar-lo en acció.

Les cultures clàssiques ja feien ballar el trompitxol, segons podem veure en pintures de vasos i ceràmiques grecs, les quals representen escenes d’aquest joc fetes per dones. El poeta hel·lènic Aristòfanes fa al·lusió a aquest joc en la seva comèdia Els Ocells, en què un personatge diu a un altre que ell té un fuet per a pegar-li i fer-lo ballar com un trompitxol.

Aquest joc, entre nosaltres, no ha estat pas un dels més estesos. La mainada barcelonina del nostre temps hi jugava ben poc. Era més propi d’infants petits que no sabien fer ballar la baldufa; la mare o els germans grans els engegaven el trompitxol i ells s’entretenien a fer-lo ballar a fuetades.

Els pobles antics, als quals tant preocupava l’esbrinament de l’esdevenidor, van servir-se de la baldufa màgica de les cerimònies agràries com a element bàsic d’un sistema màntic d’interrogar l’oracle.

Feien ballar tres baldufes, l’una darrera l’altra, damunt d’un traçat molt complicat, el qual formava diversos casals o compartiments. La sibil·la, o l’endevineta, tirava les tres baldufes, servint-se de cordills de colors diferents i anant-se situant en els tres angles extrems del traçat. Hom treia deduccions i pronòstics oraclers del temps que cada baldufa ballava, de les evolucions que feia en voltar, dels compartiments o casals de la figura pels quals corria, del punt on es deturava, de la posició en què restava en caure i de la distància a què restava de les altres.

Llegim que l’autor grec Pittacus de Mitilene, en un passatge de les seves obres, refereix un cas que pot recordar el vell sistema endevinador, convertit ja en joc d’infants. Un foraster va demanar consell a un vell barbut, sobre si faria bé de casar-se, i el vell li mostrà, amb el seu bastó, un grup de vailets que jugaven a la baldufa, i li digué que ells li contestarien allò que desitjava saber.

La rondalla mallorquina ens conta que un senyor i un pagès van plantar faves a mitges i que, a l’hora de partir, el senyor va dir que volia les faves i que el pagès es quedés les fulles. Van parlar molt i no es van poder entendre. Van convenir acudir al rei Salomó i avenir-se a la seva decisió. Un cop a casa del gran rei, van veure amb sorpresa que era un infant que feia ballar la baldufa. Li van exposar les seves raons, i el vailet no va parar de jugar. Acabades les raons dels dos litigants. Salomó va exclamar, dirigint-se a la baldufa:

La rondalla ens explica que el rei savi, abans de decidir, va consultar l’oracle per mitjà de la baldufa. Però com que, en la societat d’avui, la gent gran no juga a baldufa, per fer concordar la narració amb els usos actuals, la musa popular ha convertit Salomó en un vailet.

Quan nosaltres érem nois, anomenàvem la terna un dels jocs que fèiem amb la baldufa. Érem tres a jugar-hi, cada u amb la baldufa pròpia. Fèiem una gran rodona a terra, i la baldufa que ballant sortia fora del cercle, era perduda. Qui primer jugava havia de deixar la baldufa al mig del cercle, i el segon, amb la mà, collia la seva baldufa sense que aquesta deixés de ballar i la tirava damunt de la del primer. Si la tocava, la baldufa era seva, però si, en caure, deixava de ballar, perdia la baldufa. Si seguia ballant, quan es deturava l’havia de deixar enmig del rotllo, i entrava al joc el tercer jugador, el qual imitava al segon i procurava guanyar les baldufes dels altres dos. La presència del cercle i de les tres baldufes recorda encara el sistema antic del joc.

Les baldufes dels infants grecs, i molt probablement també les dels endevinetes, eren de terra cuita, pintades de vermell, o bé de bronze, i, sobretot, de boix. Tant és així, que les anomenaven boix. Plató parla d’un fadrí que es movia amb gran suavitat, sense bellugar-se d’un mateix lloc, i el compara a una baldufa que volta sense canviar de lloc, o sia quan s’adorm, com diem avui. A la Roma clàssica, la feien ballar molt; Virgili i Horaci en fan esment. Els grecs i els romans empraven baldufes que tenien un cascavellet al cap.

Els vailets barcelonins del nostre temps preferien, per fer ballar la baldufa, cordill vermell, perquè creien que la baldufa durava més. És molt possible que aquesta creença recordi l’origen del joc. Els pobles primitius creuen que el color vermell espanta els esperits. Encara avui, entre la gent endarrerida, el color vermell gaudeix de gran preferència damunt dels altres i intervé en molts conjurs i pràctiques bruixesques i màgiques. Possiblement, els endevinetes, que interrogaven el futur per mitjà de la baldufa, abans d’iniciar aquesta pràctica feien algun conjur encaminat a esbarriar els esperits dolents que poguessin desbaratar l’acte; si era material, hi intervenia segurament el color vermell, el qual el transcurs del temps i el giravolt dels fets han traspassat al cordill de fer ballar la baldufa.

També cau de ple dins de la família dels jocs de que parlem el saltar a corda, puix que prou tenim ja dit que el saltar és una de les accions més característiques de les pràctiques agràries. Sense deixar d’encloure aquest sentit, pot tenir amb el de ritu d’iniciació femenina.

Per l’Urgell, les noietes que anaven al tros a portar el dinar al pare o a un altre familiar que llaurava, es lliuraven, amb preferència a tot altre joc, a saltar a corda, al camp mateix; esmerçaven tot el seu enginy a saltar com més seguit i com més enlaire millor.

Aquest joc durava fins cap al març, és a dir, tot el temps que el fred convida a fer exercici. Era joc individual i també col·lectiu, més propi de nenes que no pas de nens, per bé que el practicaven ambdós sexes. Aquest joc, modernament, s’ha simplificat de manera notable, però temps era temps s’hi feien un seguit de figures i de combinacions que comportaven un veritable curs de dificultats.

Saltar a la corda és joc de lleugeresa i habilitat corporals, i no d’atzar, com molts d’altres. Aquesta circumstància el fa idoni per ésser emprat com a sistema electiu o procediment d’iniciació; pot ésser que constitueixi també una resta d’algun ritu o cerimònia d’aquest tipus. Entre les capes de baixa cultura és corrent, per elegir algú entre molts, de sotmetre’l a un seguit de dificultats i obstacles que li cal vèncer, i hom dóna per escollit el qui se’n surt més bé. El salt a la corda podia constituir un sistema practicable per a escollir una dama entre moltes; l’elegida devia ésser la que saltés més enlaire, o més de pressa, i a més llargada, o més vegades seguides, sense entrebancar-se o perdre el ritme.

En lleugeresa corporal és una qualitat molt estimable, oi més entre els pobles primitius, els quals confien una bona part de llur ésser a les facultats físiques personals. Entre els ritus d’iniciació femenina, hi pot molt ben haver el de la lleugeresa per a saltar, puix que la dona lleugera està ben condicionada per a defensar la fillada i salvar-la dels perills reals i fantàstics que els persegueixen, a d’entendre de les societats primitives. Les dones de moltes tribus, abans de casar-se, s’han de sotmetre a un seguit de proves de capacitat per al matrimoni, capacitat no pas del tot fisiològica, sinó compresa dins de plans d’idees molt diferents, entre els quals bé podia entrar el de saber saltar. Saltar a la corda, per tant, pot constituir la supervivència d’un vell ritu d’iniciació nupcial de la dona. D’altres restes d’aquest ritu podem reconèixer encara entre els nostres curiosos costums nupcials. Les donzelles de la Vall de Gistain fa poc que encara no es podien casar si no sabien filar llana i lli, pastar, passar la bugada i munyir.

Els pobles de les velles civilitzacions eren molt aficionats a saltar a corda. Trobem iconografia grega i romana amb escenes de nenes que salten a corda; no en coneixem en què figurin nens. Havia estat estès el costum de saltar a corda les donzelles casadores i àdhuc les casades joves. El jovent de la societat benestant havia saltat molt a corda; ho consideraven un joc de jardí i mig aristocràtic. Saltar a corda no era «jugar», sinó com una mena d’exercici gentil femení.

Donarem una relació sumària de les diferents sorts del saltar a corda. Saltant una nena sola, es fa:

La Quieta. Consisteix a saltar sense moure’s de lloc.

La Correguda. A saltar caminant, i més encara, corrent.

Et Peu coixet. A saltar a peu coix.

El Salt mortal. A fer passar la corda dues vegades, en un sol salt.

La Creu. A encreuar els braços i, amb ells, la corda mentre és enlaire.

Et Catre. A creuar els peus en saltar.

En els jocs col·lectius en què dues volten i les altres salten, es fan aquestes sorts:

Les Sopetes. És la més senzilla; la fan les nenes més petites, per tal d’ini-ciar-se i aprendre de saltar. Es branda la corda amb gran lentitud, sense ni voltar-la, al so d’una cantarella rítmica, que diu:

Les nenes de Sant Quintí de Mediona cantaven:

I en dir el darrer mot acostaven força la corda a la que iniciaven i feien que amb un petit salt passés de l’un costat a l’altre per damunt de la corda.

Al dret. Voltant la corda vers la dreta.

Ai revés. Rodant en sentit contrari.

Peus junts. Consisteix a saltar amb els peus junts.

A peu coix. A saltar a peu coix.

La Giravolta o la Barrina. A giravoltar damunt de si mateixa en saltar.

La Passejada. A caminar o córrer, tot saltant. Cal fer-ho molt a ritme, per tal de no descompassar-se les que roden i la que salta. Solen servir-se d’una cantarella que diu:

El Rellotge. Consistent a fer, cada jugadora, dotze salts seguits, els quals tractaven de figurar les hores. Cantaven, tot saltant:

Els dies de la setmana. Com l’anterior, però feien només set salts, i en la cançoneta, preguntaven quin dia era, i responien un dels de la setmana.

El Rosari. Com els anteriors. Cada jugador fa deu salts seguits.

La Barqueta. En voltar la corda, la balancegen a ritme, com si fos una barca, mentre canten:

El Salt de la Cabra. Es comença amb la corda gairebé arran de terra, i, tal com hom va saltant, la van aixecant a cada nova rodada. Hom canta:

La Serp. En aquesta modalitat, en lloc de voltar la corda, la sostenen en posició horitzontal i la fan oscil·lar contínuament en moviment serpentí, i a cada nou salt la van aixecant del nivell del sòl, mentre diuen:

La Reina de la mar. Tot saltant, deixen caure a terra el mocador o un altre objecte subtil, i el recullen sense parar de saltar.

El Juli. Consisteix a rodar i saltar amb la màxima precipitació.

Saltar amb dues cordes. A rodar dues cordes alhora, a una distància, l’una de l’altra, que permeti saltar amb les dues alternadament.

