DARRER DIUMENGE, PRIMER D’ADVENT

ÉS el diumenge anterior més immediat al dia de Sant Andreu, i el quart abans de Nadal; per tant, és el primer de l’advent. Avui comencen, doncs, les festes del cicle de Nadal, és a dir, el temps previ a l’adveniment o advent del naixement de Jesús, el qual dóna lloc a un petit costumari popular.

Antigament, l’advent constituïa les cinc setmanes anteriors a Nadal. Havien estat de rigorós dejuni i d’estreta penitència. Tant és així, que hom el qualificava de carnestoltes de Nadal o d’advent, i també de quaresma de Nadal, d’advent, d’hivern, de Sant Martí, i de petita. Actualment, l’advent comprèn el període de temps inclòs dins dels quatre diumenges abans de Nadal i comença pel diumenge més immediat al dia de Sant Andreu, que sempre s’escau entre el dia 27 de novembre i el 3 de desembre.

Per a portar el compte del curs de l’advent s’havien retallat uns ninots de l’aire dels emprats per a calcular la quaresma. Ordinàriament volien simular un home, així com els quaresmals tractaven de representar una dona, i tenien cinc braços en lloc de set peus com els quaresmals, corresponents a les cinc setmanes de duració de l’advent. Cada diumenge se’ls tallava un braç, i la nit de Nadal, en tornar de la Missa del gall, se li tallava el darrer i es tirava la resta de la figura al foc amb certa solemnitat. El costum fa molts anys que s’ha perdut i gairebé ja ni és de record de la nostra generació: això no obstant, encara sabem d’una llar barcelonina on es practica, i d’ella procedeixen les figures que donem per mostra.

Figures representatives de l’advent, en paper retallat, que servien de calendari d’aquell període d’abstinència. Cada setmana se’ls tallava un braç o una cama, i la nit de Nadal, en tornar de la Missa del gall, se li tallava el darrer i era tirada al foc amb certa solemnitat. Les quatre procedeixen de Barcelona.

Havia estat costum, sobretot a muntanya, la vigília del primer dia d’advent, fer un bon àpat. Per les contrades ramaderes mataven un cap de bestiar. Els plats típics eren l’estofat i la curadella. Aquest àpat era com un preludi al dejuni d’advent.

En altre temps, durant l’advent, hom només podia menjar el pa de Nadal. El primer diumenge d’advent, hom portava a l’església tants pans com membres formaven la família i el servei, o sia un per cada un. El sacerdot els beneïa, i durant tot l’advent hom no podia menjar altre pa que aquell. Hom feia els pans tan grossos com li era possible; però, per grossos que fossin, mai no ho eren prou per a poder satisfer la necessitat de menjar pa durant tot l’advent. Així hom venia obligat a dejunar.

El fred no convida gaire al dejuni, i, amb la finalitat de combatre’l, hom menjava molts alls i bevia força vi, perquè, segons opinió de la gent: Alls i vi fan tenir.

Hom feia molt allioli lligat amb fruits molsosos, en substitució dels ous que el dejuni vedava de menjar. Es feia amb patata, pera, poma i, sobretot, amb codony. Hom el qualificava d’allioli d’advent.

Pel Baix Penedès fou tradicional menjar sardines amb esmarris o escabetxades, semblantment com per la quaresma.

A Mallorca s’havia observat un règim de penitència tant o més rigorós que per la mateixa quaresma. Els homes s’estaven de fumar, de beure tot altre líquid que aigua, i de jugar a naips, perquè les cartes es tornaven dimonis que temptaven i pervertien el que hi jugava.

Hom no podia renyar la dona, rondinar, dir paraules fortes, ofendre ni molestar a ningú, i molt menys barallar-se, car tot això feia moure el dimoni Cucurell, el més ferreny de tot l’infern, el qual es fregava les mans de content. Era perillós de transitar des d’entrada de fosc per por de topar-se’l. No es podia festejar durant tot el mes sinó una estoneta els diumenges, en ple dia i a presència de gent d’edat. Els divendres s’havia fet el dejuni de pa i aigua, i cada dia es resaven quaranta credos a la Mare de Déu, desitjant-li, uns, que tingués un bon part ella i totes les dones de Mallorca, i d’altres, les de tot el món. Semblantment com per la quaresma, per tal que la mainada no insistís a voler menjar carn o porc ni d’altres bones menges privades pel dejuní, penjaven un ninot al sostre del rebost, que en alguns indrets qualificaven de sa Jaia des set uis, la qual vigilava, amb tots els ulls oberts, que ningú no anés a cercar gens de menja interdita en temps de dejuni. Hi havia qui feia creure a la xica lla que sa Jaia s’havia fet un tip de vinagre aprofitant-se que ningú no la veia i que, en càstig del seu pecat, li havia vingut un gran vòmit en el rebost, motiu pel qual s’hauria de llençar tot el menjar que hi havia. Aquests ninots deuen ésser, ben segur, parents d’En Fumera, que per Nadal penjaven a la xemeneia en alguns indrets de l’Empordà, i del qual vam parlar en la pàgina 50 del volum I.

Per celebrar el primer dia de la quaresma de Nadal, els estudiants havien fet la processó de l’arengada. Es passejaven pels carrers més importants en llargues corrues, un darrera l’altre, duent una arengada, lligada amb un fil, que arrossegaven per terra. La gràcia consistia a trepitjar l’arengada del company del davant. Sovint passava que, distrets per la dèria de posar el peu damunt de l’arengada del veí, el company del darrera els trepitjava la seva. Aquesta passejada resultava molt divertida i donava motiu a força gresca. Els canonges de París havien celebrat una processó semblant durant les llicències de les festes dels boigs. Al Rosselló, per les Carnestoltes, havien celebrat un ball per l’estil, del qual parlem en la pàgina 112 del volum II.

Avui es clouen les velacions, que no tornen a descloure’s fins al dia dels Reis. Durant aquest període no es poden celebrar noces solemnes. Generalment, ningú no es casava durant aquest període, i els qui es veien obligats a fer-ho havien de celebrar casament ras o llis.

Durant aquest temps, hom canta una versió pròpia i especial dels goigs del Roser, que ja són qualificats de goigs de l’advent.

A Mallorca havia estat molt practicada la devoció de les mil avemaries, que hom deia des del primer dia d’advent fins a la vigília de Nadal, a raó de quaranta cada dia, distribuïdes en quatre grups de deu; cada grup començava amb una jaculatòria diferent.

En algunes esglésies del Camp de Tarragona, hom ja inaugurava et pessebre, per bé que sense la representació del naixement, ni la presència de cap àngel. La coveta era buida, i hom la situava a un extrem del panorama. Pel costat contrari apareixien dues figuretes que representaven Josep i Maria fent via vers Jerusalem per tal d’empadronar-se. Cada dia els feien avançar una miqueta, fins que la vigília de Nadal al matí hom els feia arribar al peu de la cova, on restaven tot el dia; al vespre eren retirats del pessebre, i dins de la cova es disposava el grup del naixement.

A Reus, Tarragona i per d’all res poblacions del Camp havia estat costum que els escolanets, vestits amb toga i roquet, anessin a fer una cantada de cançons de Nadal davant dels pessebres: hi anaven dues vegades a cada casa: una per l’advent, i durant les estances cantaven cançonetes referents a la vida dels sants esposos abans del naixement, i l’altra passat el Nadal, durant la qual cantaven cançons al·lusives al naixement i a l’adoració del Diví Infant.

La visita i la cantada constituïen un esdeveniment per a les cases visitades, que convidaven parents, amics i coneguts i els obsequiaven amb un petit refrigeri, del qual també participaven els menuts cantaires.

A la Vall de Cabó les majorales del Roser, durant els diumenges d’advent, havien anat a captar per la confraria. Duien una imatge de l’Infant Jesús, propietat de la corporació, que era guardada a l’església i que era la mateixa que presidia l’altar per les matines de Nadal. Arreu eren ben rebudes. Cantaven unes cançonetes de Nadal i, mentre durava la cantada, posaven la imatge al llit dels amos, davant del qual es feia la festa. Tothom tenia molt de goig a estatjar el Nen Jesús i a donar-li repòs en el seu llit.

Avui en moltes esglésies comença a fer-se un toc especial que anuncia la proximitat de la festa de Nadal. Es repeteix per tres vegades. Els diumenges es fa després del toc de missa primera, i els dies feiners, després de la conventual. La gent interpreta el so de la campana per l’onomatopeia: Nadal, Nadal, Nadal.

A Olot, la mainada volta pels carrers tocant castanyoles, que anomenen estriquetes, per cridar les festes de Nadal, i com una preparació joiosa per l’adveniment de l’infant Jesús.

Avui tenia lloc la publicació de la butlla de la Santa Croada. Al matí s’organitzava una processó, que sortia de la parròquia de Santa Maria i anava fins a la Seu. Hi concorrien els Capítols catedral i municipal, les parròquies amb llurs creus i gamfarons, i un sacerdot que portava la bandera de la Santa Croada, acompanyat de dos més que li feien costat com a cordonistes. Era tingut en gran honor rebre l’encàrrec de portar aquesta senyera. La processó passava pel carrer de l’Argenteria, la Plaça de l’Àngel, la Baixada de la Presó, el carrer de la Llibreteria, vers el del Bisbe i el de Santa Llúcia, i feia cap al portal major de la Seu. En passar pel davant del palau episcopal, s’hi agregava el senyor bisbe. A la catedral hom celebrava un solemne ofici amb sermó, que sempre era confiat a un predicador de fama. Finida la funció religiosa, tornava a organitzar-se la processó, que feia el mateix curs i tornava a la parròquia de Santa Maria.

A la tarda, la congregació del Sant Crist organitzava una altra processó, que sortia de l’església de la Mare de Déu de l’Esperança, del carrer de la Palma de Sant Just. Hi prenien part un gran nombre de confrares que portaven vesta negra, cenyida al cos amb un cinyell de pell, i una alta cucurulla. Cantaven els salms penitencials; hi intercalaven altres cants en català, que convidaven el poble a la penitència i a l’austeritat en el viure. Aquestes cançons eren qualificades de letrillas i eren molt populars. Tothom les sabia, i durant aquest temps les cantaven per obradors i fàbriques, sovint amb lletres estrafetes, satíriques, burletes i àdhuc irreverents i escatològiques. Anunciaven el cant amb un toc especial de campaneta, que el poble escarnia amb la frase pa i nous, qualificació que es va fer extensiva a la processó. La pintura fonètica de pa i nous també era aplicada al toc de bon temps.

Aquesta processó s’organitzava tots quatre diumenges d’advent, i cada diumenge anava a una església diferent; la d’avui s’encaminava a la parròquia de Santa Maria del Mar; les altres anaven a les parròquies del Pi, dels Sants Just i Pastor i de Sant Jaume, respectivament.

Durant l’advent la justícia suspenia la seva acció executiva. El botxí no torturava, ni penjava, ni esquarterava cap delinqüent, i se li permetia abandonar el vestit propi, que el caracteritzava i distingia de tota la resta de la societat, i vestir com l’altra gent, amb la qual es podia confondre, per bé que tothom el coneixia prou. Això ha donat origen al refrany: Estar més content que el botxí per Nadal, que s’empra per indicar una gran satisfacció. Antigament, el botxí havia de portar una llarga jupa groga, damunt de la qual duia una medalla grossa de metall, on hi havia gravada la forca. Al cap duia un barret amb dues ales disposades de manera que semblaven el morro d’una vaca, segons la visió popular. Al davant del vèrtex que formaven les dues ales hi portava una altra medalla amb la forca. Aquest barret li donava una fesomia especial i inconfusible i va fer que li fos aplicat el qualificatiu de morro de vaques.

Diu el refrany: L’advent és el temps del vent. En efecte, l’advent és ventós i les seves ventades són tingudes per dolentes i pernicioses. Hom creu que entre els remolins del vent, i dissimulat per la polseguera, hi ha el follet, personatge fantàstic del qual es conten mil galindaines. Hi ha qui opina que el que volta embolicat amb el vent és el diable, i per això, quan l’empeny el vent, creu que és el dimoni que tracta de conduir-lo cap a l’infern. Hom, a fi d’alliberar-se tant del follet com del diable, se senya. El follet és menut menut, tant, que ni s’arriba a veure de tan petit. Té una barba llarguíssima que li arriba més avall dels genolls. Se n’entra per les cases, sobretot de nit, i tot ho remena i regira; però l’endemà al matí, quan hom es lleva, tot ho troba al mateix lloc i intacte, malgrat l’esbategar de portes i el sotragament de mobles i de vaixella. Entra pels, estables i balda el bestiar a garrotades. Els animals es defensen a guitzes, però mai no el toquen. S’enfila per damunt de les anques dels cavalls i dels muls, i els pentina i els trena les crins i la cua, amb tanta traça que mà d’home no ho sabria pas fer. La bèstia de què el follet s’enamora per a pentinar-la, es pol dir que sempre més està grassa i rodona i que fa molt de goig, perquè el menjar l’engreixa més del doble. El follet té gran taleia per anar per les cuines a veure si les dones les han deixat ben endreçades, i sobretot si han fet malbé gens de menjar. Si és així, les va a cercar al llit i els venia surres molt grosses, o bé els estira els peus mentre dormen, tot fent grans riallades.

Vegeu el que expliquem del follet en la pàgina 132 del volum IV, en tractar de la nit de Sant Joan.

La llegenda hel·lènica, recollida per Homer en l’Odissea, del vent tancat dins d’un sac que Èol donà a Ulisses, es troba encara entre nosaltres; probablement que fou comuna als pobles costaners de la Mediterrània i reconeix un origen força arcaic, arribat als grecs de cultures anteriors i menys refinades. Segons la gent de mar de Cadaqués, el dimoni de la mar i el de la terra es van barallar; el de la terra volgué anar a empaitar el de la mar, que fugia, però com que no sabia de nadar s’hauria ofegat si uns mariners no l’haguessin salvat. El dimoni, agraït, instruí al patró respecte d’on es trobava l’illa dels Vents i li ensenyà de xiular unes tonades que els feien acudir. El patró anà a trobar-los a casa seva; xiulant, xiulant, els féu acudir i els posà dins d’un sac que se n’emportà cap a la barca. Però no va lligar el sac prou bé i se li escapà el garbí, que es posà a bufar a la desesperada, tant, que va fer perdre la barca; el sac, en caure a l’aigua, es va estripar, els vents s’escaparen i, furiosos, no han parat de bufar.

La gent de platja de la Barceloneta tenen el vent per un gegantàs enorme que amb la sola respiració ho fa somoure tot i amb l’alenada obre portes i finestres i se n’emporta tot allò mal desat que troba. És corrent gairebé arreu de casa nostra, en obrir-se una porta per ella sola per efecte d’una mica de vent, que hom digui: «Déu el guard», «Passi bé», talment com si hom saludés un personatge invisible que ve a visitar-nos, costum que pot recordar temps en què la personificació del vent era general. Pel Cabrerès i les Valls d’Olot personalitzen el vent en el Nen de Vaquerisses, masia del Collsacabra, del qual es conten diverses proeses, entre d’altres, que quan s’enfada es posa a bufar i tot s’ho emporta i fa anar en doina. Pel Vallès diuen el mateix del Farell, un gegantàs del qual encara es conserva la casa a Caldes de Montbui: pel Montseny ho conten del pare Esmè, i per l’Urgell parlen igual del Sagal Nou, personatge semblant als anteriors.

La personificació del vent és comuna a molts pobles; també és corrent distingir-lo amb noms personals, sobretot amb el de Joan, que és emprat encara a casa nostra. El nom de Joan o de Jan aplicat al vent en general es troba força estès. A Barcelona, pel Vallès, pel Pla de Bages i a la contrada del Montserrat l’anomenen en Joanet dels Ventalls; quan bufa fort diuen que els porta bons, com assimilant-lo a un marxant de ventalls; hom creu que viu entre les afraus del Montserrat, junt amb un altre companyó, que bufa només de bon matí por la primavera i per la tardor, qualificat de Peret de les matinades. Per les contrades tarragonines anomenen al vent en Joan de l’Aigua, apel·latiu aplicat així mateix als ninots de cartó que la mainada dels nostres temps fèiem ballar per Sant Joan, els quals semblen personificar Ja idea de l’esperit que informa la festa tradicional d’aquest dia (del qual no deixa de participar la idea del vent), ninots de què vam parlar en la pàgina 179 del volum IV. Com vam dir també en parlar del dia del sant Precursor, a Cadaqués anomenen al vent Don Joan de Narbona; a la Jonquera, en Joan Gavatx, i a Castelló d’Empúries, Roses i d’altres poblacions veïnes de la badia, en Joan Francès; noms aplicats concretament a la tramuntana, coneguda així mateix, en terres de l’Alt Empordà, per Maria de França, Gavatxa i Francesa.

Per les contrades tarragonines qualifiquen el vent de Joanet o Joanillo de Prades, perquè el creuen sortit d’un forat perdut entre la boscúria que antigament poblava aquelles serres.

També diuen que es deixondeix en Jaumet o en Joanet de Cabra, qualificatiu aplicat al vent en general i especialment al ventijol matiner que bufa, segons creure popular, del costat de Cabra, on té el catau i on ha romàs ensopit durant la calorada i ara surt a escampar la fresca per la plana.

Són ben populars els refranys que diuen:

Refranys emprats per indicar que quan ponent torna en llevant hi ha pluja segura, i al contrari quan llevant gira en ponent. Ambdues parèmies comporten una idea ben clara de personificació eòlica.

La rondalla, sobrevivència de concepcions mítiques molt sovint troglodites, també personalitza el vent en un gegantàs toix i bonifaci que viu en un mal casinyot perdut entre una espessa boscúria, o al cim d’una muntanya alterosa, governat per la seva mare, que en fa el que vol. De bon matí se’n va a córrer món, sempre desesperat, i de nit torna a casa, las i rendit, i s’atipa com un lladre i a voltes juga com un infant. És per això, segons la dienda, que només fa vent de dia i sol parar en fosquejar. Hom parla gairebé sempre del vent abstractament; a voltes diu que són germans esbojarrats i malavinguts: set gegants i una gegantessa, la tramuntana, que és la més gran i que els governa i fa anar on vol. Malgrat llur força, hom els té per uns taujans; hom explica, de pagesos desesperats perquè el vent els havia arrabassat la collita i els havia deixat a la ruïna, que l’han esperat en un paratge adient i l’han bastonejat com al més vulgar dels mortals sense resistència ni protesta per part seva.

A Mallorca qualifiquen el vent de Joan de sa Bufera i durant les Carnestoltes se l’havia representat per una disfressa cavalcant un ase.

No vestia d’una manera fixa i determinada, però sí sempre estranya i estrafolària. Duia al cap un cucurull molt alt, del qual penjaven un gran nombre de cintes que voleiaven en bellugar la testa i que tractaven de donar la idea de l’aire que les agitava.

A Menorca anomenen a la tramuntana la Veia, el Valent, en Menjafaves i en Robafaves, perquè dificulta les feines de la mar i de la terra, i per això pagesos i mariners no poden treballar i ban de romandre a casa menjant faves sense donar guany. Conten que la tramuntana surt del forat d’una penya guardat per un vell i per una vella. Ell és fredolic i amic de la calma, motiu pel qual tapa el forat a fi de deturar el vent, mentre que ella, contràriament, és agradada de sentir bufar la tramuntana i de veure com tot ho arrabassa. Mentre fa bo, el vell se sent fort i no deixa ni acostar la vella al forat del vent, però així que arriba la tardor, el fred l’arrauleix i no es mou de vora del foc; aleshores la vella es fa mestressa del forat, destapa el vent i surt la tramuntana tota desesperada, bufant de ràbia i emportant-s’ho tot. És per aquesta raó que la tramuntana només es deixa sentir per la tardor i per la hivernada. La vella deixa arribar fins al forat de la tramuntana el mortal que desitgi tapar-lo, però li cal portar un gresol encès per a fer-se llum i una bona flassada de llana de set dobles per a tapar el forat.

Pel Penedès i el Camp de Tarragona temen el xaloc quan bufa per l’advent, car el consideren de mal averany per a les collites i creuen que se n’emporta el gra de les messes; d’ací que el qualifiquin de buidasacs.

Les gents del Cadí temen les ventades d’aquest temps, sobretot les del vent matacabres que bufa del sud-oest i perjudica molt el bestiar cabrum, circumstància de la qual ha pres nom.

A Crespià surt un vent fresc que es deixa sentir gairebé tols els matins d’hivern i que campeja per un cercle reduït de poblacions. L’anomenen aurella i murriac, perquè, segons la tradició, s’origina del volar d’una rata-pinyada gegantesca.

Segons una creença molt estesa, el vent és fill del Sol, que l’engendra i el fa viure, i d’ací que només ventegi quan fa sol; tant és així, que per les altes contrades lleidatanes qualifiquen el vent de vent del sol i diuen que comença a bufar així que esclata el primer raig i para quan arriba l’astre a la posta. A Tremp i Artesa de Segre creuen que la direcció del vent varia contínuament seguint la direcció i el curs del Sol, que mai no abandona per res; per tant, durant iotes les hores de claror bufa el vent de tots els punts compresos en el cicle celeste comprès d’horitzó a horitzó.

La gent de mar tenen com a anunci de vent l’aparició d’un núvol qualificat amb diferents noms: núvol ventoler, senyora del vent o, simplement, senyora, i que s’imaginen sota la forma d’una galant dama de robes estufades que aixeca el vent amb el seu moviment de faldilles en caminar; d’ací la dita: Quan la senyora del vent ve, hissa les veles el mariner.

A l’Empordà conten que la tramuntana surt d’un forat, amagat sota la brosta del bosc atapeït del Pirineu, que no se sap ben bé on para, si bé hom diu que s’escau vers el Rosselló. Abans aquest forat era tan xic que podia tapar-se amb un tap de suro; mes s’ha anat engrandint sense que s’expliqui com. Un dia passà per la seva vora un capellà que l’hauria pogut ben tapar amb el seu barret, però li recà desposseir-se’n i el deixà destapat, i ara s’ha eixamplat tant que ja no seria suficient ni una pell de bou de les més grosses. Diuen que molta gent l’ha cercat i que no el troben. Una Vegada que dos fadrins ardits van arribar-hi, s’esqueia que sortia un raig tan fort de tramuntana que se’ls emportà qui sap on i els deixà més morts que vius. No se sap si fóra bo o no que la tramuntana no bufés, puix que mentre hi ha qui creu que totes les plantes creixerien més, alliberades de tanta bufera, i que anirien més bé, d’altres creuen que el vent és el marit de les plantes i que, si no bufava, aviat es moririen tots els arbres i el món s’acabaria.

És creença general que el vent és obra del dimoni. Al Lluçanès, els dies de molt vent, diuen que els pobres damnats de l’infern tenen gran alegria per què tota la dimoniada està enfeinada i corre pel món manxant i desencadenant grans ventades.

És creença estesa, per l’Alt Empordà, que el bous veuen el vent, el qual és vermell, i entre pastors també hi ha l’opinió que les ovelles el veuen venir des de molt lluny i que el coneixen i se’n guarden. Aquestes creences responen a una concepció animista; així mateix hi respon el costum de maleir-lo i d’insultar-lo quan se’l vol deturar, costum d’allò més estès entre gent de mar i pagesos, igualment que el costum de cridar-lo amb persistència tal com es fa amb una persona o animal.

Fins al segle passat, la gent de la Barceloneta cantaven una cançó pesada, monòtona i extensíssima, destinada a aixecar el vent, que anomenava vegades i més vegades, cançó de la qual donem la primera posada:

Cada frase es repetia per tres vegades, i la cançó sencera constava de vuit posades, una per cada vent. Aquesta cançó, feixuga de cantar per la monotonia de la melodia i per l’avorridora repetició dels conceptes del text, reconeix origen màgic, del qual és un bon testimoni la constància de la triple agrupació dels conceptes i la repetició continuada de la idea capital que conté el nom d’allò que es tractava d’obtenir i que arriba a produir-se pel sol fet de l’obstinació de la idea. Així mateix respon a una concepció màgica el costum de xiular per cridar el vent. Vegeu les tonades que donem en el volum III (pàg. 830), i el que diem en el volum IV (pàg. 377). En xiular es produeix aire que pot moure vent per una raó d’imitació, que és una de les bases de la màgia simpàtica, segons la qual el semblant atrau o crida el semblant. La gent de mar creuen, però, que es crida el vent xiulant com es crida a certs animals i no pas perquè es fa vent. El xiular, per tant, enclou dues idees: la de fer-lo venir per mitjà del vent que es produeix i la de cridar-lo amb xiulets com es fa amb les bèsties. Aquesta concepció sembla concordar amb una creença dels pastors lluçanesos, així mateix animista del vent, puix que qualifiquen una malaltia del bestiar oví de vent roig i de cérvol volant i creuen que és una mena d’animalot semblant a un isard petit que es llança aplomat damunt de les ovelles, se’ls arrapa fortament a la llana sense que se’n puguin desprendre, els xucla la vida i amb el seu pes acaben per morir-se. Aquesta malura és, doncs, un vent i una bèstia alhora, roja de color; però, contràriament als altres vents, se la pot espantar i esquivar amb una tonada de flabiol, o sia que el xiular l’allunya en lloc d’atreure-la. Vegeu aquesta melodia en la pàgina 829 del volum III.

Els mariners i pescadors vells, a bord, s’abstenien de xiular sense mes ni més per tal de no excitar excessivament el vent. Entre gent de mar de diverses costes mediterrànies, hom creu que sant Antoni de Pàdua governa el vent i que té privat a la gent de mar que xiuli. Fou costum força estès entre mariners estrangers, quan el vent i el temps en general no anaven bé per a la navegació, lligar la imatge del sant amb una corda i tirar-la a l’aigua; on la tenien en remull fins que el vent o el temps s’adobava. El folklorista Cels Gomis encara veié com acudia a aquesta pràctica la tripulació d’un vaixell anclat en el port de la nostra ciutat fa cosa d’una cinquantena d’anys.

Fins a la darreria del segle passat estigué en ús, per tal de matar la calma i d’aixecar el vent, fuetejar els vailets de barca o aprenents de mariner. Aquest costum sembla que perdurà més entre la marina baleàrica que no entre la continental. Antigament havia estat molt general arreu, i àdhuc es practicava en els vaixells del Consell, de la Mancomunitat i del Rei. Quan hi havia diversos vailets a bord, es fuetejaven ells amb ells, i quan només n’hi havia un havia de donar un nombre de voltes variable segons els casos, les quals marcaven la durada de la flagel·lació. Mentre corrien els perseguia un mariner, que els fuetejava. Sembla que corrien entorn del corredor de la murada despullats del tot. Aquesta circumstància es contradiu amb la creença segons la qual ensenyar la nuesa al vent l’enutja i avergonyeix, fins a tal punt que para al moment de bufar. Aquest procediment fóra molt bo per a deturar el vent quan es fa obstinat i perjudicial, però es corre el perill que no bufés mai més i arribés a perdre’s completament, per l’estil d’abans que, segons la veu popular, no existia.

Ara que es navega a vapor, el vent no es fa necessari, però abans, quan mancava, calia navegar a força de sang i a rem. Fou creença general de gent de mar i de terrassans que anar nu un dia de vent feia contraure una malaltia mortal. És molt probable que originàriament la interdicció de mostrar-se despullat al vent no respongués a una idea profilàctica, sinó a la temença d’enutjar-lo i de fer-lo desaparèixer. Quan érem infants crèiem que orinar de cara al vent feia caure malalt.

Els vells gats de platja de la Barceloneta creien que el vent es podia aixecar i girar per mitjà d’unes cordes posseïdes d’aquesta gràcia, que se’ls comunicava per procediments de fetilleria, qualificades de corda d’aixecar el vent i de corda de girar el vent. Eren un rest d’espart sobrer d’una drissa vella, de cosa d’un metre i mig de llargada, amb set entolladures disposades equidistants, i les preparaven i encisaven bruixes i fetilleres enteses en coses de la mar. Per aixecar el vent es feien rodar amb tota força per damunt de la testa; la remor i l’aire que aixecaven en brunzir despertaven el vent i el feien moure. Quan born volia fer girar la direcció del vent feia giravoltar la corda en sentit contrari a la bufera d’aquell i així el decantava. Aquestes cordes eren molt estimades i costaven molt cares; quan es tractava de llur preu es parlava d’unces d’or. El talismà s’ho valia, puix que podia dependre d’ell la fortuna d’una travessia i la sort del bastiment i de la gent de bord. Un oncle nostre, gat de mar, en tenia una que s’estimava com la nineta dels seus ulls i se’n va desfer a bon preu quan deixà de navegar. Explicava que abans, en temps de més saviesa i no tanta malícia com quan ens parlava (fa més de trenta anys), hi havia cordes del vent, obra també de fetilleres, que duien el vent lligat dins de nusos fets damunt de la mateixa corda. Els nostramos sempre en duien a bord; quan es girava calma absoluta, afluixaven un nus i al cap de poca estona s’aixecava un ventet que inflava les veles i feia caminar el bastiment, i si els convenia que bufés fort, desfeien el nus del tot. Quan havien desfet tots els nusos d’una corda, que equivalia a haver gastat tot el vent que duien de reserva, adquirien una altra corda per tal de tornar-ne a proveir, tal com ho feien amb qualsevol altre objecte o amb les vitualles convenients a bord. Ell no havia aconseguit aquestes cordes, que ja no eren del seu temps, però n’havia sentit parlar força als patrons vells quan ell era vailet de barca.

Segons una tradició marinera, un nostramo, desesperat per una calma que feia molts dies que durava, va demanar vent fos com fos i costés el que costés, i al punt es va girar una gregalada tan forta i imponent que va desencadenar el diluvi universal, el qual ocasionà la mort de tota la humanitat, tret d’una sola família. Per això els vells mariners més entenimentats i experimentats mai no demanaven vent, perquè no sap com pot acabar, ja que:

Molts anys enrera hi havia a la Barceloneta un gat de mar que tenia la virtut de menar el vent amb la barretina. El feia girar del costat que volia decantant el niu de la barretina vers l’indret que li convenia, i feia que bufés fort o fluix ensorrant-se-la més o menys. No sabem que tingués el do de fer-lo aixecar i de deturar-lo, que probablement també devia posseir. Per terres de la França, hom parla de sacerdots posseïts de la gràcia de decantar i de menar les pedregades d’acord amb la direcció de les puntes de llur bonet de tres becs.

La gent vella parlava dels cridavents, mena de bruixots especialitzats a promoure el vent servint-se d’una manxa o d’unes oracions especials mig recitades, mig xiulades.

Per molts indrets de muntanya creuen que els esmolets i els estanyapaelles, que vers aquest temps són més abundants perquè s’acosten festes, portaven el vent; els primers l’aixecaven fent rodar i grinyolar la mola, i els segons, en cridar llur feina i repicar els atuells d’aram de què anaven carregats. Els estanyapaelles, hom els creia també menadors de rates i mestres de talps i de muranys.

La gent vella de la Barceloneta, quan ventejava molt, sortien a la platja i, encarats amb el vent, li feien ganyotes ben esgarrifoses i flastomaven iradament per fer-lo cessar de bufar.

Quan venteja molt, és corrent dir que es deu haver penjat alguna bruixa, o bé un jueu, i per la Ribera de l’Ebre, un jutge o un valencià. Pel Maresme creuen que les bruixes s’apleguen entorn del dolmen de Pedra Gentil, situat en el cim que separa la costa de la Vallgorguina. Totes han de donar compte de llur conducta bruixesca, i a la que no s’ha portat prou bé la pengen de la pedra superior del dolmen, que fa de forca. Per tal que els no iniciats no puguin veure el sacrifici desencadenen una gran venteguera en totes direccions. Més d’un vell gat de mar d’aquells indrets, en dies de Vent desencadenat, creia haver vist pendolar del cim del megàlit el cos d’una bruixa penjada en càstig de la seva benignitat com a tal. L’associació de les idees del vent i del sacrifici humà és tan persistent que indueix a creure si pot recordar estats cultuals en què s’acudia a aquest procediment per a promoure el vent.

Segons la gent vella de la Barceloneta, el llevant és maleït i només pot bufar tres hores al dia, que són les que Jesús estigué en creu. Aleshores bufava bojament; el Just li demanà que es deturés, perquè l’enutjava, però ni se l’escoltà, i com a càstig el condemnà a no poder córrer mai més de tres hores al dia.

Començava el temps difícil per a la navegació fluvial, puix que pel canal de l’Ebre es produïa un vent que feia perillós l’ús de la vela. Per l’engorjat de Muragatos, entre Xerta i Móra d’Ebre, el vent s’engolfava i tombava, amb gran facilitat, els llaguts envelats; d’ací la parèmia del llaguter:

Calia navegar per aquest engorjat a força de sang. Els vells llaguters remaven al ritme de cançons; entre les diverses que cantaven hi havia una variant melòdica de la del Capitel·lo, que també empraven per a sirgar i de la qual donem la tonada.

Melodia de la cançó del Capitel·lo o de la dama de Reus, emprada pels llaguters de l’Ebre per remar i per sirgar. Recollida a Mequinensa per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Els nostres avis, agradats de fer volar estels, aprofitaven els dies de ventades fluixes i suaus per provar els estels nous, a fi de poder rectificar i corregir la proporció dels tirants i del peu de gall de cordes, si no estaven prou ben anivellats, amb el propòsit d’estar ben preparats així que els ventijols del febrer i del març iniciaven la campanya de fer volar estels de què ens vam ocupar en la pàgina 657 del volum I.

Engegant l’estel, segons la portada d’un cartipàs del primer terç del segle XIX. (Col. de l’autor.)

Com vam dir en la pàgina 558 del volum IV en parlar de la canícula, la gent vella de la Barceloneta creia que la fi del món seria anunciada per l’aparició d’un estel set anys abans del cataclisme: durant la canícula i tocant al Sol, si el món havia d’acabar amb foc, i sota de la Lluna, i durant l’advent, si la fi havia d’ésser per fred. Aquest estel, anomenat del fred, provocarà una terrible gelor que ho envairà tot; serà irresistible per persones, animals, vegetals i pedres, i tot el món restarà convertit en una massa de gel. Mentre no es vegi l’estel del fred seguint sempre al costat de la Lluna, just només durant tot l’advent, no hi ha por del temut cataclisme.

Hom obria les cisternes perquè hi entrés com més aigua millor, i en recollia per fer remeis i per a d’altres usos casolans.

Durant l’advent, a Llorenç, Sant Jaume dels Domenys i Castellví de la Marca netejaven les quadres i els estables sense que en valgués de menys la salut del bestiar que hi viu. Segons la tradició, l’establia o coveta de Betlem estava replena de teranyines que feren com de dosser i de cortinatge al llit de Maria i al bressolet del seu fill. La Mare de Déu les beneí, i d’ací que portin salut al bestiar i que la seva destrucció es cregui malastruga. Es poden treure només una vegada a l’any, en acostar-se Nadal, per tal que aquesta nit ja n’hi torni a haver i Maria pugui beneir-les.

L’advent havia estat el temps tradicional de caçar.

És sabut que, en els menologis antics, en no poques ocasions es figurava el desembre per un caçador.

Aquest moment de l’any correspon més o menys a moments assenyalats en el calendari agrícola precristià, el qual recordava la proximitat del solstici hivernal, que coincideix amb el nostre Nadal. Un record d’aquests moments excepcionals dins la vida agrícola d’aquells temps reculats poden ésser algunes creences relacionades amb certs vegetals, en particular d’espècies de jardineria. Hom creu que és el moment més bo de l’any per a trasplantar i replantar flors en general, i n’hi ha algunes de què hom no pot fer esqueixos ni pot empeltar-les en altre temps.

Hom creu que per l’advent les llavors germinen, agafen i arrelen. El nom antic del mes de desembre, en algunes llengües romàniques, reflecteix aquest sentit.

Pel Priorat creuen que aquest és el temps millor per a trasplantar, podar, empeltar i tallar arbres. Hom creu també que els arbres que es tallen en aquest moment de l’any amb destinació a obrar-ne la fusta no es corquen ni es podreixen. Els forcaires d’Alentorn, al Segrià, i els fuetaires de Sureda, al Rosselló, tallaven les branques de lledoner prou llucades per a poder-ne fer forques i fuets. És creença, així mateix, que de la temperatura que faci en aquest temps depèn l’esplet dels arbres fruiters, i, segons sigui aquesta, hom ja pot calcular si l’anyada de fruita serà bona o dolenta.

La poda, segona un gravat set-centista emprat probablement per a il·lustrar llunaris i calendaris. (Arx. de l’autor.)

L’empeltador, segons un gravat d’una edició set-centista de les Faules d’Isop. (Bibl. de l’autor.)

La vella pagesia creia que les tronades de d’advent influïen en el preu del blat, per tal com en depenia la collita dels cereals, i els camperols més entesos, fins i tot del so que els trons feien creien poder inferir a quin preu aniria el blat l’anyada vinent.

Hom creu que la lluna de l’advent influeix damunt dels alls que se sembren durant el seu curs. Si hom els sembra en lluna vella, surten rodons i grossos, i si hom, en canvi, ho fa en lluna nova, són més petits, més llargs i tenen més grans.

Els alls, per ésser ben coents, han d’ésser plantats, segons uns, el primer dimecres, i, segons d’altres, el primer divendres d’advent; així agafen malícia i rabior de la que hom atribueix a aquest dia. Hom creu també que en plantar-los cal renegar i blasfemar com un moro o com un jueu, que els alls prenen la virulència dels renecs i que surten tant més coents com més cargolats són els renecs:

El primer dia d’advent surt un estel, que, segons uns, només brilla durant tot aquest període i es fon al punt de la mitjanit de Nadal, i hom l’anomena l’estel de l’advent, i, segons d’altres, resplendeix fins al dia de la Candelera, que és quan fineix el temps nadalenc, i l’anomenen l’estel de Nadal. Aquest estel té domini damunt de la lluna i neutralitza tota la seva influència, de manera que durant el temps que surt, hom pot fer tot allò que la lluna influeix, tant si és en bé com si és en mal, sense tenir en compte si està en minvant o en creixent, perquè la lluna reposa i no obra per res.

L’advent té un refranyer ben divers: