DIA 1. TOTS-SANTS

ANTIGAMENT, avui era dia de treva; així, quan s’esqueia en guerra, es deturava la brega i els combatents deposaven les armes per celebrar la festa del dia.

La festa de Tots-sants sembla que havia adquirit més importància entre els pobles celtes que entre els llatins, i que té més aviat sentit ramader que agrícola, puix que pels pobles nòrdics, sobretot en aquest moment de l’any, és quan encorralen el bestiar després d’haver passat tota l’estiuada pasturant per muntanya. Aquest moment del calendari marcava, doncs, una fita, entre els vells pobles pastors, que donava lloc a cultes i ritus que s’han confós amb el culte col·lectiu als avantpassats i als difunts.

El senyor Aguiló en el seu diccionari registra els mots martro i martaror per indicar el dia de Tots-sants o dels morts; aquests mots ja eren emprats en el segle XIV. No en tenim altra notícia que la referència d’aquest notable lexicògraf i recercador incansable.

La festa d’avui té dos aspectes: alegroi i xiroi al matí i greu i sever a la tarda. Es creu que la primera part del dia és festa pels vius, i la segona està dedicada als difunts, car, segons el dir general, el dia de difunts, pel qual ordinàriament es comprèn l’endemà del dia de Tots-sants, comença pròpiament al migdia d’aquest i dura fins a la mateixa hora del dia següent.

Són propis d’aquest dia dos menjars especials: castanyes torrades i un tipus de pastissets fets de variades maneres, segons els indrets, que en molts llocs reben el nom de panellets, i de migetes per les terres lleidatanes.

Abans els padrins regalaven els panellets a llurs fillols, com per Pasqua els donaven la mona.

Una nota típica del dia d’avui eren les rifes de panellets. Els cafès, especialment, guarnien ramellets. Consistien en taules molt ben parades, amb profusió de plats plens de panellets i amb abundor de llums i de flors. Contínuament rifaven els panellets a plats, que refeien a mesura que els anaven rifant, per tal que el ramellet fes sempre força goig i convidés a prendre part a la rifa.

Avui a la tarda la gent anava a seguir cafès, com per Setmana Santa anava a seguir monuments, i per Nadal, pessebres.

Ara fa un segle, els panellets rarament es compraven; hom els adquiria posant a les rifes que per molts indrets es feien durant tot el matí d’avui i a primera hora de la tarda. Quan van començar a establir-se pastisseries, van afanyar-se a guarnir aparadors ben bonics amb moltes menes de panellets, per tal d’introduir el costum de comprar-ne i en pla de competència amb els cafès. En sortir de missa, la gent anava a voltar cafès i parades de rifaires, per tal de veure els ramellets i d’adquirir els panellets propis per a les postres del sopar.

A les darreries del segle XVIII es feia una fira de castanyes i de panellets pels carrers del Call, de la Boqueria i de l’Hospital. Guarnien grans platades de panellets i castanyes, combinats i distribuïts de manera que formaven dibuixos i figures capriciosos. A cada cap de taula posaven un canelobre i enmig un gerro de flors, que els donava una fesomia com d’altar. A la fira de l’any 1796, les parades passaven de dues-centes. També s’havia celebrat fira pels voltants de l’Hospital de la Santa Creu, en especial pel carrer del Carme, pel qual passava la gran gentada que anava a visitar el fossar.

La nota típica de carrer del dia d’avui eren les taules de rifaires que s’instal·laven per gairebé totes les places de la ciutat, especialment al Pla de la Boqueria, al de les Comèdies, a la Plaça de l’Àngel, a la Nova i al Portal Nou. Rifaven plats de panellets i pollastres. Tenien esteses i clavades damunt d’una taula les quaranta-vuit cartes del joc, distribuïdes en quatre grups, un per cada coll. Dins d’una bossa tenien quaranta-vuit canonets de canya, i dins de cada un, una carta. Hi havia dues sorts i feien dues menes de jugades: un plat de panellets i un pollastre. Els panellets eren dels més ordinaris; els pollastres, magres i prims, tant, que gairebé eren transparents, i d’ací que la gent els qualifiqués de fanalets, perquè es pot dir que, cora els fanals, només tenien esquelet i eren buits de dins.

Exposaven els pollastres al damunt de la taula, de manera que hom els podia veure de lluny i servien de reclam. Les postes costaven una pesseta. El qui optava pels panellets posava la moneda al costat del grup del coll que escollia, i treia si, quan feien sort, sortia un naip d’aquell coll. Per consegüent, tenia una probabilitat de guanyar contra tres de perdre. Els qui optaven pel pollastre, jugaven a carta i posaven la moneda damunt del naip que volien. Jugaven, doncs, a la proporció d’un contra quaranta-set; per això la sort era més grossa. Quan ja hi havia prou postes, el banquer o amo del joc feia treure un canonet de dins de la bossa per un dels molts infants que sempre badaven davant de les taules; examinat el naip que contenia, guanyaven els panellets tots els qui havien posat al coll del naip, i el pollastre el qui treia la mateixa carta. En una mateixa jugada podien posar tants com volien a coll, mentre que a carta només podia jugar-hi un. Per tant, podien treure plats de panellets diferents jugadors; de pollastre, només un. Els rifaires anunciaven llur negoci amb crits especials.

El més típic i corrent deia: Peleu-lo li pobre Peret, peleu-lo! El significat d’aquest crit resta imprecís, però sembla que es referia al pollastre, anomenat Peret pintorescament.

Avui es feia la rifa a favor de l’anomenada Olla dels Pobres, organisme que, en moments de penúria econòmica, auxiliava les gents indigents i necessitades. Posaven les parades de la rifa a la Plaça Nova. Amb les monedes d’or que constituïen els premis feien creus i diverses altres figures macabres al·lusives al dia dels Morts.

El costum de rifar panellets i d’altres llaminadures havia estat estès per diverses poblacions importants. Solien fer-la els pastissers.

Els pastissers reusencs feien uns panellets amb escorça de síndria. Per tal d’obtenir material per elaborar-los compraven grans quantitats de síndries, de les quals només utilitzaven la pell. El fruit pelat el donaven a llurs parroquians. Pels voltants d’aquests temps, doncs, especialment entre la mainada, era molt comú menjar síndria a desdir, que hom anava a cercar a casa dels pastissers.

Les cases que venien panellets, tals com forns, adrogueries i altres per l’estil, com anunci que farien o que venien panellets, penjaven una o dues paelles part de fora de la porta i dins de la botiga i en lloc visible. Aquest costum no era ben bé exclusiu de Tots-sants; també es feia per d’altres diades: per anunciar els tortells de Sant Antoni i de Sant Pau, els matons de Sant Josep, els bunyols de Setmana Santa, la mona de Pasqua, les coques de Sant Joan, etc.

Antigament, hom feia els panellets a casa i com un producte de la rebosteria o pastisseria casolana. Ja vam dir, en parlar de la mona de Pasqua, que la pastisseria professional no data a casa nostra de gaire més d’un segle.

Temps era temps, la gent portava els panellets a l’església en coves, cistells o panerets i els feia beneir i se’ls menjava dins mateix del temple en comunitat i com un acte litúrgic col·lectiu. Qui sap si podia recordar els àpats funeraris celebrats antigament en comú en sentit ritual.

Per donar una idea del consum de panellets a la nostra ciutat en temps actuals, bastarà dir que, l’any 1920, el Forn de Sant Jaume va comprar mil quilos de pinyons pelats per fer només el tipus de panellets de pinyons.

A Menorca feien uns pastissets especials, elaborats obligadament amb mel i mantega, que embafaven amb gran facilitat. Tenien forma de difunt amortallat i només en menjaven els infants.

Els panellets, segons l’etnografia, tenen sentit sagramental, com tota l’altra pastisseria tradicional feta amb farina, pròpia de diades assenyalades. Per Mallorca, en lloc de panellets, hom havia menjat bunyols. La gent en feia en grans quantitats. Hi havia qui creia que havien d’ésser fets obligada-ment amb oli novell.

A Menorca les famílies fan bunyols, semblantment com per terres de l’Empordà acostumen fer per la Setmana Santa. La gent passa les vetlles vora de la llar, menjant bunyols i explicant contarelles d’apareguts de l’altre món.

Des de les dues de la tarda d’avui la majoria de la població abandonava tota actitud que pogués comportar un sentit de joia o de divertiment i adoptava un posat seriós. Es tancaven tots els teatres i espectacles públics, i els qui tenien robes negres es vestien de dol. En havent dinat, moltes persones anaven a visitar els fossars de les parròquies i, després, el cementiri general.

Molta gent anava a pregar als fossars encara que no hi tingués ningú soterrat: sols com un acte de pietat i de devoció envers els difunts. Anar a pregar al fossar de la parròquia era gairebé obligat.

Abans de la fundació del cementiri general, l’any 1823, quan encara s’enterrava en els fossars parroquials, era costum que les famílies que havien tingut una defunció durant l’any, portessin al cementiri una llantieta o gresolet d’oli que feien cremar durant tota la diada d’avui. Hom podia calcular el nombre de difunts soterrats durant aquell any en un fossar per la quantitat de llumets que s’hi veien cremar.

Hom guarnia els fossars de les parròquies amb creus i d’altres símbols i atributs funeraris, a voltes fets amb ossos i calaveres. Hom hi exposava els cossos amortallats dels qui morien aquests dies, els quals no eren enterrats fins passat el dia d’avui. Era tingut com a sacríleg enterrar els dies de Tots-sants i dels Morts.

El costum de portar flors a les tombes dels difunts per aquesta diada és relativament modern; no fa pas gaire més d’un segle que va iniciar-se.

Els nostres avis rarament deixaven d’anar a visitar els tres fossars no parroquials de la ciutat: el de l’Hospital, el dels empestats i el dels condemnats. El fossar de l’Hospital de la Santa Creu era conegut pel Corralet. S’estenia part de fora del vell Hospital, pel costat del carrer del Carme, a l’esquerra de l’entrada de l’Hospital fins al carrer d’En Cervelló, on avui s’aixeca l’edifici de l’Acadèmia de Medicina. Hi eren enterrats els pobres que morien a l’Hospital. Hi havia una capella amb la imatge del Sant Crist del Corralet, davant de la qual la gent anava a dir unes oracions en sufragi de les ànimes dels pobres soterrats en aquell fossar. Els bord ets i els boigs pacífics, que havien estat asilats a l’Hospital abans de fundar-se la casa de Misericòrdia i els manicomis, voltaven pel fossar i s’oferien per a resar salms. Molta gent els n’encarregava per tal de poder-los fer almoina. Era costum que en sortir del Corralet hom anés a visitar el departament dels boigs, que es trobava al costat de la font que hi ha a l’esquerra de l’entrada del pati per la porta del carrer del Carme. Els visitants també feien una caritat per a l’establiment.

L’any 1654 Barcelona va patir una de les epidèmies més fortes, de les moltes que l’han aplanada. Enterrar als fossars de les parròquies i, per tant, dins del clos de la ciutat els empestats que morien creava un focus d’infecció que augmentava cada dia més l’epidèmia. Davant del cas, els consellers van cercar un lloc d’enterrament fora muralles, i fou destinat per a aquest objecte l’hort del convent de Jesús, que era de l’ordre de Sant Francesc i que estava situat entre el Passeig de Gràcia i els carrers del Consell de Cent, d’En Claris i d’Aragó.

Perdut gairebé el record del còlera del segle XVII, l’any 1821 va produir-se un cas semblant. L’epidèmia fou tan forta, que calgué evacuar tota la ciutat i obligar el veïnat a instal·lar-se en un campament sanitari al peu del Montjuïc, vers on avui s’escau el carrer de Lleida, La ciutat restà abandonada i pels carrers va créixer herba. I altra vegada fou habilitat l’hort de Jesús com a fossar dels empestats, que una mesura primordial de prudència aconsellava de no enterrar als fossars parroquials de dins de la ciutat.