Per la Baixa Segarra, els nois ballaven el ballet de Sant Corneli, el qual participa de ball i de joc, meitat i meitat. Feien ball rodó, agafats de mans, i anaven accionant, d’acord amb una cantarella que deia:

I avançaven un peuet i, sense deixar-se anar, feien com un acatament. En repetir la cantarella, deien dos peuets, un genollet, dos genollets, assegudet i ajagudet, i accionaven d’acord amb el que deien, sempre sense deixar-se anar de les mans. Després d’aixecar-se feien un ball rodó, tan de pressa com podien, mentre cantaven:

I voltaven precipitadament, fins que topaven uns amb altres, de tan de pressa que anaven, i acabaven caient per terra i fent la pila del greix.

Encara avui hi ha pobles que, a les víctimes propiciatòries sacrificades al camp per afavorir la germinació de les llavors, els tallen primer una cama, i després l’altra, i, l’un darrera l’altre, els van privant dels membres. La cruesa del sacrifici humà pot haver estat atenuada per una cerimònia en forma de ball, de la qual el ballet de què parlem pot ésser la gradació final. Potser els balls en què els ballaires van posant en moviment les diverses parts del cos a ritme i mesura de la cantarella, poden recordar pràctiques màgiques de l’ordre de les de què parlem. La variant bergadana del ball dels Aranyons és un semblant al ball de Sant Corneli, i fins ara ballat, no per mainada, sinó per jovent, com degué ésser-ho el de Sant Corneli. Els Aranyons es ballaven molt per Nadal, moment en què es conserven diversos costums que recorden ritus agraris. També cau dins d’aquest ordre el ball del Jan Petit, estès per molts països i del qual vam parlar en les pàgines 51 i 101 del volum II. No sabem quina relació pugui tenir sant Corneli amb la sembra, puix que la seva festa s’escau al 16 de setembre, que no és pas moment franc de sembrar. Ja hem referit el sentit agrari que semblen tenir la majoria dels ninots cornuts i coronats de banyes que figuren en el costumari, al llarg de tota l’extensió del calendari.

Un altre joc de nois, jugat amb preferència vers aquest temps i que pot respondre al mateix sentit, és el del peu coixet. És propi per a ésser jugat entre gran colla. Cada jugador porta un bastonet, tronquet, bocí de corda o altre element semblant. Tots posen el seu bastonet a terra, en llarga filera, a cosa d’uns dos metres l’un de l’altre. En jugar, hom ha de seguir tot el trajecte a peu coix, saltant per damunt dels bastonets, sense tocar-ne cap ni tocar mai amb els dos peus a terra. En arribar al cap del trajecte, hom s’ha de girar i desfer el mateix camí, però saltant en ziga-zaga. Si arriba a la meta sense cap falla, pot reposar, i repetir el joc fins que caigui en falla. Aquell dels jugadors que ha fet més vegades el trajecte de vaivé resta heroi del joc, tota la gràcia del qual consisteix precisament a saber-se sostenir i evolucionar a peu coix.

Un altre joc, també de saltar i ben enlaire, propi d’aquest moment de l’any, era el refilando. Hi jugaven només nois. El jugaven entre quatre: dos d’asseguts a terra, els quals anaven aixecant els peus a mesura, i dos d’altres que saltaven pel damunt del castell de peus, sense haver-los de tocar, per no haver de cedir llur lloc als asseguts, els quals, en aquest cas, passaven a saltar.

I, com pertoca a una pràctica d’encantament o a una cerimònia propiciatòria, els jugadors saltaven al ritme d’una cantarella, que deia:

La fórmula, dins de la seva incongruència, sembla referir-se al pa o al cereal que el proporciona, i podria ésser que enclogués sentit de conjur, dirigit, aquest, a l’esperit del vegetal.

Dins del calendari dels jocs infantils, amb una persistència inexplicable, per aquest temps i sobretot a l’escola, la mainada jugava al bressolet de la Mare de Déu. Amb un bocí de cordill, unit pels dos caps i formant cercle, cordill que hom es posa entre els dits i pren i agafa amb les dues mans de maneres diverses, obté diferents figures, qualificades, cada una, amb un apel·latiu especial. Aquest joc graciós és conegut universalment i en el seu origen formava part d’una cerimònia encaminada a estendre un parany al Sol, precisament en l’equinocci tard oral, quan el seu descens es fa tan manifest: l’home primari, tement la desaparició de l’astre, tractava d’agafar-lo amb una xarxa, perquè no li fugís, i per forçar-lo a sortir cada dia. Així mateix ho creuen encara els infants lapons i esquimals, entre els quals el joc, a més de constituir un entreteniment, té el valor d’assegurar que el Sol no s’escaparà i que tornarà a lluir.

Del mateix sentit que el bressolet de la Mare de Déu era el joc de serrar la vella, fet així mateix amb un cordill. Hom feia amb ell una creu, els braços de la qual estirava i arronsava alternadament, seguint el ritme d’una cantarella que deia:

El verb «serrar», en aquest cas, no equival pas a tallar o partir amb una serra, sinó a cloure estrenyent, prendre o agafar quelcom per tal que no fugi ni s’escapi. Un dels diversos qualificatius populars aplicats al Sol és el de «vell», encara que, en aquest cas, hom sembla tractar de fer, amb ell, parió amb la vella referida en la cantarella; ben segur que aquesta cantarella es confon amb la que enclou l’acció de serrar la vella, la qual cosa hom simulava per allà mitja quaresma, tal com ja vam explicar detalladament en la pàgina 649 del volum II.

Per aquest temps, les nenes havien jugat, amb certa preferència, un joc que té tota la fesomia d’una resta d’alguna pràctica màgica, conduent a allargar el bon temps i a retardar l’adveniment de les fredorades. La mainada femenina del nostre temps anomenava aquest joc a la vora de la mar, títol pres del primer vers de la cantarella. Dues nenes, encarades, s’agafaven de mans i aixecaven els braços, de manera que llurs companyes poguessin passar per sota, com si es tractés d’un pont. La resta de les jugadores formaven una rua, agafades pels vestidets, l’una darrera l’altra. La rua donava voltes entorn de les dues nenes agafades de les mans, i, en el moment indicat pel diàleg, passava per sota de l’indicat pont format pels braços de les companyes. Els dos grups sostenien, cantant, la següent conversa:

La corrua passava per sota del pont tan de pressa com podia. En passar la darrera «barca», representada per l’última nena de la corrua, les del pont abaixaven els braços i la feien presonera, mentre la resta de la colla seguia endavant i reprenia el volt, estant ja despresa la darrera nena. Les del pont preguntaven amb veu baixa a la despresa què preferia: si or o argent, mar o terra, pa o vi, cel o infern, i així segons d’altres idees per l’estil, aparellades i oposades. Cada una de les dues del pont representava un dels dos conceptes. La interrogada escollia un dels dos, i es posava al darrera de la qui el representava. Cada una de les dues que formaven el pont anava fent colla. Quan havien passat totes les jugadores, dividides en dues colles i agafada cada una a totes les d’un grup, pel cos, l’una darrera l’altra, estiraven tant com podien, per veure quin dels dos grups tenia més força, i les qui podien més, feien seguir les altres, i no paraven fins anar totes per terra. Aquest joc és una faceta del d’estirar la corda, de gent gran.

Els xicots del Pinell, a la Terra Alta, durant aquest temps, amb preferència a d’altres moments de l’any, es provaven la força amb lo damunt davall, equivalent al nostre qui va a sobre, qui va a sota. Els jugadors s’agafaven, s’espitjaven i s’empenyien amb tota la força per tal de fer-se caure; cadascun dels dos procurava restar damunt del contrari, i el que ho aconseguia restava vencedor per haver anat al damunt. Aquest exercici pot recordar l’antiga lluita pel domini de l’estiu damunt de l’hivern, o sia per tal de prolongar la duració del primer i retardar l’adveniment del segon. També es feia aquest joc com a judici de Déu en casos de litigi dubtós. En els dos sentits encara és practicat per diversos pobles endarrerits. Aquesta forma de lluita recorda força la lluita greco-romana. Aquestes proves de força (i no pas baralles) també es troben en certs animals: els bous, les cabres i els moltons, per exemple.

Entre els jocs infantils propis d’aquest temps, n’hi ha alguns que poden recordar pràctiques i cerimònies conduents a afavorir la vinguda dels ocells portadors de les llavors. Quan érem infants, entre la mainada barcelonina havia estat molt corrent fer volar ocellets, fets amb un tap de suro, el qual figurava el cos amb dues plomes, clavades, una a cada costat, que feien l’ofici d’ales. Aquests moixonets, un de tants productes de l’enginy i la indústria infantils, els tiràvem enlaire, o els fèiem volar, copejant-los amb una paleta de fusta i, seguint el ritme d’una cantarella, que deia:

I els fèiem enlairar rítmicament a cops de pala, donats a la base del tap.

També pot recordar una pràctica d’aquest ordre el ball de la Trampolina, el qual ballaven les nenes d’ahir, al so d’una cançoneta que deia:

En arribar al darrer vers, les ballaires es deixaven anar de les mans; en comptes de seguir amb el ball rodó, estiraven i arronsaven els braços, en direcció cap enlaire, amb els dits índexs de les mans estirats com si tractessin de figurar el gest propi de l’engegament d’una sageta, la qual podia anar dirigida al moixó esperat. Pot semblar una contradicció que hom tractés de matar l’animal providencial considerat com a semidivinal, però, com ja tenim explicat, abunden els casos en què, en una faceta de culte, els fidels o adoradors es mengen la divinitat.

Aquest joc té una variant en què les petites ballaires simulen anar-se posant peces de roba; les van anomenant, a raó d’una a cada posada, i fan veure que se la posen i vesteixen en accionar. Qui sap si, originàriament, les ballaires iniciaven la pràctica despullades i s’anaven vestint, de manera rítmica i metòdica, seguint el curs de la cerimònia.

També semblen ésser del gènere de què parlem els jocs de fer ratlles a terra, en els quals en fa hom un nombre determinat, al so d’una cantarella, que marca el ritme i fixa el nombre de les ratlles, semblantment com, en llaurar, la cançó precisa la llargada dels solcs, els quals poden recordar les ratlles paral·leles i ben alineades del joc. Els jocs d’aquest tipus més coneguts són el de quinze són quinze, en el qual hom fa quinze ratlles, i el de la barqueta, en el qual se’n fan vint-i-quatre. Semblantment al llaurar, són jocs de nois. Hom va fent ratlles, tot cantant:

I hom fa, just, quinze ratlles. Per al de la barqueta, cal cantar:

I s’estenen vint-i-quatre ratlles, ni una més ni una menys.

Dins del mateix ordre cau el joc del pic i ratlla, que ja practicaven els pobles clàssics, o sia els hel·lens i els romans, entre els quals era tan propi de gent gran com d’infants. És així mateix sedentari i adequat per a aquest moment de l’any en què encara es pot seure a terra perquè el sòl no es massa fred. Hom traça una sèrie de pics alineats i equidistants, distribuïts en pla rectangular o quadrat, i cada un dels jugadors, que ordinàriament són dos, traça una ratlla que uneix dos pics; quan assoleix fer-ne una que tanca un quadrat, guanya un punt i té dret a traçar una ratlla diagonal travessera al quadrat. Aquell dels dos jugadors que pot fer més nombre de diagonals guanya la partida.

Els pobles antics creien que aquest joc era útil per u aguditzar l’enginy i despertar la intel·ligència, en especial als qui es volien dedicar a les matemàtiques. En excavar la Barcelona romana es trobà una pedra amb el traçat d’aquest joc.

Perquè la sembra resulti profitosa, cal que el temps ajudi, i tan necessàries eren les cerimònies d’acció directa damunt de la terra i de les llavors, com les conduents a regular l’atmosfera, a fer ploure o perllongar l’acció del sol, o les referents a d’altres aspectes igualment necessaris a la conveniència agrària.

Un ball rodó mimat, molt estès entre les nostres nenes, el qual sembla recordar una cerimònia encaminada a obtenir la pluja, és el de les Olles, olles, que és el primer al qual juguen les nenes, i ve a ésser com la iniciació als jocs col·lectius. La cantarella diu:

El vi no es posa en olles; s’embota, i les bótes, en el celler, difícilment poden embrutar-se de fang ni d’altra sutzura. En vell català, el terme olla equival a clot o bassal; l’extensió a l’anap de terrissa és relativament tardana. El vi blanc de la cançoneta es refereix a aigua enclotada, que pot embrutar-se i enfangar-se fàcilment. La cançó té la fesomia d’una invocació a la pluja. Hi ha versions vallesanes que comencen:

Les quals semblen demanar la pluja per Sant Miquel, temps de sembra. En acabar la cançó, la jugadora al·ludida es gira d’esquena i segueix voltant, de cara enfora, durant tot el joc, el qual continua fins que totes les ballaires s’han girat d’esquena. Aleshores entaulen el següent diàleg:

En acabar el diàleg, el qual sostenen les dues nenes més grans que menen el joc, estrenyen la rodona fins a tocar-se i es donen cops, tan forts com poden, amb el darrera, mentre canten:

I no paren fins que, a empentes, es tiren per terra les unes a les altres. Hi ha versions de la cantarella del ball rodó que, en comptes de demanar que giri la caruixa, diuen que estiri la cuixa i s’acompanyen d’un gest indecorós. N’hi ha que en el diàleg parlen d’empaitar el gat a bastonades, i en elles, les balladores, en lloc de les culades, simulen bastonejar-se, i s’empaiten, tot donant-se cops, fins que a la fi es tiren per terra. L’aigüeta del cel, que omple les olles de Sant Miquel, símbol d’un moment de l’any en què l’home de la gleva tant espera la saó, necessària per a la sembra; el gest lliure de les petites jugadores, el qual porta a pensar en l’aparellament sexual, propi de les cerimònies de sembra; el gat que es menja el formatge i que hom ha de bastonejar; la masega final del ball rodó; les bastonades que les ballaires figuren donar-se en algunes variants, i el rebolcament final per terra, coincideixen amb diverses de les evolucions pròpies de les pràctiques posades en joc per fer ploure i per fer germinar les llavors i créixer els sembrats.

La variant del joc de Sant Joan de les Canadelles que jugaven les nenes de la Terra Alta qualifica el personatge heroi de la cantarella de Sant Joan de les Fontanelles; després dels cargols i de les evolucions característiques d’aquest joc, es copejaven esquena per esquena i feien culades i garbuixos que queien dins de la mateixa categoria del joc precedent. Vegeu el que vam dir d’aquest joc en la pàgina 291 del volum II.

Són nombroses les pràctiques i cerimònies màgiques per a provocar la pluja en les quals intervenen dones completament despullades. Com hem referit en la pàgina 383, es curiós que les nostres nenes fan un ball rodó mimat, en el curs del qual simulen vestir-se començant per posar-se la camiseta. Si així com l’acció és figurada, fos real, per a poder-se posar la camisa, la cotilla, les mitges, les sabates i la resta en començar el ballet, haurien d’anar despullades del tot. Aquest ballet és comú a molts pobles europeus. La cantarella que guia la coreografia es mou al so d’una cançoneta igual a la de la Trampolina, la qual acabem de transcriure en la pàgina 383, si bé s’hi afegeixen dos versets al davant que diuen:

I les ballaires van retraient totes les peces del vestit i es belluguen com si se les posessin.

El joc de pilota, així com el del bòlit, i en general tots els que consisteixen a tirar quelcom enlaire, hom creu que deriven de pràctiques conduents a fer ploure, puix que són força les cerimònies d’aquest gènere encara en ús entre pobles que practiquen ritus màgics en què són llançats enlaire diverses menes d’objectes amb intenció de desvetllar el vent portador dels núvols i de la pluja.

Un dels diversos procediments emprats encara avui pels bruixots africans especialitzats a fer ploure consisteix a tirar enlaire un nombre de pedres de virtut, les quals copsen i juguen de diferents maneres, creguts que criden els núvols i provoquen la pluja. Els nostres jocs de pedretes tenen tot l’aire dels sistemes màgics de fer ploure. Tant entre els pobles endarrerits com entre les capes ressagades dels de civilització avançada, existeixen diverses creences relacionades amb les pedres i la pluja. La creença que el tro cau en forma de pedra és universal, i arreu les figurites són qualificades de pedres de llamp. Per diversos pobles europeus creuen que el pas per damunt de certes pedres, en circumstàncies determinades, o el remoure algunes pedres segons com, exciten els núvols i fan ploure.

A casa nostra, el joc de pedretes rep diversos noms: gatet mixet, a Barcelona; pidraltes, a Figueres; picols, a Alberola; sembeques, a Taús; les dotze pedretes, a Igualada; anxoves, a Esterri d’Àneu, i pedretes, a Ripoll. A Barcelona també l’anomenen xinès, i xinades equival a tirar pedretes.

Aquest joc havia estat molt practicat entre els pobles antics, els quals tant el jugaven amb pedretes com amb ossets, com encara avui li juguen diversos pobles europeus. Els grecs l’anomenaven pentàlitha, és a dir, «cinc pedres», que és el nombre de les que hi entraven, com entre nosaltres. En el museu de Nàpols figurava una pintura unicolor, damunt de marbre, procedent de Pompeia, la qual representava una escena d’aquest joc, jugat, en aquest cas, per cinc de les principals deesses gentíliques. El gramàtic i sofista grec Pòl·lux va parlar extensament d’aquest joc, al qual (essent un dels més populars del seu temps) tant jugava la societat distingida com el poble baix. Aristòfanes, en les Lemnianes, diu que jugava a les cinc pedretes amb testos de plat.

Els vells hel·lènics van donar a aquest joc caràcter oracler, semblantment al de l’osset i a la majoria de sistemes, de divers ordre, que van heretar de cultures anteriors.

En general les pedres són cinc, com hem dit; també es fa el joc amb set, i àdhuc amb dotze. Per iniciar-lo, hom se les posa damunt del revés de la mà, la qual sotraga enlaire, a fi que les pedres s’escampin, i, tal com resten distribuïdes, es comença el joc. Hom ha d’agafar-ne una, tirar-la enlaire i copsar-la amb la mà dreta, i retenir-la, o bé posar-la a terra per alinear-la amb les altres. Hom repeteix això mateix amb les cinc pedretes. Aquesta figura és qualificada de primes. Es repeteix el joc tirant-les i copsant-les de dues en dues, gest que s’anomena doses. I es va augmentant fins a les cinc, qualificant les sorts de terces, quartes i quintes. En acabar, es fa per cinc vegades les pedres a la teulada. Hom posa les dues mans del revés i ben acostades, amb les pedretes al damunt; fa sotragar les mans, perquè volin les pedres, i, mentre aquestes són enlaire, tomba les mans i les copsa amb el palmell, repeteix l’acció i les torna a copsar altra vegada de revés. I així per l’estil, fins a cinc vegades. Després, es fa la pota del gall; en lloc de copsar-les amb la mà estesa, hom les agafa, totes cinc, amb la mà closa, sort que cal repetir per cinc vegades.

Conforme als següents qualificatius i procediments, es feien una sèrie de jocs que tractaven d’imitar el procés d’elaboració del pa.

Passar farina. Consisteix a fer això: mentre una pedreta està enlaire i abans de copsar-la, moure lleugerament l’altra mà, estesa arran del sòl i de les altres pedretes, com si remenés el sedàs.

Pastar. Semblant a l’anterior, però fent el gest d’agafar, en lloc del de cerndre.

Grenyar la pasta. Semblant també, però agafant i girant una de les pedretes de terra, com si es tractés de donar-li forma.

Enfornar els pans. Consisteix a anar disposant les pedretes ben afilerades, tal com hom les va copsant.

Veure si està cuit. Es passa cada vegada U mà per damunt de les pedretes, afilerades al sòl, tocant-les suaument, sense fer-les moure.

Desenfornar. S’agafen lleugerament totes les pedres del sòl, amb la mà dreta, abans de copsar-les d’enlaire.

Llescar el pa. Es fa, en cada pedreta que hom tira, el gest com de llescar pa, acostant-se una mà al pit mentre la pedreta vola.

Menjar-se’l. Semblant a l’anterior, però hom imita l’acció de menjar, acostant-se les pedretes a la boca.

Senyar-se. Com a acció de gràcies per haver-se menjat el pa, el jugador se senya. En copsar la primera pedra, la reté a la mà, i engega la segona, mentre s’acosta la primera al front i diu la frase final del senyar-se: «En nom del Pare». I així va fent amb les restants, fins a la cinquena, la qual besa i afegeix: «Amén».

Hom fa encara d’altres jocs i filigranes, mentre les pedretes volen i abans de copsar-les; vegem-ho:

El ditet. Mentre la pedreta vola i abans de copsar-la, hom dóna a terra un copet, amb el dit polze de la mà dreta, amb la qual precisament copsa les pedretes.

El gronxador. Semblant a l’anterior, però donant, amb la mà estesa, un cop amb la punta dels dits i amb la part inferior del palmell, alternadament.

La serpeta. Com els anteriors, si bé fent amb la mà un moviment serpentí.

El pont. Consistent a fer un pont amb els dits polze i índex de la mà esquerra, i a fer-hi passar les pedretes que hom copsa, tot tirant-les amb la dreta mentre la que vola està enlaire.

Les passeres. A anar disposant les pedretes en rengle, com una passera, i a fer-hi passejar mentrestant la mà pel damunt, trepitjant-les, a tall de passeres, amb els dits índex i del mig, com si aquests fossin dues cames.

El castellet. A fer com un castell de quatre pedretes, tal com hom les va copsant, distribuint-les-hi així: tres a la base i una al damunt.

Tots els jocs o sorts es fan sempre a base d’una o més pedretes, les quals hom tira enlaire i cal copsar en un espai de temps mesurat per una cantarella, marcadora del ritme del moviment i de l’espai de durada de les sorts. A Barcelona cantaven:

Per l’Empordà deien:

Per la conca de l’Anoia cantaven:

Els bons jugadors no han de parar mai de cantar, i han de fer totes les sorts cinc vegades, sense deturar-se i, per tant, sense interrupció. La caiguda d’una pedreta a terra per descuit o poca destresa fa perdre el joc i obliga a cedir el lloc a un altre jugador.

La cantarella sembla indicar ben bé que es tracta d’un gat que volta, possiblement pel camp, i que desitja menjar, i hom parla de pa i de vi de la taula parada. Aquest gató, relacionat per la musa amb el pa, pot ben ésser el mateix que hom feia trescar pel camp llavors de la sembra; ja hem parlat de l’esmentada bestiola en tractar d’aquesta feina. Els ossets, que en alguns casos fan l’ofici de les pedretes, poden recordar el sacrifici humà o animal, destinat a fer produir la terra, i també els ossos que hom soterrava, com la sardina del Dimecres de Cendra, de què ja hem parlat. Aquest joc, doncs, fet amb pedres, pot reconèixer ascendència d’una pràctica màgica per a fer ploure, i fet amb ossets, pot recordar una cerimònia agrària.

A Llofriu, en temps de fangar, havia estat costum jugar als esclops de Déu; àdhuc solia jugar-hi la mainada, asseguda damunt mateix del camp. La cantarella emprada pel joc que referim en tractar dels costums de la mort del porc fa al·lusió al fangar. La persistència de la pràctica precisament en el moment propi d’aquesta feina porta a pensar si pot ésser el vestigi desfigurat d’alguna cerimònia màgica relacionada amb la sembra o amb la preparació de la terra.

Per aquest temps la mainada jugava a l’eixarranca amb una major preferència que en la resta de l’any. És molt probable que aquesta tendència infantil no fos arbitrària. La base d’aquest joc consisteix a fer córrer un palet per damunt d’un traçat, ahir de valor màgic, el qual palet, originàriament, degué tenir gràcia pluvigènica, segons parer de la moderna etnografia, semblantment a certes pedretes de virtut que encara llancen i fan córrer els pagesos d’alguns pobles nòrdics europeus.

L’eixarranca és un dels jocs més estesos per Europa i pels pobles orientals de civilització antiga. Se li atribueix origen astrològic. Consisteix a fer córrer, saltant a peu coix, una pedreta per damunt d’un traçat amb diferents compartiments, dibuixat damunt del sòl pels mateixos infants jugadors. Hom fa entrar i sortir la pedra del traçat i la fa anar de l’un compartiment a l’altre, seguint unes regles, que varien segons els llocs, però que solen reconèixer una base inicial inamovible. L’opinió més admesa per la ciència és que el traçat té sentit astronòmic i que el joc és la degeneració d’una pràctica de caràcter astrològic. És remarcable que el compartiment principal per la seva mida i situació és dedicat al Sol, Abans, més que avui, el traçat solia constar de dotze compartiments, els quals corresponien als dotze signes del zodíac. Malgrat la desfiguració que sempre sofreixen els documents de la cultura infantil, els traçats d’eixarranques de quan nosaltres hi jugàvem, mantenien, dins llur diversitat, una fesomia que recordava molt les cartes celestials, els astrolabis dels antics i la visió que els pobles de l’antiguitat tenien del sistema planetari.

Hi ha investigadors que creuen que l’eixarranca és una supervivència de l’antiga aruspicina, art endevinador que se servia de les entranyes calentes d’un animal, especialment del fetge, per esbrinar allò que havia de passar. Hom creia que en els diferents compartiments del fetge s’allotjava el geni, o la divinitat, la qual, per efecte de la invocació que l’arúspex, sacerdot o bruixot li dirigia, responia al seu requeriment en forma prou clara i convincent perquè els iniciats poguessin saber allò que els interessava. L’aruspicina tenia també sentit astrològic, puix que hom creia veure en el fetge una representació viva dels diferents compartiments, o coses, com en deien, on vivien els astres i els estels. Segons els investigadors que així opinen, el traçat de l’eixarranca representa el sistema planetari, però no de manera, que podríem dir, directa i pròpia, sinó a través de la manera com el figura el fetge, el qual també el representava, a judici dels antics.

La forma circular d’algunes eixarranques reforça l’opinió que aquest joc és d’origen astrològic. Aquesta forma recorda el cercle solar, al qual hom donava un intens sentit màgic, i del qual, en nombrosos documents populars dels pobles actuals, es troben manifestacions abundantíssimes, com un vestigi de la forta petjada que va deixar en les cultures primàries.

Les figures circulars que nosaltres hem vist estan formades per dos cercles concèntrics, molt diferents de mida, i molt distanciats el gran del petit. Entre les dues circumferències, hem vist traçades sis ratlles, més o menys equidistants, les quals formaven set cases o espais intermedis. Dins de cada espai, era escrit el nom d’un dels dies de la setmana; això fa que hom qualifiqui també aquest joc de Dies de la setmana. El nombre set és considerat de gran influència astrològica, perquè set són els dies de la setmana, els planetes i les constel·lacions més importants.

El nombre set és tingut com a meravellós i màgic per excel·lència, i encara avui, en els pobles de major grau de civilització, regeix un gran nombre de les manifestacions de caient popular i àdhuc erudit.

Aquest joc, més o menys igual, havia estat molt popular a Grècia, des d’on va passar a Roma, i va fer-se tan general que, per facilitar-lo, hom marcava en els mosaics dels patis de les cases i a l’empedrat dels carrers i de les vies públiques el traçat que serveix de base al joc. Encara avui, a Roma, hom pot veure figures d’aquestes en carrers de la Urbs que han conservat el tipus d’empedrat propi de la gran ciutat històrica.

Encara, també, hi ha qui creu que el traçat de l’eixarranca representa, de manera simbòlica, el món conegut pels fenicis, poble de grans navegants, comerciants i colonitzadors precursors de Roma. Creuen que el gran espai central que algunes eixarranques presenten figura el mar, font de riquesa de la Fenícia, a través del qual expedien llurs productes i en rebien d’altres. L’altre compartiment que el segueix en importància representa Tir, capital d’aquell país i empori de la civilització fenícia, i els altres compartiments figuren les colònies situades enllà de la mar. Els qui així opinen creuen que el mot marelle o mérelle, que hom aplica a França a l’eixarranca, vol dir el «mar» i les «illes». Segons aquest parer, la figura de l’eixarranca no és una carta celeste, sinó geogràfica, a través de la visió fenícia.

En aquest joc l’infant és el successor dels antics bruixots i endevinaires.

Des que ens interessen els documents populars, hem vist traçades damunt dels carrers de les poblacions catalanes diverses eixarranques que s’aparten molt dels tipus usats quan nosaltres hi jugàvem, i que fugen també dels traçats que recordaven visions primàries del sistema universal. Entre els diversos noms aplicats a quest joc a casa nostra, coneixem els següents:

Rodona i nonet, a Olot; setmana i cargol, a València; xancarro i llemo, a Menàrguens; flèndit, xanca i marro, a Girona; caldera i titllo, al Vallès; l’altra vida i titllo de monja, a Barcelona; unillo i palet, a Igualada; escamarlèfies, a Sallent; carraca, a Viladrau; auranell, a Solsona; mansana i cranca, a Vinaròs; enxanc, a Reus; rello, a Granadella, i xinga, a Eivissa.

Aquest joc ofereix un gran nombre de variants, com testimonia la diversitat de traçats que en publiquem. Les regles del joc són així mateix variadíssimes, si bé sempre a base de fer córrer la pedreta per damunt del traçat, amb alternatives de descans, seguint direccions i regles diverses, però sempre a peu coix, gest que, com hem dit, encara avui figura en les cerimònies de tipus agrari dels pobles de l’orient asiàtic.

La mainada barcelonina dels nostres temps d’infants saltava a peu coix al ritme de la següent cantarella:

Una variant de l’eixarranca era la retinyola, en la qual hom, en lloc de pedra o palet, feia córrer un pinyol de préssec que no picava amb el peu, sinó amb un altre pinyol foradat, passat per un cordill, que feia voltar abans de donar el cop per tal que agafés aire i piqués fort. El qui errava el cop havia de cedir el lloc a un altre jugador. En voleiar la retinyola es cantava una cançoneta perquè prengués aire.

També cau dins d’aquest ordre de coses el joc del marro, del nyerro, de les ratlletes, de la pedreta o de la rutlleta, fet igualment a base de pedretes, les quals hom fa jugar per dins d’un quadrat travessat per diverses línies, que es poden fer córrer amb el peu només. Cada jugador té tres pedretes, les quals ha de procurar posar de renglera col·locant-les damunt d’altres tants angles del traçat, i podent avançar sempre només d’un angle a un altre. Si trepitja ratlla, para, i si la pedra li va fora del traçat, també. En fer bellugar la seva pedra, ha de procurar fer-ho de manera que tallí el pas del contrari i privi la seva lliure acció.

Aquesta és la forma corrent. Hi ha marro de rei, molt més complicat, el qual poden jugar fins a cinc jugadors, sempre a base de fer córrer unes pedretes per damunt d’un traçat, persistent a través de la gran majoria de variants. La figura del traçat forma part del fons gràfic geomètric universal. Leisnel de Lassalle la considera l’origen de l’escut de Navarra, però no explica el nexe que pugui haver-hi entre el joc i les cadenes del campament del Miramamolí, les quals el rei navarrès va rompre a la batalla de les Naves, i convertí en el símbol del seu escut.

Un altre joc que pot reconèixer el mateix origen és el del bòlit, que consisteix a fer saltar un titllot o bastonet de fusta, el qual hom tira enlaire, picant-lo amb una paleta, també de fusta. Un dels molts procediments màgics posats en pràctica per fer ploure consisteix a fer voleiar un bastonet, lligat al cap d’un altre de més gros i de forma aplanada, amb el qual hom el pica i copeja. Cada un dels dos bastonets és d’una fusta especial, la qual el primitiu creu posseïda del do de fer provocar la pluja i d’excitar la formació de núvols, i d’ací que hom la tiri enlaire perquè els cridi i atregui.

Aquest joc també va prendre caràcter màntic. El bruixot o sacerdot, posat dins d’un cercle en què havia dibuixat nombrosos signes i compartiments, feia saltar el bòlit amb una paleta. Observava bé la figura que feia l’estri mentre estava enlaire, i el punt on queia les repetides vegades que el feia botre, per deduir, de tot el conjunt, allò que més amagat tenia l’esdevenidor.

El joc del bòlit, a Mallorca, conserva, més que entre nosaltres, el deix originari. Es juga dins d’una rodona; el bòlit és posat enmig, i hom el fa saltar amb una maneta o paleta d’alzina. Amb tres cops de fer-lo botre, hom procura fer-lo anar com més lluny millor. Si els jugadors no han pogut aga-far-lo mentre era enlaire, un d’ells és obligat a portar a coll el qui l’ha engegat, des del punt on ha caigut l’estri fins al centre de la rodona.

Entre nosaltres, la rodona ja s’ha perdut, i ha estat suplerta per una senzilla ratlla. El jugador rei anuncia als altres, per prevenir-los, que va a picar, i canta: «Bòlit». Els altres jugadors, per demostrar que estan previnguis, contesten: «Vinga!», i el rei pica una de les puntes afuades de l’estri, per tal de fer-lo saltar com més millor, i, mentre és enlaire, li venta un cop ben fort amb la paleta, a fi d’engegar-lo tan lluny com pot. Mentre el bòlit vola, els altres jugadors tracten d’agafar-lo al vol o amb la gorra, però, així que és a terra, és sagrat, i no se’l pot tocar. El rei torna a fer saltar el bòlit des d’on aquest ha caigut, i es repeteix el joc fins a tres vegades, procurant portar el bòlit com més lluny millor de la ratlla inicial i de partida. Si, mentre el bòlit vola, algun jugador l’agafa, guanya: treu rei, passa a jugar ell i recomença el joc. Si ningú no l’agafa mentre vola, el jugador que segueix al rei, des del punt on ha anat a parar el bòlit, tira aquest estri a la paleta, posada dreta a terra damunt de la ratlla. Si l’encerta, ocupa el lloc del rei, i si no, repeteix el mateix procés el jugador que el segueix, i així cadascun de tots els altres, fins que algú toqui la paleta. Si ningú no l’endevina, torna a començar el joc i pica el bòlit el mateix rei, perquè no l’han tret.

El joc del bòlit és universal, i, avui per avui, és un dels més populars entre els pobles budistes i bramànics. Pels països nòrdics, hom el valora d’altra manera: es juga, amb preferència, damunt l’herba. Mentre els jugadors cerquen el bòlit amagat entre l’herba, el rei no para de fer voltes al cercle des d’on ha llançat el bòlit, i hom calcula els punts del joc pel nombre de voltes que pot fer durant el temps que els altres inverteixen a trobar el bòlit perdut.

Un altre, encara, dels entreteniments infantils que poden prendre el mateix origen indicat és el d’agafar les darreres mosques, el qual en els nostres temps d’infant qualificàvem d’enviar cartes al cel. Caçàvem mosques, de les poques que encara sobreviuen en temps tardorals, els enganxàvem un paperet al darrera, i les deixàvem anar, mentre cantàvem:

I, segons dèiem, enviàvem una carta al cel perquè Nostre Senyor deturés el fred, servint-nos de les mosques per correu. Hi ha pobles primitius que per cridar la pluja es valen d’ocells i d’insectes volàtils, als quals lliguen fulles o d’altres elements vegetals, i els deixen anar perquè elevin aquella càrrega fins als núvols, la vista de la qual creuen que induirà a aquests a deixar caure la pluja. Això es practica també amb d’altres insectes, sobretot amb l’espiadimonis. I semblantment com nosaltres, feien els infants grecs, segons ens diu Aristòfanes.

Si cal jutjar pel text d’algunes de les cançonetes que canta la nostra mainada quan plou, sembla endevinar-se un possible sacrifici humà relacionat amb la pluja, probablement encaminat a provocar-la. Quan érem infants, en veure ploure, cantàvem:

A Reus cantaven:

És remarcable que una altra de les cançons de pluja tradicionals a Barcelona, quan nosaltres érem infants, també retreu els sabaters, encara que de manera inadequada i poc entenedora.

Coneixem encara d’altres diverses versions que relacionen la pluja amb el garrotejament o la mort de jueus i de sabaters. Cal advertir que, en temps de convivència amb els israelites, la majoria dels sabaters, a casa nostra, eren jueus; per tant, la cançó, en parlar de sabaters, es refereix a jueus. Aquests jueus poden recordar alguna víctima garrotejada o qui sap si, temps molt enllà, sacrificada per tal de proporcionar-se hom la pluja, la qual, segons diu la mateixa cantarella, fa bon blat, i entremig d’ell va la llebre: és a dir, hi campeja el seu esperit o senyor, encarnat en forma de llebre, com vam dir en la pàgina 749 del volum III.

La mainada de Vilallonga, per cridar la pluja, cantava:

I la de Pinya deia així:

La cançoneta del Sol, solet, estesa per tot el domini de llengua catalana sota un nombre incalculable de variants i viscuda en boca dels infants quan s’ennuvola, havia estat, possiblement, la fórmula cantada d’una pràctica conduent a retenir el Sol en la seva cursa descendent, i a fer-lo brillar quan s’entelava de núvols. El segle passat, els infants de Cadaqués, en cantar-la, feien voltar set pedretes, de dues en dues, asseguts a terra i formant un cercle amb elles damunt del sòl, alhora que cantaven:

Els infants hel·lènics feien un joc semblant, en el qual parlaven al Sol en els següents termes: «Surt, Sol estimat».

Aquest moment de l’any havia estat el temps típic de jugar a pilota. Segons Frazer, originàriament era un joc de sentit solar i astronòmic, el qual havia estat destinat a afavorir el curs del gran astre, en aquests moments que sembla que li declinin les forces. Hi ha pobles nòrdics que encara juguen amb dues pilotes: una de groga, que vol representar el Sol, i una altra de blanca, més petita, que recorda la Lluna. Com tants d’altres estris, la pilota va convertir-se en un objecte oracler, en mans dels pobles clàssics, que foren grans jugadors de pilota.

L’etnògraf cubà Ferran Ortiz diu que diverses cultures primitives juguen a pilota per tal d’aixecar el vent i de promoure la pluja; sobretot practiquen aquells jocs en què intervenen un gran nombre de jugadors dividits en dues colles i que es tiren una o més pilotes uns contra els altres; aquests jocs poden recordar pràctiques i cerimònies de pluja que encara estan en ús entre els amerindians. Els vells jocs de pilota de les dones gregues (substituïda sovint per pedres), que havien pres caràcter de veritables batalles lliurades entre gran fressa i cridòria: sembla que recordaven les cerimònies antigues de lluita entre l’estiu i l’hivern, les quals tendien a fer perdurar el primer i deturar l’adveniment del segon; eren baralles, més aviat que jocs, que reconeixien així mateix sentit agrari, i de les quals bé poden ésser una derivació les nostres pedrades, darrerament infantils, però de fadrins i de gent gran en un ahir molt immediat.

La mainada de Vilanova i La Geltrú, fins a la darreria del segle passat, tot jugant a pilota cantava una graciosa cançoneta amb aire de dansa que bé podria recordar alguna vella cançó de jugar a pilota pròpia de temps en què el joc constituïa una cerimònia ritual de la qual formava part la dansa. Cantava així:

Antigament, aquest joc havia constituït gairebé l’únic esport i havia assolit una gran importància. Hi jugava tothom i pertot arreu, tant homes com dones i infants, i així les persones de més alt llinatge com les de baixa condició; hi ha dades en aquest sentit relatives als temps clàssics. Nausica fou una gran jugadora de pilota. Els textos clàssics grecs i llatins ofereixen abundants referències i cites d’aquest joc, el qual sembla que havia estat força més complicat que avui.

La gran difusió del joc de pilota entre nosaltres ha donat origen a diverses dites proverbials i formes verbals, ben incorporades a l’idioma i difícils de reconèixer si no es coneix la tècnica del joc.

La forma més coneguda del joc de pilota és la de rebatre-la contra una paret i anar-la copsant alternadament els diversos jugadors, per ordre establert, sense deixar-la caure a terra, i picant-la amb una pala de fusta o directament amb la mà. Aquest joc és qualificat de Palamoll.

Un altre dels jocs és el de la Crestai. Es fa un cercle a terra, enmig del qual es posa la pilota. Els jugadors se situen amb un peu damunt de la rodona, i amb l’altre, com més a la vora millor de la pilota, per poder-la abastar ràpidament. El qui mena el joc canta:

Repeteix la cantarella un nombre variable de vegades, per desorientar els jugadors, fins que, en acabar, diu:

L’anomenat agafa la pilota, tan de pressa com pot, i la tira per damunt d’un dels companys. El qui primer pot, cull la pilota i la torna a tirar contra un altre. El joc segueix així, fins que, en tirar la pilota, falla i no toca ningú: aleshores recomença el joc.

Un altre joc, així mateix de pilota, és el Trujot. Com en l’anterior, els jugadors se situen damunt d’un cercle, en el qual han fet uns sots equidistants, a mida del peu, i dins del qual cada jugador ha de posar un peu, sense poder-lo treure. En el centre de la rodona es fa un altre clot, més profund que els altres, destinat a la pilota i de mida suficient perquè hi balderegi. El qui mena el joc, des de fora del cercle lira la pilota al clot central, mentre canta:

Repeteix la cantarella diverses vegades, per desorientar els jugadors, i quan els creu distrets, tira la pilota. Per fer-la anar al clot, pot servir-se dels mitjans i estratagemes que vulgui, engegant-la enlaire, o arran de terra, o com pugui. Els jugadors, sense moure el peu de dins del sot, han d’impedir el pas de la pilota servint-se de les mans, o bé d’un bastonet de cosa d’un metre, bastonet que tots porten.

Si el qui mena el joc aconsegueix fer anar la pilota al clot, des d’aquest pot tirar-la tan lluny com vulgui i tantes vegades com jugadors prenen part al joc, i, una vegada per cada un, pot fer-se portar a coll-i-be des del sot fins on ha anat a parar la pilota. Si algun assoleix deturar la pilota en tirar-la el rei, resta amo de la pilota, rei del joc, i passa a menar-lo. També es juga amb un tros de fusta de fornia circular o rectangular, que fa l’ofici de pilota i que, com aquesta, rep el nom de trujot.

El fet de posar un trujot o porc dins d’un sot recorda l’enterrament d’ossos de porc o de truja, com una resta de víctima propiciatòria. El fer-se passejar a cavall dels jugadors recorda els reis divins i sagrats, els quals no poden tocar per res de peus a terra, puix que perdrien la divinitat, i des que es lleven fins que s’acotxen van sempre a coll-i-be de servents i esclaus, que fan l’ofici de cavall. El qui resta amo del trujot, adquireix sentit sagrat, qui sap si solar, i qui sap també si, temps enllà, devia assegurar l’èxit de la sembra amb la seva presència i el seu passeig pel camp. Fins als nostres dies els emperadors del Japó gaudien d’aquest privilegi divinal.

Entre els jocs de pilota cal registrar també el de geps, en el qual els jugadors es tiren una pilota pel damunt, d’uns a altres. El qui toca a un altre al bell mig de l’esquena, resta rei, i, com en el trujot, pol fer-se passejar a coll-i-be pels companys de joc.

Quan el joc de pilota es va convertir en un sistema endevinador, practicat ja per cultures antigues, tenia per base fer saltar un nombre divers de pilotes, de diferents colors, per damunt d’una figura traçada a terra. Hom treia conseqüències màntiques de la posició de les pilotes damunt de la figura i tenia en compte el recorregut que feien en caure i la relació de posició de cada pilota respecte a les altres, considerant-ne el color i la mida. En caure el crèdit d’aquest sistema oracler, la seva mecànica va prendre fesomia de joc d’esbarjo i va originar una varietat de jocs, que van ésser molt practicats pels pobles grec i romà. Un dels jocs de pilota més popular a Grècia recordava encara bastant la forma primitiva de quan el sistema era emprat per interrogar el futur. El joc s’efectuava dins d’un triangle traçat damunt del sòl, i els jugadors, que eren tres, se servien, per a ell, de pilotes de colors diferents.

També recordava el sentit original del joc la diversitat de mides emprades pels jugadors hel·lènics. Se servien de pilotes de cinc mides diferents: les dues més petites, fetes de crin; les altres dues, de ploma, i la més grossa, plena d’aire; aquesta servia per a jugar-hi els infants i els vells, puix que era la més lleugera de totes i la que requeria menys esforç per a dominar-la. Eren folrades de roba o de pell, i de colors diversos, entre els quals dominava el verd.

La mainada barcelonina dels nostres temps ens fèiem les pilotes amb bocins de pell vella (que arreplegàvem d’on podíem) ben lligada amb cordill prim i ben fort, a tall de cabdell. Crèiem que eren tant més botadores com més fortes i compactes eren, i per estrènyer els cantàvem una cantarella que ajudava a atapeir el cordill. Resultaven boterudes i poc esfèriques, però a la poca estona de jugar ja eren rodones.

A Grècia, el joc de pilota era propi tant d’homes com de dones. Homer, en l’Odissea, ens conta que Nausica, després d’haver rentat la roba i mentre la tenia estesa i esperava que s’eixugués, amb les seves serventes es va posar a jugar a pilota, i Nausica menava el joc. Ja n’hem fet esment adés.

El joc de pilota fou també molt estès a Roma, adoptat segurament dels grecs, puix que Apol·loni el considera de tradició hel·lènica, i ens parla d’una donzella que, damunt de la ribera sorrenca, amb el vestit arremangat fins a les anques, hi jugava graciosament.

Pòl·lux, l’autor grec ja esmentat anteriorment, va aplegar una nomenclatura del joc de pilota, i, pels termes que ens en dóna, podem comprendre que els jugadors es dividien en dos grups, llançaven la pilota els uns contra els altres, i procuraven fer-la passar per damunt del camp contrari. Hom pot deduir també que, la pilota, se la tiraven els uns jugadors contra els altres, semblantment a com es fa en el nostre joc de geps. El vencedor en el joc era qualificat de rei, i el que jugava el paper pitjor era nomenat ase. Plató al·ludeix al costum en un passatge on diu que «el qui s’equivocarà farà d’ase, com diuen en el joc de pilota, i el qui no s’equivocarà regnarà entre nosaltres».

Els grecs jugaven a pilota a ritme. El joc tenia caràcter musical: jugaven tot cantant al so d’instruments; els moviments i les accions devien, sembla, acordar-se amb una melodia. Per tant, el joc tenia un deix de dansa i devia ésser de faisó molt diferent de la del present, car avui ens fóra difícil de subjectar-lo a un moviment ritmat i metòdic.

A Roma s’havien fundat associacions de jugadors de pilota, i també en altres indrets, a fora de Roma, havien adquirit tanta importància i consideració, que l’associació de Pompeia va presentar un candidat en unes eleccions municipals.

Hi ha hagut grans figures de la Història que s’han distingit com a jugadors de pilota, entre altres, Alexandre el Magne. Segons conta Sòfocles, Aristònic de Carista va obtenir el títol de ciutadania, en vida, i un notable monument, quan va morir, en mèrit a ésser un famós jugador de pilota. A Roma va ésser molt popular una faceta del joc, anomenada de la pila, denominació de la qual ha derivat el nostre mot «pilota».

El joc de bales pot ésser considerat com una faceta del de pilota. Abans, també n’hi havia de blanques i de negres, per l’estil com de pilotes. Els infants del rodolí que publiquem juguen amb bales de dos colors.

Per aquest temps, les nenes, sobretot, es lliuraven amb gran afany a jugar fent rodar el cèrcol. En fer-lo voltar, tot copejant-lo amb la mà o amb un bastonet, cantaven:

Com ja tenim dit, hom creu que aquest mes la Lluna regna i està per damunt del Sol. Qui sap si el joc infantil pot recordar algun ritu seleni ta, encaminat, potser, a facilitar el curs i l’acció de la Lluna, representada pel cèrcol, el qual hom tracta com si fos ella i el convida a rodar.

La mainada comença, per aquest temps, els jocs de córrer. El més popular, propi tant de nois com de noies, sols o barrejats, és l’anomenat a fet, a cuit i a cuc, que consisteix simplement a córrer, perseguits pel qui para, el qual procura agafar els companys abans que puguin arribar al punt de salvament, qualificat de toc i que sol ésser una paret. Per determinar quin dels jugadors haurà de parar, hom, acudeix a l’ajut d’una cançó. Els jugadors formen rodona. Un d’ells canta una cançó i, a ritme, va tocant, un per un i per ordre, els companys; aquell a qui toca en pronunciar la darrera síl·laba, resta eliminat. El qui resta darrer és el qui ha de fer el paper més pesat i ingrat del joc. Aquest procediment eliminador recorda sistemes d’elecció i procediments judiciaris molt reculats i primitius. La cançó, en aquest cas, té força de llei i és radicalment decisiva. El costumari infantil compta amb un gran nombre de cançons eliminadores d’aquest gènere. Moltes d’elles contenen mots insubstancials i incoherents, els quals testimonien llur gran antiguitat.

Donem una mostra d’aquest tipus de cançons:

El jugar a fet o a cuit era molt corrent entre la mainada hel·lènica, que l’anomenaven la fugida.

Els jugadors es disposen en rodona, i el qui canta va tocant-los a tols, seguint el ritme de la cantarella. Aquell a qui toca en dir la darrera síl·laba, resta escollit per a parar.

Com tenim dit, segons l’etnografia, els moviments accelerats de danses i jocs, i entre ells el córrer i les curses, recorden cerimònies i pràctiques destinades a augmentar, precipitar i afavorir el creixement i desenrotllament dels vegetals. És remarcable que, sobretot entre nenes, hom aplica a la que para l’apel·latiu de llavor, i a la que mena o dirigeix el joc, el de mare, detalls que porten al record de costums propis de sembra i a la idea de les cultures matriarcals, predominantment agrícoles. En una variant tarragonina molt interessant anomenada l’olla, més pròpia de nois, el qui para, és a dir, la llavor, ha de sortir saltant i ballant, i si perd el compàs en córrer per empaitar els companys, esguerra el ball, ha de tornar a marro o toc i recomençar de nou; hom qualifica el cas de trencar l’olla. Aquestes particularitats donen al document caràcter molt arcaic; sembla com si es tractés de la resta d’alguna pràctica d’iniciació a la dansa, no cal dir que de caire ritual i religiós com el que informava totes les danses en llur principi. Una altra variant, anomenada de Sant Pere, qui toca de peus a terra para, es caracteritza per poder-se salvar de parar si hom, al moment d’ésser agafat, pot asseure’s i aixecar els peus fins a no tocar a terra; en algunes variants hom s’ha d’asseure precisament damunt de pedra. Aquest joc pot recordar estats de cultura semblants als de diversos pobles de l’orient mitjà i extrem, els monarques dels quals participen alhora de divinitat i no poden tocar per res a terra des que neixen fins que moren, per tal de no perdre llur gràcia divinal i llur categoria, i compten amb un seguici innúmer de servents que els duen sempre a coll, àdhuc en llurs llargs viatges.

Un altre joc de nenes era el dels soldadets, que consistia simplement a agafar-se de dues en dues i córrer, tot saltant, ara ençà, ara enllà, anant i venint de banda a banda d’un carrer o d’un altre lloc adient, mentre accionaven de cos i de braços, segons indica la cantarella que servia d’argument i marcava el ritme del joc, i la qual deia simplement:

Hi ha versions que enclouen un concepte de sentit eròtic velat. Entre les cultures elementals són freqüents les danses de dones soles, executades mentre els homes són a la guerra, per tal d’ajudar-los a l’èxit de llurs empreses i de facilitar-los un retorn ràpid i victoriós. Com diem el dia 11 de novembre, aquest era el moment de l’any que, antigament, els exèrcits deturaven la brega i els soldats tornaven a les llars. El joc de què parlem és propi de nenes, les quals, tot cantant, retreuen el retorn dels soldats, en un pla veladament eròtic: pot recordar velles danses de caràcter màgic, conduents a afavorir el retorn dels éssers estimats que tenien a la guerra.

La fredor convida la mainada a cercar jocs de molt d’exercici. Els nois, per aquest temps, jugaven amb preferència a saltar i parar. Es un dels jocs més estesos entre nois. Constitueix un exercici de força i una prova d’enginy. Per a jugar-hi, cal establir categories, les quals marquen l’ordre i el torn de cada jugador. L’establiment de categories es fa a l’atzar, en començar el joc, i a tal fi, es fa ús dels diversos procediments emprats dins del fur o del dret consuetudinari infantil. El qui obté la sort millor és nomenat rei i mena el joc; el qui resulta més desfavorit per la fortuna és obligat a parar o a fer de poltre, i per damunt seu saltaran la resta dels jugadors.

Per graduar-se, hom empra diversos sistemes, els quals, encara que no són exclusius d’aquest joc, són usats per a ell més que per a cap altre. Un dels més emprats, entre aquests sistemes, és el de la ratlleta, fins al punt que en alguns indrets, com a Barcelona mateix, el nom, de procediment electiu, ha passat a qualificar el joc. Hom traça una línia a terra, i, des d’una distància fixada, generalment de deu passes, ha de tirar una pedreta, ajupit a terra i arran de sòl; qui la fa anar més lluny de la ratlla, assoleix el primer càrrec i és rei, i el qui la tira més a la vora, fa de poltre. Un altre procediment és el de les palletes. Hom cerca tantes palletes o altres brins vegetals com jugadors ban de graduar-se. Un d’aquests les sosté en una mà, de manera que tots els caps estiguin ben anivellats i que no es faci entenedor quina mida tenen. Cada concursant estira una palleta, i és rei el qui treu la més llarga, i poltre, el de la més curta. Un altre procediment és el peuet. Dos dels jugadors se situen, encarats, a certa distància i avancen els dos, l’un envers l’altre, posant, alternadament, primer un peu, recte, i després l’altre, travesser. Quan arriben a tocar-se, el darrer de posar el peu, o, si no resta prou espai, el qui ha de cavalcar damunt del peu del contrari, resta vencedor, i l’altre, eliminat. Aquest procediment resulta llarg i laboriós, però, malgrat això, havia estat molt emprat. L’elecció es feia, també, a parells o senars, procediment antiguíssim, molt corrent entre els romans que li donaven el mateix nom que nosaltres: així, en Horaci (Sàtires, 2, 3, 248) trobem l’expressió ludere par impar, la qual significa jugar a parells i imparells o senars. Avui només s’elegeixen tres càrrecs: el rei, que mana i governa el joc; el, cua, que és el darrer de la colla, i el poltre, que és el qui fa el paper més dur, i per damunt del qual salten tots els camarades. Abans se n’elegien cinc; hi entrava el fill del rei, o bé la reina, i era el segon de saltar, darrera del rei, i el qui, si es treia rei, restava ell com a tal. Quan era qualificat de reina, es comportava de manera efeminada, volent figurar que era una dona. El cua era qualificat de botxí, i el seu anterior, de fill del botxí, i eren els qui havien de donar compliment a les regles posades del joc, quan algun jugador havia de rebre, o per l’estil.

El joc té diverses sorts, les quals muden cada vegada que es fa una sal-fada, o sia cada vegada que salta tot el grup de nois, l’un darrera l’altre. La majoria de les sorts comporten un punt de dificultat per al saltador, el qual ha de posar a prova el seu enginy corporal. El qui no reïx és obligat a parar, és a dir, a ocupar el lloc del poltre, i el jugador que ha fet aquest trist paper passa a formar part de la colla de saltadors i ocupa el darrer lloc del grup.

De les diverses i nombroses sorts que es juguen, n’hi ha que són dictades i determinades pel rei, i d’altres, pel darrer del grup. Quan escull les sorts el rei, en sol triar que li siguin fàcils i que li permetin de quedar bé. Quan les escull el darrer saltador, ben al contrari, procura de posar en joc les sorts que creu que el rei no podrà superar, per manca de facultats físiques o d’enginy. Si el rei s’erra, perd; igualment, si hi ha qui el superi en habilitat o força, aquest darrer treu rei, és a dir, passa a ocupar el lloc del rei, i aquest para o passa al darrer lloc de la colla.

En aquest joc hom pot estimar dues circumstàncies; la de les dificultats que cal salvar i la del millorament de categoria entre els jugadors, per efecte d’un procés de superació i de selecció. El primer dels dos aspectes dóna a aquest joc la fesomia d’un ritu d’iniciació, el qual condueix a instruir i ensinistrar els jugadors en un exercici de dificultats i obstacles que cal superar, fins a arribar a estar capacitats per a la tasca que constitueix el tema de la iniciació. El segon aspecte enclou un sentit d’elecció per al càrrec principal del joc, qualificat amb el títol de rei. Per un procés de selecció basat en diverses proves, hom concedeix l’honor al jugador que assoleix mes mèrits i que revela més enginy o capacitat. Hi ha un grup de sorts que es fan seguides i que responen a un ordre numeral, el qual sol arribar fins a dotze, i bé es pot referir a un nombre precís, fixat en un temps que l’exercici tenia tot el prestigi i respecte propis dels ritus i de les cerimònies sagrades. Hèrcules, per assolir la divinitat, va realitzar dotze treballs o heroïcitats. En iniciar cada sort, el rei l’anuncia amb dos versets rimats, els quals solen començar amb el numeral, circumstància que obliga i força les rimes, les quals moltes vegades resulten incoherents i insubstancials. Un estudi intens potser conduiria a trobar en el fons del sentit dels mots, avui incomprensibles, arrels molt profundes, que ajudarien notablement a aclarir el sentit general i les particularitats del joc. És remarcable que l’enunciat és semicantat amb una cantarella melopeica, la qual ajuda a confirmar el sentit cerimonial del joc.

Entre els pobles actuals de cultura endarrerida, hom encara practica cerimònies d’iniciació i procediments electius de cabdills, dignitats i prohoms, procediments i cerimònies que poden recordar el joc de saltar i parar.

Heus aquí una nota, per bé que encara ben sumària, del vast repertori de sorts, i allò en què consisteixen o que les condiciona:

L’ungla. A saltar a peu coix, fregant un peu per damunt de l’esquena del poltre.

El tomàtec. Donar-li un cop al darrera, al moment de saltar.

La caixa. Fer com si hom se li assegués al damunt.

L’«espola». Donar-li un cop al darrera, amb el peu dret.

Sota, cavall i rei. Fer caixa, «espola» i tomàtec, alhora.

El barretet. Posar-se la gorra a l’inrevés, en saltar, sense que caigui.

Parar taula. Deixar la gorra, el mocador o un altre objecte, damunt de l’esquena del poltre, sense fer-lo caure i sense que caigui la cosa que es deixa ni les que han deixat els jugadors anteriors.

El soldat plantat. Saltar i restar plantat sense moure’s del lloc on hom va a parar i sense tocar cap dels companys que han saltat abans.

Passar llis. Saltar, sense tocar per res el poltre amb les mans.

Salt de soldat. Passar la cama per damunt del poltre, fent un giravolt, sense tocar-lo ni moure el peu esquerre de terra.

Agafar rucs. Estirar, en saltar, la roba del poltre, fins a fer-lo seguir.

Saltar de muls. No dir mot, en saltar.

Salt de gos. Després de saltar tots, simular una brega de gossos. Si el poltre assoleix mossegar algun company, para.

Salt de pallasso. Paren dos poltres; el propi, el qual para una mica alt, i el cua, immediat a ell i en un pla més baix. En lloc de saltar, hom fa una tombarella, posant el cap damunt del cua, que fa de coixí, i bolcant-se d’esquena damunt del poltre.

El llit. Saltar amb dos poltres; el propi, i el cua, ajupit al seu costat.

El llit de matrimoni. Saltar amb tres poltres; els dos del joc anterior, i el saltador, immediat al cua.

El capiculat. Saltar amb dos poltres; un de cara vers la dreta, i l’altre, vers l’esquerra.

La casa de set pisos. Consisteix en deu tandes de salts de tota la colla, fetes, cada una, a una alçada diferent del poltre. Comença pel soterrani, en què, el qui para, gairebé s’ajeu a terra, i acaba amb el terrat, en què es posa gairebé dret i només amb el cap una mica ajupit.

Llit i taula. Es comença a saltar per ordre invers, primer el cua, i en darrer terme, el rei. En haver saltat, el cua, para com el poltre, a una certa distància d’ell. Els jugadors, en saltar, s’asseuen damunt del poltre, el qual fa l’ofici de seient, i simulen menjar damunt del cua, que fa de taula. Quan han menjat prou, salten per damunt del cua.

Pa i beure. Com l’anterior, però en lloc de seure i simular que mengen, figuren beure a galet amb una mà, mentre salten els dos poltres.

Passar volant. Cal saltar tres poltres sense tocar-los per res amb les mans i sense prendre impuls. Hi ha tres poltres; els de les sorts anteriors i l’immediat al cua.

L’enfonsada. Asseure’s fortament damunt del poltre, fins a fer-lo caure o api anar-lo a terra.

La barrisca. Saltar amb la gorra a l’inrevés i deixar-la caure, en saltar, enllà del poltre. Si en caure, hom ho fa damunt de la gorra que ha deixat caure algun jugador anterior, o en trepitja alguna de les de terra, para.

A robar melons. Després d’haver saltat, tots fan veure com si collissin quelcom de terra; el rei no para de dir:

Quan els jugadors estan ben distrets, diu:

Ai, que ve l’hortolà.

I el poltre empaita la colla i, si n’atrapa algun, aquest para.

A vendre rucs. Després de saltar tots els jugadors, s’arrengleren vora d’una paret, girats d’esquena. El rei fa de venedor, i el poltre, de comprador. Els jugadors engeguen guitzes, per tal de no deixar-lo acostar. El poltre n’escull un, el qual es posa a córrer, i, si l’atrapa, aquest para.

El soldat de cavall. Després de saltar, tots els jugadors es disposen alineats vora d’una paret. El rei puja a coll-i-be del poltre, com si fos un oficial de cavall, i mana al grup que faci diverses evolucions, salts i marxes com sí fossin un esquadró de soldats de cavall, en tant que ell corre d’ací d’allà a cavall del poltre per vigilar si ho fan bé. El poltre, per part seva, està amatent per veure qui ho fa malament, puix que el qui s’erra, para. Aquesta sort, com l’anterior, pot recordar costums i pràctiques de domesticació i domini del bestiar de peu rodó. És remarcable que abunden força més entre els nois de muntanya que per la terra plana, sobretot entre els de les Valls d’Andorra i d’Aran, on la cria del cavall, del mul i de l’ase té importància.

La sinaí. Després d’haver saltat tots, s’apleguen vora del poltre, i el capità canta:

Quan li sembla que estan distrets, en lloc dels dos versos darrers, diu:

Tots peguen el poltre i fugen, i aquell a qui ell pot atrapar, para.

Les figures de guix. Després d’haver saltat tots, es queden ben quiets, en poses i actituds estranyes, simulant ésser estàtues o sants. El rei figura que les ven, i el poltre, que les compra. Procuren fer riure, amb estirabots, la figura que tenen en tracte, i, si aquesta riu, ha de parar. Si no riu, concerten la compra i, un cop adquirida, deixa de fer de figura, s’afegeix als tractans i, com ells, fa allò que pot per fer riure els companys.

El mirall. Com l’anterior: tols, després de saltar, han de restar plantats al lloc on han caigut. El rei se situa a llur davant i acciona tan còmicament com sap, i el qui té al davant ha de repetir, com si fos un mirall, tots els seus gestos i ganyotes. El qui riu, para.

Els garranyaus, garramaus o gatamaus. Després de saltar, es posen de mans a terra, i corren així tant com poden, empaitats pel poltre; si algun, abans que toqui ratlla, arriba a ésser tocat pel poltre, para.

Els crancs. Com en l’anterior, però en posició invertida; d’esquena al sòl i de cara enlaire. El poltre, en atrapar, ha de tocar amb el peu, i el tocat, para.

Els gripaus. Córrer i empaitar-se, ben ajupits, gairebé tocant a terra, i amb les mans agafades per sota dels genolls. Aquell a qui el poltre atrapa, para.

Les gralles. Després de saltar, s’escampaven corrent mig ajupits, tot picant de mans per sota dels genolls, alternativament ara del dret, ara de l’esquerre, bo i cridant i imitant el crit propi d’aquests ocells, que per muntanya creuen que anuncien el bon moment per a sembrar. El qui parava els empaitava corrent de la mateixa manera, i el qui agafava passava a fer de poltre. Aquesta sort és pròpia dels xicots d’Andorra.

La cadireta. Després d’haver saltat tots, el cua i el seu immediat fan la cadireta amb les mans. Damunt, s’hi asseu un jugador, i el poltre, per darrera, li tapa els ulls amb la mà. El duen vers una paret o altre lloc proper, i quan el pregunten, ha d’endevinar on és; en cas contrari, para.

Els platerets. Després d’haver saltat tots, fan una rodona, agenollats a terra, amb les mans esteses, una al costat de l’altra i arran del sòl; les van aixecant al ritme de la cantarella del rei, la qual diu:

La repeteix un nombre incalculable de vegades, fent arribar les mans ben arran del sòl, però sense tocar-hi, fins que, en semblar-li que els jugadors estan distrets, les fa tocar de puntes a terra. El qui s’erra, tant si les hi fa tocar abans, com sí no ho fa a temps, para.

Quan un jugador es nega a complir el càstig imposat pel rei és objecte d’una sanció col·lectiva. Cada jugador cull dotze pedretes de mida semblant i una altra de més grossa, que és el pare, i una altra d’intermèdia, que és la mare, i té dret a tirar-les d’una a una per l’esquena del rebel, amb més o menys força segons la simpatia que senti pel castigat. Aquest càstig recorda la lapidació col·lectiva dels delinqüents per pari de tots els membres de la tribu, que havien d’exercir de jutge i d’executor de la llei.

Un altre dels jocs propis d’aquest temps era del cavall fort.

Els jugadors es divideixen en dues colles iguals. Cada una té un rei, el qual la mena. Els de la colla que para es posen ajupits, l’un darrera l’altre, i ben agafats, per tal de poder fer corn més força millor. El primer es fa fort recolzant-se en una paret. De l’estesa d’esquenes ajuntades formada per la colla dels que paren, se’n diu llit, i la colla té interès a fer el llit ben dur i ben desigual, perquè els contraris s’hi trobin ben malament. El rei del grup dels que salten, canta:

Llesta la cançó, fa un bot tan fort com pot, puja dalt del cavall que formen els qui paren i procura anar a caure com més endavant millor i ben a la vora de la paret, per poder deixar força llit als altres companys de colla. Tot seguit, el segon repeteix la cançó i el bot, i així la resta dels jugadors, fins que tots estan muntats. Si algú dels qui boten cau o toca a terra, el grup ha perdut, ha de parar i cedir el lloc a l’altre, que passa a muntar. Si algun dels qui paren no pot resistir el pes, o no pot suportar la mala posició, o té adolorida alguna part del cos per efecte del cop que rep en caure-li el contrari al damunt, crida «fava!», que és el mot de capitulació, i tota la colla descavalca i torna a començar el joc amb els mateixos papers. És corrent que els qui paren tinguin mala jeia, o sia que es belluguin contínuament per fer difícil la posició dels genets i obligar-los a tocar a terra i alliberar-se així de la tasca feixuga de parar, i a passar al paper contrari.

És joc de molta força i un xic bàrbar. Ja el practicaven les civilitzacions antigues, i avui és encara actiu en molts indrets.

Hi ha un altre joc, del mateix ordre que aquest, però de desenrotllament totalment divers, anomenat campitulet. (La ignorància del significat originari del terme ens suscita el dubte de com s’ha d’escriure amb propietat.)

Un altre joc propi d’aquest temps era el conegut amb el nom de flèndit.

Per a jugar al flèndit, hom traça un quadrat a terra, i, per tal de fixar-ne el centre, el travessa amb dues diagonals i una creu. Enmig del punt de convergència de totes les línies, que correspon al bell mig del traçat, es posen patacons, rodolins, pinyols, cèntims, o qualsevol altre element monetari infantil que s’hagi escollit prèviament com a tipus de moneda. Cada jugador n’hi posa un nombre igual, formant una pila. El qui juga primer, des de fora del traçat i del punt que vol, tira el flèndit (el qual és una pedreta o, més encara, un bocí de rajola, més o menys arrodonida) contra la pila del mig. Procura fer caure els patacons o rodolins que pot, els quals queden seus. Pot picar tres vegades seguides, després de les quals ha de cedir el lloc al segon jugador. Aquest torna a començar la jugada, i posa el patacó mogut pel primer jugador, altra vegada a la pila del mig. Quan un patacó resta damunt d’una de les línies del quadrat i part a dins, part a fora, de la figura, hom considera decidida la jugada, i el jugador pot començar-la altre cop tornant el patacó a la pila central.

El traçat típic del joc del flèndit forma el mateix dibuix que el del joc del marro.

La quitxalla del Baix Vallès es divertia fent raucar la granota; l’imitaven amb un adminicle de factura infantil, semblant a la cigala, fet amb una closca de nou com a caixa de ressonància, tapada amb paper fort travessat per un pèl de cua de cavall que estava fixat per l’altre cap a una estaqueta (donem aquest instrument en el gravat de la pàgina 763 del volum III). Perquè rauqués més fort, hom mullava el pèl que actuava de corda sonora. El costum i l’instrument poden ésser restes de procediments màgics de promoure la pluja, car és creença estesa que el raucar de les granotes la crida i la provoca.

Un entreteniment infantil que podia recordar pràctiques conduents a aixecar el vent i a atreure els núvols consistia a lligar una pedra o altre petit objecte a un cap de cordill i fer-lo voltar ràpidament al so d’una cantarella que variava segons que es fes moure en sentit horitzontal i per damunt del cap, simulant la roda d’un molí, o bé que es girés en posició vertical i per davant de la cara. Quan es feia així, a voltes es voltava ara ençà, ara enllà, d’acord amb el text de la cantarella.

Un altre dels jocs també força jugat, més per nenes que per nens (encara que solien fer-lo així mateix barrejats), era el del puput, comú a tot Europa i conegut sota noms ben diversos, la gran varietat dels quals no ofereix cap rastre quant al seu possible caràcter originari. Té la fesomia d’una prova de reconeixement pel tacte, que cau dins de la categoria dels ritus d’iniciació.

Havia estat força jugat a l’Edat Mitjana, per gent d’alcúrnia, en castells i palaus, i bé podria ésser també que s’originés en un ambient cortesà i cavalleresc.

També convida a córrer, per tal de fer-se passar el fred, el joc de La campaneta la ning-ning, que consisteix a amagar un objecte que cal cercar. El qui l’amaga, procura no ésser vist i convida els companys, al so d’una cantarella, a cercar allò que ha amagat. El qui assoleix trobar-ho empaita els companys, copejant-los fort, fins que arriben al lloc neutre, on han de romandre mentre el qui regna en el joc amaga la suposada campaneta. Si hem de jutjar pel nom, ahir degué amagar-se una campaneta que en tocar-la feia «ning-ning» i anunciava que ja hi havia qui la tenia. A fi de poder pegar més bé als empaitats, i donat que una campaneta avui no és de fàcil obtenció, hom sol amagar una espardenya o una corretja i, més sovint encara, un mocador amb uns quants nusos que fa l’ofici de corretja. D’ací que el joc sigui també qualificat de l’espardenyeta i de la corretgeta.

Un joc així mateix propi d’aquest temps tardoral i fred era el de la llebreta. Venia a ésser del caire del dels conillets, que vam explicar en la pàgina 1069 del volum IV, si bé així com aquell era propi de mainada petita i de nenes, el de què parlem era fort i per nois grandets. El qui menava el joc era qualificat de rei i comptava amb un estol de gossos que deixava al pagès o al caçador que els hi manllevava per tal de poder caçar una llebre que feia molt d’estrall. El qui feia de llebre posava a contribució tot el seu enginy i la seva força corredora per no deixar-se atrapar pels qui feien de gos. Era un joc molt mogut i accionat que participava de les característiques pròpies dels episodis i de les proves dels ritus d’iniciació. És curiós que la demanda dels gossos al rei es feia al so d’una cantarella de la qual coneixem diverses variants. La persistència d’aquest joc en moments d’acabament del període de veda porta a creure si es pot tractar de la sobrevivència d’una cerimònia cinegètica.

Els nois jugaven a soldats dividits en dos grups que s’empaitaven, s’amagaven i bregaven per assolir un objectiu fixat prèviament. Aquest joc és universal en essència i adopta diferents caires; pels pobles fronterers, el de soldats: uns que tracten d’envair-los i altres d’impedir-ho; també el de contrabandistes que volen passar un frau, i de guardes que miren de sorprendre’ls; per les regions costaneres simulen ésser pirates i tropes guardacostes; a ciutat jugàvem a soldats i més encara a lladres i serenos. Aquest joc és encara ben actiu entre la mainada dels pobles primitius, en els quals constitueix un entrenament i un exercici de força i d’enginy per a la guerra, i també una faceta de la pugna entre les dues categories d’esperits, els bons i els dolents.

Amb el fang de les pluges tardorals la mainada, especialment els xicots, efectuava diversos jocs. Un dels més practicats era el de la cassoleta. Pastaven el fang al so d’una cantarella. La que cantaven els nois de Ripollet, al Vallès, sembla que era la mateixa que empraven per fer flautelles, de la qual Vara parlar en el volum I, pàgina 820. Feien una cassoleta de la mida del palmell de la mà i la tiraven amb força a terra al so d’una altra cançó. Si es tirava bé, en topar contra el sòl, la cassoleta esclatava i es feia un esvoranc al fons; llavors els companys de joc havien de donar un grapadet de fang al qui l’havia tirada perquè pogués tapar el forat. Si queia malament i no petava, el jugador havia perdut i havia de cedir la cassoleta als companys, que es partien el fang.

Molts dels jocs de la mainada, especialment aquells que constitueixen proves d’enginy i els que comporten penyoraments als inhàbils i desencertats, poden recordar processos de capacitat i exercicis propis dels ritus i de les cerimònies d’iniciació dels infants, per tal d’ensenyar-los d’ésser homes pràctics, que es troben encara en ple ús en la gran majoria de pobles actuals de cultura endarrerida. Cauen també dins d’aquest marc els jocs o exercicis que impliquen un esforç, i, sobretot, una pena o sofriment corporal, aspecte que només sol presentar-se en els jocs de nois, i, per excepció, entre les nenes, car les cerimònies d’iniciació femenines no comporten el sofriment corporal, perquè les dones no ban d’ésser fortes per a enfrontar-se amb les preses durant la cacera ni per a la guerra, com els nois. Entre nenes, en canvi, és molt més freqüent el pessic, que així mateix és gairebé exclusiu de les dones entre gents primitives; hom diu a les novícies que és un acaronament dels esperits malèfics per manifestar llur satisfacció quan es fa quelcom malament i es castiga pessigant. Resulta remarcable que entre fadrines es diu que els pessics són petons del dimoni. També pot constituir un record de les arcaiques cerimònies d’iniciació la crueltat infantil no relacionada amb el joc, igualment molt més accentuada i aguda entre nois que entre noies.

També era corrent penyorar el perdedor fent-li passejar el guanyador a coll-i-be, penyora molt freqüent en jocs de nois i que sembla recordar estats molt primitius en els quals encara no dominava el gaudi personal per damunt de l’egoisme material, que podríem qualificar d’econòmic, representat per la donació de quelcom de valor material.

Pel Vallès, quan un jugador no treia o esguerrava el joc, els companys li cantaven una cançoneta burleta en què el tractaven d’ànima maleïda i li deien que no entraria al cel. Aquest detall sembla relacionar el joc en qüestió amb les cerimònies de caràcter funerari, que, com tenim dit, s’havien confós amb les de sembra.