LA VIDA AL CAMP

LES activitats agrícoles d’aquest moment de l’any són escasses per les contrades on no es conrea l’olivera. Hom continua la sembra ja començada el mes anterior. La parèmia ens diu, quant a les feines agrícoles i els fruits d’aquest temps:

Per les contrades olieres, vers la darreria d’aquest mes s’inicia la collita de les olives, feina llarga i laboriosa en què s’ocupa molla gent i requereix molt de temps, i que dóna lloc a un petit costumari que té també el seu cançoner típic.

Les olives no es poden collir en gelada; cal esperar que el gel es fongui per efecte del sol, de la pluja o del vent.

Les glaçades gelen la part aquosa de l’oliva, la qual resta gelada i per això, en moldre-la, es fa més difícil de premsar, no dóna tant d’oli i el que dóna perd en qualitat.

Les collidores del Pla de Tortosa empren didals de canya que només duen als dos dits de què se serveixen per agafar les olives, a fi de guardar-se de la fredor de dits que hom ja sent al cap de poca estona de treballar.

A Tortosa, marca l’hora de llevar-se l’aparició de l’estel farineter, anomenat així perquè els collidors solien desdejunar-se amb una perolada de farinetes ben calentes. El foc que sobrava de coure-les se l’emportaven a l’oliverar, per tal d’escalfar-se les mans, que, com hem dit, aviat es gelaven de la rosada que mullava les olives.

Es posaven a collir en rompre el dia, quan encara l’horitzó estava embolcallat per la fosca, tot just trencada pels primers raigs solars. Per combatre la son i àdhuc el fred s’acudia a l’ajut i al reconfort de la cançó. Hom preferia aquelles cançons que situen les passades que canten de bon matí, com, entre tantes d’altres, les del Bon Caçador i de la Mort de la Núvia que ja hem donat. Els oliveters de la regió del Montserrat cantaven força la de la Calàndria, cançó molt emprada també pels collidors de safrà dels Comelats i de la contrada d’Igualada, com ja vam dir en tractar d’aquest conreu en la pàgina 1045 del volum IV.

Per la Terra Alta la jornada del collir olives començava amb el cant del gall en rompre l’alba i acabava a entrada de fosc en sentir cantar el primer mussol. Antigament, sembla que també s’havia fet així a Mallorca. És possible que el costum hagués estat general i que recordi temps en què el cant dels ocells servís de mesura cronomètrica, abans de la difusió dels rellotges per la ruralia, que, en general, encara avui no se’n val pas gaire.

Els collidors d’olives solen treballar tot el dia, de sol a sol, gairebé sense interrupció, car fan un sol àpat, molt frugal, al peu mateix de les oliveres. Abans de sortir de casa, vora del foc i encara fosc, esmorzen, generalment de sopes i una bona platerada de cols o fesols amb trumfes o patates. Al migdia no mengeu calent; la col·lació es compon només d’una arengada i una ceba. Quan fa fred, encenen una petita foguera amb bosquim. Pleguen en fosquejar i sopen a casa. Ordinàriament fan olla de verdures o bé sopes escaldades amb el suc de les cols, o trumfes que formen el segon plat, i de les quals hom en fa en quantitat suficient perquè n’hi hagi per a l’esmorzar de l’endemà.

Generalment els collidors fan una vida pobra. Segons una corranda tortosina, abans menjaven pa i figues.

Entre els olivaires de Collbató, d’Olesa i d’altres indrets de la regió del Montserrat i de la Conca de l’Anoia havia estat tradicional menjar mussol en samfaina, Al vespre, a l’hora de plegar, posaven una portadora plena d’aigua sota d’una olivera ben cepada, de les preferides pels mussols per a posar-s’hi, i l’endemà sempre en trobaven un que s’hi havia ofegat. La presa es posava a la vora de la portadora, s’emmirallava amb l’aigua i, en veure’s retratat, creia que es trobava davant d’un company, amb el qual tractava de barallar-se, però en envestir-lo queia al líquid i s’ofegava. També es caçaven mussols amb reclam per menjar-se’ls, servint-se d’un canó de canya per imitar la veu de la femella i atraure el mascle.

A Llorenç, a Castellví i a Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès, per a reclamar-los empraven un flabiol mussoler semblant al flabiol de fluixa o cabrer, de què vam parlar en la pàgina 444 del volum III. Era fet amb una canya amb bec per a bufar i sense cap forat, per dins de la qual hom passava un bastonet de saüquer per tal d’augmentar i disminuir la columna d’aire i graduar la intensitat del so.

A Sant Quinti de Mediona, Sant Joan de Conilles. Sant Pere Sacarrera, Sant Pere de Riudebitlles i d’altres indrets propers diuen que els mussols muden la veu segons les estacions; per la tardor i la hivernada diuen xuuup, xuuu, xuuup, i pel bon temps canvien de cant i diuen simplement meuca, i d’ací que hom els apliqui aquests apel·latius segons quina sigui la temporada de l’any; el qualificatiu de xup fia pres sentit adjectivat per a qualificar de poc actiu i d’ensopit, Hi ha qui creu que aquesta diferència de veu correspon al sexe i que el mascle diu meuca i la femella xup.

Els collidors d’olives tortosins fan vida en masets i petites construccions que s’aixequen als mateixos oliverars. Hi resten tota la setmana, i el diumenge van al poble per tal de passar la festa al caliu de la llar i dormir un parell de nits en llit, puix que al maset ho fan a la pallissa. Per anar al poblat, sobretot quan l’oliverar n’està molt separat, solen muntar en carro i tot el camí canten corrandes i cançons curtes de temes diversos. Hi havia colles que s’acompanyaven amb toc de panderetes, repicades per les dones.

Per la Terra Alta, aquestes petites construccions, sobretot les de tipus més arcaic, tenien deix molt primitiu. Constaven d’una sola peça, amb bancs de pedra que formaven part de les mateixes parets mestres i sovint eren fets amb grans blocs de pedra, polits només per la part superior, que tant servien per a seure com per a dormir, coberts amb quatre palles a tall de matalàs. Tenien una sola porta, força baixa, orientada a migdia, sempre que no ho dificultés una raó d’emplaçament. El centre era destinat per al foc, que es feia damunt de quatre pedres i servia per a escalfar-se, cuinar i veure-s’hi. La teulada no era massa ajustada, per tal que pogués escapar-se el fum. Les escletxes de les parets, sovint esberiades, es tapaven amb manyocs d’herba aglutinada amb fems que feien l’ofici de morter. A algunes hi havia empotrada al mig una grossa pedra rectangular, a tall de taula, per a feinejar, no paper a menjar, puix que per aquella contrada no es menja gaire en taula; sobretot al camp sol fer-se assegut a terra, en rodona, amb un gros ribell al mig, del qual tothom pren menjar a cullerades i hi suca pa. Les dones i les nenes mengen soles, a part dels homes, assegudes així mateix a terra o damunt de pedres baixes, a voltes també en un sol recipient i d’altres vegades en plats individuals, que en alguns indrets eren de força fondària, tenien forma cònica i els anomenaven pitances.