Més tard el fossar fou convertit en jardí i urbanitzat. S’hi van instal·lar diferents grups escultòrics al·lusius que recordaven la utilització especial del vell hort dels frares. Al peu de les estàtues hom va posar làpides amb dècimes esculpides, el text de les quals responia al sentit de les figures. Els vells barcelonins tenien gairebé per deure indefugible d’anar a visitar aquest cementiri i dedicar unes oracions als pobres que hi jeien. En anar al cementiri era obligat que les dones portessin mantellina, i els homes, capa o gambeto.

El cementiri de la Seu era anomenat el fossar dels condemnats, perquè hi eren soterrats els pobres desventurats que morien a la forca.

Com ja hem dit, els nostres avis tenien com un deure pietós visitar els tres fossars que acabem de descriure i dedicar un bon record i unes oracions a les animetes dels pobres desventurats que hi tenien les despulles enterrades.

Des de la primeria del segle XV s’havia celebrat una pràctica pietosa molt lloable. La gent d’abans tenien un concepte de la justícia molt diferent del que en tenim avui. Pretenien que els càstigs fossin exemplars i miraven que servissin d’escarment per tal que la gent no delinquís, no pel sentiment propi del bé, sinó per la por a la justícia. Aquest concepte feia que els càstigs fossin aplicats en públic i de la manera més esgarrifosa i punyent possible.

Hom situava les forques a la vora dels camins, a fi que els vianants les veiessin i escarmentessin, més per por que per convicció. Escollien els camins més freqüentats per tal de plantar-hi les forques. Els condemnats a esquarterament eren esbocinats públicament pel botxí i llurs despulles repartides en diferents llocs, segons els casos, i posades arran de camí, a la vista de tothom i a la mercè dels animals carnívors. Aquest costum jurídic va originar la dita: No ésser bo ni per als gossos, emprada en el màxim sentit menyspreable.

Per efecte del sentit truculent de la justícia, els pobres que havien mort a la forca no en podien ésser despenjats. Hi havien de restar fins que l’acció del temps els consumia i que els ocells de presa els devoraven. Al peu de les forques hi solia haver un pou que servia de carner, on anaven a parar algunes de les despulles dels pobres penjats a mesura que s’anaven desprenent. Els nostres avis recordaven el carner de la Creu Coberta, situat al peu de les forques que s’aixecaven en aquell paratge, per tal d’infondre a tots els forasters que venien per aquella banda el temor de la justícia de la ciutat, que els aplicaria el càstig que havien sofert els qui allí penjaven, si no es comportaven amb la bona fe i la legalitat degudes.

Al segle XV, una dama noble barcelonina anomenada Sor Sanza va sentir compassió i horror de la sort destinada als cossos dels pobres condemnats i va obtenir una permissió reial per a anar a despenjar un cop cada any els condemnats de les forques i donar enterrament sagrat a llurs despulles. Aquesta acció pietosa i compassiva tenia lloc la setmana de Llàtzer. No tenim dades relatives al cerimonial que rodejava el costum ni fins quan va practicar-se. Sabem que es va interrompre durant uns quants segles i que fou restaurat i efectuat el dia d’avui. Se n’encarregava la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats, establerta a la parròquia de la Mare de Déu del Pi. Aquesta confraria i la de la Puríssima Sang tenien cura, en tot i per tot, dels condemnats a mort, des del moment que entraven en capella la vigília del dia fixat per la justícia per a complir la sentència. L’arxiconfraria de la Sang curava del condemnat mentre vivia, i la dels Desemparats es feia càrrec del seu cos així que havia expirat.

Uns quants dies abans del d’avui, la confraria acudia a la reial audiència per demanar-li els cossos dels condemnats de les forques i dels esquarterat dels camins. Un cop obtinguda la concessió, el dia d’avui es formava com una processó integrada pels confrares, vestits tots de negre, presidits per una imatge del Sant Crist. Portaven tantes caixes com cossos havien de recollir. Sortien de la ciutat obligadament pel Portal Nou i anaven, primer que a cap altra, a les forques de la Trinitat, que s’aixecaven al cim d’aquest nom, conegut també per Turó de les Forques, situat enllà de l’antic poble de Sant Andreu, sobre el camí reial de Montcada. Seguien tots els altres indrets on podien recollir restes i despulles, i finalment anaven a la Creu Coberta, que sempre era on tenien més feina a fer. Un cop havien posat les restes en caixes, amb les forques feien una creu que posaven damunt dels fèretres. A manera de processó tornaven a la ciutat pel Portal de Sant Antoni.

Sota la porxada gòtica de l’església de Sant Antoni aixecaven un altar, amb la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats i la del Sant Crist de la Puríssima Sang. Les caixes eren dipositades al seu davant i la comunitat de preveres de la parròquia del Pi cantava unes absoltes. En acabat s’organitzava una processó d’enterrament formada per la confraria dels Desemparats, presidida per la seva imatge. La seguien les caixes dels condemnats, portades per confrares amb baiards; venia al darrera la junta de l’obra del Pi, seguida de l’arxiconfraria de la Puríssima Sang, davant de la qual portaven la imatge del sant Crist i el penó; seguien el rector i la comunitat de preveres del Pi; completaven el seguici un gran nombre de persones pietoses, vestides amb robes de penitència o de rigorós dol, que portaven aixes enceses. Havia estat costum que la noblesa i les persones més distingides concorreguessin a aquesta processó, portades d’un sentiment humanitari i pietós. El seguici s’encaminava fins a la Seu. Les caixes solien ésser dipositades al claustre, davant de la porta de Santa Eulàlia, que donava al fossar. La comunitat de canonges dedicava un ofici de difunts de cos present. Molts anys hom feia un sermó, que solia encomanar-se a un predicador de fama, que acostumava glossar el tema de la delinqüència. Les caixes restaven exposades durant tot un dia. Solia desfilar pel seu davant la gran majoria de la població, i hom deia unes oracions en sufragi de les ànimes dels condemnats. Demà eren enterrades les caixes.

Els goigs de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la Confraria, es feien ressò d’aquest costum pietós i humanitari:

El costum va durar mentre van subsistir les forques. Un cop desaparegudes aquestes, i amb elles el costum referit, el poble, portat per un sentiment pietós i compassiu, va seguir encara visitant el fossar dels condemnats i dient unes oracions per als pobres desventurats que hi jeien.

L’any 1526 foren recollides a la Creu Coberta set caixes d’ossos caiguts per terra, fora del carner, sense comptar els cossos que encara penjaven de la forca.

Quan fou privat l’enterrament en els fossars o places del voltant de les esglésies parroquials, els costums van prendre un altre caire, i s’establí l’hàbit de visitar els cementiris. De primer aquesta visita es feia col·lectivament i en processó que sortia de l’església de l’Esperança, establerta al carrer de la Palma de Sant Just, presidida per la imatge del Sant Crist i seguida dels confrares de la Confraria de la Mort i de tots els fidels que ho desitjaven. Els congregants vestien robes de penitència amb llargues vestes i altes cucurulles. Durant el camí cantaven motets i els salms penitencials. En arribar al cementiri eren rebuts pels membres de la junta i pels sacerdots, que els acompanyaven fins a la capella i allí cantaven les lamentacions de les ànimes del Purgatori, la recobla de les quals era cantada a cor per gran gentada, que, per no cabre dins de la capella, s’esperava al defora i pels voltants.

La gent portava el compte estret dels parents, amics, coneguts i persones notables i distingides que s’havien mort durant l’any, i els afegia a la llista dels parents i altres persones per qui sentia afecte o simpatia, les tombes dels quals anava a visitar cada any, el dia d’avui, de manera protocol·lària i com una mena de deure social. Molts se sabien gairebé de memòria els epitafis o inscripcions esculpits damunt de les lloses sepulcrals, i cada any anaven a llegir les que tenien per més notables i sobretot a fer-se càrrec de les novetats d’aquell any. Entre la gent es deien els uns als altres on hi havia un epitafi nou, es comentaven les incidències i circumstàncies del traspàs que va motivar l’epitafi, i es feien mil comentaris funeraris. Aquests dies poc se’n mancava per no anar a empentes pels cementiris.

La gent visitava amb preferència els nínxols amb epitafis romàntics, els quals tant s’estilaven en temps dels nostres avis. Ningú no deixava d’anar a veure aquell que porta un epitafi còmic atribuït a En Robreño, que es troba immediatament a l’esquerra de la sortida de la secció de les tombes i els panteons; diu així:

A les poblacions costaneres on hi havia nuclis pescadors i mariners importants havia estat costum celebrar una missa al cementiri en sufragi de tes ànimes dels qui havien mort en mar i no se n’havien trobat els cossos. Hi assistia tota la gent marinera amb gran unció, portant ciris encesos que feien cremar durant tota la celebració i que, finida aquesta, deixaven en el fossar vora de les tombes de mariners que havien mort ofegats, o d’altres de l’ofici, si no n’hi havia que haguessin estat víctimes de la feina.

A Duesaigües i en d’altres llocs del Camp de Tarragona els familiars no acostumaven anar al fossar. Hi enviaven una dona a pregar per les animetes dels difunts de la casa.

A La Cava la gent acudeix al cementiri, i davant de les tombes i fosses dels familiars es lliura a mostres de franca desesperació, crida, plora, s’esgargamella, s’estira els cabells i es descompon de roba. Demana als parents difunts que no t’oblidin des del cel on es troben; sobretot els prega que vagin a casa, on seran tractats amb tota mena d’estima i consideració, i àdhuc els diu i enumera els requisits que els seran donats i les proves d’afecte amb què se’ls tractarà, sempre d’acord amb llurs predileccions en vida, exposades en alguns casos amb realisme i materialisme barroers. Quan una família, per absència o per una altra raó, no pot anar a convidar els seus difunts, mai no deixa de fer-hi anar algun veí o conegut, al qual fa l’encàrrec molt a la bestreta. Al cementiri es produeix una cridòria que fa de mal comprendre pels forasters. A casa couen els menjars i els requisits que prometen als difunts, i paren la taula i disposen la casa tal com fóra plaent als traspassats.

A Manresa havien reverenciat els arbres del fossar no menys que als mateixos difunts, car hom creia que eren obra seva i que les arrels sortien de la boca dels morts. Hom veia, per tant, en cada arbre una part dels familiars i dels parents soterrats en el fossar.

Antigament a Cadaqués, el sacerdot, embarcat en un gussi mogut per un mariner vell a força de rem, sortia fins a Es Cucurucuc i beneïa la mar als quatre vents i per quatre vegades, pel bé de les ànimes que jeien al cementiri dels morts, és a dir, pels mariners i pescadors morts a la mar.

La jovenalla dels llogarrets de la Vall de Boi sortia a ballar el contrapàs de la Teia al cementiri. Formaven un llarg rest, agafats els uns als altres. El del davant portava, a la boca o a les mans, una teia encesa, amb què procurava cremar el del darrera, sense perdre, però, els punts de la dansa. No cal dir que els qui ocupaven els darrers llocs de la rua, tot ballant fugien de la persecució del de la teia. Aquest ball també el feien per les Carnestoltes, i ja n’hem parlat en tractar d’aquest moment de l’any.

A Mallorca els fossars consisteixen simplement en un clos de terra sagrada tancat per una paret llisa i emblanquinada, sense cap altra mena de construcció. A voltes a la paret de la tàpia hi ha pintats els números que marquen la propietat de cada família. Dins d’aquest recinte trist i sever solen aixecar-se uns quants xiprers. El dia d’avui, la gent anaven a visitar els cementiris, sobretot al capvespre. Vora de la paret de tanca hom aplicava uns quants bancs de fusta, repartits per tota la llargada del clos. Hom posava al damunt uns fanals encesos, als vidres dels quals hi havia pintades creus i calaveres. Aquests fanals donaven un aspecte tètric i alhora fantàstic al recinte. Les dones, completament endolades i amb la testa coberta per amples mantells que els mig tapaven la cara, voltaven pel fossar com si anessin en processó. No paraven de resar, de plorar i de sospirar. En determinats moments del rés s’agenollaven, sempre de cara a la paret, i pregaven amb més fervor i més intensitat. Els homes i la mainada s’ho miraven, però no prenien part en la cerimònia.

