SEGON DIUMENGE. MARE DE DÉU DEL REMEI

LA Verge Maria, més que cap altra persona celestial, és especialment invocada per demanar-li la gràcia de remei en tota mena de malalties i de dolors; per això són tantes les imatges marianes venerades sota els títols del Remei i de la Salut. Respecte d’imatges marianes sota l’advocació del Remei, tenim coneixement de les següents: la venerada a la parròquia de Sant Jaume, de la nostra ciutat; la patrona del barri barceloní de Les Corts, de Sarrià; les venerades als pobles d’Alcover, Anglès, Arenys de Munt, Avià, Bolvir, Caldetes o Caldes d’Estrac, Caldes de Montbui, Cardona, Caçà de la Selva, Castell d’Empordà, Castell de les Planes, Castellolí, Castellvell de Solsona, Creixenturri, Camprodon, Erinyà, Flix, Girona, La Garriga, Sant Andreu de Llavaneres, Manresa, Moià, Santa Maria de Cornellà, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols, Saldet, Sant Pere Cercada, La Coma, Malfet, Montcalb, Castell del Remei, Olot, Les Illes, Porrizol, Santa Eugènia de Relat, Cambrils de Solsona, Orriols, La Nou, Castellbò, Andorra la Vella, Figueres, Santa Maria de Palautordera, Puigpardines, Ribes del Fresser, Sant Esteve de Cervelló, Sant Joan de les Abadesses, Santa Margarida de Bianya, Santa Oliva, Vic, i Sant Vicenç de Cerdanya.

Sota el títol de la Salut ens són conegudes les següents imatges: la venerada a la nostra ciutat, en la vella barriada de la Font d’en Xirot, dita avui de la Salut, per raó de la capelleta dedicada a aquesta imatge; a la capella de Bell-11oc, a Banyoles, Castelldefels, Collbató, La Garriga, Montanissell, Papiol, Samalús, Sant Cristòfor les Fonts, Sant Julià de Vallfogona, La Corba, Viladordis, Vilafranca del Penedès, Gavà, Forès, Baixes, Senillers, Tona, Les Planes, Berga, Pia, Argentona i Cavallera.

La gran majoria d’imatges de la Mare de Déu són advocades per als parts, i moltes d’elles tenen una cinta especial per a afavorir les dones en aquest moment. Les cintes solen ésser de seda de colors diferents, de la mateixa mida de l’alçada de la imatge, i solen portar estampat el nom a un extrem. Posades damunt del cos de la partera, o lligades en algun indret del cos —que varia segons voluntat— ajuden a infantar. També solen portar-se mides lligades al cos durant l’embaràs, especialment quan és pesat i quan hom tem que el part serà difícil. Les mides, generalment, són venudes pels ermitans o administradors dels altars, però hi ha casos en què el poble mateix se les fa; hom porta a la imatge un bocí de cinta de seda, o de cotó, segons les possibilitats de la devota. La veta ha de tenir la mida fixada i les mateixes extensió i llargada que la mida. Hi ha casos en què la devota deixa la veta al santuari i se n’emporta una altra de les que hi han deixat altres fidels que l’han precedida en la pràctica, i fa una almoina amb destinació al culte. D’altres vegades, hom fa tocar la veta amb la imatge, per tal que cobri gràcia i virtut remeieres per efecte del contacte. Les mides corresponen a les de la imatge. Solen tenir, com hem indicat, una extensió igual a l’alçada. Les mides especials per als parts són equivalents a la mesura de la cintura de la imatge, i les que s’empren per al mal de cap, corresponen a la mida del volt de la testa. Sobretot per als parts, hom també creu de molta virtut els mantells de la imatge, els quals les parteres es posen al damunt durant el trànsit, i els rosaris que algunes imatges solen dur, rosaris que, durant el mal d’infant, les dones es lliguen a la cinta. Els santuaris lloguen amb facilitat mantells i rosaris, o els deixen, si hom fa una almoina.

La Mare de Déu del Remei fou una de les que gaudiren de més veneració. A més de demanar-li bon remei i consell en casos de malaltia, Hom la reclamava en tota mena de tribulacions i trasbalsos. Li oferia presentalles i retaulons, i àdhuc, per tal de difondre més el record de la penúria de què hom havia estat víctima i la gràcia rebuda de Maria, s’havien imprès romanços narratius que tenien tot el caràcter d’un ex-vot i que constituïen una faceta d’aquesta manifestació de la devoció popular, romanços presidits per un gravat il·lustratiu (segons és costum general en els fulls volanders de literatura de fil i canya) que tenien tot l’aire dels retaulons votius.

Els vells saludadors, adobadors, oracionaires, salmaires i tota altra gent que es dedicaven a guarir i a donar remei per art i sense ciència, tenien per patrona la Mare de Déu del Remei.

La Mare de Déu del Remei havia estat la patrona de l’antic poble de les Corts de Sarrià, avui barri de Barcelona, el qual havia celebrat una festa molt lluïda a l’estil camperol, amb ball de rams a la plaça d’En Comes, que, segons el Diario de Barcelona, encara es va celebrar l’any 1891.

La vila vallesana de Caldes de Montbui celebrava un aplec dedicat a una imatge de la Mare de Déu del Remei, que es venera en un santuari forà, immediat a la població. Hi acudia gran gentada de per tota la rodalia i probablement era el més important de tot el Vallès. Hi feien llur parada molts venedors de fruites seques i, sobretot, de magranes, junt amb molts d’altres firaires; les parades s’estenien per tota la rodalia i donaven molt de tipisme i de caràcter a l’aplec. Fou típic que la gent es dediqués a jocs i divertiments de caràcter col·lectiu.

Un divertiment típic de l’aplec del Remei havia estat l’estirar la corda. Es formaven grans colles, dividides en dos grups, els quals estiraven una corda, un grup per cada cap, cada un amb el propòsit de fer seguir el grup contrari. Era corrent que quan una de les colles flaquejava, demanessin ajut, i s’hi afegissin alguns dels que s’ho miraven, per tal de reforçar-los, i així s’anaven engruixint els grups i el joc s’anava fent cada vegada més interessant. Segons deia la veu popular, temps era temps, entre la pagesia vallesana va produir-se una discrepància, quant a quin conreu era preferible, si el blat o la vinya, i es van formar com dos partits: uns que creien que calia donar preferència al conreu dels cereals, perquè el pa és la base de l’alimentació, i altres que opinaven que més valia plantar vinya, perquè el vi fa tenir i és medicina. I durant les grans diferències es va escaure l’aplec del Remei, i uns i altres van decidir provar-se les forces, i, no sabent com fer-ho, van creure que la manera millor era estirar tots una corda, per veure qui faria desdir els altres. I ho van provar vegades i més vegades, i quan alguna de les dues colles flaquejava, demanava ajut als indiferents que s’ho miraven. Cap dels dos bàndols no va assolir vèncer el contrari, i van restar tal com estaven, i uns van seguir sembrant blat i els altres plantant ceps. Durant qui sap els anys, els romeus del Remei van seguir jugant a estirar la corda, sense recordar-se ja ni saber de què venia la persistència del costum, segons la veu popular.

El joc d’estirar la corda havia estat molt estès i es practicava molt en ocasió de festes i reunions de molta gent en pla festiu i alegre. Podria ésser que recordés alguna pràctica màgica, destinada a alterar el curs i la durada de les estacions en pla de conveniència utilitària, semblantment a la simulació de la lluita entre l’hivern i l’estiu, de què ja hem parlat. És molt interessant que, encara avui, el pobles esquimals de l’Amèrica àrtica, a la tardor tracten de perllongar l’estació del bon temps per un procediment semblant. Els veïns de cada llogarret s’apleguen en dos grups, format, l’un, pels nascuts a l’estiu, que són qualificats d’ànecs, mentre els membres de l’altre, que són els nats en temps hivernal i fred, s’anomenen fotges. Uns i altres estiren una mateixa corda, per cada cap, i si els ànecs fan seguir les fotges, creuen que han estirat i allargat l’estiu, que dominarà damunt l’hivern i que serà més benigne del que hauria estat, i si són les fotges les que fan seguir llurs contraris, opinen que dominaran les fredors i les bor rascades. Com vàrem dir en la pàgina 381, el joc de nenes de la vora de la mar, sembla que així mateix pot recordar una pràctica d’aquest gènere.

En arribar l’octubre, l’hivern i l’estiu s’esgarrapen.

Qui sap si pot recordar temps en què el joc infantil de la vora de la mai i el d’estirar la corda el jovent responien a la figuració efectiva d’una brega entre les dues estacions per tal d’ajudar la influència de l’una o de l’altra.

A la tarda, a la plaça de la vila, la gent distingida de la població havia ballat l’entrada de ball, amb gran solemnitat i cerimònia. Era una de les danses més severes, més greus i més senyorívoles de les que ballava el nostre poble. Era qualificada, com diem, d’entrada de ball, nom que fa pensar si havia estat el preludi de tota una llarga ballada i la primera d’un repertori de danses, del qual avui no resta ni el record. Té certa semblança amb la dansa que, el dia 30 d’agost, es balla a Castellterçol, però és més cerimoniosa o més solemne, tant de melodia com de moviment. Creiem possible que l’entrada de ball sigui l’originària de la dansa. Vers la darreria que el poble ballava l’entrada de ball, la dansa havia degenerat sensiblement i constituïa un espectacle grotesc i deplorable.

Fa molts anys que l’entrada de ball no es fa per la festa del Remei, sinó per la de Sant Antoni Abat, si bé notablement simplificada i reduïda.

A Ripoll feien dos aplecs, a les dues ermites dedicades a la Mare de Déu del Remei: la de dalt i la de baix. Les dues es veien força concorregudes de gent de la vila i de molts pobles de la rodalia, la qual gent acudia en compliment de prometences. Hi havia fidels que assistien als dos aplecs. Presenciaven la funció religiosa a una ermita i anaven a cantar els goigs a l’altra. Eren molt típics d’aquest aplec els virolaires, els quals tenien molta requesta i treien els diners dels romeus que es deixaven temptar per la vèrbola dels qui menaven la virola. Al qui feia dama, li donaven un pollastre. La veu popular deia que el qui feia guinot, és a dir, el qui treia la sort adversa, s’havia de prestar a rebre una pallissa de part del virolaire, si aquest la hi volia donar, o havia de redimir-la amb diners, a raó d’un xavo per cada cop.

A Rocallaura té lloc l’aplec de la Mare de Déu del Tallat. Per contribuir al lluïment de la festa, els majorals de la confraria passen a captar blat per les eres, a l’hora del batre. El que recullen, el guarden, per encantar-lo quan va escàs i puja de preu.

Avui fa la seva festa la vila de les Preses, a la Vall d’Hòstoles, vora d’Olot. Havia estat típica una curiosa dansa de Cintes, la qual diferia de les del seu tipus per la manca de pal que sostingués les cintes que els ballaires teixien en dansar. En un moment donat de la dansa, el cap de colla se situava enmig dels ballaires, dividits en dues rengleres, i amb el seu braç nervut i ferm sostenia enlaire els caps de les cintes de tots els ballaires, els quals es movien i evolucionaven al seu entorn i, tot ballant, teixien les cintes pel damunt del braç, fins que, en arribar el ball a un punt, evolucionaven en sentit contrari, fins a deixar el braç despullat del tot de les cintes, les quals el cap de colla deixava anar en un moment donat: cada ballaire recollia la seva, i seguia ballant amb la cinta tirada al coll. Aquest ball difereix del comú dels del seu gènere. Sembla que, antigament, era ballat de manera un xic diferent, quant a alguns detalls; era ballat només per homes, així com després ho fou per parelles.

El cap de colla s’arremangava ben bé les mànigues, que li cobrien el braç, fins que li restava completament nu. Els ballaires, en evolucionar al seu entorn, havien de fer-ho de manera que amb llurs cintes arribessin a tapar completament el braç del cap de colla; no paraven fins que l’hi havien vestit del tot, i aleshores voltaven a l’inrevés per tal de despullar-li’l. Les cintes eren més llargues que les emprades després, i el ball durava més estona.

Feia la seva festa el poble pallarès de La Guàrdia. La nota típica n’era el ball de la Morisca, diferent de les variants de Gerri i de Gurp. En un moment donat de la dansa, el ballador se situava enmig de la plaça i s’asseia a terra, mentre la balladora seguia voltant i puntejant.

La ciutat de Vic celebra la festa de la Mare de Déu del Bonsuccés, patrona i advocada dels hortolans, que es distingeix per una processó a la qual pren part un personatge vestit de moro i qualificat de rei moro, voltat d’un estol de noiets que simulen ésser esclaus cristians que duen un escapulari blanc al coll i una cadena lligada a la canyella d’una mà i al turmell. També van vestits d’esclaus els qui porten el tàlem de la imatge. Aquesta comparsa crida molt l’atenció i ha valgut al concurs el qualificatiu de processó del Rei Moro.

La presència d’aquest entremès respon a la tradició, quant a l’origen de la Mare de Déu del Bonsuccés que servia de bagant del reguerot d’una sínia del jardí d’un rei moro, sínia que feia voltar un esclau de Torelló anomenat Miquel Palau. Aquell infortunat descobrí la imatge, la conduí a la cambra que li feta de jaç i de presó i li demanà que el protegís. L’endemà el despertà el soroll del toc d’unes campanes i l’alenada d’un ventijol fresc, i es trobà a la platja de Barcelona abraçat amb la imatge que l’havia salvat miraculosament. Anà a contar el prodigi al convent de frares mercenaris, puix que tenia un germà en aquella comunitat. Els frares li van demanar que els donés la imatge i l’esclau hi accedí amb molta recança, ja que hauria preferit donar-la a la comunitat de Vic, on havia estat traslladat el seu germà. Afanyós de tornar a casa, l’esclau seguí el seu camí cap a Vic. En arribar al Coll de Malla se sentí fatigat pel sobtat pes excessiu del sarró. Es deturà per reposar i, en cercar quelcom al sarró per tal de reparar les forces, hi trobà la imatge que havia deixat a Barcelona, la qual havia obrat un altre miracle. L’esclau seguí fins a Vic i lliurà la sagrada imatge als mercenaris d’aquesta ciutat.

Avui començava la seva festa el barri castellonenc de Sant Fèlix, la qual durava vuit dies i era dedicada a aquest sant. Cada any nomenaven un clavari de la festa, el qual guardava la imatge del sant a casa seva. Durant tota la vuitada, guarnia com un altar al portal de la casa, convertida en una mena de capella, tota enfaramallada amb cobrellits, vànoves, cobrespatlles i d’altre drapatge ben llampant i vistós. Curava de l’organització de les festes la fadrinalla, constituïda en colla, generalment en una quadra o corral, on menjaven i dormien. Era de rigor situar, enmig del local, una gran bujola de vi, on bevien a discreció tots els de la comuna i tots els forasters o estranys que per una o altra circumstància intervenien amb la colla, els quals venien obligats a beure, si no us plau, per força. La colla elegia dos fadrins d’entre ella, que qualificava de majorals; gaudien de plena autoritat en tot sentit.

Per arbitrar recursos, la vigília feien aubades, acompanyats de guitarres i altra música sorda. Cantaven davant de totes les cases del barri. Començaven al punt de mitjanit i acabaven ben entrat el matí. L’endemà, passaven a cobrar la galania, i tothom donava una almoina. Al dia següent, al so de tabal i dolçaina feien una capta de queviures i de productes del camp, a profit del comú. Com que la majoria del veïnat era pagès, solia donar productes del camp, que després eren venuts a l’encant en una plaça del barri.

Una de les notes més sobresortints de les festes consistia a deixar anar un bou pels carrers, a voltes solt, i d’altres vegades, subjectat amb una corda.

Li embolicaven les banyes amb un bon tou d’estopa, draps, cordes velles i d’altres endimaris, tot ben lligat i enquitranat, perquè fos ben combustible, i hi calaven foc. La bèstia, esverada, voltava pels carrers, amb les banyes enceses i guspirejant espumes, que, en caure-li al damunt, la cremaven i ajudaven a enfurir-la. També li abordaven gossos de mal geni, que se li abraonaven i la mossegaven a desdir. L’espectacle era emocionant i portava molt renou. És probable que, antigament, aquest costum hagués estat més estès a casa nostra, puix que, en la documentació antiga referent a festes, surt citat diverses vegades el bou de foc. Vegeu el que respecte del correbou tenim explicat en la pàgina 206 del volum II.

S’organitzaven diverses sorts, semblants a les que són populars a casa nostra, però en un pla de duresa i de primitivisme. Una d’elles era la cucanya, feta amb un arbre ben alt, ensabonat i enllaçat amb substàncies desafectes. En comptes de pujar-hi d’un a un, com és costum i lògic, els concursants tractaven d’enfilar-s’hi en colla, i estiraven els peus i pessigaven les cames del de més amunt, per tal de dificultar-li l’ascensió i provocar-li la caiguda. En escórrer-se el primer, queia damunt dels del seu darrera, i tots anaven a parar per terra, en informe pila de greix. Una altra sort era l’atacar, a cops de bastó, un gall viu suspès enlaire, lligat de potes a una corda travessera. Hem parlat del sentit d’aquests jocs en la pàgina 111 del volum II i per Santa Caterina i Sant Nicolau del present volum. També era corrent la sort d’agafar, amb les dents, una moneda del fons d’una greala plena d’aigua, però, per fer costosa la prova, enganxaven ben bé la moneda amb pega.

Una de les notes més sobresortints de la festa era el ball. Feien ball perdut, que voltava per tots els carrers, al so de castanyoles, dividits, els balladors, en dues rengleres, una per cada costat de carrer. Aquest ball ambulatori, fet al so d’una graciosa tonada de dolçaina, era molt comú per la contrada. També feien ball parat, és a dir, fix, i no ambulatori. El feien damunt d’un cadafal, aixecat al centre d’una de les places més espaioses. Els ballaires vestien les robes de festa pròpies i tradicionals de la pagesia castellonenca. Els balls típics preferits havien estat la marineria i la variant valenciana de la jota.

El darrer dia de la festa, organitzaven una processó per conduir la imatge, del domicili del clavari de l’any anterior, a la de l’elegit per a l’any vinent. A la festa religiosa feien beneir una bona quantitat de coques, que eren portades a la processó posades en paneres, vora de les quals anaven unes quantes minyones vestides a la valenciana i mudades amb llurs robes més bones. Després de la processó, anaven a fer ofrena de coques a les autoritats i a les persones notables del veïnat. El clavari nou rebia la imatge amb tota solemnitat i obsequiava els portadors amb un refresc. Després, el clavari i la seva esposa i altres familiars, acompanyats d’altra gent, sortien al balcó i tiraven rotllos a la gran gentada que, congregada a la plaça, s’agarbonava i empenyia per agafar-los. Els rotllos eren unes coques de forma especial circular i amb un forat enmig, molt seques i recuites, les quals el nou clavari feia fer en gran quantitat per tirar-les des del balcó amb tota fúria, tanta, que sempre hi havia qui en sortia malparat. Aquest repartiment singular de coques beneïdes feia acudir gairebé tot el veïnat castellonenc, puix que la festa constituïa un espectacle excepcional.