Segons una tradició dels collidors d’olives de la Ribera de l’Ebre, en altre temps tothom seia a terra i els més distingits empraven pedres per seient. Els seients foren especialment inventats perquè els collidors d’olives poguessin reposar de la dura feina de tot el dia quan tornaven a casa al vespre. Primer es feren setis, mena de coixins rodons de menys d’un pam d’alçada, fets amb teixit d’espart i plens de fibres vegetals bastes i toves, semblants als que empraven els espardenyers, els esparters i d’altres oficis que seuen a terra per treballar. Més tard es van fer les cadires baixes per als homes i els tamborets per a les dones. Aquests tamborets tenien només tres potes i el seient era tou i còncau perquè el cos s’hi ajustés ben bé en seure. Aquests seients només servien durant el temps de la collita i els utilitzaven únicament els collidors, i era molt malvist i desconsiderat que en qualsevol altre moment els homes seguessin en tamboret i les dones en cadira.

La collita de les olives comporta tres feines al camp. La primera és feries caure de l’arbre. És feina pròpia d’homes més aviat joves, que a Tortosa reben el nom d’esquerradors, nom derivat del verb esquerrar, emprat per indicar l’acció de collir olives directament amb la mà.

En collir les olives de la branca, cal fer-ho amb suavitat i sense estiregassades, com si hom munyís, i amb aquest verb és qualificada l’acció:

També se’n diu abastar.

Per fer caure les olives de les branques altes s’enfilen a les oliveres; per abastar les baixes ho fan des de dalt d’escales, i les de més avall les fan caure a cops de canya des del sòl mateix.

Fer caure les olives a cops de canya des de terra és qualificat de varejar.

Les olives collides directament amb la mà des del cim de l’olivera eren destinades a ésser confitades o posades en sòls, i les que queien i calia collir de terra, a ésser premsades i fer-ne oli.

Amb referència a la masegada que hom fa a l’arbre en collir, diu la parèmia que:

Un cop les olives a terra, les pleguen les collidores, generalment dones. Els colliters petits solen collir-les en família, i els infants deixen d’anar a l’escola per anar a plegar olives. Per significar que de plegar olives del sòl fins en sap la mainada, hom diu que:

Per no haver de collir les olives directament del sòl i evitar què s’embrutin de terra, solen estendre grans borrasses de xarpellera al peu de les oliveres perquè les olives caiguin al damunt.

Els estris emprats per a posar tes olives a mesura que es van collint, siguin coves de vímet o cabassos d’espart, reben el nom de barselles, el qual s’estén a la quantitat d’olives que hi caben, A Tortosa la barsella conté la sisena part d’un quarta, i a les Balears es compon de 25 lliures.

D’olives corrents, se’n solen collir cosa d’unes quatre barselles en un jornal, i de les grosses se n’arriben a collir fins a sis.

Quant al sistema de collir, hi ha dues formes. La més corrent és arreplegar únicament les olives, procurant que no hi vagin fulles, i l’altra és recollir fulles i tot. Els bons olivaires, però, eviten que en les olives hi hagi fulles barrejades; per a tal fi se serveixen de garbells de fusta molt grossos i matussers, que deixen caure la fulla que s’hi hagi pogut barrejar. Els qualifiquen de triadors. Les fulles s’aprofiten per menjar dels conills. Hi ha qui es dedica a recollir-ne i les ven a sacs.

Quan les barselles són plenes, hom les aboca en sacs, que són conduïts al molí pel carrejador, home que no fa altra feina que traginar els sacs en carro o en atzembla, segons la importància de l’oliverar i el nombre de collidores.

Com que la feina de collir olives és pesada, monòtona i ensopida, les collidores es distreuen cantant. Com sigui que la feina no és rítmica, no existeixen cançons de tonada especial que mesurin la marxa del treball. Solen cantar tot el vast repertori cançonístic, amb preferència les cançons més llargues i, sobretot, les cavalleresques, generalment de tonades poc airoses i placèvoles, com l’aire de la feina.

Per l’Urgell hi ha nombroses cançons típiques de collir olives; d’entre elles se’n solen cantar dues que marquen moments determinats de la feina: la dels Vuit Dolors, que es canta en reprendre el treball eu havent dinat, i la de Mossèn Joan de Vic, en acabar el jornal del dia. Es canten seguint un patró tradicional inusitat en la forma corrent de cantar les nostres cançons, detall que els dóna caràcter propi que fa pensar si pot tractar-se de la resta de cants rituals, deixalles de velles cerimònies dedicades a la divinitat de l’oli.

Després de l’austera col·lació del migdia, en reprendre la tasca de la tarda, cada colla canta la Cançó dels Vuit Dolors de la Mare de Déu (per bé que les Sagrades Escriptures diuen que foren set, la musa popular n’hi afegeix un). Aquesta cançó marca el començament de la segona tanda de la feina del dia. És cantada de manera especial i pròpia. Després de cantar el primer dolor i la redobla, l’home de més edat diu un parenostre al sant pel qual sent més devoció, parenostre que repeteixen tota la resta de la colla. Després d’una estona de pausa canten el segon dolor, així mateix a cor, i resa el parenostre l’home de la colla que segueix en edat al primer, baldament sigui un vailet, i, com la primera vegada, el repeteixen tots. Així segueixen desgranant els vuit dolors. Quan han resat tots els homes, diu el parenostre la dona més vella i la van seguint les altres, sempre per rigorós torn marcat per l’edat. Acabada la cançó, solen resar l’avemaria, sovint cantada i sempre en colla. Les recobles solen cantar-se amb més veu que els dolors, i sobretot els homes fan de manera que llur veu sobresurti entre les de les dones. Si algun collidor no ha pres part en el cant de la cobla, mai no deixa d’afegir-se a la tornada, per tal que ressoni força. Quan dues colles cullen prou a la vora l’una de l’altra per a poder-se sentir, acostumen cantar plegades, fent alternances de veus.

Abans, així que el Sol s’havia post del tot i ja no es veien més que els raigs virolats i encesos de la posta, els collidors d’olives iniciaven el cant de la Cançó del Pardal, que, com totes les que se solien cantar fent aquesta feina, era entonada a cor i alternada ment entre collidors de dues oliveres immediates. Aquesta cançó venia a preludiar l’Inici del final de la jornada, la qual acabava, però, amb una altra cançó tota singular.

Segons dir dels collidors, la Cançó del Pardal ajudava a pondre’s el Sol, per al qual venia a ésser com una cançó de bressol que el feia dormir i reposar; en cantar-la creien que parlaven al gran astre sota el qualificatiu de pardal i el convidaven a anar a joc. La versió urgellesa d’aquesta cançó típica de plegar olives diu així:

La cançó obligada en acabar la jornada era la de Mossèn Joan de Vic, la qual els collidors de diverses oliveres cantaven, de manera dialogada, amb els d’altres de properes. En arribar a la darrera posada donaven una petita escenificació al text. El protagonista, parlant dels seus fills, diu que els pengin. Un dels collidors, generalment un fadrí, es penjava de braços de la branca d’una olivera. El darrer mot de la cançó diu; —Estireu-lo!—, i els cantaires el pronunciaven cridant tant com podien, sempre encarats vers la posta i estirant el company que s’havia suspès de braços a la branca; no paraven de cridar i d’estirar-lo fins que aconseguien fer-lo despenjar i caure dret a terra. Encara que facció directa i activa de la facècia és dirigida al company, sembla que la intenció s’adreçava al Sol, i que tractaven de manifestar el desig velat i inconcret que perdurés més i deturés el seu camí, precipitat cap a la posta. Qui sap si aquest costum, que havia estat molt estès fins fa una trentena d’anys, pol recordar algun ritu o mite de caràcter solar.

Heus aquí la cançó de Mossèn Joan de Vic:

Com ja tenim dit en altre lloc d’aquesta obra (pàg. 305 del volum II), la cançó de Mossèn Joan de Vic s’havia escenificat i representat en forma de ball o dansa dramàtica, que havia sortit per les Carnestoltes i per d’altres festes. Qui sap si devia recordar alguna cerimònia agrària relacionada amb l’oli.

Les collidores tortosines cantaven corrandes de temes molt diversos, entre les quals n’hi havia algunes de pròpies referents a la feina del collir. Vegem-ne una mostra:

Hi ha una cançó enumerativa rítmica de collir olives que pren per base el dies de la setmana. Aquesta cançó figura en el cançoner de diversos pobles i és emprada per collir fruits diversos. Hi ha versions en què la protagonista és la majordona.

Es canta set vegades, una per cada dia de la setmana, i a cada dia que s’afegeix es tornen a referir tots els altres, en sentit invers. Acabada la cançó les cantaires s’aixecaven dretes i estaven una estoneta així per tal de contrarestar el dolor de ronyons propi d’una llarga estona d’estar ajupit. També s’empraven oracions especials per a guarir aquest dolor.

Per l’Urgell, quan feia molt de fred, per tal de fer-se’l passar, els collidors joves i amb delit de córrer i de saltar, havien ballat la jota correguda, en la qual, com que eren moltes més dones que homes, feien grups i es repartien equitativament les balladores, de manera que per cada ballaire tocaven diverses dones, a voltes sis o més. La gent vella de la colla cantava a cor, i si hi havia alguna dona de bona veu o majorala del Roser que sabés cantar bé, ella feia d’espinguet i cantava sola. El ballador feia uns punts de dansa, uns quants salts i giravolts davant de cada ballaire de les seves, i seguidament es desplaçava per ballar i complimentar la companya immediata. Elles ballaven sense parar, encara que el ballador ho fes amb una altra. El ball durava mentre quedava al ballador alguna dona per ballar. Quan tots els grups no eren iguals i els formats per menys balladores acabaven primer que els altres, o deixaven de ballar o bé repetien un ball amb la dansaire preferida, per tal d’acabar totes les colles alhora. Aquest ball té certa paritat amb el Corri corri asturià, en el qual un home balla amb sis dones, i qui sap si el recorda la pintura rupestre de la cova del Cogul, a l’Urgell, que figura un home itifàl·lic voltat de dones que ballen.

Per la regió oliera del Montserrat trobem diverses danses, fetes al so de cançons pròpies només dels collidors d’olives, que porten a pensar en restes o reminiscències de velles cerimònies rituals. A Collbató, en arribar les colles a la població de retorn de l’arreplega, si hi havia humor i el temps hi ajudava, feien balls rodons mimats al so de cançons; una de les més emprades era la de La falguera, que hom cantava per la collita d’aquesta herba, molt usada per a jaç del bestiar.

Aquesta cançó pot recordar temps en què la ramaderia tenia més importància que avui i en què la sega i collita de la falguera constituïa una de les feines més importants dins de la vida agrícola i ramadera.

Antigament, per la contrada de Tortosa, havien penjat ninots als oliverars; els disposaven de manera que pendolessin i es belluguessin contínuament al més mínim impuls de l’aire. Els anomenaven marracos i tenien per objecte espantar els ocells lladres d’olives, sobretot els estornells.

Aquest marraco, que recorda el monstre lleidatà de què vam parlar en la pàgina 597 del volum III, pot ésser el succedani d’alguna divinitat agrària de l’oli.

Els collidors paraven atenció en els estornells i es fixaven si cantaven quan s’enfilaven cel amunt; en cas afirmatiu ho interpretaven com averany de bona ventura per a la feina, i tot al contrari quan ho feien en baixar.

És creença general que l’òliba viu d’oli i que es beu el de les llànties dels cementiris i de les esglésies. Només va de nits i amb preferència pels olivars; amb el seu cant crida l’oli que necessita per a viure i fa posar l’oli a les olives. Per tant, és molt bo que es posi a les oliveres i que cridí força, encara que hom té la seva presència com de mal averany. Difícilment es troba amb els collidors, perquè quan l’ocell surt del seu cau els olivaters ja han plegat, però sí alguna vegada arriben a sentir-lo, a l’instant pleguen la feina i se’n van de l’olivar.

Vers la darreria d’aquest mes nombroses famílies de Fraga i la seva rodalia es traslladaven a les Garrigues per prendre part en la collita de les olives. S’emportaven les bèsties de treball, porcs, aviram i d’altres animalons domèstics, car hi passaven els quatre o cinc mesos que durava la feina de la collita. Vivien en barraques de brancatge aixecades als mateixos oliverars, allunyats i separats dels veïnats propers, amb els quals no sostenien a penes contacte ni relació.

Molt de temps enllà, el darrer dia de la collita s’havien fet balls, igualment al so de cançons, als oliverars mateix, és a dir, al voltant i entre les oliveres, A Collbató cantaven:

Les balladores dansaven amb un ram d’olivera a la mà, que bellugaven graciosament i cadenciosa en dansar. El text de la cançoneta és una variant de la del ball rodó, amb la curiosa particularitat que qualifiquen la balladora de Joana, a diferència de la versió general, que l’anomena Maria. Ja tenim referit que Joan equival a geni o divinitat. A Esparreguera cantaven i ballaven al so d’aquesta altra cançó:

Aquest text també s’aplica a diverses Variants del ball pla, una de les quals ballaven els olivaters.

A Olesa havien dansat el ball de gitanes; feien servir de pal una olivera, a la soca de la qual lligaven les cintes; al seu entorn evolucionaven els ballaires, entreteixint les cintes virolades damunt de la soca. Tot ballant cantaven:

Sembla indubtable que es tracta de la resta d’alguna cerimònia relacionada amb l’olivera. Si hem de jutjar pel text de la cantarella, antigament els ballaires devien anar mudats, així com a la darreria del costum, del qual gairebé no resta ni record, vestien amb robes de cada dia.

Per l’Alt Empordà, el darrer dia de collir, si acabaven d’hora i no feia massa fred, els collidors ballaven La Varsoviana a l’olivar mateix, i si la fosca o la temperatura no ho permetia, efectuaven el ball a casa, al voltant de la taula on feien l’àpat, que obligadament havia d’ésser de carn de cabra.

Temps enllà, per l’Urgell, els collidors a jornal el darrer dia de la collita es feien com una corona teixida amb elements vegetals i ben guarnida amb fulles d’olivera; ostentant aquestes corones, tornaven a la població sense parar de cantar, i l’amo de l’oliverar els donava un bon sopar, ben abundant de carn i de vi. En havent sopat, si hi havia delit, solia fer-se ball, sobretot si a la casa o entre els collidors abundava el jovent.

Els trulls solen ésser foscos, quan no estan instal·lats en construccions especials; per regla general són de parets gruixudes i fermes, amb poques finestres i molt altes, que no deixen entrar una claror franca. Quan formen part d’un edifici, solen estar instal·lats en estances baixes i poc ventilades.

Consten d’una feixuga socolada de pedra, per damunt de la qual roda la mola, també de pedra, unes vegades circular i d’altres en forma de pera, que fa moure un animal de tir fermat a una biga llarga que imprimeix moviment a la gran mola. Així hom aixafa les olives fins a reduir-les a una pasta.

La solera del trull és de pedra ben dura, generalment granit o ull de serp, voltada per una barana baixa, així mateix de pedra, dintre de la qual roda la mola.

Les moles d’oli són més petites i diferents de les de grans i reben el nom propi de ginys; d’ací que hom qualifiqui els trulls de molins de giny per distingir-los dels de farina.

La mola roda amb lentitud dins de la seva capsa de pedra, moguda pesadament per l’animal que, fermat a la biga, fa giravoltar l’espigó o eix de fusta que sosté la feixuga pedra. Encara que el principi mecànic dels trulls i dels molins de farina és el mateix, la fesomia d’ambdós no és pas igual.

Quan l’oliva és prou aixafada, hom la treu del molí convertida en una pasta oliosa formada pel pinyol esmicolat, la molsa o carn i la pell. Quan l’oliva és prou mòlta, es treu la pinyola del trull i es posa en cofins o esportins, cabassos d’espart reforçats i de forma especial, molt plana, destinats a contenir la pasta mentre es premsa. Per obtenir l’oli, cal premsar la remòlia en premses situades al mateix trull, generalment en un recó, i d’ací que fossin qualificades de premsa de recó. La bancada era de fusta, i la premsa pròpiament dita, que premia o constrenyia els cofins, era de pedra; en les premses antigues pesava un quintar, d’on que prengués aquest nom i el de lliure. Les premses tradicionals eren de biga i accionaven per alçaprem, a força de sang o amb l’ajut de pedres que hom posava damunt d’un plat de fusta que, a tall de canastró, penjava de l’extrem de la biga. Aquestes bigues, d’uns dotze metres de llargada per uns setanta centímetres de gruix, eren anomenades seixantenes amb referència al nombre de pams de llargada. A les Balears premen el quintar amb un cargol de fusta, que fan rodar bastaixos especialitzats, qualificats de manobres.

El quintar constreny i prem la pasta per tal de fer-ne rajar l’oli, ajudat pel raig, gairebé continu, d’aigua ben calenta que hom hi va tirant amb una caça d’aram. El líquid va a parar a un dipòsit, generalment també de pedra, el trull, on cauen barrejats oli i aigua, i cal, amb l’enginy adquirit per la pràctica, separar l’oli, que sempre sura, de l’aigua, que, més pesant, resta al fons de la naquera.

Al fons del cup hi ha unes piques o dipòsits, qualificats d’infern o de bassetes, on van a parar les oliasses, aiguasses i residus líquids i sòlids de la mòlta, els quals, encara que són força oliosos, no poden ésser considerats com a oli, i són emprats per fer sabó barrejats amb cendra, a part d’altres usos.

Cada mòlta es compon de tres quartans i mig o quatre d’olives, i el conjunt de la molinada rep el nom de peu o de cofinada. Es premsa o constreny dues vegades; l’oli de la primera és la flor i el de la segona és de qualitat més baixa.

El residu de la darrera premsada rep diversos noms; el més corrent és el de remòlta, és a dir, el de mòlt més d’una vegada. És conegut també per nuïls, refet, pinyola, pinyolada, separat, rullol, flàvia i sansa.

La pinyola es dóna als porcs o es crema; per a aquest darrer objecte no és gaire estimada perquè fa molt fum.

Hi ha contrades que, en lloc de premsar la pasta, la quiumaven, és a dir, la trepitjaven amb els peus, com es fa amb els raïms, posada dins de saquets de cotó qualificats de quiumadors. Tot quiumant-la, l’escalda ven bé amb aigua bullent per tal de fer-ne desprendre l’oli. Així feien l’oli al Vallès fins a temps recents.

Per les contrades olieres hi havia hagut molins comunals qualificats de trulls de vila. Hi podíeu anar a moldre tots els veïns, seguint un ordre de prelació prefixat i unes condicions establertes. Cada molinant s’havia de portar la bèstia per fer rodar el giny. Segons la veu popular, antigament els trulls de vila eren administrats per l’Església, que, a part del delma com a tribut eclesiàstic damunt de tots els fruits, es quedava l’oli d’infern o de bassetes en concepte de pagament d’ús de trull.

Per les contrades on la collita de l’oli no té gran importància, els propietaris que cullen moltes olives solen tenir trull per a moldre, en primer terme les llurs, i un cop estan Llestos de la mòlta, el lloguen als altres colliters menys importants. La lloga es paga amb oli, generalment a raó d’un quartà per quartera d’olives. Per aquest preu l’amo del trull ve obligat a facilitar l’animal que, tot voltant, fa moure la mola. També ha de donar el pa necessari per a les rostes.

Una nota típica de les trullades són les rostes. Els que intervenen en la feina fan torrades de pa de pagès com més grosses millor, i les suquen dins de la naquera del trull plena d’oli verge. Aquestes torrades solen ésser qualificades de rostes. Per les contrades olieres de l’Ebre les anomenen bòfies i sopes amb bòfies, i a les Balears, pa de tafona. Pel Vallès, un cop ben torrades i untades, les endolceixen amb mel i sucre. A Mallorca les torren i unten diverses vegades. La persistència del costum porta a pensar si pot tractar-se de la resta d’un menjar ritual fet en honor de la divinitat de l’oli.

Els trulls eren llocs de reunió i de tertúlia camperola on la gent solia aplegar-se en plegar de la treballada a fora, per tal de passar una estona en ambient ben calent mentre esperava l’hora de sopar; venien a ésser, doncs, centres de reunió durant les llargues vetlles tardorals i hivernenques. I, semblantment com les filades i les espellofades, eren foguer de tradicions i centres de contarelles i cantarelles, encara que d’ordre un xic diferent, car les filades eren reunions femenines, mentre que en les trullades intervenia més aviat element masculí.

Pel Vallès, com que hi havia pocs trulls a proporció del nombre de conreadors d’oliveres, hom havia de manllevar o de llogar el molí. Cada molinant, el darrer dia que molia, celebrava la trullada. Convidava els veïns i coneguts, que solien acudir en pla de passar una bona estona, i feien una berenada de llesques de pa amb mel sucades dins de la tina de l’oli bullent. Participaven a l’àpat tots els presents al molí. La berenada es feia cap al tard, vers l’hora de plegar, i era costum lliurar-se a jocs i d’altres classes d’expansions.

Antigament, cada molinant havia de deixar dos quartans per quartera en concepte de delma a profit de l’Església. Havia d’ésser la flor de l’oli i havia de lliurar-la abans de poder-ne treure ni una gota per a altre ús. A part d’aquest tribut obligat, totes les ordres religioses passaven a captar oli destinat al culte i per poder fer cremar les llànties. Les comunitats riques anaven a captar amb càntirs d’aram, i les pobres els duien de terrissa. Tant els uns com els altres mostraven al damunt les insígnies de la comunitat. Els anomenaven càntirs de frare i eren de més grans dimensions que les que tenen en general aquests recipients. Els càntirs d’oli només tenen tòt, és a dir, estan mancats de galet.

A Llorenç, les majorales de la Mare de Déu havien passat pels trulls a captar oli per la Mare de Déu; el posaven en un cantiret d’aram que duien a l’efecte. El costum sembla que havia estat en ús per diverses poblacions.

Fins a temps relativament recents, per les contrades no olieres que feien una mica d’oli que a penes si arribava per al consum, hom molia les olives amb molins de pedra moguts a mà i com una feina casolana pròpia de dones, les quals, tot molent, cantaven cançons de tonada monòtona, lenta i poc modulada que seguia l’aire feixuc i pesat de la feina. Pel Vallès, on havien mòlt les olives a mà, cantaven la cançó de la Tereseta, Teresó. Segueix el mateix text de la cançó d’escombrar que vam transcriure en la pàgina 392 del primer volum.

Dels oliots i de l’oli d’infern, inadequats per a fregir i amanir, se’n feia sabó, barrejant-hi cendra i una mica de pega grega que hom hi tirava a tall de sal perquè fes bona sabonera. La qualitat del sabó radicava en la quantitat exacta de pega que hom hi tirava. Abans, hom la tirava amb uns espargidors de terrissa mòlta ben petita, sense arribar a ésser polsinada com farina, i per calcular la quantitat, mentre l’espargia, entonava una cantarella. El sabó no es podia coure en caldera, perquè es menjava l’aram i, per tant, feia malbé el recipient. Hom se servia d’olles de terrissa. Com que restava una massa compacta que feia de mal treure i engrunar, hom tirava el sabó, de calent en calent i encara líquid, dins d’un caixó, o bé hom el deixava refredar dins de l’olla i, un cop fred, la trencava, llom solia reservar, per a fer sabó, les olles velles i inservibles en comptes de llençar-les i de trencar-les.

A les Balears les olives es cullen de manera molt diferent que al Continent. Les centenàries oliveres de Mallorca, de soca i brancatge retorçats i bigarrats, no permeten de poder-s’hi enfilar amb facilitat per tal de fer-ne caure les olives, i cal esperar que caiguin per elles mateixes quan ban arribat a un grau de prou maduresa. Aquesta circumstància fa que les operacions de la collita siguin laborioses i, sobretot, molt llargues, tant, que els anys d’oliada duren des de Tots-sants fins a l’Encarnació.

Com que no ral enfilar-se pels arbres, la intervenció d’homes en la feina és molt petita; es pot dir que és feta en la seva totalitat només per dones. Puix que el conreu de l’olivera és propi només de muntanya, en aquesta regió no compta amb el nombre suficient de dones i cal acudir a cercar collidores al pla. Amb aquest motiu, cada any es produeix un important moviment de jovent femení del pla cap a muntanya, on puja a passar des de finals de la tardorada fins a l’arribada de la primavera.

A Festiu els pagesos de muntanya acudeixen a la terra baixa per tal de contractar collidores. De tancar tracte en diuen assentar-se, i per refermar el compromís l’amo els dóna una petita quantitat.

Generalment les llogues a grans estols són d’una mateixa localitat. Dies abans fan tractes davant del batlle, qui en dóna fe i testimoniatge després d’haver preguntat a les interessades si estan conformes amb el pactat. Abans solien guanyar vint-i-dos cèntims cada dia i una mesura d’oli en acabar la trullada; a més, podien quedar-se el paner que empren per a collir, el qual se’ls dóna nou en començar la feina. La vida corre a càrrec d’elles. Poden menjar-se les olives pansides que troben tot collint, però no anar-ne a cercar fora de llur redol quan no en troben. Van capitanejades per la cabacera major, que guanya dos cèntims més diaris i assumeix la responsabilitat de la feina. Les van a cercar amb carros, que, a més, porten els bolics o fardells amb la roba i les saques de la farina que necessiten per a fer-se el pa durant la lloga. La feina sol començar en dilluns, i les collidores surten de llur població en diumenge. La sortida és motiu de gatzara i d’alegria. Les acompanyen llurs familiars i amics, i sobretot els promesos, fins molt enllà de la població, tot cantant i tocant guitarres i d’altres instruments. Les collidores s’estatgen en cambres especials conegudes per les cambres de ses dones.

Les collidores, a més de la paga convinguda, rebien un mesuro d’oli, que constava de setze litres, i tenien dret a ses pallucaies, és a dir, a arreplegar les olives que resten escampades i mig perdudes pel sòl, olives que duien a moldre pel seu compte als molins dels barquerets o petits propietaris que tenien tafones per a moldre llurs olives i admetien conlloga d’altres que no en tenien, com les collidores.

Abans de començar la feina l’amo lliurava a cada collidora un covenet que mesurava la tasca de la jornada. Tots eren iguals, però no ben exactes. Per tal d’evitar enveges entre collidores per l’ínfima desigualtat dels panerets, abans de sortir cap a l’olivar l’amo llançava ací i allà els paners empilats a la clasta, i les collidores els agafaven a l’aranya estiracabells i a toqui qui toqui. Durant la feina era motiu de gran competència omplir cadascuna el seu paneret en el mateix espai de temps.

Camí dels olivars, el jovent sol fer mitja i cantar alegrement; les velles passen el rosari. Arribades al tall, abans de posar-se a la feina es senyen.

Una de les cançons típiques del camí dels olivars deia així:

Les collidores formen talls d’una trentena, ordinàriament totes d’una mateixa població, sota la direcció d’un majoral, moltes vegades del mateix poble. Cada tall té una cabacera major, que capitaneja la colla, i a més dues abocadores, que curen de recollir els cabassos i d’abocar-los a un sac quan estan plens. Cada collidora omple el seu cabàs i, quan el té ple, pot reposar i escalfar-se una mica, si té fred. Cada sac conté trenta cabassos, i d’ací que un tall consti d’aquest nombre de collidores. Les abocadores ajuden a carregar el sac a un animal de bast, menat generalment per un minyó que el porta a la tafona, on molen el seu contingut així que hi arriba. És obligació de les abocadores rentar els sacs emprats per a la conducció de les olives al molí, feina que solen fer el diumenge, amb aigua calenta de la caldera de la tafona.

La feina és ensopida i monòtona, i, com al continent, convida a cantar. Vegem una mostra de cançons mallorquines de collir olives:

Entre les collidores i el majoral solien establir un nombre de panerades i de sacs per jornada; si acabaven d’hora, collien uns quants paners més que qualificaven de tascó.

Com que les vetlles són llargues, collien fins molt enllà de caiguda la tarda. Les collidores duien llumets d’encruia o gresolets, que projectaven una claroreta molt tènue que les feia semblar ombres. Un oliverar vist de lluny i a hora fosca feia un efecte fantàstic i semblava una escena bruixesca. Hi ajudava el crit insípid i monòton del mussol, que, saltant de branca en branca de les oliveres gegantesques, defugia l’excessiva proximitat de l’home voltant silenciosament en direcció contrària a ell.

Les collidores que viuen a la casa, de retorn de la collida passen la vetllada vora del foc fent mitja, cantant i contant rondalles.

L’afluència de tant element jove portava una nota de gaia alegria a la regió muntanyenca, generalment placèvola i ensopida. Dins ses casetes de ses dones, cada vespre, a la llum de gresols o llums d’encruia, es feia ball amb la mossolada fadrina de la possessió, pastors, parellers i trossers, entre els quals moltes vegades n’hi havia dels mateixos pobles que les collidores. Ballaven copeos, mateixes i boleros, sonats en general amb xeremies, que són a les Illes instrument típic dels pastors, exactament com al continent el flabiol. Quan no es disposava d’instruments per a la dansa, hom feia el ball al so de cançons acompanyades amb bons esclafits de dits. No tenim dades que es ballés cap dansa especial.

Vers el final de la collita hom fa caure les poques olives que encara resten a l’arbre, escampades ací i allà de l’espès brancatge. Aquesta feina, arriscada i perillosa, sol estar confiada a nois, i la gent la mira amb esgarrifança, com ens ho indica una cançoneta típica de la feina:

Abans els collidors duien una corda i, quan s’havien de penjar de branques dificultoses, es lligaven per tal de no caure. Duien una bossa, penjada al coll amb una corretja, destinada a posar-hi les olives que collien.

A mesura que les van collint, les olives són portades a la tafona o trull, on les molen simultàniament amb premses de lliure, mogudes a força de braços dels bastaixos, qualificats de manobres, i pels tafoners, especialitzats en la tècnica de l’oli. Per posar en acció la feixuga pedra que aixafa els cofins o esportins plens d’oliva cal una gran força i molt d’esforç. La tafona no para mai, i manobres i tafoners, per bé que fan torns, ben poc dormen. Hi ha una cançó pròpia de l’ofici que se’n fa ressò.

Malgrat ésser molt pesada la feina de cargolar l’espigó de la premsa per fer baixar el quintar, manobres i tafoners cantaven corrandes que els marcaven el ritme de la feina, de les quals donem una mostra:

Un personatge important de la tafona és el dimoni, que és el qui cura de mantenir el foc de l’abrandada fornal, on contínuament s’escalfa la gran caldera de l’aigua, que cal abocar damunt de la pasta continguda en els esportins, per tal de facilitar el despreniment de l’oli. Entre la mitja fosca obligada de les tafones, per raó de llur situació i instal·lació, destaca sensiblement el gran foc de la fornal, damunt del qual s’asseu la magna caldera, comparable a les d’En Pere Botero.

Les tafones produïen una sensació de grandiositat catedralícia: mancades d’obertures que deixessin passar la claror, de parets ennegrides pel fum de diverses generacions, car hom creia dolent l’emblanquinar-les, amb un suau perfum d’oli que els donava una sentor molt característica, il·luminades per la claror moradenca de la fogaina i pels grossos gresols de quatre becs, de ble doble cada un, que mai no deixaven els tafoners en anar d’ací d’allà, imprimien a l’escena una visió dantesca tota pròpia.

La gent de tafona feia una vida molt pobra, sobretot entre setmana; no menjava gaire cosa més que sopes amb oli, perquè l’amo els donava el pa. Pels àpats menjaven sopes amb pella, amb molta col i ben abundants d’oli i gairebé sense aigua; per les berenades i les reposades, l’anomenat pa amb oli de jornal, bones llesques de pa ben gruixudes amarades amb oli calent del trull, dins del qual les sucaven perquè resultessin ben untades.

Els olivaters i tafoners mallorquins s’encomanaven a sant Antoni, tant perquè els guardés de caure de les oliveres en l’arriscada feina del collir, com perquè fes la tasca de la mòlta ben reeixida. Un cop enllestida la pila dels esportins i abans d’iniciar la premsada i de baixar el quintar, el pareller major resava a sant Antoni (i tota la resta de tafoners li feien cor) per tal que la pila no es torcés ni es decantés per efecte de la pressió del quintar, i perquè ningú no prengués mal.

La feina de tafoner i de moliner vol més art del que sembla a primer cop d’ull; el refrany ens diu, en efecte, que:

La feina del moliner d’oli, trullador al continent o tafoner a Mallorca, és molt dura, car ha de moure el quintar amb molt d’esforç, i des que s’inicia la collita de les olives, vers el començament d’aquest mes, fins al març i àdhuc l’abril, segons la importància de la collita, no pot parar mai perquè les olives no fermentin i no es floreixin. Per moure el quintar, pedrassa enorme que prem els cofins plens d’olives, cal accionar una biga de fusta de set a vuit metres de llargada per setanta o vuitanta centímetres de gruix. El quintar seu damunt de la cofinada uns tres quarts, que són de repòs per als moliners, durant els quals han de menjar i de dormir. Els vells trulls no paraven per res ni feien cap festa durant els moments més intensos de la collita. A Mallorca només es deturaven unes hores la nit de Nadal perquè els tafoners poguessin anar a la missa del gall. El cançoner es fa ressò d’aquest aspecte de la vida dels tafoners.

Per les contrades olivareres d’enllà de l’Ebre, com que es plegava d’hora, tot esperant l’hora de sopar hom s’havia lliurat a la representació de petites farses i jocs que constituïen un veritable teatre camperol d’argument establert i de diàleg improvisat que comptava amb un petit repertori tradicional. Era interpretat pels dos o tres més eixerits i de més bona dienda de la colla, sempre homes, puix que encara conservava un deix del sentit cerimonial originari del teatre que n’excloïa les dones, les quals comunament no figuren en cap cerimònia ritual i litúrgica.

Una de les farses era la de la Disputa del pa, del vi i de la carn, representats cada un per un figurant. El que feia el paper del vi simulava ésser una dona, representada per un home malfardal de margaridot. Cada u sostenia que era superior als altres i que estava per damunt de tots ells, i argumentava en aquest sentit, desatenent totes les raons que exposaven els companys. Armaven un aldarull de no dir, fins que arribaven a convenir que els tres eren necessaris per tal de matar la fam. Fetes les paus, es deixaven i canviaven els atributs que cada un portava: un pa gros com una roda, una porrona gegant i un anyellet. L’argument era tret d’un romanç de fil i canya que suposa la facècia passada en una bogeria i en fa protagonistes a tres orals. Aquest romanç era molt conegut.

Una altra farsa molt còmica, si els actors sabien treure’n partit, era la del guerxo i el sord. Figuraven dos pagesos, un d’ells mig cec, que anava amb un ull tapat, i l’altre sord com una campana. El primer ha perdut un ruc que cerca desesperadament, i com que és molt fosc i hi veu tan poc, en topar-se amb el sord el pren per l’ase i el vol agafar; el sord no entén res del que li diu i de tot li respon de glorificat a matines. Armen un guirigall de mil dimonis i arriben gairebé a pegar-se, però acaben per entendre’s i fan gran amistat, empesos per una compassió recíproca que assoleix tant alt grau, que planegen el casament del fill de l’un amb la filla de l’altre, per bé que internament un i altre temen que els néts no surtin guerxos o sords.

Un altre pas era el del delicat. El feien entre dos, vestits de manera extravagant: un que simulava estar delicat de salut i que no parava de queixar-se i de dir que la vida se li acabava, i un altre que se li presentava de cop i volta per escriure-li el testament, que dictava entre rondinaments, picabaralles i fàstics que es deien l’un a l’altre. Deixava un llarg rengle de fòtils estranys i que ni tan sols valien la pena de referir-los, dels quals ponderava les gràcies i condicions en termes còmics i risibles. Acabaven barallant-se i tirant-se el testament pel cap. L’escrivà portava un paperot d’estrassa, brut d’oli, per assentar les deixes, una banya a tall de ploma, amb la qual simulava escriure, i un tupinet o cargolinet que feia l’ofici de tinter. Deixava per cada un dels presents un llarg rengle de dons i efectes agradosos de rebre i un altre enfilall de mals i estris desagradosos que promovien molts comentaris de tot ordre.

Un dels jocs que feien riure més era el del Sinyor Metge, en el qual, en certa manera, intervenien tots els presents. Portaven el pes de la facècia el més eixerit i parlador de la colla i un altre que li feia d’ajudant. El que feia de metge es vestia de manera extravagant, tractant de simular una categoria. També vestia estranyament el seu company. A la visió de la gent les ulleres donen rang de dignitat, i d’ací que els protagonistes es guarnissin amb ulleres fetes de peles de fruita o de cartó. El doctor es deturava davant de cada un dels presents que suposava que estaven malalts a l’hospital, el qual simulava ésser el local on es descabdellava la facècia. A tols els pulsava i els feia treure la llengua, i a alguns els auscultava, els tocava i procurava fer-los pessigolles. Davant de cada malalt feia quatre preguntes a l’ajudant sobre les característiques del pacient, sempre en termes pintorescs. L’interrogat, indistintament, responia dues vegades de manera afirmativa i les altres negativa. El metge diagnosticava extravagantment i receptava els ingredients, les cures i les pràctiques més rares i excepcionals. Si el metge, que és l’únic que parla, té gràcia la farsa resulta molt còmica.

Un altre joc era el de l’amo i el criat.

El primer, que figurava ésser un miserable que es feia passar per un gran cavaller amb molts títols de noblesa, llogava un criat al qual tractava de fer anar a comprar diverses coses per tal de donar un lluït ball i un gran convit. El servent li demanava diners i el fals senyor responia que era prou conegut de tothom. El criat es dirigia als espectadors i els demanava diners en nom del seu amo, i tots se’l treien del seu davant en mals termes.

El criat, furiós, increpava l’amo dient-li que l’havia enganyat i acabaven a cops i masegades.

Era un altre joc el del penjat. El feien entre dos: un que figurava ésser nét d’un malfactor que acabaven de penjar per bona peça i un altre que n’era un admirador. El primer, entre plors, gemecs i desesperacions, referia la vida esgarrifosa del seu avi, sempre en termes exagerats, i llegia el testament del mort dins del to general que informava tot el diàleg. Un i altre estaven tan desesperats que, no sabent com aminorar la pena, acudien al remei del vi i acabaven traguejant, i si l’amo era liberal corria la botija de mà en mà.

Un cop finides les feines de la collita de les olives, a Mallorca, feien un ball de clasta, dit així perquè era celebrat dins de la clasta o pati de les grans pagesies. Només hi prenien part els treballadors que havien intervingut en la feina, molt especialment les dones. Les despeses i l’organització corrien a càrrec de l’amo de la possessió. S’hi ballaven els balls corrents i populars a l’illa.

Les olives es mesuren per quarteres, i l’oli, per quartans. Aquestes mides no són iguals pertot arreu. La més corrent i acceptada és de vuitanta litres, dividida en vint quartans, que tenen, per tant, quatre litres cada un. A part d’aquestes mesures generals, se n’empraven d’altres de tradicionals, tals com la faneca, equivalent a mitja quartera o quaranta litres, la cobla o dobla, que era mitja faneca, i el mallal, la capacitat del qual era la meitat de la dobla. També es comptava per càntirs, que tenien un mallal i mig, o sia quinze litres. Calculant per quartans, hi havia la cinquena, que en tenia cinc, i la qüerna o quartena, que en tenia quatre. Així mateix es prenia el càntir per tipus de càlcul; es dividia en vuit cadaps, i el cadap, en dotze maquiles.

És corrent calcular l’oli més pel pes que pel volum, i en els càlculs tradicionals hom solia comptar-lo per lliures, que venien a correspondre més o menys a un litre; així, doncs, un quart tenia quatre lliures, que es descomponien en vuit petricons o quartes. La mesura més petita d’oli és, per tant, d’una quarta, equivalent a mig litre, si fa no fa, i en termes oliers, a mitja lliura o dos petricons.

Hi ha pagesos que prefereixen la quantitat a la qualitat, car diuen que tant serveix si és molt fi com si no ho és tant, i afirmen en aquest sentit:

A casa nostra es conreen diferents menes d’olives. La que dona més oli i la més cultivada és l’arbequina, qualificada així per haver estat al poble lleidatà d’Arbeca on va conrear-se per primera vegada i des d’on va estendre’s per les altres contrades olieres. Segons la tradició, aquesta espècie la va portar de Mallorca el rei En Jaume després de la conquesta de l’illa, on l’havien portada els moros, que són grans conreadors d’oli. És l’oliva més petita de les espècies que es conreen a casa nostra.

Entre les diverses espècies d’oliveres que es conreen a la nostra terra figuren les següents: aragonesa, arbequina, bagot, morruda, becaruda, borda, bordissa, boteruda, calaceita, grossal, corbella, coribella, verdiella, robalia, farba, fulla de salze, mallorquina, mançanella, menuda, negreta, menza, morruda dels reguers, olesana, petroneta, picotuda, rogeta, rojala, sevillana, solivenca, terralta, tinenta, vera i verderola.

És tradició força estesa que les oliveres van ésser importades pels àrabs, i de moltes es creu que foren plantades per ells. Diuen que quan se’n van anar se les volien emportar, però no van tenir temps ni d’arrencar-les ni de cremar-les. Malgrat els centenars d’anys que fa que són fora, encara es creuen propietaris de les oliveres, i cada any refermen llur dret de propietat collint-ne unes quantes de cada olivera. Mentre ho facin així mantindran llur propietat, que perdran només quan deixin de fer-ho un any. Com que no poden venir personalment, envien els estornells com a emissaris seus i en representació seva, els quals envaeixen els olivars, es ben atipen d’olives, i, en anar-se’n, se n’emporten tres olives cada un, una al bec i una a cada pota, que duen a Moreria, com a testimoni que han complert llur missió. Diuen que si hom cantava tant en collir olives, i sobretot cançons religioses, era precisament per esquivar-los, perquè, moros com eren, els feria sentir cantar himnes a Déu i a la Mare de Déu. Des que es cantava tant la plaga dels estornells havia minvat, puix que abans hi havia anys que ben poc oli es feia, perquè ells se l’emportaven gairebé tot. La gent més vella creia que els estornells no eren ocells enviats com a servents dels moros, sinó aquests mateixos que, amb llurs arts de bruixeria, es convertien en ocells per tal de poder venir a robar les olives sota tal forma, ja que no podien venir com a persones. Per efecte d’aquesta creença, hom mirava els estornells amb aprensió i menyspreu.

Trobem alguns costums i creences que semblen recordar cerimònies i ritus de vells cultes a l’olivera: per la Terra Alta, quan es venien un olivar, feien els tractes davant de les oliveres per tal que sabessin que passaven a ésser d’un altre amo, car del contrari s’enutjaven i no feien ni de bon tros tantes olives. Havia estat opinió general que el qui arrenca una olivera sense ésser morta, quan mor no entra al cel.

A Bot donaven a la collita de les olives i a les operacions inherents a l’elaboració de l’oli un caràcter semisagrat i tenien les oliveres per beneïdes perquè van servir de sopluig a la Mare de Déu quan es sentia desvalguda i a les seves branques estenia la robeta de l’infant Jesús. En record d’aquesta hospitalitat els llamps les respecten i mai no cauen per la seva vora; d’ací que la gent s’hi aixoplugui quan tempesteja, i hom diu que no se sap que mai hagi caigut cap centella vora dels olivars durant la collita de les olives ni tampoc en d’altres moments de l’any.

És possible que haguessin existit fórmules cantades dirigides al geni, que el primitiu suposava estatjat en les oliveres, per tal d’induir-lo a prodigar el fruit; fórmules que en perdre llur funció invocativa o màgica restaren reduïdes a cançons rítmiques de copejar les branques per a fer caure el fruit. La mainada de Collbató i de Paüls de Brai voltava pels olivets proveïda d’un, bastó i cantant les cançonetes que inserim a la pàgina següent.

A Prat de Comte, durant el temps de la mòlta de les olives, creuen sentir olor d’oli en boscos i camps ben allunyats de poblat i d’oliverars. Hi ha qui treu que és l’olor de l’oli emprat per untar les rodes d’una carreta immensa, damunt de la qual es passeja el món. D’altres creuen que són les animetes del purgatori que demanen que se’ls faci llum perquè puguin entrar al cel.

Fins a la darreria del segle passat, pel Pinell, contrada molt oliera, s’havien conservat alguns costums curiosos que podien recordar vells ritus de plantació de l’olivera. En fer un clot per plantar-ne una, un home, com més jove i forçut millor, es posava dins del sot i conversava una estona amb altres de fora, i quan havia de sortir ho feia sense ajut de ningú, és a dir, per propi esforç i, d’ésser possible, d’un sol bot. Creien que fent-ho així, l’olivera arrelaria força i faria molt fruit. El primer any que feia olives no es podien collir; calia abandonar-les a l’arbre fins que caiguessin per elles mateixes i no se les podia plegar de terra. Deien que eren perquè el dimoni en fes oli destinat a fer llum a l’infern. Possiblement recordava una ofrena de primícies a alguna divinitat rural, qui sap si al geni de la mare terra.

Els pobles antics retien culte a genis protectors de les oliveres. Nosaltres també tenim Mares de Déu advocades especialment d’aquests fruits, que es veneren en contrades molt olivareres. Al Pla de Tortosa reten culte a la Mare de Déu de l’Aldea, trobada al cim d’una olivera nascuda d’un bastó sec i eixut que va clavar a terra un homenet il·luminat de gràcia divina. A l’església de la Trinitat de Barcelona, convertida en parròquia de Sant Jaume, es venerava una imatge de la Mare de Déu de l’Oliva, trobada, segons tradició, entre uns olivets de la muntanya de Montjuïc, i la de les Olives que es venera a Sant Esteve de Guialves. A Olesa de Montserrat tenen per patrona santa Oliva, entre les mans de la qual havien posat una branca d’olivera, com també s’havia fet amb la Mare de Déu de l’Aldea. La pagesia de la regió de la muntanya sagrada del Montserrat acudia fervorosament a la santa patrona olesana per demanar-li la prosperitat dels oliverars i sobretot que guardés les olives del corc i de tota altra cuca; la reclamava amb una jaculatòria que deia:

A Ruzafa, vora de València, es venera la Mare de Déu del Mont-olivet, trobada per un soldat a la soca d’una olivera, i a Albuixec, una altra imatge semblant.

El conreu de l’olivera és característic de les regions baixes i costaneres, puix que aquest arbre no arrela més amunt dels cinc-cents metres.

La tècnica de l’elaboració tradicional de l’oli és ben mediterrània i la majoria dels procediments ja eren emprats pels babilonis i pels fenicis. Els àrabs foren grans oliaires durant llur dominació la producció de l’oli estigué en mans seves i àdhuc molt de temps després de la reconquesta la majoria dels oliaires eren musulmans. Per les contrades molt olieres la tradició encara diu que les primeres oliveres foren plantades pels moros, i també ho creu de la construcció dels molins i dels trulls més importants.

L’olivera és l’arbre més citat per la Bíblia i per les Sagrades Escriptures. La nostre pagesia el té per immortal i creu que mai no mor per ell mateix. Per més que s’arruïni, sempre rebrota i torna a prendre ufana. Quan se’l vol destruir o aterrar cal tallar ben bé les arrels mestres o ullals pares, puix que si se’n deixa solament un, amb el temps l’arbre torna a rebrotar. Per la Terra Alta creuen que hi ha oliveres tan velles com el món. Hom creu que la majoria de les actuals foren ja plantades pels alarbs.

Passat Tot-sants, comença la collita de la taronja per les contrades valencianes. Com es fa amb la majoria dels altres fruits, els homes s’enfilen pels arbres per tal d’abastar aquest, que les dones recullen i endrecen. Els collidors de taronges solen ésser jovenalla, que les tallen amb unes alicates ben fines. La feina és una mica delicada. Per tal de no rascar la pell del fruit i de no perjudicar l’arbre, cal tallar-les ben arran del mànec. Hom posa les taronges dins de cabassets de palma ben fins i les aboca amb molt compte damunt de grans llenços de lli estesos al sòl. Sempre les tracten amb gran mirament, per tal que no es rasquin ni es pelin. Són transportades del camp a poblat en carros; hom les separa amb estores, marfaguetes o palla de moresc, a fi que no es copegin ni malmetin. Un cop ja a poblat, hom les tria i classeja. De cada espècies se’n fan diverses classes. Hom les embolica amb paper fi i les encapsa per exportar-les.

La collita de la taronja mobilitza molta gent, que s’aplega als taronjars. La fadrinalla aprofitava aquesta contingència per a lliurar-se a expansions de joia i alegria, entre les quals ocupava un lloc preferent la dansa feta al so d’alegres cantades, acompanyades amb guitarra i d’altres instruments de corda.