A Pollença la paret de tanca del cementiri està tota pintada de blanc. No hi ha nínxols ni lloses de cap mena que distingeixin les sepultures. Cada família té un número, que ressalta pintat en negre damunt de la blancor de la paret. Cada un se sap el número de la seva tomba. Avui posen, arrumbades a la paret i davant de les sepultures, unes creus de fusta pintades de negre, damunt de les quals destaquen, pintades de blanc, la calavera i dues tíbies encreuades. Dels braços de la creu pengen fanals que fan una llum trista i tètrica; les dones van a pregar pels seus, davant de les creus respectives.

Quan hi havia fossars parroquials i cada església tenia el seu fosser, l’església, el dia d’avui, els feia ofrena d’un pa de morts. En establir-se el cementiri general, el costum fou continuat i hom repartia un pa de morts a cada membre de la junta del cementiri, així com a tots els enterramorts i d’altres funcionaris.

Antigament, uns dies abans del d’avui, els fossers repassaven ben bé totes les creus dels fossars a fi de persuadir-se que no n’hi havia cap de trencada ni esmotxada, ja que la creu trencada, hom la considera el signe del dimoni. Si en trobaven alguna, tractaven d’inquirir la conducta del difunt darrerament soterrat en aquella fossa per tal de saber si podia estar endimoniat o si el diable se n’havia endut el cos i, per tant, havia trencat la creu com a marca de propietat. Si creien que es tractava d’un endimoniat, treien la creu per no profanar tot el fossar, i si opinaven que es tractava d’un cas fortuït, avisaven la família del difunt per tal que fes adobar la creu. Quan les creus trencades eren moltes, creien que les bruixes i el dimoni havien pres aquell lloc per centre de llurs reunions i que escapçaven les creus com a testimoni de llur pas i de llur presència, i aleshores s’acudia a la litúrgia per a exorcitzar els mals esperits.

A Andorra creuen que la terra escup els condemnats i que, quan els enterren, al cap de poca estona surten a flor del sòl. Quan hom anava a enterrar un difunt, els fossers procuraven deixar el sòl ben llis, puix que si la terra hagués pujat una mica, hom l’hauria cregut un pecador. En anar als fossars hom tenia interès a observar el nivell de les fosses; si feien clot per efecte de la descomposició de les substàncies orgàniques, creien que les ànimes dels qui hi jeien s’havien salvat.

El costum de visitar els difunts és d’origen romà i per això és comú a les cultures influïdes per l’antiga Roma. El cristianisme el va adoptar. Antigament, però, aquestes visites es feien en les èpoques de les collites. El cristianisme tractà de traslladar-les a les festes dels sants patrons o festes majors derivades i continuadores de les de collita. Això explica que encara avui en molls llogarrets, sobretot de muntanya, el segon o el darrer dia de la festa major sigui dedicat als difunts.

Durant uns anys, avui fou el primer dia que paraven les castanyeres. Totes es posaven afilerades vora del Portal de l’Àngel, que era pel que hom sortia per anar al cementiri dels empestats, i vora del Portal de Don Carles, vers el començament de l’actual Avinguda d’Icària, que era el camí obligat per anar al cementiri vell. La gent que no volia coure les castanyes a casa, de retorn del cementiri les comprava a les castanyeres en entrar a la ciutat. El dia de demà, passada ja la castanyada, cada castanyera plantava la seva parada en el lloc que havia escollit dins de la ciutat. L’agrupament vora dels portals indicats només es produïa el dia d’avui.

Les castanyeres d’aquell temps eren molt diferents de les d’avui. Vestien de manera pròpia. Duien unes faldilles de sargil molt amples i folgades, amb davantal de cànem i llana. Al cap duien una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla. La duien lligada al coll i a la cintura. L’espessa fumera que sortia de la paella que feien servir de torradora els tenyia molt aviat la caputxa, a la qual donava un to especial. Als ulls populars prenien aspecte de mussol, i d’ací que la gent les qualifiqués de mussoles.

El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d’ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. (Aquest tipus de fogó fa anys que s’ha perdut entre les persones grans, però ha perdurat entre la fireta amb què juguen les nenes.) Torraven les castanyes amb paella d’aram o de ferro, grosserament foradada perquè la flama arribés més bé a les castanyes. Un cop torrades, les posaven a covar en un rescalfador o covador fet amb sacs vells i posat damunt d’una cama de fusta que feia alhora com de taulell de la botiga. Al costat del covador tenien un pagès o peu dret de fusta, el qual sostenia un fanal que servia d’anunci de la botiga i la il·luminava. Quan feia vent, per evitar que els apagués el fanal, el protegien amb un cabàs, que penjaven al seu costat encarat cap a l’indret d’on bufava el vent. Tota la parada estava protegida amb un paravent mòbil, que hom alterava de direcció segons el costat d’on venia el vent. Com que cremaven llenya, feien una gran fumera que fumava les castanyes, les quals embrutaven les mans dels compradors en tocar-les. Donaven vuit castanyes per un «quarto», equivalent a tres cèntims de la nostra moneda. Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:

La mainada, per fer-les enfadar, els cridava:

L’Ajuntament els volgué fer pagar un cànon. Les castanyeres es van resistir i van donar motiu a una polèmica molt intensa. Les de la Barceloneta foren les més rebels. L’impost municipal va augmentar el preu de les castanyes i en lloc de vuit en van donar només set.

Una entremaliadura d’estudiant d’aquells temps consistia a lligar una corda a la roda d’un vehicle parat a la vora d’una castanyera i a la pota de la cama o escalfador o del pagès que sostenia el fanal. Quan el vehicle es posava en moviment s’emportava una part de la botiga de la pobra castanyera, amb el desgavell i desordre consegüents.

Fins abans de la darrera guerra carlina, el toc de difunts començava arreu a les dues de la tarda i seguia fins a les onze de la nit. Ara sol durar fins a les vuit del vespre.

En el atris de les esglésies i dels convents i en els cementiris que s’estenien a llur davant fou costum representar-se la dansa de la mort, dirigida i menada pels sacerdots, que feien el paper de la mort i parlaven a llurs feligresos en to greu i sentenciós i els prevenien de la conveniència de portar bona vida si volien assolir una bona mort.

A mitjan segle XVII, durant dos o tres anys, va fer-se a Barcelona una mena de dansa de la mort, de la qual no coneixem detalls. El 1651 va planar damunt de la ciutat una epidèmia terrible que va causar més de 40.000 víctimes, xifra més que fabulosa atesa la població de la ciutat per aquells temps. Contínuament voltaven pels carrers els anomenats carros de la mort, seguits d’una colla que, proveïts de guitarres, cantaven i ballaven per tal d’elevar l’esperit del veïnat i de combatre la tristesa. Arreu preguntaven si hi havia algun cos mort, i la gent lliurava els difunts gairebé nus, sense dir qui eren ni endegar la documentació obituària. La ciutat va restar molt aplanada, i, a fi d’esborrar el record del passat, durant uns anys va sortir per Tots-sants una mena de comparsa que cantava i ballava pels carrers, tractant de retreure la inflexibilitat de la mort, la qual es mostra inexorable amb tothom i amb la mateixa rigor colpeix al captaire que al magnat.

Fins avui no ens són conegudes dades concretes quant a la representació de la dansa de la mort a casa nostra. Es conserva un interessant manuscrit quatre-centista d’aquest tema degut a l’escriptor Pere Miquel Carbonell, però hom no creu pas que estigués destinat a servir de guió d’una representació. Per aquells temps la dansa macabra constituïa un tema literari molt en voga entre el reduït món erudit d’aleshores, i el distingit escriptor barceloní el va glossar simplement dins d’un pla netament poètic i com una peça literària.

Primer parla el mestre o poeta i seguidament la mort dialoga amb un seguit de personatges, als quals va cridant i responen a la seva veu. Cada parlament, tant de la mort com dels altres figurants, consta d’una sola esparsa. Intervenen el Papa, un emperador, cardenal, rei, patriarca, capità o condestable, arquebisbe, cavaller, bisbe, gentilhome, abat, governador, astròleg, burgès, canonge, mercader, cartoixà, porter, monjo, usurer, metge, enamorat, advocat, ministre, curat, cavador, frare menor, infant, escolà, ermità, donzella, monja, vídua, maridada i notari.

El curs del temps féu semblar irreverents la dansa i l’espectacle que comportava, formant part de les cerimònies adients del culte als difunts, i hom substituí les escenes vives de l’espectacle per quadros pintats que penjaven de les esglésies i constituïen com un decorat especial propi de les funcions del dia dels Difunts. Fou costum que la gent fes pintar quadrets i relacions a tall d’ex-vots, que figuraven escenes de la mort per tal d’obtenir felicitat i sobretot una bona mort. Els pintors de gran fama van pintar obres mestres que figuraven temes de caràcter macabre, obres que adornaven les galilees i porxos del davant de les esglésies i dels cementiris immediats. Els sacerdots amb llurs sermons convidaven els fidels a fer almoines i remarcaven que com més importants fossin, més dolça els fóra la mort i més planerament entrarien al cel. I la gent feia almoines per tal de poder veure i admirar les pintures, que la majoria de vegades la impressionaven i l’aterrien.

Com una darrera resta del sentit de les velles danses de la mort fou costum, durant el Novenari d’ànimes, clavar a les parets de les llars unes estampes amb algunes frases posades en boca de diversos personatges que acabaven amb les paraules rigoroses de la mort, que els vencia tots.

Avui ja tenia lloc la primera missa de difunts. La deien al punt de les dues de la tarda a l’església de l’Hospital de la Santa Creu.

El Capítol de la Seu de Barcelona anava a cantar un respons davant de les tombes del Comte de Barcelona, de tots els bisbes i de les dels benefactors del temple. Recorrien tota la nau àdhuc els claustres, fins a la cripta de Santa Eulàlia, on cantaven el darrer. Les tombes dels comtes de la ciutat eren cobertes amb rics draps mortuoris, i hom encenia al seu costat quatre brandons de cera groga.

En una de les capelles del claustre de la Seu dedicada a tots els Sants, en tal dia con avui es celebrava una solemne funció religiosa. La trapella s’encortinava i adornava sumptuosament i s’omplia de lluminària que es reflectia per tot el gran pati, el qual es veia molt concorregut de fidels. Havia constituït una mena d’espectacle ciutadà anar a veure el claustre de la Seu Il·luminat i tan ric de claror.

La clerecia canta les absoltes litúrgiques i moltes altres pròpies de cada població. A Cervera se’n canta una en sufragi de l’ànima del soldat que va portar a aquella població el Sant Misteri, i una altra al peu del campanar per l’ànima del seu constructor. El cant es fa en processó, la qual es detura davant de cada altar i en d’altres llocs consuetudinaris dintre del temple. A més de les absoltes litúrgiques i d’altres pròpies de la població, se’n canten de particulars, encarregades pels feligresos en sufragi de les ànimes de llurs familiars, motiu pel qual la funció es fa excessivament llarga.

A Sabadell, la gent feia dir els salms als salmaires o escolanets que se situaven al peu de les esglésies. Hom també feia cantar els goigs de les ànimes. Ningú no feia dir misses pels difunts. Com que eren molts els qui encarregaven el rés dels salms, els qui es dedicaven a dir-ne en suprimien estrofes per tal d’acabar més aviat.

A Preixana, després de l’ofici, des d’una finestra de la rectoria tiren grapats de castanyes als fidels, que s’agarbonen per collir-ne.

En havent sopat, totes les famílies de Calonge de Segarra acudien a l’església i portaven una grossa coca amb una candeleta encesa a cada cap.

Després de la funció religiosa i al punt de la mitjanit, el sacerdot beneïa les coques. Aleshores organitzaven com una processó integrada per tot el poble, presidit pel sacerdot. La comitiva s’encaminava vers el cementiri, separat de la parròquia. Cada família s’asseia damunt de la seva fossa i es menjava la seva coca entre tots els familiars.

Per l’estil feien al Mas dels Barberans, a la Ribera de l’Ebre, on posaven les candeles enceses damunt de les tombes i no es menjaven la coca fins que s’havien apagat. A Sanaüja de Segarra també feien una processó semblant, presidida pel sacerdot, el qual es deturava davant de totes aquelles tombes que els feligresos li indicaven i resava una absolta per les ànimes dels difunts que hi reposaven.

A Mataró, cap al tard, s’aplegaven a la platja els pescadors i gent de mar, i, agenollats damunt de la sorra, de cara al mar, amb la testa descoberta i amb els rosaris a les mans, passaven una part de rosari en sufragi de les animetes de tots els companys traspassats durant l’any i molt especialment dels que havien mort negats en mar.

És creença molt general que avui al punt de migdia, els difunts que fa poc temps que ho són surten del Purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars, i llurs ànimes invisibles i imperceptibles es presenten a la casa on vivien, per fer vida amb els seus. Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua, senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria, però si, al contrari, no guarden d’ells record compungit i es lliuren a l’alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d’un altre any o una altra circumstància que els en tregui. Responent a aquesta creença, és costum molt estès que, durant els tres o quatre anys següents al traspàs d’un familiar, la nit de Tots-sants i el dia dels Morts hom pari llit perquè la seva ànima vagi a reposar-hi. Sembla que antigament, a Barcelona, fins se li havia deixat lloc a taula, on hom posava un plat en el qual eren servides les viandes com si realment l’ànima del difunt prengués part en l’àpat.

Les animetes se situen amb preferència pels recons; d’ací que la gent tingués molt de compte o mirament a traficar per les reconades, per tal de no molestar o perjudicar cap animeta que s’hi hagués arrecerat. Hom també tancava les portes amb tot mirament i suavitat, a fi de no fer mal a cap animeta si s’hagués donat el cas de passar-n’hi alguna al moment de tancar.

A Burriana, al bell punt de migdia d’avui, les mestresses de casa fan els llits i els deixen ben nets i ben disposats fins a la mateixa hora de demà, per tai que hi puguin reposar les animetes dels familiars difunts, que hom creu que visiten les cases llurs per recollir les oracions que els dediquen els parents.

La creença que les ànimes dels difunts surten de llurs tombes i tornen a casa seva, a viure unes hores al costat de llurs familiars, és universal; ja la tenien els egipcis i d’ells va passar als vells pobles mediterranis, des d’on es degué estendre pels pobles del nord. Per tal de fer-los llum en llur camí, tant quan tornaven a casa com quan se n’anaven a l’eternitat, durant tota aquesta nit es posaven llums a la part exterior de les cases. Els llums que hom encén damunt de les tombes en tal dia com avui, a més del sacrifici ofert a les animetes dels traspassats, podia anar destinat a fer-los trobador el camí.

El culte popular als difunts es caracteritza per les ofrenes de pa, el qual ocupa un lloc important en el costumari d’avui i de demà.

Per les poblacions rurals, els dies típics de coure pa, quan el forn estava al punt, el forner voltava sonant el corn per anunciar al veïnat que podia acudir a dur el pa a la fleca. Al forn s’aplegaven moltes dones, i era centre de crítica, semblantment com el rentador.

En molts forns de puja hi havia l’animer, armari sempre tancat, amb un forat per la part de dalt per a poder-hi tirar un panelló que totes les dones que acudien al forn donaven pel bé de les animetes i que el sagristà encantava els diumenges a qui en dóna més.

L’aplec de moltes dones al forn, sense feina a fer durant l’estona que esperaven la cuita del pa, feia que ballotegessin elles amb elles al so d’alguna cançó de dansa, sovint al voltant del forner, que, si estava d’humor, les acompanyava tot saltironant sol i sonant el corn, posat enmig del ball.

Pel Ripollès i el Lluçanès hom tenia el ball de Forn com mig obligat per la pastada de Tots-sants, en la qual es coïa el pa d’ofrena per a les misses de difunts. I així com generalment durant la resta de l’any aquests balls eren moguts i alegres, el de Tots-sants es produïa dins d’un pla de serietat i severitat semireligioses, per no ofendre les pobres animetes en pena. Qui sap si els balls de forn constitueixen la resta d’una vella cerimònia funerària, de la qual poden ésser un indici la presència de Fan i mer, obligat en els forns de puja, i la sonada de corn del forner, possible succedani d’un antic sacerdot, puix que cal tenir en compte que encara avui hi ha pobles de cultura retardada que en llur litúrgia empren el com per comunicar-se amb els esperits dels avantpassats de la tribu, elevats al rang de divinitats protectores del clan. Resulta curiós remarcar que aquest ball, precisament el dia en què es cou el pa d’ofrena als morts, perdia el to ordinari d’alegria i es movia dins d’una serietat inusitada.

Quan el pastar i el coure el pa a casa era cosa general per la pagesia, mentre es pastava i passava la farina era costum cantar cançons determinades, la melodia de les quals s’avenia bé amb el ritme de la feina, i que per això poden ésser considerades com a cançons de passar la farina. Pel Lluçanès, mentre el pa es coïa i la dona vigilava la cuita, havia estat costum ballotejar al so d’alguna cançó. Qui sap si aquest costum persistent pot recordar alguna cerimònia ritual en honor de les divinitats lars de la família, feta en altres temps, potser, davant del mateix larari o altar casolà dels avantpassats, elevats a la categoria de déus de la família, o, com més tard, davant del forn públic que coïa el pa que se’ls ofrenava. El ball de forn fet el dia d’avui resulta molt significatiu i pot ésser un indici del culte referit.

Vegeu la cançó típica de passar la farina que ja tenim transcrita i referida en altre lloc d’aquesta obra.

Antigament, per la Ribera de l’Ebre, tenien per pecat i per una ofensa als difunts pastar la setmana en què s’esqueia el dia dels Morts, car, tenint en compte que no ho feien a la caseta que no pasten (puix que així anomenaven el fossar o cementiri), tampoc no han de fer-ho els vius si no volen ofendre els morts.

En molts indrets de pagès, quan era costum que cada casa es fes el pa, posaven un paner al peu de la porta del temple, i la gent, en anar al novenari, hi tirava un pa, qui més gros, qui més petit, segons les possibilitats. El diumenge següent era encantat per part dels sagristans.

Pel Baix Vallès la majoria de les cases, en pastar, feien un pa o dos d’unes dues lliures per oferir-lo a l’animer en profit de les ànimes. En sortir de missa, l’animer els cantava i els donava al més-dient. El producte servia per a fer el bé per les ànimes. Moltes cases seguien el costum cada diumenge fins per Nadal. Les cases benestants el practicaven tots els diumenges de l’any.

Per les parròquies rurals la gent ofereix pa pel profit de les ànimes. En havent dinat, el pavorde animer el subhasta a la plaça, davant de l’església. Amb el producte que se’n treu hom fa dir les tres misses de difunts del dia de demà.

En molts pobles de les baixes contrades lleidatanes feien una subhasta a la plaça per tal d’arbitrar recursos per a pagar el novenari de les ànimes. Tot el veïnat hi contribuïa fent ofrena a l’església de queviures de bon paladar, que variaven segons les possibilitats i generositat de cada casa. Disposat, tot allò recollit, en taula i sota la presidència dels sacerdots, els sagristans ho ens cantaven. Era costum que tothom posés preu al que havia ofert i que no permetés que ho adquirís ningú més. Era general fer una oferta en relació amb la valor de l’ofrena, més aviat una mica més alta. Hi havia llocs on feien pans de formes i mides especials, generalment molt grossos, que el sacerdot beneïa a l’ofici i després eren tallats a bocins, els quals hom encantava al peu de l’església.

Les cases més distingides de Miralcamp feien coques de pasta adobada. Quan la pasta era encara tova i abans d’enfornar-les, escrivien al damunt el nom del batlle, d’altres autoritats i de persones notables i distingides de la població. Les mestresses de casa oferien les coques a l’església. Finida la funció, el sagristà parava una taula al costat de l’església i encantava les coques. Presidien la subhasta el predicador, el rector i d’altres sacerdots, com també les autoritats més principals. Les persones el nom de les quals constava en alguna de les coques, les adquirien i les pagaven a bon preu per no fer el ridícul. La subhasta es feia enmig de molta gresca i bullícia.

Pel Bergadà feien el pa de la caritat. Cada veí portava una quantitat de blat a casa del pavorde de les ànimes. Aquest curava de fer-lo moldre i de convertir-lo en pa. El moliner el molia de franc, el pastaven les dones de la casa del pavorde, i el forner el coïa també graciosament. Se’n feien pans bastos i molt grossos que hom portava a la missa de la funció dels difunts. El sacerdot els beneïa. El pavorde tenia cura de tallar-los a trossos, que variaven segons la mida dels pans i segons els pobles. Dels trossos, se n’omplien grans paners, que es posaven al peu de la porta de l’església i eren repartits a tots els fidels que assistien a la funció, que es pot dir que eren la totalitat del poble. Hi havia llocs on només se’n donaven a les persones de comunió, és a dir, que n’excloïen la mainada que encara no estaven en gràcia de comunió.

Per la pagesia ripollesa l’animer anava a visitar totes les cases de la parròquia a fi de Recollir un pa de caritat que donaven en sufragi de les ànimes. Solien ésser pans de dotze lliures. En pastar, els feien una creu al damunt. En anar a missa, cada casa portava a l’església un pa ben gros anomenat de l’absolta. El sacerdot per cada pa deia una absolta per les animetes dels difunts de la casa.

Els obrers i els prohoms de les confraries del llogarret de Segaró recullen durant l’estiu diversos productes de la terra en concepte d’ajut per al culte: pomes, figues, blat i altres. El dia d’avui ho subhasten a la plaça i ho converteixen en metàl·lic. És molt remarcable que fins fa poc encara comptaven l’import de l’encant per sous i per diners, és a dir, segons el vell tipus monetari, caigut en desús des de fa més d’un segle. Aquest costum ha donat origen a la dita: Per sous, només hi compten el segarons, popular per l’Empordà i per la Garrotxa quan algú parla de sous.

Als pobles aranesos de Gausac i Casau, mentre les campanes toquen a morts, la gent pasta a casa uns bunyols de forma plana, per l’estil d’una coca, amb farina de forment, que fregeixen amb oli o llard. Els anomenen crespets, peseajus o pasteres. Semblen tenir sentit cultual i són menjats amb certa cerimònia i unció religiosa durant l’àpat solemnial del sopar, per l’estil dels bunyols de quaresma.

Els infants de Lleida anaven a captar per les cases. Deien que captaven per les ànimes del Purgatori. Hom els donava fruites seques i d’altres queviures semblants.

A Begues, al vespre, els nois anaven per les cases, en grups de cinc o sis, a dir parenostres per les ànimes. Des de baix a l’entrada preguntaven si volien que resessin; rares vegades no s’admetia l’oferiment. Des de dalt els tiraven cinc cèntims, i la quitxalla, tot resant, saltava d’alegria pel goig de l’almoina.

La litúrgia obligava els campaners a tocar contínuament durant les vint-i-quatre hores de la diada. La feina resultava molt pesada. Es feien ajudar i rebien ajut de qui es prestava a donar-los-en. Era corrent que s’oferissin ajudants improvisats en abundor, per tal de poder prendre part a l’àpat de castanyes, panellets i vi que les comunitats solien oferir als campaners i a llurs ajudants. Amb aquest motiu s’aplegava als temples gent pobra que menjava i bevia i, generalment, no observava la circumspecció deguda al lloc i a la diada.

A Àger la fadrinalla, dividida en dos o tres grups, seguia de casa en casa, cantant els goigs de les ànimes amb una tonada greu i compungida i acompanyant-se amb el ritme de tabal i de pandereta. Les cases els donaven quelcom en espècies i, si no duien dol, s’afegien al cant. Aquesta mena de caramelles per les ànimes del Purgatori duraven fins a la matinada. Abans portaven una estampa dels turments de les ànimes que presidia la cantada i que, en acabar, la gent i els cantaires besaven amb unció. Probablement es tractava d’un novíssim imprès.

Ara fa un segle que pel Vallès, avui al matí, molls veïns sortien a captar per les animetes del Purgatori i allò que recollien ho donaven a l’església, a profit del Novenari d’ànimes. Sortia a captar àdhuc la gent més rica, portada per la creença que, per igualar-se a Jesús, tothom havia de captar almenys una vegada a la vida, fins i tot el rei. Generalment, hom solia captar el dia de Nadal, com ja hem explicat, però pel Vallès ho feien avui.

El captiri col·lectiu per les cases a canvi d’una oració pels difunts havia estat comú a diverses poblacions del Baix Llobregat i era costum propi de la fadrinalla. Es feia amb gran respecte i enmig de gran silenci, sols interromput pel remoreig del rés. Els de Gavà portaven candeletes enceses; els del Prat duien una bosseta amb diferents llegums que tiraven a la finestra de les cases que visitaven per tal de no haver de trucar a la porta i de no moure fressa. A les cases pobres tira Ven una mongeta, a les mitjanceres, un cigró, i a les benestants, una fava. La gent de la casa, que ja estava advertida de llur visita, en percebre el tènue truc sortia a rebre’ls amb una carbasseta de vi, que tastava el cap de colla i que equivalia a la resposta afirmativa d’admissió del rés.

A Castellvell i per d’altres indrets del Camp de Tarragona, la mainada anava a visitar els padrins, els oncles i altres parents i amics, per tal de captar girandons, és a dir, fruites seques, llepolies i diners.

Fins a temps recents, per diverses poblacions rurals del Vallès, hi havia samaires o salmaires que per una petita almoina, rebuda a voltes cada mes, anaven per les cases a pregar per les ànimes dels difunts de la família. Quan no havien de rebre la paga, anunciaven llur presència i el començament del rés amb uns trucs a la porta que repetien en acabar.

La fadrinalla eivissenca sortia a fer una capta per les ànimes. La gent els donava queviures, que ells es menjaven en comú i en franca companyonia.

A Pego feien una capta en la qual intervenien el senyor rector i el clavari. Recollien llaminadures, mel, peres, melons, pastisseria, etc. Tot ho portaven a l’abadia. En havent sopat, tot el poble feia cap a la plaça i s’asseia, formant una gran rodona, al voltant de la pira de llenya aixecada al mig. La campana feia un senyal i el clavari calava foc a la pira, enmig de gran alegria i gatzara. Seguidament començava Pencant dels queviures recollits. Moltes vegades els joves, picats de l’amor propi per adquirir els donatius fets per aquelles fadrines per les quals sentien simpatia, feien pujar les postes, que arribaven a aconseguir preus elevats, per tal d’agradar a les donzelles i com un acte de vanitat.

El captiri de casa en casa està molt estès, sobretot pels pobles nòrdics; sol fer-se en nom de les ànimes; a voltes el qui presideix la colla figura ésser una ànima, i hi ha indrets que àdhuc simulen ésser-ho tota la colla.

Havia estat costum estès encendre fogueres la vigília o el capvespre d’avui. Eren fetes preferentment amb palla. La fusta no era tan admesa. No podien tirar-s’hi objectes vells ni cap impuresa ni sutzara. Era costum posar al cim de la pira una creu, un gat o un ninot. Hom creia que el fum purificava l’espai i afavoria el trànsit de les animetes pel cel, les quals hi trescaven en abundor. Hom també creia que el fum purificava els camps i els feia fructificar. Hom establia una relació entre la intensitat de la foguera, el fum que feia i l’abundor de la collita vinent.

Al cim del Tagamanent encenien una gran foguera que es veia des del Congost, de la Plana de Vic i del Vallès. El costum havia estat general per part dels ermitans, sobretot davant de les ermites i santuaris alterosos. El vespre d’avui hom encenia fogueres perquè es poguessin escalfar les animetes que anaven de camí. En alguns pobles de la ribera del Segre havien encès una foguera a la plaça per torrar les castanyes en comú, com expliquem en la pàgina 639. També se n’havien encès per València.

Es pot dir que l’encesa de fogueres fou general pels pobles nòrdics de tradició cèltica. Fou corrent que cada casa encengués un foc. Així mateix pot dir-se que es feia a casa nostra, puix que totes les llars feien una foguerada especial per la torrada de les castanyes. En comptes de fer-lo davant de la casa, el feien sota l’ombra de la llar, l’altar de la religió familiar, on cada família retia culte als seus avantpassats, estatjats precisament en el foc. Entre els pobles llatins el foc cultual als difunts familiars no podia encendre’s en altre lloc millor que a la llar pairal, on també l’havien encès i s’havien escalfat els passats que hom venerava.

Els pobles celtes encenien fogueres al començament de novembre i a les primeries de maig. Aquestes fogueres tenien, molt probablement, sentit cultural més aviat ramader, puix que els esmentats pobles s’havien distingit principalment per la ramaderia.

Des d’entrada de fosc, les campanes de totes les esglésies de la ciutat deixaven oir contínuament el toc de difunts, anunciant la festa litúrgica i la celebració de les vespres. El so planyívol de les campanes donava una sensació tètrica a la ciutat i convidava al recolliment familiar a la vora del foc. La gent retirava d’hora i poques persones corrien pel carrer després de sortir de les funcions de vespres.

Els nostres avis creien que la nit d’avui, després del toc d’oració, hom no havia d’anar pel carrer, per tal de no trobar-se amb les ànimes dels difunts que s’encaminaven vers les cases on residien quan eren vius, amb el fi de passar aquesta nit al recer familiar.

Hom creu que mentre toquen les campanes dels difunts hom no pot mirar-se per res al mirall, perquè el qui ho fa es torna calavera. Es conten diversos casos de dones que s’hi han mirat i al moment s’han convertit en esquelets, amb no poc esglai dels familiars.

Les fadrines de Manresa, mentre durava el toc de difunts, plantaven esqueivos de claveller, cregudes que era el moment més bo de l’any perquè arrelessin. N’hi havia, però, que refusaven de fer-ho perquè creien que feien clavells vermells.

A Blanes, la mainada, en presentar-se a una casa, deien: «Dia dels Morts, si voleu fer caritat». Rebien fruita seca, dolços i, molt rarament, diners. En rebre l’almoina deien una oració pels difunts. Solien anar dividits en grups; no es barrejaven els dos sexes. A Sant Climent de Llobregat es demanava l’almoina amb la frase feta: «Caritat pels vius i pels morts». Uns dies abans, un obrer de la parròquia passava per tot el poble, amb un carro, a captar fruita de la terra en profit de les ànimes. Solien donar-li blat, llenya, carbasses, etc., que al vespre era venut a la plaça, en subhasta. El seu producte era cedit al rector per a sufragar les despeses del novenari.

A Mallorca l’església convidava els campaners a menjar bunyols i sopes mallorquines. L’àpat es feia al campanar mateix, entre el repic de les campanes.

En havent sopat es celebrava la castanyada, àpat familiar en certa forma, dedicat també als morts i que era record i resta dels antics àpats funeraris. Es feia el sopar ordinari en record dels difunts de la família, i seguidament es menjaven les castanyes torrades al foc de la llar, com també els panellets o altres dolços propis de la diada, i es bevia vi, que havia d’ésser precisament dolç o blanc: a Barcelona, malvasia de Sitges; a pagès, mistela o vi blanc.

Aquest àpat es desenrotllava amb certa severitat i no s’hi feia gatzara com és costum en els àpats familiars. Tenia més aviat un caràcter semi-religiós i cul tu al, que venia a ésser una continuació de la cerimònia celebrada a l’església.

Era costum abocar les castanyes damunt de la taula, en orri, i que tothom en mengés a compliment.

A Barcelona, als infants els feien dir un parenostre per cada castanya que es menjaven. A pagès, hom posava una castanya a cada graó de l’escala; abans d’anar a dormir, els infants l’havien de pujar de graó en graó i de genollons, menjant-s’hi la castanya i dient per cada una un parenostre. Tant als de ciutat com als de pagès se’ls feia creure que, si menjaven castanyes sense dir l’oració indicada, a la nit anirien els morts a llur cambra mentre dormien i els donarien una estirada als peus per cada castanya.

Aquest costum recorda la pràctica de les lamúries romanes, festes dedicades als difunts, encaminades a satisfer llur fúria i a captar-se la simpatia dels esperits dolents dels morts, a fi d’evitar que, per l’afany de companyia, provoquessin una defunció al si de la família. El cap de casa es llevava a mitjanit, s’omplia la boca de faves, i anava seguint els recons de la casa, a cada un dels quals tirava una fava perquè els genis dolents o lamies estiguessin contents. Hom creia que les faves era l’aliment preferit pels morts.

Per la terra plana, fins fa poc, hom creia obligat torrar les castanyes precisament a la llar i de manera imprescindible amb llenya de boix. La gent deia que si es coïen amb aquest arbust eren més bones. És possible que el costum respongui a algun ritual, probablement del culte als avantpassats de la família, retut en l’altar de la religió familiar, contingut en la llar pairal, en la qual hom havia venerat els seus majors, convertits en divinitats, amb el foc, que hom considerava com l’avi o l’ancestre de la família.

Per l’Empordà, antigament, creien de mal averany consumir totes les castanyes torrades per a la castanyada; en deixaven unes quantes que qualificaven de part de Déu; creien que passava a recollir-les sant Martí, representat per un pobre, i les donaven al primer captaire que acudia a demanar almoina, al qual lliuraven també unes monedes. El costum de reservar la part de Déu, que hom donava a un pidolaire o a la quitxalla que es presentava a demanaria, havia estat molt estès per diferents pobles de la vella Europa; era més propi, però, de l’àpat de Nadal i de la coca tradicional de l’Epifania.

A Llofriu, els avis de la casa, fos el padrí o la padrina, de tant en tant tiraven engrunes de pa i castanyes a les brases perquè el foc fes la castanyada. A l’hora de beure hi tiraven també unes quantes gotes de vi.

A la contrada de La Selva s’estaven de torrar i de menjar castanyes abans de Tots-sants perquè creien que menjar-ne ofenia les ànimes del Purgatori.

Antigament, a Cadaqués, feien la castanyada al voltant de la llar i cantaven amb certa unció els goigs de les ànimes al ritme de cops donats damunt de morters, peroles i d’altres atuells d’aram, per tal d’evitar la visita dels morts i de llurs ànimes, que aquesta nit vagaven pels camps i per poblat.

Hom creu que les castanyes no són prou bones si hom se les menja així que surten del foc. Després de torrades cal covar-les una mica, perquè s’estovin. Per això les castanyeres, quan les treuen de la torradora, les posen a covar entre els plecs de borrasses o de robes de saca. En les castanyades familiars, els infants tenien cura de covar les castanyes; hom els feia creure que si no s’hi ajocaven damunt com si fossin una lloca, quan se les mengessin els farien mal, tant, que haurien de cridar al metge, i que per cada castanya que es menjarien sense covar els haurien de donar una lavativa. No cal dir que la covada de les castanyes donava motiu a gatzara i a gresca.

Per tot el Vallès, on no es cullen castanyes, era costum que el dijous abans de Tots-sants, les mestresses anessin a mercat a Granollers i hi compressin una bona quantitat d’aqueix fruit; tant se n’hi venia, que el mercat d’aquell dia era conegut pel mercat de les castanyes. Eren torrades a la llar amb diversos feixos de galoses. Quan eren prou cuites, petaven i botien del foc amb gran estrèpit; la mainada les recollia amb joia i deia l’oració així que les arreplegava.

Per l’Empordà empraven torradores de terrissa en forma d’olles, amples i molt aplanades, amb forats al fons.

Els promesos anaven a fer la castanyada a casa de llurs promeses. Era obligat que ells portessin els panellets.

A Fitó, al Baix Empordà, havien fet una torrada de castanyes, en havent dinat, al bosc mateix i sota dels castanyers.

Antigament s’havia estilat menjar castanyes ensucrades. Qui sap si els panellets tenen per origen aquestes castanyes. La mida i la forma les recorden força.

Havia estat creença estesa que menjar castanyes fa caure els cabells a les dones. Com una extensió, hom creu que durant el temps de les castanyes el cabell és quan té més propensió a caure. Aquestes creences conduïen a les dones a un cert retraïment de menjar castanyes, i, en conseqüència, implicava com una mena de pecat o de mancament per les pobres animetes, que no rebien tantes oracions ni tant culte com mereixen.

Per les contrades poblades de boscos de pins, tant com castanyes hom menjava pinyons. Hi havia cases que menjaven uns quants pinyons com a complement de la castanyada, i d’altres que, en lloc de castanyada, feien la pinyonada. Solien fer-ho així les cases pobres, car els era més fàcil anar a collir pinyons al bosc que no comprar castanyes. Un o dos diumenges abans de Tots-sants solien reunir-se dos o tres per anar a fer una espinyonada. Anaven al bosc i collien com a mínim un centenar de pinyes. Feien un bon foc amb gatoses i simaiola, per tal de fer obrir les pinyes. Quan aquestes eren fredes, les posaven damunt d’una pedra grossa i amb una altra de xica picaven els pinyocs o pinyacs amb la finalitat de fer-ne caure els pinyons, que després es partien equitativament.

També es venien pinyons en mercadatge ambulant. Uns dies abans de Tots-sants començaven a passar pinyonaires que anunciaven llur article amb un crit tradicional i propi.

Per les contrades tarragonines els qui es dedicaven a cercar pinyes i els bosquerols en general s’encomanaven a la Mare de Déu de Pinyeres, que es venera a Cabassers, la imatge de la qual porta una pinya a la mà.

A Sentfores i per d’altres llocs de la Plana de Vic havien menjat un bon plat de mill, semblantment com si fos arròs, per efecte de la creença que per cada gra de mill que ingerien treien una ànima del Purgatori. Amb la mateixa intenció, per l’Empordà, havien menjat llentilles. Un costum similar es troba per d’altres pobles europeus.

A Mallorca, en lloc de castanyes, menjaven grans paellades de bunyols calents fets al foc de la llar, entorn de la qual s’aplegaven tots els de la casa.

Pel Pla de Bages el menjar típic del vespre d’avui havia estat una gran calderada de farinetes adobades amb llard; les servia el cap de casa i eren menjades amb solemnitat i unció religioses. No es menjava gairebé res més.

Per les contrades pobres de muntanya, el dia d’avui encetaven els torrons de pastor (qualificats també de pa de figa), fets amb figues seques ben aplanades o premsades en motllos de fusta a tall de formatges. S’hi barrejava matafaluga, gallons de nou, ametlles o avellanes. Es menjaven a llesques, per l’estil del pa.

Per les baixes contrades lleidatanes fou costum menjar taronges tallades per la meitat des de molt temps abans i fetes assecar o eixugar. També menjaven orellanes i bevien obligadament mistela.

A l’Empordà, per la castanyada, hom bevia un licor fet a casa amb codony, qualificat de codonyat. Era molt fort. No se’n bevia per cap altra diada.

El costum de menjar castanyes és comú a diferents pobles, i està molt difós, sobretot, per terres itàliques. Hi ha cultures, però, que en lloc de castanyes mengen faves, car les consideren com l’aliment tradicional dels morts i creuen que es troben estretament relacionades amb els cultes i costums de caràcter funerari.

Per les contrades vinateres era de rigor que per la castanyada hom encetés el vi blanc. El servia el cap de casa o el més vell, si hi havia persona de més edat. Un cop tastat i assaborit, en donava parer. Seguidament ell mateix l’escudellava a la resta dels presents, que se’l solien beure per ordre de categoria, i cada un hi deia la seva quant a la qualitat i al sabor.

La devoció típica d’aquest vespre havia estat dir tres parts de rosari per les animetes en general, una per cada parem més pròxim traspassat i, a més, altres pels familiars, amics i persones estimades. Aquesta pràctica devota es feia abans de sopar o en havent sopat, o abans o després de la castanyada, segons els indrets.

Per la Plana de Vic, després del rosari i abans d’anar a dormir, hom cantava amb poca veu la cançó dels avisos d’una ànima condemnada, la qual aconsella als mortals la bona observança envers les animetes, i sobretot que facin tot allò que puguin per ésser virtuosos, a fi de no haver d’anar a raure a les terribles flames de l’infern. Aquesta cançó es troba impresa en fulls populars. Com hem dit abans, hom la cantava amb veu baixeta, per tal que el fet de cantar no pogués semblar una alifara certament impròpia de la santedat del dia.

Per la pagesia ripollesa i bergadana havia estat costum que avui al vespre el cap de casa, amb certa solemnitat, fes una creu amb els dos clemàstecs damunt del foc de la llar i prometés un sac de blat per les animetes del Purgatori, si guardaven la casa i els conreus de pedregada durant aquell any.

Pel Lluçanès s’aplegava tota la família vora de la llar. El més vell donava una explicació de tot allò que havia esdevingut a la casa des del Tots-sants passat, i remarcava tant o més el curs de les collites i del bestiar que els gaudis i vicissituds familiars. Semblava talment que dirigís l’explicació al foc com a representant dels passats, als quals donava compte del descabdellament agradós o desafecte del viure de la família.

Creuen a Ripoll que si aquest vespre el foc costa d’encendre, no flameja i no s’abranda amb facilitat, és signe de mal averany i d’una desventura gran per la casa; d’ací que procurin evitar, més que de costum, el tractar-lo amb poc respecte: tirar-hi closques d’ou, cabells, escopir-hi, tallar-se les ungles a la seva vora amb perill que hi caiguin els retallons, fer accions deshonestes, dir males paraules, barallar-se ni esbatussar-se, fer-s’hi petons, i impedeixen que els vegi ningú de vida poc recomanable, sobretot sexualment considerada.

Antigament, a Cadaqués, encenien una gran foguera davant de l’església. El veïnat hi anava a cercar una estella per encendre el foc de la llar. Abans emblanquinaven i escombraven ben bé la cuina amb un manat de lli. Encenien un tronc ben gros i cepat que només deixaven cremar una miqueta cada dia per tal que durés tot l’any. Si en sobrava gens, la vigília d’avui de l’any vinent l’acabaven de cremar completament amb certa solemnitat, per l’estil de com ho feien per Nadal.

A Collbató, en anar a dormir, posaven damunt de la llar, sota de la xemeneia, una greala d’aigua amb els molls oberts al damunt per tal d’evitar que durant tot un any s’encengués el sutge o estalzim de la xemeneia i pogués provocar incendis.

Per la conca del Segre, des d’Organyà fins a Tragó, feien la castanyada en comú. L’agutzil passava per les cases a recollir un mesuro de castanyes. Per compte del comú feien una gran foguera a la plaça, i el poble —joves i vells— s’hi aplegava al voltant per menjar les castanyes, que saltaven del foc a mesura que s’anaven torrant. Antigament, el comú havia pagat un bot de vi perquè el veïnat es pogués remullar la gola mentre anava menjant castanyes. Al voltant de la gran foguera la fadrinalla ballava el ball de la Castanya, el qual va prendre nom de la circumstància en què era ballat. Les parelles ballaven sense agafar-se. En iniciar-se en el ball els corrents moderns, les parelles van provar d’agafar-se, però la gent va protestar sorollosament per considerar-ho una impudícia. Els qui més oposició en van fer foren els músics. Gairebé sempre, així que una parella s’agafava, els músics paraven de tocar i no s’hi tornaven a posar fins que s’havien deixat anar. Si el cas es repetia moltes vegades, els músics es negaven a seguir sonant i plegaven. Moltes cobles, en llogar-se per tocar la Castanya, posaven com a condició que els balla i res no es podien agafar, i que si ho contra venien, podien deixar de tocar sense dret a cap reclamació. Durant molt de temps va mantenir-se la puritat en aquest ball mercès a la decisió dels músics.

És molt probable que aquest ball constitueixi una resta d’alguna cerimònia litúrgica precristiana relacionada amb el culte als déus mans o a les divinitats iars, que encarnaven l’essència dels avantpassats, de la mateixa manera que el cristianisme diu oracions per les animetes del Purgatori i els dedica les funcions religioses de la commemoració dels difunts.

Durant un temps fou costum anar al teatre en havent sopat. Era corrent celebrar la castanyada allí mateix durant els entreactes. També hi havia qui la feia a casa en tornant. En els programes teatrals d’aquells temps sempre hi figurava un número de ball. La nit d’avui solien representar-se balls que tractaven de figurar les antigues danses macabres, en què alguns dels ballaires simulaven ésser esquelets.

Els més puritans dels nostres avis sentien repulsió per anar avui al teatre i se n’abstenien per respecte a les animetes del Purgatori, La gent rica que tenia abonament el cedia al servei perquè anés a comèdia, puix que l’anar-hi ells era gairebé tingut com un pecat.

A Reus havien representat Don Juan Tenorio pel carrer, a tall de ball de parlaments. Sortia al vespre d’avui i només actuava a hora fosca, car una de les seves gràcies consistia a ésser fet amb claror d’atxes de vent que portaven uns quants vailets. A fi de donar més lluïment a la representació es ballava només en indrets foscos on la il·luminació no pogués perjudicar l’escenificació. Intervenien els personatges més importants de l’obra; un fadrinàs vestit de monja feia el paper de doña Inés, i un altre, el de la vella Brígida. Figuraven entre la colla un bon nombre de fantasmes que feien unes passades ells sols, sense intervenció de la resta, i accionaven de forma distinta a la corrent en aquest tipus de ball, de manera que venia a ésser com una mena de dansa de morts que, feta mig a les fosques, no deixava de produir el seu efecte. Entre l’element que en podríem dir cavaller esc, sovintejaven les barreges i el creua-ment d’armes, molt més que de costum en aquestes representacions, no poques vegades sense escaure ni concordar amb el text ni amb l’argument de la facècia, Hom tenia molt d’interès perquè les fulles de les armes fossin ben brillants, per tal que lluïssin força en creuar-les i barrejar-les. Aquest ball sortia tots els vespre durant el Novenari d’ànimes i semblava ésser una degeneració de la dansa de la mort i com un complement profà de les funcions de l’església.

L’obra d’en Zorrilla se’n va emportar l’entusiasme dels nostres avis. Aviat se’n van dictar diferents romanços de fil i canya, i el jovent, aquesta nit, es complaïa a recitar-los i a mig representar-los en teatre casolà de sala i alcova, com una mena d’acompanyament de la castanyada.

A Mallorca feien uns rosaris amb fruites confitades en comptes de grans. Per creu hi posaven un gran cor fet de codonyat o una creu de xocolata molt grossa. Aquests rosaris, que resultaven de mida enorme, a proporció dels grans que els formaven, eren destinats a la mainada, que se’ls menjava amb avidesa.

Antigament havia estat costum, abans d’anar a dormir, deixar la taula ben parada. A Granyena, per sopar, davant del lloc de la taula on solien seure els familiars traspassats, hi posen una cadira i un plat, que escudellen amb vianda com si el difunt fos present a l’àpat. L’endemà donen el menjar al primer pobre que passa. També deixaven foc a la llar perquè poguessin escalfar-se les ànimes dels avantpassats si venien a passar-hi la vetllada.

A Tossa de Mar creuen que aquesta nit tots els difunts surten de llurs fosses i van a les cases respectives per beneir el pa. Antigament tothom deixava les portes obertes per tal de facilitar el pas a les ànimes, a fi que beneïssin el pa; demà tothom en menjava amb certa fruïció i com un acte de devoció envers els difunts.

Ha existit la creença que al punt de mitjanit d’avui, és a dir, així que va a començar el dia dels Morts, tots els difunts enterrats a la Seu surten de llurs sepulcres i fan una processó que volta tot el temple i els claustres. Tots duen una atxa encesa. La processó va presidida per tres sants: santa Eulàlia és la primera, perquè va ésser màrtir i és la més antiga; al seu darrera segueixen sant Oleguer i sant Ramon de Penyafort. Tots els altres difunts van ordenats i graduats per categories i dignitats. No cal dir que tots ells són només esquelets. Duen llurs insígnies i distintius jeràrquics. Tots caminen silenciosos; això no obstant, se sent molta fressa de cruiximent d’ossos. Des de fora es veu la gran resplendor dels ciris i se sent molta olor de cera que crema. Molts dels nostres avis, des d’entrada de fosc d’avui, no gosaven passar per vora de la Seu per por i per respecte a la processó de què parlem. Hom diu que la reixa de ferro que no deixa arribar fins a la porta del portal major hi fou posada per tal d’evitar que els qui se sentien valents anessin a veure aquesta processó pel forat del pany.

La gent de mar de la Barceloneta creia que les ànimes dels ofegats en mar feien com una processó que, tètrica i silenciosa, desfilava per damunt de les aigües, processó que creien veure entre la fosca mig esfumada de l’horitzó. N’hi havia que refusaven de veure-la creguts que era de mal averany; en canvi, d’altres s’hi sentien atrets per tal de veure si entre els concurrents afiguraven algun conegut, i deien que qui no té por de la mar menys n’ha de tenir dels morts.

A Mataró, contràriament, diuen que les ànimes dels ofegats són les úniques que no sobreviuen la mort i que mai no s’apareixen ni es tornen a veure, perquè l’ànima ve a ésser com una mena de foc que l’aigua apaga i no en queda ni rastre.

Segons una creença abans força estesa, entre tot el món moria molta més gent per la mar que per la terra, ja que, segons el dir mariner, hi ha deu vegades més de mar que de terra ferma. Hom creu que cada any mor una ànima més en mar que a terra.

Creuen també que la mar desprèn una fosforescència que sembla que flamegi; segons opinió dels vells, crema encesa per les flames de la part submarina de Finíem, on van a parar les ànimes dels pecadors i damnats que moren ofegats.

Durant el Novenari d’ànimes, molts dies, a entrada de fosc, hom també veia a l’horitzó marítim, mig confosa entre els núvols, la barca de les ànimes, que no sabem ben bé si és la barca dels morts que surt a mitjanit de demà i de la qual parlem en la pàgina 667. Es distingeix de les altres embarcacions perquè el patró comanda la gent amb l’ajut d’un corn marí que ressona pregonament i que se sent des de gairebé tota la mar.

Creuen a Castellar del Vallès que, quan aquesta nit fa lluna plena, no és possible sortir en despoblat, perquè està envaït de fantasmes i de difunts que aprofiten la claror per a poder trescar pels llocs que els eren coneguts i freqüentats, i que ben pocs són els difunts que no abandonen per una estona llur ossari i no tornen al món dels vius. És un bon moment per a veure els éssers estimats que han passat a millor vida, i per això hom els va a esperar i a trobar pels indrets solitaris i despoblats per on solien anar, car així hom pot passar amb ells uns moments.

A Sant Llorenç dels Piteus i per la Vall de l’Hort creien que els infants morts sense baptisme sortien dels llimbs i voltaven pel món cercant-ne, i que empaitaven al qui trobaven, cridant-li: «Padrí! Padrí!». I si eren més d’un els infants, cada u s’esgargamellava perquè el sentís a ell més que als altres. El qui els trobava els havia de dir: «Padrí de tots», fer-los anar fins una font, riu o altre lloc d’aigua, però no a una casa, i tirar-los grapats d’aigua escampada com si els bategés, tot dient: «Ja esteu batejats i salvats». Les ànimes li donaven les gràcies i se n’anaven cap al cel, on no havien pogut entrar sense baptisme.

A Berga creien que els qui havien arrencat una fita, o bé l’havien plantada més enllà del seu lloc en profit propi, estaven damnats a voltar eternament carregats amb la feixuga pedra al coll. Aquesta nit es feien trobadors i empaitaven als qui trobaven. Per alliberar-se’n born els havia de dir: «Torna-la allí d’on la vas arrencar». En saber com poden alliberar-se de la pena corren a plantar la fita al lloc d’on la van treure. Hi ha damnats que, en veure un passant, el segueixen dient-li: «Germanet, pietat!». Agraïts pel consell, li estenen la mà per a estrènyer la seva; cal que s’abstingui d’allargar-los-la, perquè, com que la d’ells és descarnada, la gelor de marbre que se’n desprèn fibla com una agulla, arriba ràpidament fins al cor i pot provocar la mort gairebé instantània. N’hi ha que estrenyen amb tanta força que us cuiden aixafar la mà entre els seus ossos.

A Prat de Comte, a la Terra Alta, s’abstenien de trescar per despoblat temorosos de trobar alguna ànima de pecador que no havia pogut entrar al cel i, estant damnada a vagar per la terra, es complaïa a empaitar i esporuguir els qui trobava. Dos eren els delictes que vedaven la glòria per tota l’eternitat; pegar als pares i destruir les collites cremant-les o per males arts; idees ben primàries, ja que els pares, pels estats rudimentaris, més que com a tals, són considerats com a divinitats pairals i familiars, i la destrucció de les collites equival a la negació del principi alimentari i, per tant, a la negació de la vida.

De dins d’una llosa plana foradada del mig, coneguda per la Llosa de l’Amortallat, situada entre Campdorà i Jonqueres, al Gironès, i vora de l’entroncament de dos camins, en sortia l’ànima d’un bruixot, amb un llibre a la mà, que escometia els passants cantant:

Anava embolicat amb un llençol i duia una candela encesa a la mà. Tots els passants se’l veien al darrera encara que hi passessin alhora diferents persones i anessin en direccions diverses.

A Barberà del Vallès creien que les ortigues esquivaven les ànimes errants i les fantasmes i que, portant-ne una a la mà, hom podia trescar pertot arreu amb completa tranquil·litat i seguretat.

A Menorca fou costum estès, durant les vetllades de tardor i d’hivern, embolicar-se amb un llençol fins un tros més amunt del cap, a fi de dissimular l’estatura i simular la testa amb una canya i un fanalet encès al cap. Aquestes fartiarmes o fantasmes sortien pels carrers solitaris per tal d’espantar els passants. Hom creia sacríleg aquest divertiment avui i el dia dels Difunts i la seva novena, i creia que el qui s’hi hagués lliurat hauria restat mort a l’acte. El costum també s’havia practicat a la Balear Major, on la fantasma era qualificada de bubola.

Els nostres avis, per tal que les ànimes dels parents difunts no els estiressin els peus mentre dormien, es posaven tres castanyes sota del coixí en anar-se’n al llit.

És opinió general que el soroll espanta els dimonis, les fantasmes, i la por i les ombres fantàstiques de la nit en general; d’ací el costum de sonar algun instrument o de cantar en haver de trescar per despoblat a hora fosca. En canvi, a Besalú, Tortellà, Beuda i per d’altres llocs de la Garrotxa, creien que cantar irritava les ànimes, les quals es donaven per ofeses o es creien cridades i no trigaven a presentar-se.

A Sentfores i a La Bola, quan havien de trescar de nit per despoblat, no es descuidaven de portar al coll algun arreu, amb preferència de mànec llarg: un càvec, una aixada, uns arpiots o per l’estil, creguts que als ulls dels dimonis i de les ànimes en pena i dels fantasmes prenia forma de creu que els feia respecte i no gosaven acostar-se. Aquest costum respon a una idea subconscient segons la qual les eines de treball són tan sagrades com els atributs del culte. Pot recordar estats culturals en què el conreu de la terra tenia caràcter religiós.

A Montclar de Berga i per d’altres llocs del Bergadà, les dones i els infants, sobretot, anaven estripant paper en bocins ben menuts, convençuts que si hi havia algun fantasma per allí a la vora es veia privat de caminar si no recollia els paperets, i mentre s’hi entretenia hom podia fer la seva via sense que el seguís ni l’amoïnés.

A Manresa i pel Pla de Bages en general, els qui havien de trescar per despoblat a hora fosca portaven al damunt un bocí de pa, cera beneïda o altra cosa passada per l’església.

A Riu i a Martinet de Cerdanya es posaven una peça de roba a l’inrevés.

A Olot creuen que el qui ou les tres misses de difunts està guardat de les ànimes en pena i de l’aparició de fantasmes.

La mainada del Priorat, durant molt de temps, recollia tants testos i pedallassos com trobava i avui al vespre anava a tirar-los per les entrades de les cases per fer-ne fugir els mals esperits i les ànimes dels difunts perversos. El costum té l’aire de la sobrevivència d’un sacrifici, de l’atenuació del qual, amb el trencament d’un estri de terrissa, es troben nombrosos d’altres indicis en el costumari. El costum infantil de tirar pedres i pedallassos per les entrades de les cases i el de trencar un estri de terrissa contra la porta, que trobem en diversos moments de l’any, poden respondre així mateix a la idea d’esquivar éssers malèfics.

Els Veïns de Vila-seca, d’Altafulla i del Catllar, tots ells del Camp de Tarragona, creuen que les animetes dels que foren veïns del destruït poble de Tamarit, al punt de mitjanit d’avui venten les campanes dels pobles susdits, demanant a llurs veïnat la caritat d’una oració pel seu etern repòs.

Per la Cerdanya creuen que el qui al punt de la mitjanit d’avui se’n va al cementiri i posa l’orella damunt de la fossa o de la tomba del darrer veí enterrat, sentirà com aquest li diu quin dia s’ha de morir.

A muntanya hom creu que la nit d’avui és perillós d’anar pel bosc, car les animetes dels difunts surten de llurs tombes i vaguen errants per la boscúria, i quan se’n troben una colla (i això és molt freqüent, puix que al món hi ha més morts que vius) fan un ball rodó al voltant del qui troben. Ballen al so del cruiximent de llurs ossos, els quals, en sotragar-se per efecte de la dansa, es copegen.

Pel Camp de Tarragona i per d’altres contrades avellaneres creien que aquesta nit la Sagrada Família voltava pels avellanars, es deturava sota de cada arbre i resava una oració per les animetes del Purgatori, i que, per efecte de la seva gràcia divinal, en el breu espai d’una nit visitava tots els avellaners. Era pecat esforçar-se per veure les divines persones.

A Barcelona creuen que des del migdia d’avui fins a la mateixa hora de demà, i durant tot l’espai de temps en què les campanes deixen oir el toc de difunts, les calderes de l’infern s’apaguen i totes les ànimes, es trobin on es trobin, gaudeixen de benestar i de repòs.

Hom creu que avui les portes de l’infern resten mig abandonades, és a dir, que hom no les vigila amb la rigor de costum. Hi ha ànimes que, sabedores del cas, esperen aquest moment per escapar-se. Si assoleixen fer-ho per les portes que donen a la terra, es poden reintegrar al món dels vius, però les que fugen per les portes que donen al mar, es troben impossibilitades de reeixir en llur intent. Hom creu que prenen forma de rajada i que hauran de vagar perdudes per l’aigua mentre el món serà món. No les té per peixos, i antigament els mostrava un gran respecte, es guardava de menjar-ne i moltes vegades les tornava a tirar a l’aigua en pescar-les.

A l’Alt Empordà havien penjat una mata d’arç a la porta per tal d’allunyar la mort i assegurar la vida dels estadants de la casa per tot un any.

Els nostres avis creien que les calaveres atreien les bèsties i les feien dòcils i manyagues. La gent que havia de tractar molt amb bèsties, la nit d’avui procurava obtenir una calavera; els vells colomistes, per tal d’atreure els coloms, tenien un crani al colomar, i les bruixes també se’n servien per assegurar-se el favor i l’ajut dels animals que els convenia.

En el calendari dels costums tradicionals dels nostres avis, avui començava l’hivern; per tant, era obligat de posar-se les robes gruixudes pròpies de l’estació i sortir amb abric per primera vegada a la temporada, el qual hom havia de portar fins pel Dijous Sant, tant si la temperatura hi obligava com si, al contrari, era de bon sentit no portar tanta roba.

En tal dia com avui les cases es vestien també d’hivern. Hom posava els cortinatges, estorava i encatifava, i encenia per primera vegada el braser. Semblantment com succeïa amb els vestits d’hivern, tan malvist era fer-ho abans com no fer-ho aquest dia.

El dia d’avui havia estat l’escollit per vestir els nois de llarg. Entre els estaments humils els posaven uns pantalons comprats a can Taverner, del Pla de la Boqueria. Les primeres calces de Vellut costaven sis rals o dues pessetes. Les calces de vellut de can Taverner gaudien de gran fama i crèdit per tot Catalunya. Tota la pagesia dels voltants de la nostra ciutat se les hi anava a comprar.

Abans de l’establiment del sufragi universal, avui començaven les eleccions municipals, que duraven tres dies.

La tarda d’avui és el moment típic per a sortir a caçar tords. Hom creu que el caçador que comença la temporada aquesta tarda, té assegurada una cacera abundosa i sense cap risc de sofrir incidències ni contratemps des-agradosos.

Avui comença el segon termini per al pagament de les terres de conreu, que generalment venç per l’Assumpció, a mitjans d’agost. Quan, per raó de males anyades o per altra circumstància, no s’ha pogut pagar del tot l’arrendament per aquesta data, el costum estableix un segons termini que fixa el dia d’avui.

Per Tots-sants els rabassaires i parcers havien de satisfer al senyor de les terres que menaven el tribut de l’oli i del vi en concepte d’arrendament. L’oli l’havien de portar en càntirs, i el vi, en bots.

Els nostres avis, per respecte als difunts, s’abstenien de casar-se pels voltants d’aquesta diada, així com també pel Novenari d’ànimes i àdhuc dins de tot el novembre.

Els graners i garbelladors de grans veneraven tots els Sants per patrons, i el dia d’avui havien celebrat llurs festes a la parròquia de Santa Maria de la Mar.

Segons la veu popular, avui no és la festa de tots els sants que hi ha al cel, sinó de tots els que no tenen dia fixat per a la celebració de la seva festa, i que, per tant, no es troben al calendari. Alguns dels sants catalans, de nació i de tradició, es troben en aquest cas, i de tots ells parlarem en el dia present per no haver pogut escatir quin dia celebren llur festa pròpia i especial.

SANT BALDIRI I SANTA FE

ELL era servent i ella filla del senyor de Rabós, a l’Alt Empordà, Ella es volia lliurar a la vida religiosa i els seus pares la van casar a contracor. El vespre del dia de la boda la dama i el criat, d’amagat, van fugir. En arribar a Roses es van embarcar en una nau que anava a Roma. Un vaixell pirata els Va sorprendre i foren presos i venuts com a esclaus a Moreria, on van morir cremats en una foguera enmig de la plaça per no haver volgut abraçar la llei de Mahoma,

SANT HOÏSME

ERA pirata. Una nit de Nadal, quan anava a manar a la seva gent que ataqués una galera reial, sentí com li estiraven la llengua fins gairebé arrencar-la-hi i veié l’infant Jesús tot aureolat de claror. Penedit, cercà un paratge solitari, on fundà una ermita i visqué lliurat a l’oració per purgar els seus nombrosos crims. Entorn de l’ermita es fundà una població que prengué el seu nom, la qual encara existeix.

SANTA MARIA ÀNGELA

ERA vídua amb tres fillets. Es dirigia cap a Roma per tal que el Papa els beneís; caigué presonera d’una nau pirata i, conduïda a terres d’infidels amb els seus fillets, foren venuts a pes de carbó a un renegat. Aquest sotmeté Maria Àngela a mil martiris, fins que ajudada per la Mare de Déu, que mai no la desemparà, arribà a convertir el seu tirà, el qual la conduí fins a Roma, on ella ja es dirigia quan fou esclavitzada i pogué rebre la benedicció pontifícia.

SANT NUNDINARI

BISBE de Barcelona, baró de gran talent, prudència i virtut, que va brillar pel seu zel en el govern de l’Església barcelonina. No sabem que gaudís de veneració.

SANT QUIRZE

BISBE de Barcelona. Es distingí per la seva gran devoció per santa Eulàlia, a la qual va retre culte especial i compongué els himnes i oracions que li són característics en el seu rés especial. Fou monjo agustí i sobresortí molt extraordinàriament en virtuts i saviesa. Ell fou el qui va aparellar el culte a santa Eulàlia a l’ordre agustina, i d’ací que en fundar-se el monestir de Santa Eulàlia als afores de la ciutat, vers on més tard es va escaure el Portal Nou, fos aquell convent dedicat a la santa patrona de Barcelona i fossin els agustins els qui més practiquessin el culte a santa Eulàlia.

SANT BERNAT DE CABRERA

ERA mercenari, de la noble família dels Cabrera, El seu cos s’havia perdut i s’ignorava on es trobava. Quan fou enderrocada l’església vella de la Mercè, de Barcelona, per aixecar-hi l’actual, fou trobat el seu sepulcre sota de la capella de la Mare de Déu de la Soledat. Se li atribueix la mateixa virtut de santa Maria de Cervelló per a ajudar els nàufrags i navegants en perill.

EL SERVENT DE DÉU TOMÀS CARNISSER

NAT a Lleida, frare dominic, gran predicador i miracler. Tenia el do de guarir ossos trencats i ferides greus i gangrenoses només beneint-les.

SANT SERGI

ERA fill de Badalona. És el primer monjo del nostre país de què hom té notícia, i és considerat com el fundador de la primera comunitat benedictina.

SANT ZANON

SESONS la tradició, era tarragoní i va sofrir martiri en aquella ciutat llavors de la dominació romana. Sembla que fou deixeble de sant Fruitós i continuador de la seva predicació.

SANT SABÍ

ERA natural de Barcelona, fill de pares d’origen francès i parent del comte de Poitiers. Fou mirall i exemple de virtuts, i amb la seva predicació càlida i fervent portà consol i alegria a moltes llars i va encendre la flama de la fe en molts cors.

SANTA AQUILINA

MÀRTIR gironina. Florí en els temps heroics del cristianisme, que professà i predicà amb fervor que li valgué la palma del martiri.

SANT IDALI

BISBE i fill de Barcelona, baró de grans virtuts i de molts mereixements.

SANT PERE ALMATÓ

FILL de Sant Feliu Sasserra, seminarista de Vic. Va fer-se dominic i fou enviat a predicar la llei de Crist al Tonquín, on convertia els annamites a milers. Molestat el governador per la seva propaganda cristiana, el féu agafar, el posà dintre d’una gàbia i el passejà pel país com una bèstia fera, fins que el féu decapitar. El seu cos fou enviat a Vic, on s’ha venerat fins ara.

EL BEAT BERENGUER DE MONTAGUT

DE la noble família dels Montagut, cavaller de gran fama i prestigi i de valor rellevant, que formava part de les forces que el rei En Jaume facilità al rei de Castella per a la conquesta de Granada, Va combatre el rei moro de Granada, i en aquelles guerres mostrà sempre gran noblesa i cavallerositat. De retorn a la seva terra prengué l’hàbit de franciscà i fou un baró exemplar en mèrits i virtuts.

SANT JUSTINIÀ

GIRONÍ de naixement, fill d’un noble matrimoni, anomenat Gifré el marit i Hermesinda l’esposa, pares de quatre fills, tots monjos benedictins. Els quatre van obtenir el soli episcopal i la glòria de la santedat. Foren, a més del que ara parlem, sant Just, bisbe d’Urgell, sant Nebridi, que ostentà la mitra d’Egara, i un altre sant a què ens referim a continuació.

SANT ELPODI

GERMÀ dels anteriors. Fou bisbe de la ciutat francesa de Lió i notable escriptor sagrat, semblantment com el seu germà Justinià, prelat de València.

SANT ROMÀ I SANT TOMÀS

CIUTADANS de Girona, que per llur fe van sofrir martiri i els foren clavats uns claus damunt la testa, segons consta en una làpida de pedra amb una inscripció referent a les relíquies dels claus emprats pel martiri.

SANT GAULIÀ I ALTRES VINT-I-VUIT MÀRTIRS MÉS

VAN sofrir martiri a Girona en temps de Rufí, encarregat especial de la persecució cristiana en el segle IV.

SANTS VICENÇ, ORONCI, VÍCTOR I AQUILINA

MARTIRITZATS a Juià, prop de Girona, durant les persecucions cristianes.

SANT JOSEP SERRA

ERA fill de Mataró. Va anar, junt amb molts d’altres, a predicar l’Evangeli en terres australianes, al punt del món on la gent era més retardada i incivilitzada. Amb l’ajut dels seus companys, els va ensenyar a fer-se cases, vestits, a conrear una pila de vegetals alimentosos, i els va fer conèixer molts dels avenços de la civilització que els podien ésser útils i per-metre’ls de superar llur estat primitiu. Després de molt de temps de treballar per redimir-los del seu pobre estat, aquella gent van fer una gran matança dels missioners, de la qual només van quedar en Serra i un altre company. Amb ardidesa i abnegació van seguir llur tasca, fins que al cap d’un temps van matar al company d’en Serra, i molt temps després, a ell. Van fer-li sofrir innombrables martiris i tortures que li van valer la santedat.

EL BEAT RAMON DE QUERALT

FILL de Barcelona i de la noble família dels Queralt, frare mercenari, de grans virtuts i rellevants mèrits, malgrat els quals no fou santificat.

SANT INVENT

CIUTADÀ gironí en temps de la dominació romana, el qual, amb gran fervor i decisió, predicava i feia adeptes per la fe cristiana i va arribar a aplega r-ne fins a tres-cents, que foren sorpresos a les catacumbes mentre es dedicaven a llurs devocions. Convidats a renunciar a llur credo i a adorar els falsos déus, s’hi van negar, i foren sacrificats públicament per a exemple dels altres cristians amics seus, que no es trobaven entre ells quan foren sorpresos.

SANT VÍCTOR

COMPANY de sant Invent i dels altres tres-cents màrtirs que van perperir amb ell. El sacrifici dels seus companys no va fer parpellejar en ell la torxa de la fe, ans al contrari, seguí brandant-la més encesa que mai i emprengué l’apostolat i el proselitisme del seu mestre, els quals li van valer la palma del martiri, que va afrontar amb tot estoïcisme.

EL BEAT ARNAU DE PINÓS

DE la noble família dels Pinós, frare dominic, de paraula molt convincent quan predicava i mirall de virtuts i de dons celestials.

VENERABLE FRA ANTON VICENÇ DOMÈNEC

FRARE dominic, fill de Sant Gabriel de Grions i monjo del convent de Girona. Havia estat molt venerat a la dita ciutat, on l’invocaven contra el mal de cap; durant molt temps, els malalts de migranyes acudien al convent de Sant Domènec de Girona i es posaven el barret del venerable per guarir-se de caparra. Va viure en el segle XVII.

VENERABLE FRA DALMAU CIURANA

NATURAL de Riudellots de la Selva. Era monjo dominic del convent de Girona; com l’anterior, florí al segle XVII.

EL BEAT JOAN FORT

MONJO de la cartoixa de Scala Dei, baró de virtuts exemplars i de mèrits excepcionals.

SANT VERANO

MÀRTIR de Tarragona en els primers temps de brillar la llum del cristianisme en la gran urbs romana. Per les seves fervents predicacions i el seu ardor religiós, fou víctima de la persecució que pesava damunt dels primers cristians, la qual li va valer la palma del martiri.

EL BEAT PONÇ CARBONELL

NAT a Barcelona, frare franciscà que atresorava gran virtut i molts mereixements.

Vegeu el refranyer del dia d’avui: