SEGON DIUMENGE

A Barcelona celebraven llur festa major la barriada del Port i els pobles de Sant Gervasi i d’Horta, avui barris, així mateix, de la ciutat.

El barri del Port també l’havia celebrada el dia 8 d’aquest mes, com expliquem en la pàgina 34. La festa consistia en una funció religiosa, ballades, rifa de coques i jocs a la platja, organitzats per un petit nucli pescador, que formava el veïnat, i que era el que hi intervenia. Hi concorrien generalment veïns de la Barceloneta, dels Hostafrancs i de la Marina de Sants. Molts hi anaven per banyar-se, i aquest era el darrer bany que prenien aquell estiu.

La festa de Sant Gervasi era molt animada. Es produïa al voltant de l’església de la Bonanova. La Mare de Déu de la Bonanova havia estat molt venerada per gent de mar; això feia que la seva festa fos molt concorreguda pels pescadors i els mariners. Havia estat corrent el vot mariner d’anar a visitar aquesta imatge i concórrer descalç i àdhuc de genollons a la festa que se celebrava el dia d’avui. Els vells barcelonins recordaven més d’un mariner que havia anat de quatre mans a terra des de la Barceloneta fins a la Bonanova i que havia assistit d’igual manera a la processó. La prometença d’anar descalç a la processó des de la ciutat havia estat freqüent, àdhuc entre gent terrassana. El dia d’avui havia constituït un espectacle anar a veure el seguici de gent que, Passeig de Gràcia amunt, feia cap a la Bonanova i admirar els que hi anaven descalços. També era freqüent la prometença d’un ciri, de mida variable, segons la importància del vot; a voltes, tan alt com el qui l’oferia. Perquè la prometença fos més valuosa, hom l’havia de portar a la mà tot el camí. Comprar-lo a les cereries establertes vora del santuari comportava poc sacrifici. Per tal que no es trenqués o no es fongués per efecte de la suor de la mà, hom el portava posat dins d’una canya, esberlada convenientment. Era de rigor que el qui havia fet el vot, ell mateix encengués el ciri al ble d’una llàntia que especialment cremava davant de l’altar, en un indret ben accessible. També l’havia de posar ell mateix al broc o cirial on s’havia de consumir. De Barcelona sortien nombroses tartanes i d’altres vehicles, que feien la carrera fins a la Bonanova per sis «quartos». Els qui havien fet alguna prometença, era de rigor que hi anessin a peu, perquè el vot tingués eficàcia, i alguns per a ésser vistos.

La processó de la Bonanova era molt llarga i molt lluïda. A part de la gent de mar, gairebé tota estava integrada per dones, algunes de les quals també hi anaven per prometença. Després de la processó, a la plaça es feia un gran ball. Era típic de ballar-hi el ball pla i la Bolangera.

Una de les notes típiques de la festa d’aquest antic poble fou la representació del ball d’En Serrallonga, que encara va sortir l’any 1907. Era una de les versions més florides i més boniques d’aquesta comèdia de plaça, tan estesa i que, quant al text, no hi havia dues poblacions que empressin el mateix.

El poble de Sant Gervasi, com el de Sarrià, gaudia del privilegi de poder matar porc per la festa major, és a dir, uns quants dies abans de quan era permès a tothom de matar-ne. El refrany diu en aquest sentit:

Molts barcelonins anaven a la festa de què parlem atrets pel goig de poder menjar carn de porc fresc uns quants dies abans que matessin a la ciutat. Moltes cases de pagès, i d’altres, per la festa feien com d’hostal i venien, a preus molt exagerats, mongetes amb botifarra o amb llom de porc, a la gran gentada que hi acudia a berenar.

Tocant a la festa major d’Horta, no en coneixem cap particularitat.

Sant Joan de les Abadesses celebrava així mateix avui la seva festa. La dedicava a una imatge del Sant Crist que forma part d’un conjunt que figurava l’escena del Calvari. Les diverses imatges són gòtiques i de mèrit artístic rellevant. Són conegudes pel Sant Misteri degut al miracle d’haver trobat en un reliquiari de la testa del Crist una forma incorrupta després d’uns segles d’haver-hi estat dipositada.

Molt temps enllà, la festa començava amb una ballada de contrapàs, només d’homes sols. La feien a la tarda, per tal que pogués ésser ben sentida des de tota la població. La fadrinalla feia l’anomenat contrapàs boig, qualificat així perquè era ballat en pla de joia i de bullícia una mica excessiva, per bé que, ni de bon tros, tan intensa ni esbojarrada com per les Carnestoltes, de la qual sembla que va prendre el qualificatiu que li es característic. Acabat el contrapàs, ballaven una sardana com a complement obligat d’aquell ball. Feta la ballada, hom donava la festa per començada.

Melodia del Contrapàs dels Pavordes, de Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Al matí de la festa, feien la passada o cercavila, qualificada de bon jorn. A la plaça, els pavordes ballaven el contrapès, després del qual feien el ballet. Celebraven una funció religiosa molt lluïda. A migdia, les pavordesses feien el llevant de taula. A la tarda, es feia el traspàs dels càrrecs de les pavordies. Les parelles de pavordes i pavordesses feien una dansa molt solemne; ells, amb gambeto, i elles, amb caputxa. (Aquest ball és potser el de més caràcter dels que encara es conserven.) Al darrer dia, tenia lloc una fontada. De retorn, s’organitzava una llarga corrua, a la llum de torxes.

Aquest ball encara es conserva, molt alterat i allargat des de l’any 1934. Donem la versió tradicional abans de l’adob.

Agramunt fa la seva festa major el diumenge següent al dia 8 de setembre, que gairebé cada any s’escau el segon. Abans, havien celebrat una festa molt lluïda, dedicada a la Mare de Déu del Socors, patrona de la població. Havien fet una gran processó, presidida per una àguila i uns gegants fa molts anys desapareguts, i amenitzada per un ball de bastons. La nota més sobresortint de la festa, però, era la dansa de plaça, que, quant a llur organització i fesomia, tenia alguna paritat amb la de Vilanova d’Alpicat, puix que, si els majorals no es venien les balladores, com en aquesta, poc se’n mancava. La dansa es feia a la plaça, davant de l’església. Els pavordes marcaven un clos damunt del sòl, per indicar el perímetre de la dansa i, mentre una balladora es trobava a dins, estava obligada a ballar amb el qui en donés més en subhasta. Els majorals posaven, a un extrem del clos, una o més parades, en les quals exposaven canonets i coixinets per a agulles, panillos per a fer mitja, cistelletes de sarga, mocadors de coloraines, i d’altres miroies i bonicoies de gust femení. El fadrí que desitjava ballar amb una noia l’anava a cercar a casa seva i la requeria per la dansa. Generalment, ja havien concertat dansar abans que ell l’anés a cercar. Feien cap a la plaça, entraven al clos, i el majoral preguntava al fadrí quant volia pagar per la dansa. Correntment se n’oferien tres «quartos», equivalents a nou cèntims de la moneda d’avui. Concertada la dansa, el galant, o la mateixa fadrina, escollia de la parada l’objecte que ell li volia comprar com a obsequi. Aleshores, el majoral l’encantava i, si la fadrina tenia pretendents, la bonicoia posada a la subhasta pujava de preu, amb goig de la fadrina. Rarament se la deixava prendre el qui l’havia treta en dansa. Ballaven molt discretament.

Ella duia i lluïa a la mà la galindaina rebuda; puntejant, descrivien un cercle tot al voltant del clos. Si, abans de sortir-ne, algun fadrí desitjava ballar amb la minyona, la tocava suaument per l’espatlla, i ella quedava obligada a ballar-hi, tant si com no. El nou ballador tornava a pagar la dansa, i el majoral sotmetia a encant l’objecte que ella escollia de la tauleta, al qual posaven preu tants fadrins com volien, i un cop cedit al més-dient, ella hi havia de ballar, fos qui fos el postor. La dansa per una mateixa fadrina, a voltes es repetia moltes vegades. Quan una noia havia dansat prou, el darrer que hi havia ballat i un dels majorals l’acompanyaven a casa seva. La darrera dansa era qualificada de ball dels músics, i revestia més solemnitat. Els pavordes procuraven que la ballés una fadrina que comptés amb força simpatia, per tal que la fessin ballar un bon nombre de danses. Quan ballava les darreres danses, anava tota carregada de mans, de tants d’objectes com li havien donat els balladors. Era costum que el darrer ballador li oferís un cistelló, perquè hi pogués posar tots els presents. Feta la darrera dansa, era acompanyada a casa pels balladors, els majorals i la música, seguida, aquesta, de gran gentada de la plaça. Ella els obsequiava amb dolçaines casolanes i beguda. La tonada de la dansa era molt simple, i feta amb un violí i una guitarra, i hom hi aplicava la següent corranda:

Avui fa la seva festa la població de Gandesa, capital de la Terra Alta. Feien el tradicional ball a la plaça, entorn del cremaller. El ball típic era la jota catalana, que encara ballen avui. De poc temps ençà surten a alegrar la festa una parella de gegants i un estol de nans.

La vila de Tàrrega feia un aplec molt important, a l’ermita de Sant Eloi, situada en un cim proper a la població. De retorn i com a nota final de la festa es ballava L’eixida, amb tota solemnitat i gran reverència. Ja vam parlar d’aquesta dansa en la pàgina 490 del volum primer.

També es ballaven coques, i, entre d’altres divertiments i entreteniments, foren tradicionals els cossos de sacs.

Avui té lloc la festa de diverses imatges marianes, entre elles la de la Misericòrdia de Canet de Mar, molt invocada per pescadors i gent de mar de la costa llevantina, que li han dedicat graciosos ex-vots, els quals pengen per les parets i pel sostre del santuari.

Una altra de les imatges festivades avui era la de la Mare de Déu del Viver, venerada a Mataró, que, temps enllà, havia gaudit de molta devoció i havia vist fer al redós un important aplec.

A Prades, també festivaven la Mare de Déu de l’Abellera, advocada de les abelles i de la mel, de la qual ja vam parlar en la pàgina 346 del volum IV.

Vilanova de Bellpuig celebrava una festa molt lluïda, dedicada a la Mare de Déu del Lliri, la qual antigament havia gaudit de molla veneració i comptava amb una confraria important, propietària de molts cabals, que destinava al millor lluïment de la festa. La confraria, des de fa anys, està en decadència, cosa que ha determinat l’afebliment de la festa.

A Cubells feien festa dedicada a la Mare de Déu del Castell, patrona de la població, entronitzada en l’església major, erigida, segons tradició, damunt del castell del rei moro d’aquella contornada urgellesa; un dels tres temples romànics que enriqueixen i embelleixen aquella petita i encimbellada població.

Avui té lloc l’aplec de la Mare de Déu de Butzènit, venerada en un santuari propi, dels afores de Lleida. Gaudeix de molt crèdit com a advocada de les malalties de la vista. Acudeixen a visitar-la romeus de moltes contrades lleidatanes i aragoneses, desitjosos que els passin pels ulls una figura metàl·lica d’un ull que té la propietat d’aclarir la vista.

Montmagastre festiva avui la seva patrona, la Mare de Déu de Montmagastrell, molt venerada i invocada en tota malaltia i tribulació. Era visitada per molts fidels i devots, que esperaven d’ella la gràcia dels molts favors que li demanaven.