LA VIDA A MUNTANYA

HI ha ovelles tardanes que xaien per l’advent. Hom qualifica els xais de nadalescus i els té per poc vividors. També hi ha borregues que, malgrat ésser encara anyelles, ja xaien, i hom dóna a llurs xais el qualificatiu de borreguins, i en té el mateix concepte que dels nadalescus.

Quant al bestiar de ramat, diu la parèmia que:

Hom creu que els porcells i els xais nascuts aquest mes, així com tota altra mena de bestiar, gaudeixen del do de no agafar cap malaltia, i que són els que creixen i es fan més de pressa, per raó d’haver nascut el mes en què va néixer Jesús.

Vers aquest temps rebrota el pèl caní, herba dolenta que perjudica la bona per a la pastura, la qual no creix, amb gran perjudici del bestiar:

Vers aquest temps, no és aconsellable deixar el bestiar al ras, sobretot l’oví; en canvi, al boví li és bo airejar-se. Entre els vells pastors, l’encorralament del bestiar era assenyalat per l’aparició de l’estel Oriol, que no sabem pas quin deu ésser:

Per les contrades ramaderes havia estat costum formatjar durant aquest temps. Hom menjava molt brossat, i sobretot formatge tendre amb mel, per tal d’alegrar el dejuni propi del temps.

És temps propi de caçar la llebre i el tudó:

Hom sol caçar-lo amb llaç, fet amb pèl de porc o amb crins de cua d’euga o de cavall blanc. Hom para els llaços per sota de les rouredes, on fan cap els tudons eu cerca dels glans, que constitueixen llur menja i dels quals són força llaminers. Hom amaga els paranys sota del boscatge, i fa carreranys i corriols que convidin els tudons a passar-hi, per tal de menar-los al punt on hom ha estès els llaços. Se’n solen parar diversos en un mateix indret, i això fa que hom en caci uns quants alhora. Solia parar-ne la mainada.

Mimologisme de la veu del tudó. Recollida per l’autor a Castellar del Vallès. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

La tradició té el tudó per molt religiós; hom creu que passa el rosari i que resa, i interpreta la seva veu de maneres molt diverses, de les quals donem una mostra.

El fred atueix els ocells, que s’acosten i arreceren més que de costum a la casa de l’home, el qual ho aprofita per a caçar-los amb mil astúcies i paranys. El moixó més perseguit era el pardal, puix que, segons opinió popular, és el que té la vista més fina, i d’ací que en medicina popular hom emprés els seus ulls en forma de cataplasmes per a guarir els mals d’ulls i la fluixedat de la vista.

La lluna d’aquest mes és la millor per a tallar la fusta destinada a fer les eines del camp, sobretot mànecs i arades. Fou creença general que els i ous i les arades de fusta tallada pel desembre anaven molt més bé que els altres, i que amb ells la terra es treballava millor i sense tant d’esforç.

Vers aquest temps es talla el grèvol per treure’n el vesc. Hi ha llocs pirinencs on la indústria del vesc té la seva importància. El grèvol, un cop tallat, es posa en remull un nombre de dies, que varia segons les circumstàncies. Aquest amarament és qualificat de fónyer. Amb una eina pròpia, la deutadora, dones especialitzades freguen el tronc de l’arbust a fi de fer-ne desprendre l’escorça, que constitueix el vesc. Els vescaires formen companyies integrades per homes, dones que prenen el nom de l’eina referida, i nois anomenats pistols. La fusta, un cop despresa l’escorça, resta molt combustible i apta per a fer llum; en les poblacions on el conreu del vesc és molt practicat, la gent no empra altra il·luminació per dins de casa i per transitar pel carrer. Una de les poblacions especialitzades a fer vesc era Espolla. A la darreria del segle passat en feia uns cent quintars a l’any, que s’havien pagat des de vuitanta a cent cinquanta pessetes. Els troncs escorçats, emprats a tall de candela, reben el nom de falambou.

Els dies assolellats i no gaire freds de l’advent eren els més a propòsit per a pescar amb forquilla. Els pescadors seguien aigua amunt les vores dels rius i dels corrents, i agafaven els peixos que veien tirant-los una forquilla ben afuada de les punxes, lligada a un cordi: d’uns quants pams que estiraven per fer seguir el peix si l’havien encertat en tirar-l’hi. A hora fosca i en circumstàncies semblants, hom també pescava amb fitora, mena de traire de ferro de punxes agudes amb un mànec de fusta, amb el qual hom envestia el peix mig esbalaït i enlluernat per la claror d’una teia que portaven els pescadors per enjullar la presa.