DIA 7. BEAT MATEU DE GUIMERÀ

ERA nascut a Itàlia i fill de pares catalans. Deixeble de sant Bernardí de Sena, que el va ordenar. El rei Anfós d’Aragó el féu venir a Barcelona, com a home de la seva confiança. Va arribar en moments que la ciutat sofria un terrible flagell de terratrèmols, i, per indicació del Consell, va predicar al poble i li va portar gran consol. Com que després de la seva predicació no va produir-se cap més terratrèmol, la gent tenia per cert que ell amb la seva paraula els havia deturats. Fundà el convent de Jesús, als afores de les muralles, en el punt on avui s’escau la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer d’Aragó, convent franciscà que fou planter de sants, mansió de reis i gran centre de devoció.

Feia la seva festa la vila de Falset. Una de les notes més sobresortints n’eren els cóssos o curses. A més dels coneguts i generals, en feien un de pintoresc, conegut pel cós de la xàvega. Els corredors formaven colles de set i es posaven tots dins d’una xàvega, ben lligada al cos. Així havien de córrer, i la colla que primer arribava a la meta s’emportava la joia. Aquesta singular manera de córrer oferia moltes dificultats i donava lloc a múltiples incidències i escenes còmiques, que moltes vegades constituïen l’episodi més sobre-sortint de la festa.

També feia la seva festa el poble de Montgai. El tercer dia es feia el típic llevant de taula. Les majorales guarnien els majorals de manera pintoresca. Els posaven, damunt, un mocador de seda molt virolat, tot ple de mirallets, cadenetes, pedretes de colors, lluentons, flocs, borles i penjolls a desdir. Aquest ornament resultava grotesc i àdhuc poc seriós; tant és així, que hom qualificava el mocador d’albarda, i d’albardar l’acció de guarnir amb ell el majoral. Guarnits amb totes aquelles penjarolles, els majorals anaven de casa en casa, a captar per la Mare de Déu i a profit de la festa.

Té lloc l’aplec del santuari de la Mare de Déu del Far. La veu popular diu que hi van les dones casades que es volen desfer del marit. Conta la llegenda que una dona sentia desafecte vers el seu marit i va acudir a fer una novena a la Mare de Déu del Far, perquè li inspirés com podia fer-ho per a desfer-se del seu espòs. El sagristà va adonar-se del rés de la mala muller. Un dia es va posar darrera de la imatge i, amb veu estrafeta, per no ésser conegut, va dir:

La muller va donar-se per alliçonada. Va tractar al seu marit a cos de rei, i li donava amb gran abundor els bons menjars que el sagristà li havia aconsellat. La muller va ésser indiscreta i va contar el cas a una veïna, que va compedir-se del marit i li va explicar la causa de la bona vida que li feia la seva esposa. El marit va començar a dir que la vista se li enterbolia i que perdia claredat. La muller n’estava tota satisfeta. Per fi va acabar per fer-li veure que havia esdevingut orb del tot. El dia de l’aplec van convenir d’anar a visitar la Mare de Déu, per veure si li tornava la vista. La muller es feia el càrrec de desviar el seu marit i fer-lo estimbar cingle avall. Quan foren al punt més alt de l’abisme, l’esposa anà per donar-li una empenta, per tal de tirar-lo daltabaix, però ell fou llest, es va enretirar, ella no va poder deturar l’embranzida que havia pres i va caure al fons del precipici. L’acció del temps l’ha convertida en pedra, que encara es pot veure i que tothom coneix per la mala dona, i no hi ha romeu dels qui vénen a l’aplec que no se la miri i en conti la tradició, si algun dels companys no la sap.

Probablement per efecte de la creença en la gràcia justiciera d’aquest mes, la veu popular suposa que el judici universal tindrà lloc al setembre. Hom creu que cada any, el dia d’avui, al punt de les dotze del migdia, hom fa sonar la trompeta del judici, per tal de provar-la i que estigui a punt per a quan arribi el dia. Els qui tenen bona percepció, a aquella hora paren tota l’atenció i, en un pregon indefinit, senten el toc de la trompeta, molt profund. I, com per Cap d’any, la gent es fixa si sent bramar un ase o si veu una dona gràvida, puix que és creença que, set anys abans de la fi del món, ni els ases bramaran ni les dones infantaran.

El calendari bíblic popular assenyala el dia d’avui com el del naixement d’en Judas, el deixeble traïdor, i hom el té de mal averany i creu que tot allò que s’hi faci no arribarà a bon terme i serà desventurat.