DESEMBRE

ANTIGAMENT, per aquest temps, i en especial per les envistes de Nadal, es matava el porc. El calendari esculpit a la portalada del monestir de Ripoll representa aquest mes amb l’escena de la matança del porc, la qual pel segle XII, en què fou esculpida la notable obra a què ens referim, devia fer-se molt d’altra manera, puix que, al costal d’una dona amb un ganivet, hom veu un home amb una destral en actitud de ferir la bèstia, i, almenys que nosaltres ho sapiguem, actualment enlloc de casa nostra no es mata l’animal a destralades.

En la representació del desembre, en els vells calendaris i còmputs del temps, abunda l’escena d’un àpat que tant pot tractar de recordar la solemnitat de l’àpat nadalenc, com voler donar la idea de la vida casolana al recer de la llar i sota teulat per efecte del fred, que no convida a trescar per descobert.

La gent vella tenia aquest mes pel més fred i pel més fosc de l’any, moralment i materialment; d’ací que els romans procuressin no resoldre cap afer d’importància ni iniciar cap empresa delicada per la recança de no saber-los resoldre amb la claredat precisa per efecte de la fosca que envaïa tot l’àmbit del desembre. Solien representar-lo per un vell carregat amb un feix de llenya i amb un fanal a la mà, figuració que ha sobreviscut en els menologis i representació dels mesos fins a temps recents, confosa algunes vegades amb el gener.

Hom té aquest mes com a clau del fred i com el de fredors més intenses i rigoroses, compartides a vegades pel gener. En el llunari d’en Granollachs, el desembre és representat per un bosquerol com ascla llenya, i no creiem que ho faci en un pla industrial, sinó per procurar-se l’aliment de la llar, que tanta i tanta en consum durant aquests dos mesos.

La gent vella deien que el desembre sembrava cadarns i refredats que duia dins d’un sac; els escampava ací i allà talment com si sembrés, i el qui estava prou amatent i previngut, quan menys s’ho esperava es trobava refredat.

Els anys de fredorades primerenques, en què les muntanyes de Mallorca ja s’han cobert de neu, vers mitjans d’aquest mes solia iniciar-se l’arreplega de neu destinada a refrescar queviures i altres coses durant les xardors estivals. Se la conservava en pous especials oberts en l’interior de casetes expresses qualificades de cases de neu, situades en cims despoblats.

Per arreplegar neu es formaven colles de nevaters, formades per fadrins esforçats i un parell o més d’homes madurs que organitzaven i dirigien la feina. S’instal·la ven a la casa el nombre de dies necessaris per a omplir el pou de neu. Se n’emportaven queviures, en quantitat suficient per als dies que calculaven que duraria l’expedició, carregats en una o més mules. Un d’ells feia de coc i corria al seu càrrec tot el que es referia a vitualles i als àpats, que eren tres i solien estar compostos per fideus, faves i cigrons i arengades amanits amb cansalada o sagí remullat amb bon vi. D’entre la colla nomenaven diversos càrrecs: el batlle, que actuava com a autoritat, i a voltes un jutge per sancionar les possibles extralimitacions; el metge, que aconsellava el remei en cas d’indisposició; el vicari, que dirigia el rosari i abans d’anar a dormir feia una prèdica moral, i el sagristà, que actuava d’ajudant del vicari. Menjaven en comú i dormien en rodona damunt d’un jaç de càrritx estès al voltant del foc central, vers el qual dirigien els peus en dormir. Omplien el pou a palades i de tant en tant hi baixaven per trepitjar i afetgegar la neu fent al seu damunt com una mena de ball molt sabatejat, al so d’una cançó típica d’aquesta feina. Quan el pou era ple, es tapava ben bé amb càrritx per tal que la neu es conservés fins a l’estiu.

Els anys en què feia bon fred, la lluna vella d’advent era la millor per a tallar canyes destinades a fer inxes per a les gralles i d’altres instruments populars. Perquè aquests fossin ben sonors, calia tallar la canya en dies de força fred. L’any que l’advent era benigne, calia esperar la lluna de gener, si era freda. Hom havia d’escollir canyars vells. Gaudien de molta fama les canyes d’un canyar de Pica-moixons, on anaven a proveir els millors grallaires del Camp de Tarragona i del Penedès. Per tal que sonessin clar i fort era necessari sucar les canyes amb aiguardent i tallaries amb ganivets nous que no s’haguessin fet servir per a tallar determinades coses. Els grallaires d’altres temps solien tenir un ganivet que utilitzaven únicament per a fer inxes. Amb referència als fenòmens atmosfèrics, diu el refrany: