DIA 8. LA PURÍSSIMA CONCEPCIÓ DE MARIA

ELS Comtes-reis de Catalunya i Aragó foren decidits defensors de la puresa de la Mare de Déu, abans que l’Església la declarés dogma, i van establir la seva celebració arreu de llurs dominis.

Estampa vuit-centista de la Puríssima Concepció. (Col. de l’autor.)

El rei Joan, el 1395, va escriure al veguer de Girona una lletra en la qual li manava que agafés un frare dominic que havia predicat contra el dogma de la Concepció de la Mare de Déu. El rei Martí l’Humà, el 1408, va publicar un edicte en el qual privava, sota pena de mort, impugnar el dogma de la Immaculada.

El bisbe de Barcelona Arnau de Gurb, que havia pres part a la conquesta de Mallorca amb el rei En Jaume, i va fundar la capella de Santa Llúcia, on encara es conserva el sepulcre del mateix prelat, va autoritzar, l’any 1281, la institució de la festa de la Puríssima Concepció de la Mare de Déu.

La festa de la Puríssima havia revestit gran solemnitat. El rei Martí l’Humà va fundar-ne una confraria, de la qual es va considerar el germà major. Va aprovar-ne les ordinacions l’any 1397. L’any que s’esqueia en dia de festa, ajornaven la festa per a l’endemà. La seva vuitada durava fins per Santa Llúcia i hom l’havia considerada com un avanç de les festes de Nadal. S’organitzava una solemne processó, que sortia de la Catedral pel portal major, en la qual processó la imatge era portada sota tàlem.

De la confraria instituïda per Martí l’Humà només en podien formar part reis i prínceps. Més tard, però, va obrir-se a tothom qui desitjava ésser-ne.

En ocasió de travessar la ciutat de Barcelona un terrible flagell, i no sabent el seu savi Consell a quin mitjà recórrer per conjurar-lo, foren oferts el patronatge i les claus de la Ciutat a la Puríssima, sí intercedia a favor de la ciutat mateixa. Fer l’ofrena i acabar al moment l’angoixa, fou tot u. Els Consellers la declararen copatrona de Barcelona i li oferiren les claus de la Ciutat, les quals encara ostenta, foses en ric argent, la imatge de la capella de la Seu que es troba immediatament a la dreta de l’entrada al temple per la porta principal; imatge coneguda popularment per la Mare de Déu de les claus. Fou establerta també una solemne festa religiosa, en la qual oficia el senyor bisbe, vestit de pontifical; festa que, en aquest particular, revesteix la mateixa importància que la del dia de Nadal. L’altar està il·luminat amb gran profusió de ciris i atxes; les despeses de la cera són sufragades per l’Ajuntament. Així que ha acabat l’ofici, es celebra una processó.

La festa religiosa, antigament, havia revestit també, en conjunt, gran importància. Es celebrava en el claustre, en l’ala d’aquest que dóna al carrer del Bisbe. Els alts finestrals gòtics eren coberts per rics tapissos i draperia; el sòl es cobria amb ampla catifa, de manera que aquella part del claustre prenia tot l’aspecte de l’interior d’un espaiós temple. Hi concorrien les millors cobles de Barcelona, les quals deixaven sentir l’harmonia de llurs instruments des d’un petit pis, encara existent en els nostres dies, situat damunt de la capella que forma angle amb les ales del claustre del carrer del Bisbe i del carrer de la Pietat.

Havia estai costum de moltes esglésies posar, sota de la imatge de la Puríssima, un gran estel de vidre, fortament il·luminat, que irradiava molta claror. Es bellugava contínuament, per mitjà d’un ast que voltava sense interrupció, molt ben amagat i dissimulat. Aquest estel feia la delícia de la gent senzilla i, molt especialment, de la mainada.

A Girona s’havia celebrat una processó tan important com la del Corpus, la qual processó havia constituït una de les notes més sobresortints del costumari d’aquella ciutat.

Hi havia indrets que avui ja guarnien els altars i les voltes de les esglésies amb garlandes de brancatge i flors de paper i amb enfilalls d’hòsties de colors; ornament popular propi de les festes de Nadal i que durava fins als Reis.

Tenen la Puríssima per patrona els gremis de forners, pastissers, fideuers i adroguers, i tots aquells oficis que per a llur feina ban de pastar i treballar amb pasta maurada. Hom creu que són els oficis que amb major facilitat poden cometre frau i enganyar al públic, donant un producte per altre, i amb el patronatge de la Puríssima es vol simbolitzar la puresa servada en els productes usats en la feina. Tots els oficis indicats solien tenir, en llurs establiments, una capelleta amb la imatge de la Puríssima, la qual guarnien el dia d’avui amb ciris i flors. Era corrent que fessin ofrenes als clients; els forners donaven coca ensucrada; els pastissers, talls de poncem; els cerers, candeletes; els fideuers, ametlles torrades, i els adroguers, hòsties de colors, amb les quals també solien guarnir les capelletes. Era corrent, el dia d’avui, posar entre les manetes de la imatge una petita llimona, com a símbol de puresa i d’incorruptibilitat, puix que, segons el creure popular, aquest fruit és incorrupte. La petita llimona restava en mans de la imatge durant tota la vuitada, i, de vegades, fins tot l’any. Des de temps molt reculat, a fins fa pocs anys, en aquest dia no pastava cap dels oficis indicats ni cap altre que ho hagués de fer com a tasca pròpia del seu treball, puix que es creia que la pasta es floria i els productes amb ella fets es malmetien molt fàcilment. Els frares mercenaris gaudien d’un privilegi especial, que els permetia fer pa el dia d’avui. Un any, en anar a enfornar-lo, varen trobar la pasta convertida en sang; varen interpretar que era voluntat de la Mare de Déu que en tal dia s’observés la seva festa, i deixaren de fer pa el dia d’avui.

Els confiters posaven un poncem entre les manetes de les imatges que veneraven en les capelletes de llurs botigues. D’ací que la gent donés a la Concepció el nom de Mare de Déu del poncem. Hom creu del poncem, com de la llimona, que és incorruptible i que no es passa mai.

Molts botiguers tenien penjada en la part alta de l’establiment una capelleta amb la imatge de la Puríssima, la qual tenien per advocada. La imatge solia portar vestit de seda blanca, galonejat d’or, i mantell blau, també de seda. Als peus, tenia una serp, i a les manetes, la bola del món.

La Puríssima havia estat la patrona dels botiguers en general, especialment dels que venien els articles sense pesar.

Com ja vam dir el dia de Sant Antoni de Pàdua, els botiguers en general tenien aquest sant per patró. Molts d’ells substituïen la imatge de Sant Antoni, de la capelleta, per la de la Puríssima, la qual hi restava tota la vuitada de la festa. Li feien grans lluminàries i la voltaven de gerros amb flors de paper, d’elaboració casolana, puix que les flors artificials de drap són, com a producte industrial, relativament modernes.

Havia estat costum que els adroguers i pastissers guarnissin els aparadors i els sostres de llurs botigues amb enfilalls de neules planes de colors diferents, travessades per fils que penjaven del sostre, de banda a banda dels establiments. També feien, al voltant de les capelletes que servien d’estatge llur patrona, com unes corones de neules planes, corones que semblaven com una aurèola que voltés a la Mare de Déu.

Avui, celebraven llur festa patronal els cerers. Portaven candeles i pa-nets de cera a beneir i els repartien entre llurs clients. Les candeles eren grogues o vermelles. Els panets, que tenien la mida d’una moneda de deu cèntims de coure, eren precisament vermells i portaven, gravada al damunt, la marca particular de la cereria. Les candeles s’encenien dins de la cambra de les parteres, davant d’una estampa de Sant Ramon Nonat, i era creença que abans d’acabar-se la candela la partera estava llesta del trànsit. També es cremaven les candeles i els panets quan hi havia tempestats, per tal que el fum escampés les bruixes que l’havien congriada i que anaven amb els núvols, a fi que es veiessin obligades a desviar-se i no fessin mal a la casa on hom cremava la cera beneïda.

Per les poblacions costaneres fou costum adornar les capelletes de la Mare de Déu de la Concepció amb petxines i cargols dels més bonics i vistosos, els quals la gent de mar ja guardava tot l’any per a aquest objecte. Entre els nostres avis barcelonins, uns diumenges abans de la festa d’avui fou costum anar a la mar Vella, a l’esperó de llevant i a les roques de Sant Bertran, a cercar petxines i cargols bonics, barretets, fesellanes, barrines, petxines de la Mare de Déu i d’altres mol·luscs, per tal de poder guarnir la capelleta i estendre’ls als peus de la imatge.

Avui es feia la festa de la Mare de Déu de la Poma, la qual es distingia per portar a la mà una poma en lloc de l’esfera terràqüia. Es venerava a l’església de Santa Caterina de la nostra ciutat i la tenien per patrona les fadrines, que li demanaven que els proporcionés festejador i que els guardés de caure en baixesa. En curaven les fadrines confraresses del Roser, que organitzaven la processó del enamorats de què vam parlar en la pàgina 915 del volum II, Avui tenien gran mirament a guarnir l’altar de flors blanques, símbol de puresa.

Al segle passat fou costum estès posar, darrera de la porta o en indret ben visible de l’entrada, un imprès que pregonava la puresa de la Mare de Déu; servia com a salutació als qui entraven a la casa, i alhora volia significar que els seus estadants eren gent devota que creien en el misteri de l’Encarnació. Aquest imprès solia canviar-se cada any, el dia d’avui i amb certa solemnitat familiar.

Full d’imatgeria popular que es clavava darrera de la porta de les cases com una salutació als visitants i alhora com una afirmació de la fe en el Misteri de la Puríssima Concepció. (Col. de l’autor.)

També fou corrent que els establiments posessin en indret ben visible, molt sovint damunt de les portes, un imprès curiós, el qual contenia un graciós jeroglífic, que també advocava la puritat de la Mare de Déu. Solia dir, el jeroglífic: Todo el mundo en armas aclama esta flor y dice que sois concebida sin pecado original.

Jeroglífic que afirmava la fe en el Misteri de la Puríssima Concepció de la Mare de Déu i que moltes botigues exposaven a llurs portes el dia de la festa de la Puríssima. (Col. de l’autor.)

El rei Carles III va declarar la Puríssima patrona dels dominis espanyols; per això la tropa vesteix de gala, les fortaleses tiren les canonades de reglament i es permet que el poble visiti les fortaleses i castells. A Barcelona, en tal dia, la gent havia acudit en munió al castell de Montjuïc i a la Ciutadella.

Entre les fadrines velles barcelonines existia la creença que la qui assolia posar les seves arracades a la imatge de la Puríssima que es venerava a la Seu, i que la imatge les portés durant tota la festa, trobava casador.

El barri barceloní del Born sent devoció especial per la imatge de la Concepció que hi ha damunt de la porta del temple de Santa Maria que dóna a aquesta plaça. Segons conta la tradició, un innocent fou acusat d’assassí i era conduït a la forca. En passar pel Born la comitiva que el duia a penjar, el condemnat va demanar ajut a la imatge, la qual amorosament va tombar la testa i el va mirar. Hom va interpretar el gest de la Mare de Déu com a senyal i testimoni de la innocència de l’acusat, i aquest fou perdonat. Des d’aleshores, els familiars de l’innocent alliberat sempre més han fet cremar una llantieta d’oli davant de la imatge, tant de nit com de dia. Aquesta tradició encara és viva.

Avui, era obligat menjar torrons per primera vegada a l’any, en celebració d’ésser la primera festa del cicle nadalenc. Hom feia creure als infants que la Mare de Déu baixava els torrons del cel. A mig dinar, hom feia fressa i remor per la cuina i deixava damunt de la llar, o dels fogons, els torrons que havien de menjar-se per postres. La mainada hi acudia a veure què passava, i hom els deia que la Mare de Déu acabava de tirar els torrons per la xemeneia. D’ací deriva el qualificatiu de Mare de Déu torronera aplicat a la Puríssima Concepció.

A Barcelona, antigament, la vigília d’avui s’establien les primeres parades de torrons de Xixona i Agramunt en les entrades de les cases de la Plaça Reial i carrer de Ferran i altres vies importants.

A la darreria del segle XVIII, la ciutat de Barcelona va travessar un temps de gran aplanament, sobrevingut, aquest, per efecte de calamitats públiques.

El Consistori, desitjós d’aixecar l’esperit del veïnat, va obrir, d’acord amb el Col·legi de confiters, un concurs amb dos premis, oferts als millors productes de pastisseria que semblessin una pedra, l’un, i un pergamí, l’altre, i fossin fets de manera que es poguessin conservar força espai de temps. De les diverses llaminadures que van optar als premis, la que tractà de simular pedra fou anomenada torró, i la que figurava un pergamí cargolat fou qualificada de neula. I el Municipi va anunciar el resultat per crida, feta pel nunci pels llocs més cèntrics, recomanant al veïnat que mengés aquelles noves llaminadures i que comencés a fer-ho des del dia d’avui. Val a dir que, tant els torrons com les neules, ja eren coneguts molt abans de la data indicada, com vam dir en parlar del dia de Nadal. Els confiters set-centistes potser hi van introduir alguna innovació en la manera de fer-los, en els ingredients emprats o en l’aspecte del conjunt, però els dolços al·ludits ja eren vells quan es va fer el concurs.

Com una extensió de la festa, s’havien celebrat tres diferents fires: a la Plaça de Sant Jaume, d’objectes variats, joguines, fruita seca i llibres vells; a la Plaça Nova i voltants de la Seu, de figuretes i casetes de pessebre, i a la Plaça i escales de la Seu, d’herbei i brancatge per a exornar i vestir els pessebres. Aquestes fires, modernament, han pres tot un altre aspecte. La d’objectes diversos, joguines, fruita i llibres, ha desaparegut fa anys, absorbida pels elements pessebrístics, els quals han estat exposats durant molts anys, també, en la plaça de Sant Jaume, fins que ha deixat de celebrar-se la dita fira en aquest lloc. La de figures i pessebres s’ha estès pels voltants de tota la Seu, plaça del Rei i baixada de Santa Clara, i s’ha arribat a confondre amb la de l’herbei, fins al punt que avui en semblen només una, quan, en realitat, en són dues.

La fira de la Puríssima, segons una auca de les Festes i els costums de Barcelona del segon terç del segle XIX. (Col. de l’autor.)

La fira de pessebres, segons una auca de les Funcions de Barcelona del primer quart del segle XIX. (Col. de l’autor.)

En altres temps, els qui es tenien per pessebristes de bon to, avui visitaven la fira només per veure quines novetats s’havien presentat al mercat, però sense ànim de fer adquisicions. Durant els dies que van fins a Santa Llúcia, s’estudiava la seva aplicació, i en aquest dia es feien les adquisicions que eren adaptades al pessebre, el qual s’inaugurava en la diada de Sant Tomàs o de Nadal. Avui només venien figures de poca importància, per als pessebres infantils i per als pessebristes de poca cosa.

El jovent lluït i gomós estrenava avui el vestit de la temporada i acudia a passejar als passeigs més assenyalats, per tal de poder-lo lluir. El barceloní solia anar a ofici a la Seu i, en sortint, a passejar per la muralla de mar fins a les dues, hora que s’anava a dinar. El dia d’avui, ho feia així fins la gent menestrals i obrera, que en altres dies no solia acudir al passeig, i, si ho feia, es retirava abans de les dotze, per poder ésser a dinar a aquesta hora.

El dia d’avui era el preferit per a posar les nenes de llarg, especialment per part de les famílies distingides i de categoria. Hom creia que la Mare de Déu ajudava i protegia les noies que avui es vestien de donetes i que vetllava per llur puresa.

Avui, a la Patacada, s’inauguraven els balls de disfresses. Començaven a les set de la tarda i acabaven a les dotze de la nit. Hi anava la flor i nata de la societat barcelonina, sobretot dels homes, amb preferència a les persones de baixa mà, a les quals hom diria que pròpiament pertocava, atesa la condició humil del local. La gent de diners sentia avidesa de fruir de les primícies de les alegries de les Carnestoltes, i acudia amb afany a la Patacada. Els vells programes de la Patacada, abans de la introducció dels balls moderns forasters, estaven integrats pel ball rodó, la Bolangera i la sardana, no cal dir que curta, puix que la llarga fou treta quan la Patacada estava en plena decadència.

Cap als darrers temps, les disfresses que hi anaven el dia d’avui, procuraven fer-ho en vehicles, per amagar o dissimular la disfressa, però en temps anteriors, al contrari, avui sortien ja les primeres disfresses de la temporada, llançant-se sorollosament al carrer i lliurant-se a esbroncar i escometre els passants, amb gran cridòria i avalot.

El barri de la Concepció, de Reus, havia fet avui la seva festa. N’havia estat típica la representació del ball de la Puríssima Concepció, el qual venia a ésser una variant del de Sant Joaquim i Santa Anna, que sortia per la festa del barri de Santa Anna, celebrada el dia de la santa àvia de Jesús, pel juliol. Un àngel anunciava a Maria que ella es casaria amb aquell a qui li floriria la vara, i que fóra la Mare de Jesús. La jovenalla es disputava l’honor, i la pastoralla tot era veure sí els floria la vara, fins que el cas es donava al fuster Josep, vell i xacrós. Es feien les noces al so de molts refilets de flabiol. Un àngel anunciava a Maria reencarnació, en ella, del Verb Divinal. Sortia a passejar amb Josep, el qual la increpava i dubtava d’ella, fins que les branques d’un arbre, en les quals hi havia, lligades, unes pomes, i que un minyó sostenia, dret, a un extrem de l’escena, abaixava les branques, arribant a posar les pomes a l’abast de Maria, que n’agafava una. Josep li demanava perdó. Finalment, uns cavallers discutien sobre la puresa de la Mare de Déu; atiats pel dimoni, la negaven, fins que un d’ells la defensava ardidament, amb un llarg parlament, que acabava per convèncer els qui dubtaven, els quals es retreien de tot el que havien fet, i s’acabava el ball enmig de grans músiques.

A Organyà, avui, començaven el Ball de la Mare de Déu, el qual era organitzat pels pavordes de la confraria de la Mare de Déu, i d’aquesta circumstància va prendre nom. Es feia a la plaça. Per a poder ballar, cada ballador estava obligat a fer almoina d’un pa per a la confraria. En acabar les balles, els pavordes subhastaven el pa recollit. El posaven empilat damunt d’una taula, la qual paraven al mig de la plaça. Damunt de la pila, posaven un fanal, amb una candeleta que feia una llum molt tènue, segons vell costum de les subhastes; hom podia oferir mentre cremava la candela; quan aquesta s’acabava, es donava l’encant per finit i el pa era concedit a qui havia fet la posta més alta. Llesta la subhasta, totes les parelles, saltant i ballant i a la llum de candeletes que feien molt poca claror, emprenien el camí de Coll de Nargó, i a la partió dels dos termes feia cap la colla de ballaires d’aquesta població, on també havien fet balles i subhastat el pa. La colla que primer arribava esperava la del poble veí. En trobar-se, es barrejaven, fent una ballada en comú. Era de rigor que els ballaires d’un poble ballessin amb les balladores de l’altre. La dansa es feia, es pot dir, a les fosques, puix que la claror de les candeles, si no eren ja apagades, de ben poca cosa servia. Feta la ballada, cada colla se’n tornava al seu poble. Aquestes balles es feien tots els dies de festa, fins als Reis. Les d’aquest dia i les de Nadal prenien caràcter extraordinari.

A Arenys de Mar, des de la vigília, la mainada volta pels carrers, fumant amb llargues pipes. Tant fumen els nens com les nenes. Fumen matafaluga i grana de fonoll, les quals compren a casa dels adroguers, on també venen pipes. A la mainada li fa molt de goig fumar, i li sembla que li dóna to. Els xocolaters donen a la quitxalla graciosament la pellofa del cacau, la qual la gent trinxa i barreja amb els vegetals indicats. Aquests productes produeixen un perfum molt agradós, però escalden força la boca dels petits fumadors. Aquest costum ja es practicava l’any 1653, durant un aplec que tenia lloc, el dia d’avui, en una capella dedicada a la Mare de Déu de la Solitud, que s’aixecava al lloc on avui hi ha el cementiri. Com una expansió pròpia d’un dia de forada, els pares d’aleshores permetien a llurs fills que fumessin vidalba o ridorta, embolicada amb paper, a tall de cigarreta. El costum era tolerat únicament i exclusivament el dia d’avui. La introducció de la pipa sembla ésser relativament moderna. La gent qualifica també la Puríssima de Mare de Déu Fumadora.

Els marrecs de Palamós també havien fumat amb pipes que ells mateixos s’endegaven servint-se de closques de cargols marins que feien l’ofici de buc o fogonet, a la punta del qual aplicaven una canyeta a tall de broquet. Sembla que el costum de fumar amb pipes fetes amb cargols marins havia estat comú a molta quitxalla de les poblacions costaneres i tant entre nois com entre noies; detall que sembla denotar que no es tracta simplement d’una entremaliadura infantil. Per moltes cultures els cargols tenen caràcter fàl·lic i s’havien utilitzat per cobrir els genitals masculins, així com determinades petxines s’empraven per als femenins. Per això hom troba el cargol associat a diverses pràctiques de caràcter genèsic i a ritus de fecundació i multiplicació dels fruïts. N’hi ha que es fan al so d’una trompeta de corn, per la qual es crida el geni de la procreació.

Com vam dir en parlar del dia de Sant Andreu, és possible que el costum infantil de fumar recordi pràctiques màgiques, encaminades a provocar la pluja per mitjà de la imitació de núvols negres i espessos, aconseguida, aquesta, amb el fum que es desprèn de les herbes cremades dins de la pipa.

La ciutat de Lleida, periòdicament, en tal dia com avui, celebra la ratificació de la presa de possessió de les aigües que li foren concedides, l’any 1190, pel comte d’Urgell. S’organitza una comitiva, formada per les principals autoritats, presidides pels macers de la ciutat amb vares altes, els trompeters i els pregoners. En arribar a Aragó, la comitiva va a peu. Un cop a Pinyana, el pregoner, a toc de trompeta, anuncia que l’Ajuntament i el Capità General entren per renovar la cerimònia de la presa de possessió de les aigües. En arribar a Castillonroy, es llegeix, a la Casa de Lleida, el document i, seguidament, es tira a l’aigua el ram tradicional, com a signe i símbol de la presa de possessió. Tot seguit, s’estén acta de la renovació del privilegi. Després, es va a dinar. A la tarda, la comitiva va a Almenar. Al pont de l’Abeurador, el síndic omple tres vasos d’aigua de la sèquia, i els tira enlaire en senyal del dret d’ús i abús. S’estén altra vegada una acta, i la comitiva, presidida pel Capità General, retorna a Lleida.

A Àger feien una gran fira, sobretot de bestiar. Les majorales del Roser, acompanyades dels majorals, seguien totes les cases, per fer el llevant de taula. La majorala fadrina portava el pandero, o tambor, com allí l’anomenen, i cantava cançons dedicades als de la casa. Prèviament, demanaven si els deixaven cantar, i només dedicaven cançons a aquells que els donaven consentiment o que els demanaven una cançó. Sempre el tractaven de «vostè», per familiar i amic que fos. Un cop desgranada la cançó, li demanaven que les dispensés, per si no havia estat del seu gust. Per tal que l’ajudessin a cantar, la majorala fadrina es feia acompanyar per d’altres donzelles bones cantadores. La majorala casada portava la bacina per recollir les almoines. Al vespre, sopaven a casa de la majorala fadrina tots els qui havien format la colla de cantaires i captaires. Pagaven l’àpat, a mitges, les dues majorales. Cada any, la confraria donava, a les majorales, un tant per les sabates que gastaven en anar a fer el llevant de taula i d’altres captiris que celebraven durant l’any.

A Girona, hom feia creure als infants que avui els tres Reis desfilàveu per dalt del cel cavalcant grans cavalls alats i daurats que volaven com ocells, seguits de gran acompanyament de patges i de criats cavalcats com ells. Aquesta cavalcada invisible anava destinada a saber la conducta de la mainada i decidir els presents que els portarien d’acord amb llur conducta.

Els nostres avis creien que avui era el dia més bo per a fer oli de paper, al qual atribuïen moltes gràcies i virtuts remeieres. Posaven set virolets d’oli dins d’un cargolinet o tupinet de terrissa nou, cargolaven un paper d’estrassa ben blanc, el sucaven dins del cargolinet fins que arribés al fons, l’encenien fins que quedés cremat del tot i suaument bufaven la cendra que surava per damunt de l’oli.

A Menorca avui començaven a formatjar. Antigament havien fel un formatge més gros que els de mida ordinària, destinat a ésser menjat en festes i solemnitats familiars i que venia a simbolitzar la joia del començ de la formatjada. Barrejaven tres classes de llet: de Vaca per donar-li el color, d’ovella perquè fos mantegós i tingués bon sabor, i de cabra per l’aroma. La qualitat depenia de l’encert en la proporció de cada llet en la barreja.

Les puntaires de la costa també tenien per patrona la Mare de Déu, i la festiva ven en les seves quatre festes. Avui, per tant, guarnien l’altar i, sobretot, la mesa, amb tovalles, fetes de randa ben rica i vistosa. Segons una tradició que vam explicar el dia de Santa Anna, les puntaires creien que la Mare de Déu fou la qui va fundar l’art de les puntes fetes al coixí.

Entre els nuclis de puntaires feien veure a les nenes de tres o quatre anys que la Mare de Déu els portava un coixinet de fer puntes perquè aprenguessin de fer-ne i com un anunci que havien de començar d’anar a costura i també que comptaven amb la seva protecció. El costum més corrent, però, era que fossin els Reis els portadors del coixinet, probablement en detriment de la Mare de Déu, que en altre temps devia ésser l’única que en duia. L’endemà mateix les nenes començaven d’anar a costura per tal d’iniciar-se en l’hàbit i la disciplina del treball dins de l’advent, període regit per Maria Santíssima i protegit per Ella. El costum sembla revelar origen molt reculat. A costura, no hi anaven solament per aprendre; la mestra, tot ensenyant-les, feia fer feina de profit que valorava a raó de dos rals cada mes, que així mateix era el cost de l’aprenentatge o de la costura; per tant, no els donava res ni els feia pagar el mestratge.

Les belleres, que curaven de pentinar, pintar i empolainar les dones, per fer-les belles, veneraven la Puríssima Concepció de la Mare de Déu.

Les pentinadores veneraven la Puríssima Concepció de la Mare de Déu, i també a santa Antònia geperuda, la qual, segons tradició, havia estat pentinadora, i d’ací que moltes geperudes es dediquessin a pentinar.

Les nostres àvies solien cantar molt tot pentinant-se. Les cançons preferides per les pentinadores eren la de Santa Magdalena, que vam publicar en la pàgina 579 del volum II, la de la Dama d’Aragó, en la 514 del III, i la Caterina, en la 306 del present.

Les nostres àvies s’encomanaven a la Puríssima per tal que els donés una forra de cabells llargs i espessos i sobretot de fàcil pentinar, sense gafets ni follets. Sota el qualificatiu de Mare de Déu del Pa li demanaven també que els assegurés el sant pa de cada dia.

A Palma, els barreters d’agulla, o boneters, com allí els anomenen, tenen per advocada la Puríssima, la qual veneraven en la mateixa capella del claustre del convent de Sant Francesc, on hi ha el sepulcre del beat Ramon Llull.

SANTA ALBINA

LES modistes havien fet festa perquè, segons la tradició, aquesta santa havia estat modista. Aquesta festa no havia assolit importància, i era absorbida per la Santa Llúcia, d’ací a cinc dies. No sabem de cap costum ni pràctica pròpia ni especial.

En el temps que vivia aquesta santa, la moda femenina era molt impúdica: horroritzada davant de tanta llicència, va crear un vestit que, dins d’un gran recolliment i honestedat, tenia molta gràcia i molt bon aire. La moda va accepta r-lo, i va acabar-se la llicència en el vestit femení. En record de la seva instauradora, la nova moda va ésser qualificada d’albina, i els seus vestits, d’albiris o albines.

La pagesia reusenca creia que la temperatura del dia d’avui assenyalava el temps que faria l’any vinent; si de bon matí feia bo indicava temps benigne pels primers mesos; si entrat el matí rufolejava, era senyal de temps dolents per la primavera, i així per l’estil. Portats per aquesta creença observaven atentament el temps que feia el dia d’avui.

Heus aquí el refranyer del dia d’avui: