DIA 11. SANT MARTÍ

VERS aquesta època, si fa no fa, s’escau la meitat del temps que va de l’equinocci tardoral, o de la Santa Miquelada, al solstici hivernal del Nadal, moment de l’any d’importància excepcional per a l’home de la gleva, assenyalada per l’anomenat estiuet de Sant Martí, data agrària que l’Església commemora amb la festa del sant soldat gal·lès, el qual, com sant Miquel, havia estat molt venerat per les tropes franques que van ajudar a conquerir Catalunya de la invasió musulmana, puix que fou un dels sants més ponderats durant l’època carolíngia. Els exèrcits francs solien erigir una capelleta a san Martí per tots els cims que conquerien, en agraïment al sant per l’ajut que els enviava des del cel, a la mercè del qual atribuïen llurs victòries.

Aquest costum explica la gran devoció de què era objecte sant Martí per tota la Catalunya vella i que fos el sant que havia comptat amb més nombre d’ermites dedicades, com també que fos el patró d’un major nombre de poblacions. Quan era soldat de cavall, sant Martí vingué a Catalunya una Tardorada molt crua i gelada. Va allotjar-se a una casa de pagès dels afores de Barcelona, on fou molt ben rebut i dignament tractat, L’amo de la casa va queixar-se de les fredorades primerenques, que, a causa de matar els esplets, produïen la pèrdua de les collites i la ruïna de la pagesia, i eren, per tant, causa de les fams i de la misèria que patia el món. Aquell home va parlar en un to tan convincent i tan planyívol, que va commoure el sant, el qual es féu el propòsit de posar remei a aquella desventura, i, en conseqüència, Va fer que després de les primeres fredorades, pels voltants del temps de la seva festa, la temperatura s’endolcís una mica i els esplets fossin més forts per a resistir les gelades i fredors de la hivernada. Aquest temps de bonança que, després dels primers freds, ha fet sempre més d’ençà d’aleshores, per tal d’afavorir la pagesia, és conegut per l’estiuet de Sant Martí, perquè és obra d’aquest sant i perquè es produeix pels volts de la seva festa.

Afegeix la llegenda que, amb el temps, la casa de pagès on va sojornar sant Martí fou convertida en una església, que és la parròquia de Sant Martí de Provençals (coneguda per Sant Martí vell), església que donà nom al nucli de població anomenat així en record del pas del sant per aquell paratge.

Una altra tradició explica tot d’altra manera l’origen de l’estiuet de Sant Martí. Un dia de fred rigorós, sant Martí passava a cavall per un bosc espès, situat en el terme de l’avui barri barceloní de Sant Martí, i trobà a un recó del camí un pobret que tremolava de fred i que cuidava morir-se. El sant, ferit de compassió, s’arrencà l’espasa, va partir pel mig la seva capa i va donar-ne la meitat al pobre perquè pogués abrigar-se i combatre el fred. Aquell pobre era el diable, que volia fer perdre al sant, i precisament se li va presentar per induir-lo a partir la capa per tal que així, mancat de la meitat de l’abric, es morís de fred; però Nostre Senyor, que vetllava pel sant, al moment féu apaivagar i endolcir la temperatura, és a dir, la féu prou suportable per a poder anar sense abric, i així salvà el sant. Una variant de la tradició diu que el pobre era Nostre Senyor, que, desitjós de mesurar el grau de caritat del sant, se li presentà en forma de pobre, per veure què faria.

Una vegada que sant Martí es dirigia cap a Barcelona, se li va fer fosc pel camí i va perdre’s pels aiguamolls de Sant Martí i del Poble Nou. Per més desventura, el seu cavall va perdre una ferradura i gairebé no podia caminar. Trobant-se esmaperdut, sense saber on era i sense veure camí ni carrera, va escaure’s a passar per la seva vora un sastre, i el sant, amb molta cortesia, va demanar-li si el volia orientar i si sabia si per allí a la vora hi havia un ferrador que li pogués posar al cavall la ferradura que havia perdut.

El sastre va fer l’orni i li contestà que per a caminar no en calien pas de ferradures, puix que ell bé caminava i no en portava, i que si no podia anar a cavall, que anés a peu com ell, car no era pas indispensable d’anar a cavall, ja que ell bé caminava prou bé i anava a peu. El sant va redoblar la seva cortesia. El sastre se li’n va riure. El sant, molestat i ofès, va maleir-lo, i li va dir que a peu anirien ell i els seus semblants i descendents, i que, com el seu cavall, caminarien malament i amb dificultat. En efecte, al mateix moment el sastre va sentir-se amb treballs per a caminar i hagué d’acabar la seva via ranquejant, semblantment com fan els cavalls quan els manca una ferradura. I des d’aleshores la majoria dels sastres són coixos i caminen amb dificultat.

Una tradició gironina conta que sant Martí vivia en una barraca vora de la riera d’Osor, en el trajecte que va des d’aquell llogarret fins a Susqueda. Prodigava el bé a desdir, i la seva presència era molt profitosa per a tota aquella contrada. Els favors i les mercès que prodigava el sant van despertar la ira del diable, que es va fer el propòsit de desbaratar-los. Sota l’hàbit d’un gran hisendat carregat d’unces d’or, va presentar-se com un protector de la gent i del país, i prodigava els diners ací i allà amb gran generositat. Ningú, però, no feia cas d’aquell senyorot tan ricàs i dadivós, i com més anava, més estima tenia la gent per sant Martí. Malhumorat el diable en veure que no podia contrarestar la simpatia que el poble sentia pel sant, va projectar fer-lo perdre personalment, i amb tal fi va proposar-li una juguesca, consistent en qui dels dos faria un bot més gros des del peu de la barraca on vivia el sant per damunt de la riera. Sant Martí s’hi va avenir i, sense prendre embranzida, d’un bot va saltar tota la riera i va anar a caure un bon tros enllà de la riba contrària. El diable intentà també fer-ho, però va caure damunt d’una pedra que sobresurt del corrent, enmig de la riera, i va donar un cop tan fort, que li van restar les anques marcades damunt la roca.

En el paratge de la riera on, segons la tradició, vivia el sant, hom encara pot veure una pedrassa enmig del corrent coneguda amb el nom de les anques o la cadira del diable, damunt de la qual hi ha l’empremta del seient d’en Banyeta, i vora del riu, a cosa d’uns sís metres de l’aigua, hi ha uns clots, a la roca, que la veu popular creu fets pels peus del sant en caure, els quals són denominats les petjades de Sant Martí.

Sant Martí i el diable havien tingut diverses palestres. Una vegada que es trobaven a Osormort van fer juguesca per veure qui dels dos correria més. Sant Martí féu un bot des de la serra de l’altra banda del Ter, i anà a caure a Viladrau. El diable el volgué imitar i va caure com un sac enmig del riu, i va aixecar tanta esquitxamenta que va mullar tots aquells verals i deixà el riu gairebé eixut. Per efecte de l’embranzida, sant Martí deixà marcada la seva petjada damunt de la roca; el diable volgué fer com ell i va deixar-hi gravada la seva pota de porc. Encara avui es veuen les dues petjades, una d’home i una altra de porc, les dues de costat vora de la Font d’en Masferrer. Una altra vegada van trobar-se sant Martí i el diable pel vell camí ral de Lloret a Vidreres, i el diable desafià el sant a veure qui dels dos faria un salt mes gros. Sant Martí, amb tota naturalitat, féu un bot i anà a caure a L’Esparra, i el diable va caure com un fardell enmig de l’estany de Sils. Sant Martí també deixà marcada la seva petjada damunt de la pedra, en l’indret d’on van llançar-se.

Sant Martí va ajudar els catalans en la seva lluita contra els sarraïns i els va produir molt d’estrall. Els moros li tenien un gran odi i havien jurat fer-lo perdre. Un dia el van atrapar vora de la Font de Sant Martí de Riudellots de la Creu, i quan anaven a descarregar damunt seu tota llur fúria, el sant se’ls féu fonedís i no deixà altre rastre que l’empremta de les potes del seu cavall, que encara es poden veure entre un pedregam de prop de la font, clots que la gent coneix per les petjades del cavall de Sant Martí.

La virtut que posseeix sant Martí per a esquivar el diable es va estendre a les ferradures del bestiar que ell protegia. D’ací que hom pengi ferradures al darrera de les portes, per tal d’esquivar el diable i els endimonia-ments. Aquest costum i la creença que comporta són universals dins del món cristià. Cal dir, tanmateix, que la valor màgica i protectora que hom atribueix a la ferradura és antiquíssima, indubtablement molt anterior al cristianisme. Respon a un acte de selenolatria, puix que el poble estableix una influència lunar damunt de la ferradura per raó de la semblança d’aquest ferro amb la mitja lluna. Es tracta, doncs, d’un cas de màgia imitativa o simpàtica de tipus corrent.

Sant Martí havia estat el patró de la cavalleria catalana abans d’ésser-ho sant Jordi. També era patró del bestiar de ferradura. Els genets antics havien reclamat el favor d’aquest sant perquè els protegís i els salvés les cavalcadures quan estaven malaltes, i li oferien les ferradures a tall d’ex-vot o de presentalla. Les esglésies antigues dedicades a sant Martí solien tenir la porta adornada amb ferradures rebudes com a presentalles.

Nosaltres, de nois, encara n’havíem vist de clavades a la porta de l’església de Sant Martí de Provençals, avui ja dins la ciutat de Barcelona.

Antigament, el patronatge de sant Martí damunt del bestiar de peu rodó havia estat comú a tots els pobles cristians. Fa de mal determinar si el patronatge del sant va passar dels cavallers a llurs cavalleries o si, al contrari, d’advocat del bestiar el seu tutelatge es va estendre fins als genets.

Els matelots, mossos de quadra i gent d’hostal tenien sant Martí per patró.

També l’invocaven els traginers de vi, per raó d’un altre miracle que va obrar en un d’aqueixos traginers que s’anomenava Martí.

Els moliners tenien sant Martí per patró, perquè, segons la tradició, el pare d’aquest sant era moliner i també n’havia fet ell abans d’ésser soldat. El dia d’avui lligaven les moles per tal que de cap manera, ni per descuit, no rodessin, puix que era considerat com a sacríleg i al mateix temps com a averany de gran desgràcia; creien que en lloc de farina hauria rajat sang.

D’acord amb aquest costum i concepte, ens diu el refrany:

L’animadversió contra els moliners era general; hom els titllava de lladres, deia que es quedaven part del gra que se’ls duia a moldre, tant més com més misèria hi havia, i que es venien a preus excessius el que robaven i es feien rics amb la fam dels pobres. No es podien casar sinó ells amb ells i l’ofici s’adquiria per herència. Tots els molins de Catalunya estaven en mans de gent de set llinatges que s’anaven perpetuant pels entroncaments de família degut al fet de no poder-se casar més que entre ells. També es deia, dels moliners, que bellugaven les orelles com els rucs i que tenien cua. Així mateix es deia que negaven l’hospitalitat als vianants per tal que no descobrissin llurs immensos graners, replens de gra mentre la resta de la gent es moria de fam. El comú de la gent tenia en descrèdit i menyspreu fer de moliner; s’hi dedicava només la gent baixa i poc escrupolosa. L’aversió contra els moliners és bastant general i arreu són tinguts per indesitjables i sobretot per lladres.

Els forjadors i ferrers de muntanya havien venerat sant Martí, probablement abans que sant Eloi, i ben segur que estimant en ell la seva condició de soldat, puix que la gran utilització del ferro fou de primer per a la producció d’armes, que resultaven incomparablement superiors a totes les fetes amb d’altres materials i metalls. Els arreus agrícoles i els altres objectes de ferro comptaven poc al costat del gran arsenal d’armes. Hom ha dividit la utilització del ferro en tres períodes: el primer, el de les armes i dels arreus, que arriba fins a l’Edat Mitjana, en la qual àdhuc els guerrers n’anaven vestits; el segon, el de l’utillatge variat i sobretot casolà, amb caràcter artístic molt sovint; i el tercer, el del gran mecanisme actual. La ferreria catalana té fama arreu ja des de temps antics; els exèrcits romans, en arribar a casa nostra, van canviar llurs espases per d’altres de la terra perquè van trobaries molt superiors a les seves. Els nostres ferrers i forjadors van descobrir una manera pròpia de fondre et ferro que va donar-li una qualitat especial. Abans ho feien amb una soca d’arbre buidada entre quatre parets fetes al bosc mateix, sistema conservat fins ben ençà, si bé emprat molt esporàdicament. Les forges o molins de ferro poblaven tota la nostra alta muntanya, sobretot la central. El crèdit de les espases catalanes va perdurar fins a la decadència d’aquestes armes i fou heretat per les armes de foc, en les quals tant van excel·lir els armers ripollesos, fins al punt d’originar aquell refrany que assegura que: Els canons de Ripoll tiren sense engaltar.

Els vells constructors d’armes formaven tres grups especialitzats en altres tantes feines: els canoners, els panyadors i els encepadors (aquests les muntaven i acabaven). Hom deia, per ponderar-ne la qualitat, que, un cop enllestides, posaven un perdigó de plom dalt del campanar del monestir i des de baix tiraven enlaire sense engaltar; si no el tocaven donaven l’arma per dolenta i la tornaven a muntar o la tiraven al Freser per inútil. Aquests casos, però, no es donaven perquè les armes mai no fallaven. Aquesta prova es feia davant de tot el veïnat, que, elevat a jutge rigorós, exigia la garantia mes absoluta pel bon nom de l’armeria ripollesa.

També eren devots de sant Martí els fargaires, aramaires o batedors de coure, que hom tenia per un dels oficis més durs i més pesats. Temps enllà els aramaires foren tan considerats com els argenters, puix que hi hagué moments en què fou preferit Taram a l’or, a l’argent i a d’altres metalls nobles, perquè era més fort i durable encara que no fos tan bonic. La utilització de l’aram per a atuells de cuina i per a la caldereria en general li féu perdre categoria i va fer-lo descendir de metall noble a vulgar per la bastardia dels objectes que se’n feien. La barreja proporcionada de l’aram amb l’estany dóna el bronze, que ja conegueren els egipcis 4.000 anys abans de la nostra era i fou emprat pels babilonis. La barreja de l’aram amb el zenc dóna el llautó, qualificat d’or de pobre, or de llumanera o or de moro, car sembla que foren els àrabs els qui el van difondre a casa nostra, i força dels atuells casolans tradicionalment de llautó reconeixen ascendència mora.

Havien venerat així mateix sant Martí els tallanders i mestres de llos que feien i esmolaven eines de tall grosses: destralaires, aixaires, falçaires, dallaires i d’altres que també havien estat devots de sant Eloi.

També tenien sant Martí per patró els antics crides públics, precursors dels nuncis moderns. Així mateix l’havien reclamat els raspallers i els cotamallers que feien cotes i samarres de fil de ferro per als guerrers.

Llavors de la guerra entre el rei Pere del Punyalet i el rei Pere el Cruel, de Castella, a tots els presoners catalans que féu aquest rei, a fi de no haver-los de mantenir i perquè no tornessin a fer armes contra ell, els va tallar les mans i els va deixar anar. Aquells pobres soldats van trobar-se impossibilitats de guanyar-se la vida i els fou concedida la gràcia de deixar-los demanar caritat. Van constituir-se en confraria sota l’advocació de sant Martí, que era patró de la cavalleria i de la gent de guerra. Més tard la confraria va augmentar-se amb l’altra gent que, per raó de patir defectes físics, s’havien de lliurar a la capta, i, a més dels espunyats, van afegir-s’hi els contrets, els coixos i els cecs.

Aquesta confraria estigué vinculada a la parròquia del Pi, i la gran majoria dels confrares eren ceguets que es dedicaven a demanar almoina. Atesa llur importància numèrica, els fou destinat un extrem del fossar parroquial, que fou conegut amb el nom de fossar dels cegos, el qual es va estendre al carrer on es trobava, denominat encara avui carrer dels «Cegos» de la Boqueria. La confraria es va ampliar, es posà sota la protecció de sant Andreu i va vincular-se a l’església de santa Maria de la Mar. Més tard, en una reforma posterior, els pidolaires van prendre per advocat celestial el Sant Esperit, que ho és dels captaires de diversos pobles d’Europa. La institució va progressar, fins al punt de construir-se una casa gremial i una església pròpia al carrer de les Noces, a l’aterrat barri de Ribera, que, per raó de restabliment de la confraria i de la capella, prengué el nom de Sant Esperit. Arran de l’enderrocament del barri de Ribera, fou concedit al gremi dels captaires terreny perquè es fessin una altra casa i capella al carrer Nou de Sant Francesc, on encara subsisteixen. A la façana de la capella hom encara pot veure l’ensenya distintiva dels captaires; tal era una creu, al cap dels braços de la qual penjaven dos cistells que volien figurar els de què se servien els confrares per posar allò que la compassió pública els donava en almoina. Aquest escut, gravat en metall, era obligat que el portessin els confrares quan anaven a captar, per tal d’ésser reconeguts com a pobres i amb dret a demanar almoina.

Tenien sant Martí per patró i advocat els subhastadors o corredors de coll, com en deien els nostres avis, perquè agenciaven la venda servint-se del coll, o sia a base de molt cridar i pregonar les excel·lències del que venien per veure si trobaven qui en donava més i feia pujar les ofertes.

Els corredors de coll exercien amb preferència als encants vells, que van subsistir fins a mitjan segle passat. Funcionaven tres dies cada setmana i podia acudir-hi tothom qui desitjava vendre quelcom a públic encant. Havia de servir-se dels corredors de coll, que actuaven d’agents oficials i que pregonaven els articles amb un crit especial que feien tot mostrant l’objecte motiu de subhasta. En cridar, deien: «Qui en dóna més?».

La tradició diu que sant Martí fou el primer que va portar camisa; se la va fer i endegar ell mateix per dur-la sota de la roba i del vestit exterior. Els nostres avis s’hi encomanaven quan es mudaven la camisa perquè ningú no els sorprengués completament despullats, per evitar refredar-se i per esquivar-ne les bruixeries o el mal donat que hi pogués haver. Recitaven una oració especial per aquest efecte. Els camisers moderns també l’invoquen per patró.

Una altra tradició diu que la primera camisa la féu sant Joaquim per a la seva filleta, la Mare de Déu, per tal de distingir-la de les altres nenes.

També veneraven sant Martí els cotoners o fustanyers, que teixien robes de fustany o de cotó. Els telers de teixir cotó eren anomenats martins i martinets, noms que hom aplicava així mateix als fustanyers. Ens és desconegut el perquè del patronatge i dels apel·latius a què ens acabem de referir. Els cotoners duien capçana, i els teixidors de llana, gorra amb visera.

Els cotoners tenien llurs telers al peu de la porta del carrer de llurs botigues, a fi que tothom pogués veure el material que empraven i les passades que feien com a garantia de qualitat de la producció.

Hom te sant Martí per patró dels forns en general: vidriers, terrissers, rajolers, bobilaires, forners, pastissers i d’altres oficis que couen en forn, els quals en aquest dia (llevat dels vidriers) els mantenien apagats per respecte al sant.

A Tortosa, els qui fan saragüells, calces grogues i pantalons formen un grup a part dins de l’art de la sastreria i veneren sant Martí.

Reclamaven encara la protecció de sant Martí les dones que anaven a curar malalts, precursores de les infermeres d’avui.

Els femeters d’ahir, tornats més ençà escombriaires, eren també devots de sant Martí, si bé, com que es servien d’ases, retien així mateix culte a sant Antoni Abat, i perquè procedien dels antics hortolans i estaven en relació amb els pagesos festivaven ensems sant Domènec, con tenim explicat en tractar d’aquest sant, que s’escau el mes d’agost.

També eren devots del sant soldat els relligadors, que havien reconegut per patró a l’apòstol sant Bartomeu. No ens és conegut el motiu d’aquesta devoció.

S’encomanaven igualment a sant Martí els pelegrins, per la raó d’ésser vianants i viatgers.

Els tinyetes i lladrets de mercat, i la murrialla en general, entre d’altres devocions pintoresques a què ja ens hem referit, reclamaven així mateix la protecció de sant Martí.

Hom tenia sant Martí com a protector del diner deixat. El reclamaven els qui deixaven diners a guany i els avars i usurers en general, com també els qui es trobaven en el trànsit d’haver de manllevar diners: els primers perquè poguessin cobrar els que deixaven i els segons perquè poguessin pagar els que havien de manllevar.

Havia estat costum resar a sant Martí per demanar-li que guardés dels diables i que fes fracassar les seves males arts. Entre d’all res, hom solia dir avui l’oració de les dotze paraules repetides, típica i pròpia del dia de l’Àngel de la Guarda, que ja vam transcriure en parlar d’aquest dia en la pàgina 441 del present volum.

Com que sant Martí va saber suportar els grans rigors del fred sense la roba necessària, la gent el reclama quan fa molt fred i té poca roba.

Avui celebrava la festa major el poble de Sant Martí de Provençals; feien el tradicional ball de rams, que encara fou ballat l’any 1892.

Avui feia la festa major el poble pallarès de Talarn. A la tarda es ballava el típic ball pla. Gaudia del privilegi de ballar el primer ball el batlle, amb la seva muller, filla o la qui ell escollís o designés. Ningú més, fora de la parella del batlle, no podia ballar. El segon ball era el del senyor Rector, qui, segons la veu popular, l’havia ballat en persona fins a temps relativament moderns.

El ball següent era en honor dels majorals que curaven de l’organització de la festa, i després d’ells feien un ball especial per al proveïdor; tal era el traginer que abans havia pujat, des de la terra baixa, el vi que havia servit per a alegrar la festa. El vi encarregat i adquirit pels majorals era portat a la cambra o casa del comú dels fadrins i centre de l’organització de la festa, on durant aquesta tothom podia anar a beure a son pler i de franc.

Un cop havien ballat les autoritats i els que curaven de l’endegament de la festa, el ball restava obert i podia entrar-hi tothom al seu gust. Bastava agafar la balladora per la mà, sortir a la plaça o fer-li fer rístol per a restar incorporat al ball. Per tal que sortissin a ballar tantes dones com en tinguessin ganes, si no hi havia prou balladors, era costum que un ballador menés diverses dones a la dansa. Les balladores formaven rengle donant-se les mans, i el ballador agafava la que li era més immediata. El ball pla típic del Pallars té dues parts: una de plàcida i tranquil·la i una altra de viva o activa. Un cop finida la part viva, els balladors canvien de balladora i passen a ballar amb la seva immediata. Una volta balladors i balladores han donat tot el tomb i tots ban ballat amb totes, hom dóna per finit el ball.

Quan la fadrinalla estava d’humor, encara ballaven la jota borratxa. Dos fadrins s’encaraven gairebé a tocar i s’agafaven fortament per les espatlles. Un tercer, que era el qui ballava, s’enfilava damunt les espatlles de la parella. La balladora, que solia ésser una fadrina ben eixerida, ballava la jota al voltant del grup dels tres fadrins, i el qui estava damunt dels que li feien de suport havia de girar i voltar per tal d’estar sempre encarat amb la balladora, puix que tot el mèrit del ball consistia, per part del ballaire, precisament a no perdre mai l’encarament amb la seva companya. La dansa requeria habilitat per part del ballador, qui, com diem, contínuament havia de girar amb lleugeresa damunt d’un suport tan feble i poc segur com el dels dos companys que el sostenien, el paper dels quals no era pas gaire airós ni falaguer. Aquest ball constituïa una graciosa nota còmica de final de balles.

Avui feia festa el llogarret de Sant Martí d’Empúries. Antigament havien donat castanyes a tota la mainada forastera que hi anava, la qual, després d’haver-se’n atipat, es lliurava a diversos jocs a base de castanyes: a boles, a piles, a l’estre i encara a d’altres, servint-se de castanyes com de moneda. Hi acudia tota la quitxalla de L’Escala. Pel camí es troba una roca coneguda amb el nom de la pedra del gall. Hom feia creure a la xicalla que el qui és bon minyó i no té cap pecat, si dóna un cop de cap a la pedra, sent un gall com canta a dins. En passar per davant d’aquesta pedra, hom convidava els infants a provar llur estat de puresa.

Són diverses les pedres a les quals és atribuïda aquesta virtut. Vegeu el que expliquem de la virtut de les pedres en la pàgina 159 del volum IV.

També feia aquesta festa el llogarret ripollès de Campelles. La vigília la fadrinalla sortia a ballar la Boja pel poble, semblantment com pels pobles ripollesos de Gombrèn i de les Lloses feien el ball foll i l’Indiot, i a Serrat, el ball dels cascavells. Aquesta ballada esbojarrada venia a constituir el preludi de la festa. Com a ball de plaça havien ballat l’Esquerrana.

Així mateix feia festa, avui, el poble de Bescaran, a l’Urgellet.

Els veïns de Bescaran són objecte de befa per part de les gents de la rodalia, les quals els fan blanc de les faules invectives i de les tradicions pejoratives comunes a totes les cultures, que cada grup atribueix a una localitat els veïns de la qual són tinguts com a fàcils i apocats. Resulta curiós i interessant de remarcar que alguns dels conceptes invectius aplicats a la bona gent de Bescaran responen a costums i procediments existents en d’altres estats de cultura i en temps força reculats i allunyats dels nostres, detall que sembla indicar el record de sistemes i de maneres perduts fa segles en el costumari general actual. Segons la faula, a Bescaran només podia matar porc l’alcalde, el qual venia obligat a deixar a tots el veïns l’os de garró emprat per a fer olla. De bon matí, el dia de la festa major, tothom posava l’olla al foc i, per manca de saborall (nom que donaven a l’os referit perquè donava sabor i qualitat a l’olla), feien bullir una pedra. Un moment després el veí de la dreta més immediat a la casa del batlle anava a manllevar el saborall, que al punt l’hi lliuraven, i així que el tenia el tirava a la seva olla, d’on l’havia de treure al cap d’un instant perquè acudia a demanar-l’hi el veí proper. Així, el saborall voltava totes les olles de la població, i es pot dir que no estava en cap de tan poc que l’hi tenien, però tot el veïnat restava molt satisfet de la suculent olla de la festa major. Per l’estil s’explica d’altres poblacions, entre elles de les ciutats de Vic i de Prades. Aquesta faula recorda estats en què el cap del clan venia obligat a subvenir a les necessitats de tota la tribu i en què els aliments eren de patrimoni comunal i no es podien vendre ni comprar; qui en tenia n’havia de donar a qui en necessitava i de cap manera no podia fer-ne motiu de comerç. Encara ens recorda aquest sentit aquell refrany que ens diu que: El qui té ha de donar al qui no té.

Actualment hi ha encara diversos pobles que no venen ni compren els aliments que es consideren de propietat comunal del clan, i el qui n’obté per la cacera, la cria o la collita, els cedeix al comú; obrar contràriament fóra delictiu.

També, dins del mateix pla d’idees, s’explica dels bescaranencs que es passaven anys i panys sense fer foc. Cada vespre el tapaven amb cendra i l’endemà revifaven el caliu bufant. Els pastors, quan pujaven a estivar a muntanya, se n’emportaven el foc de casa posat dins de canuts de canya, o bé en bastons de vidalba encesos per un cap (que en arribar a lloc es fumaven com un cigar), o bé en una tija vegetal molt llarga, cargolada en espiral i encesa per un cap, que cremava durant tot el temps de llur sojorn a muntanya. Així no havien de fer foc mentre estaven fora de casa. Si a algun veí se li apagava la llar, per no encendre-la anava a cercar foc a casa del batlle, el qual tenia l’obligació de donar-li’n. Aquesta conta re lla pot recordar, així mateix, costums tribals de l’ordre dels referits.

Mentre els homes eren a muntanya amb les ovelles, les dones curaven de tot el menester. Com que no coneixien el cànem ni el lli i no sabien de filar, feien la roba d’escorça de figuera, la qual arrencaven, estenien a terra i picaven hores i hores amb picadors de pedra igual que si rentessin la bugada, i no paraven fins que l’estova ven com la roba teixida. Per a fer les barretines de llana de llurs marits, com que no sabien de filar, agafaven la llana, l’estenien sobre una pell, s’orinaven damunt, cargolaven la pell amb la llana dins i la deixaven eixugar. Quan era eixuta, hi tornaven, i repetien el cas diferents vegades, fins que amb tanta humitat els pèls i els borrallons de la llana acabaven per enganxar-se i restar com una mena de canó de la mida d’una barretina, tot d’una peça. Per tal de tenir l’orinera suficient per a poder dur a terme l’operació, no paraven de beure aigua d’escabiosa. Per a espessir la barretina la picaven hores i més hores del dret i del revés. A fi de fer-li perdre la flaire dels orins la rentaven set vegades al riu i l’estenien set dies al sol. Els pobles que desconeixen el teixit i que es vesteixen amb fibres d’escorça, generalment de figuera i de morera paperera, la treballen per procediments semblants als atribuïts a les bescarenques, si bé de tècnica força més complicada. Les cultures que apelfen el pèl o la llana en lloc de teixir-los, així mateix es valen de procediments similars als de les bescarenques per a fer les barretines. Per l’estil feien les dones de les valls de Camprodon i de Prats de Molló per elaborar els barrets rodons de llurs marits, que només empraven en les grans cerimònies i per la dansa solemne de la festa major; encara estaven en ús a la darreria del segle darrer, molts d’ells fets al segle XVIII.

A Bescaran no es cull oli, i hom diu que cada dia, en havent dinat, s’aplegaven totes les dones de la població i baixaven a la Seu a comprar un cèntim d’oli; no se’ls acudí mai de fer comprar a una l’oli per a totes elles ni d’adquirir-ne una quantitat major que la que necessitaven per a cuinar l’endemà. Empraven per butxaca una banya de bou que duien penjada a la cintura, al nivell de l’entrecuix. Les que tenien mainada molt petita no s’atrevien a deixar-la sola a casa per por que els gats se la mengessin; posaven els menuts dins de bosses de pell de gat de forma semblant a un bot de vi i se’ls penjaven al coll, vers el costat esquerre, per l’estil de com solen dur-se penjades les bosses. Aquests bots feien l’ofici de bressols, i quan eren a casa els penjaven al sostre, enmig de la cuina, i en bellugar-se els infants, es gronxaven ells mateixos. Tot fent camí no paraven de treballar i de fer mitja. Duien el setrill de l’oli damunt del cap perquè no sabien dur res a les mans, Com que el poble era molt pobre, no tenien ases ni d’altres bèsties de càrrega i elles ho havien de traginar tot. Duien la càrrega al cap, i si era molt gros el fardell o tant pesava, el duien al darrera, sostingut amb una corretja que es passaven per davant del front, i aguantaven la part inferior del fardell amb el darrera; d’ací el refrany càustic: A Bescaran duen la càrrega al c…, com les mules.

Per raó de llur pobresa les bescaranenques es feien elles mateixes la terrissa. Feien de terra molts útils que arreu solen ésser treballats amb d’altres matèries, per exemple els setrills, i guardaven les robes o les coses de valor dins de gerres en lloc de cofres. Per les bodes, les parentes de la núvia li anaven darrera carregades amb les robes i les joies posades dins de gerres, de les quals en duien tres, una a cada costat i l’altra al cap, de manera que semblava una caravana de dones que venien de cercar aigua del riu o de la font.

Com que, conforme ja hem dit, no sabien de teixir i eren gent molt pobra, no es podien comprar mantes, i per matalassos i abrigalls per al llit empraven pells que les dones mateixes adobaven amb xerri de cabra o d’ovella ben barrejat amb cendra i maurat amb orins. Raspaven la part carnosa amb rasquetes de banya i picaven i repicaven les pells fins estovar-les. Segons aquestes contarelles, les bescaranenques es passaven el dia picant amb una pedra, ja fos escorça, llana, pèl o bé pells, car tot ho resolien a cops de pedra. Per altra part, com que els homes es dedicaven al pastoreig o eren gairebé tot l’any fora de casa, elles havien de tenir cura de les terres i de tot el port de la llar, i encara vestien el marit i els fills sense que ell se n’hagués de preocupar gens ni mica. Puix que les dones curaven de la casa i de les terres, elles en solien ésser les mestresses, mentre que els homes només ho eren del bestiar. I com que totes eren propietàries, la fadrinalla forastera no les desdenyava del tot, encara que les cregués bones trucadores.

La personalitat i singularitat atribuïda per la dienda als veïns de Bescaran es manifestava igualment en la dansa, puix que en sabem particularitats que no ens són conegudes d’enlloc més. Els fadrins, per requerir les minyones a la dansa, les anaven a trobar i els tiraven la barretina als peus; si elles admetien el requeriment, la recollien i la tornaven al fadrí, el qual se la tirava damunt de l’espatlla dreta amb tota cortesia, i entraven al ball. Vers la caiguda de la tarda feien el balla i fuig. La gent d’edat es retirava del ball. Un fadrí s’asseia a terra i cantava la tonada de la dansa acompanyant-se amb el pandero. En ple ball i quan li semblava, feia un alarit o renill tan fort com podia; les fadrines, com espantades, fugien cames ajudeu-me empaitades pels balladors i pel qui fins aleshores cantava. A mesura que anaven aparellant-se tornaven a les balles amb la fadrina que havien pogut atrapar, fos la que fos. El qui no aconseguia aparellar-se havia de seure a terra i cantar i sonar el pandero. El balla i fuig durava fins que a la jovenalla el cor li deia prou o fins que no hi havia qui es prestés a fer de músic. Aquest ball donava Hoc a molta bullícia.

Els nostres avis s’agradaven d’anar a festa major a Bescaran portats per la curiositat, un xic escèptica, de veure alguna de les coses excepcionals que en llurs contarelles atribuïen als bescaranencs, semblantment com si anessin a un país estrany i llunyà per fruir del goig de veure hàbits ben diferents dels propis. La tradició suposa Bescaran com a poble gairebé únicament de pastors (i no és pas així) i de manera subconscient sembla que pressuposi els costums que els atribueix com a propis d’aquest estament. És interessant de remarcar que els hàbits que la faula càustica atribueix als bescaranencs responen a concepcions i a pràctiques més o menys existents entre diversos pobles actuals de cultura endarrerida; aquest fet sembla recordar costums i concepcions passades i potser pròpies més aviat de la pastoralla.

Al Penedès, celebrava la seva festa el poble de Sant Martí Sarroca. S’havia distingit per la representació de diverses danses dramàtiques o balls amb parlaments, que constituïen un notable espectacle de teatre de plaça. Des de molt enllà del segle passat, la família Soquetes s’havia especialitzat en l’organització d’aquest tipus d’espectacles, que anava a representar per moltes altres localitats del Penedès i del Camp de Tarragona. Venia a constituir com una veritable companyia teatral d’aquest gènere, formada per gran nombre de pagesos analfabets que aprenien els papers de memòria, ensenyats pel cap de colla, que era alhora director i empresari, i que posseïa els textos, bàrbarament escrits, dels balls; en sabia per tradició la trama i la disposició escènica, i era propietari de la indumentària i de tot l’altre bagatge escenogràfic. Entre el programa dels balls que feien en la festa indicada sobresortia el de Sant Martí, patró de la població, i la versió penedesenca del Fill Pròdig.

El ball de Sant Martí figurava el passatge de quan el sant va partir la seva capa per la meitat, per tal de donar-la al diable, que se li presentava sota l’hàbit de pobre desvalgut i mig mort de fred. El diable, amb una cua llarguíssima i molt ben proveït de banyes, tot es desesperava perquè no podia vèncer el sant, i en un llarg parlament, ple de termes estranys i recargolats, explicava el pla que tenia de fer donar la capa al sant perquè no pogués resistir l’acció del fred i es morís, deturant així la seva gran influència damunt de les gents, la qual tant el perjudicava i tants negocis li desbaratava. El diable, com dèiem, es vestia de pobre, i es tapava la cara amb un vel per tal d’ocultar la seva lletjor, la barbeta de masquer i les banyes, i, a fi d’amagar el cos, se’l cobria amb una samarreta. Sortia al pas del sant, que anava vestit de soldat, per l’estil de com vestien els armats de la processó del Dijous Sant, i tot tapat amb una gran capa de tipus actual. Recolzat en una crossa i amb veu tremolosa pel fred, demanava un abrigall al sant, qui es treia una grossa espasa de fusta i tallava la capa pel mig i en donava la meitat al pobre, que tot s’hi abrigava. El sant, més valent i fort que mai, es posava a cantar amb tota la seva força, per tal de simular que estava en plena potència, mentre que el diable es penjava la mitja capa al braç, per demostrar que no la necessitava. Mentrestant el diable, a l’extrem contrari del rotlle, feia mil ganyotes i barbotejava, murmurava i deia mil malediccions.

Del Fill Pròdig, n’hi ha dues versions completament diferents l’una de l’altra, per bé que les dues prenen per argument la paràbola bíblica. Una d’elles, dictada en castellà, fou molt popular per la Catalunya nova, i l’altra, que està dictada en català, fou més tradicional per la Catalunya vella. Vegeu les pàgines 385 del volum II i 747 del IV.

Un ball, d’anys ençà perdut, que havia gaudit de molta popularitat fou el dels Set Pecats capitals. Representava una pugna entre les virtuts, ajudades per un àngel rodejat d’altres que li feien cor, i els vicis, comanats i dirigits pel dimoni, seguit d’una collada d’acòlits que li feien costat. Cada virtut era temptada pel vici oposat, que tractava de pervertir-la atiat pel dimoni, però ella assolia confondre i fer desdir el diable i els seus ajudants emparada pels àngels. Acabava amb el triomf decidit de les virtuts damunt dels vicis i llurs diabòlics protectors, que restaven capcots i alacaiguts. Aquest ball tenia certa paritat amb el dels diables, que sembla ésser-ne com una simplificació o reducció. Hom troba en el ball actual dels diables tanta més paritat amb el dels Set Pecats com més arcaiques són les versions.

També havien fet un ball de Sant Martí a Vilaverd, vora de Valls, poble que avui feia així mateix la seva festa major. Tractava igualment de figurar passatges de la vida del sant, que representava ésser un soldat i anava muntat en un cavallet de cartó, a la manera popular dels ballaires del ball dels cavallets. També es representava l’episodi del pidolaire que li demana almoina. Hi sortien un gran nombre de cavallers i d’altres personatges i un diable que representava un paper important.

Així mateix feia festa Sant Martí de Tous. Una de les notes més típiques havia estat el ball de coques, que fa molts anys que no es balla, i que venia a constituir una de les parts més importants del conjunt de la festa.

La jovenalla havia ballat un típic ball de Faixes, que és el document més important i interessant del seu gènere a casa nostra. Els ballaires, cada un amb una faixa estesa, feien un seguit de combinacions i evolucions molt espectaculars i vistoses. Les figures més importants són les darreres.

El capità es situa enmig del grup i els seus companys evolucionen en rodona al seu entorn, entreteixint-li les faixes per damunt de l’espatlla de manera que li volten tot el coll i només se li veu el cap, que sobresurt per damunt del teixit de faixes. En un moment donat els ballaires afluixen llurs faixes; llavors el capità es pot deseixir del dogal que li oprimia el coll, fa un salt ràpid i lleuger per tal de pujar per damunt del nivell de les faixes que els ballaires han abaixat tant com han pogut; així que ha saltat tornen a estrènyer el teixit a fi que resulti prou compacte per a poder sostenir dret, damunt de l’entrellaçat de faixes, el capità, el qual, unes voltes dret, tot onejant la bandera, i d’altres cap per avall, llança alirets i ahucs de joia mentre la colla el passeja triomfalment per la plaça.

Aquest ball és potser l’únic, a casa nostra, que presenta les característiques pròpies dels balls europeus d’espases i de bastons, amb les figures de la degollada o de la mort del capità i de la seva resurrecció, representades per l’estrenyiment del coll del capità amb les faixes i pel passeig triomfal. Hom creu que els balls de bastons, d’espases, de cintes, de faixes i de mocadors, quan són ballats per homes sols, són restes de cerimònies agràries de fertilització i de fecundació, i que el cap de colla recorda un geni de la vegetació.

El capdanser es distingia per portar una senyera on hi havia brodada la imatge de sant Martí, patró de la vila i de la confraria que tenia al seu càrrec el ball.

A l’ermita de Sant Martí de Gessa, a la Vall d’Aran, tenia lloc un aplec. Després de la funció religiosa repartien als fidels pa, formatge i vi que prèviament havia beneït el sacerdot. Hom adquiria aquests queviures amb el producte de l’arrendament del càrrec de quistor o de captaire del sant.

A Vilanova de Meià tenia lloc una gran fira de perdius vives que els firaires menaven a ramats, com si fossin pollastres, oques o d’altra aviram manyaga. Els veïns d’aquesta població es lliuraven a la cria de perdius manses, en l’ensinistrament de les quals tenien gran especialitat. Acudien a la fira caçadors de molts indrets de la Península, en particular d’Aragó i de Navarra. Per tal de facilitar el proveïment de fruita als molts forasters que compareixien a la fira, era costum dels veïns de Vilanova posar al peu de les portes de llurs cases plats de fruita variada que hom podia adquirir pel preu fix de deu cèntims, quantitat que el comprador posava dins d’un plat buit que hi havia al costat dels de la fruita. La venda es feia sense cap intermediari ni mitjancer.

A Solsona té lloc una fira molt important de bestiar, especialment mules, ases i porcs criats a la mateixa contrada i que gaudeixen de gran crèdit per llur qualitat. La pagesia sol adquirir-hi els esclops per a la hivernada i, sobretot, els típics ganivets solsonins; d’ací el qualificatiu de fira dels ganivets o dels esclops.

En temps dels nostres avis, a l’Empordà, feien creure als nois que aquesta nit passava sant Martí, vestit com un pobre de pa sec i muntat en un ase magre i ronyós, i que deixava castanyes i d’altra fruita seca a la finestra dels nois bons minyons i cendres i fems de l’ase a la dels dolents i malcreients. La vigília els infants voltaven pels carrers sonant corns de terrissa per cridar el sant per tal que no passés de llarg de casa seva. Aquesta funció de sant Martí, anàloga a la dels Reis, hom la troba també per diferents altres pobles mediterranis.

Antigament, a l’Empordà, les fadrines es llevaven ben de matí i tenien el dret de besar el primer fadrí que trobaven. Entre la fadrinalla d’ambdós sexes hi havia interès a trobar-se amb aquell o aquella per qui se sentia simpatia. Diu el refrany:

Per la festa d’aquesta santa els fadrins fan igual amb les fadrines. Aquest costum també es troba en d’altres pobles romànics per Sant Valentí i per d’altres festes primaverals.

Temps enllà, també per l’Empordà i per d’altres contrades costaneres de llevant, els homes podien saludar les fadrines i les casades donant-los un cop o patacada al darrera, i d’ací que hom qualifiqués el dia d’avui de dia de la patacada.

Es troba així mateix aquest costum per altres pobles romànics. Aquestes llicències poden recordar les festes bàquiques pròpies d’aquests moments de l’any, en ocasió del tast i l’aspiració del vi novell.

La fadrinalla dels temps dels nostres avis, que es lliurava a fer pedrades, reclamava l’ajut de sant Martí, a més del de sant Roc i de sant Esteve. Antigament el dia d’avui havia estat de grans pedrades, especialment entre fadrins, així com pels Reis eren tradicionals entre nois.

Els pobles clàssics de la Mediterrània, vers aquest temps, celebraven pomposament l’aspiració i el tast del vi novell, tatxolinant les bótes, i celebraven diverses festes dedicades a Bacus, que han coincidit amb el dia de Sant Martí, que és el fixat per la tradició per encetar el vi. Aquestes festes s’havien distingit per llur to llicenciós i eren presidides per una figura del déu del vi coronat amb una corona de pàmpols. Fins a la darreria del segle XVIII, a París, s’entronitzava un ninot que tots els passants havien de saludar amb una forma especial i el qui no ho feia era sancionat pegant-li al darrera.

Per les Valls d’Hòstoles i d’Olot, avui, el qui arribava darrer a la feina o a d’altra reunió acostumada, venia obligat a pagar el vi als companys, i si no podia o no volia fer-ho, tenien dret d’ataconar-lo. Entre els infants que anaven a escola també fou costum apunyegar el que hi anava últim.

Diferents pobles tenien a sant Martí per advocat dels cornuts. A Tossa de Mar i per d’altres llocs de la costa, el jovent havia empastifat de sutzures ingrates la façana de les cases dels marits enganyats per la muller i els havia fet esquellotades servint-se especialment de corns marins.

Pels pobles de l’Urgell on no feien de duler els mateixos veïns per torn, avui el comú renovava el càrrec de duler, ja cedint-lo al mateix, ja a un altre si el que ho era no volia seguir o si havia queixes contra ell. Hi havia pobles que feien dues duies, una de bèsties xiques, que se n’encarregaven noies, i una altra de grosses, que en tenien cura nois. Els dulers eren escollits per torn. El càrrec durava una setmana i no cal dir que constituïa un veritable goig exercir-lo, puix que era interpretat com una prova de capacitat i de confiança, alhora que equivalia a un inici en la intervenció en els afers del comú i a una admissió pública a la col·lectivitat.

Per la Terra Alta duien a beneir les olives més grosses que tenien i, posades dins d’una bosseta, les penjaven al coll dels nens per tal de guardar-los de mals donats, així com també de males mirades. Per Santa Caterina en tornaven a fer beneir, aquestes destinades expressament a preservar de mals a les nenes.

Al Ripollès, els qui volien matar una bruixa sense que ella ho sabés i sense que els en provingués cap mal, li arrencaven una estella de la porta de casa seva, i avui anaven a oir missa en una capella dedicada a sant Martí, duent l’estella a la butxaca perquè restés beneïda. Després cremaven l’estella i, a mesura que aquesta era consumida pel foc, cremava també la bruixa. Hi havia qui creia que no era concretament la bruixa en persona la qui cremava, sinó la seva fetilleria, de la qual restava desposseïda. A aquesta intenció gaudia de molt crèdit l’esglesiola de Sant Martí d’Armàncies.

A l’Albufera de València havia tingut lloc una cacera extraordinària de fotges, ànecs d’aigua i d’altres ocells nadadors. Durava dos dies. El primer dia calia pagar una quantitat per a poder-se situar en un indret adequat per a amagar-se i espiar la cacera de la vora, i l’altre dia tothom podia situar-se arreu. Els llocs millors eren posats a encant i havien assolit preus elevats. Els caçadors, ben amagats, no podien engegar cap tret fins que els guardes de l’estany en donaven l’ordre.

Els caçadors se situaven en paratges poblats de vegetals aquàtics que els ocultaven i dins d’embarcacions que podien conduir als llocs més a propòsit per a obtenir un bon avantatge. En altre temps s’havien format dos grups d’embarcacions que sortien simultàniament dels indrets denominats el Palmar i el Saler, i encalçaven la presa amb tanta intensitat que pocs eren els caps que se n’escapaven. El dia franc feia cap a l’Albufera una gentada immensa, que trobava ocasió de fer una forada. La majoria dels concurrents tractaven de caçar servint-se de mitjans molt diversos, i eren innombrables els qui agafaven algun ocell.

Avui expiraven les llogues fetes a canvi de mantenir un porc. A pagès havia estat costum el lloguer de finques i sobretot de cases sense retribució en metàl·lic. El llogater, en comptes de diners, havia de mantenir un porc, que en uns casos li donava l’amo i en d’altres havia de comprar ell mateix. Era obligat que el porc de l’amo estigués sempre separat dels altres que pogués mantenir el llogater. Com ja hem referit en altre lloc d’aquesta obra, a la façana de les cases llogades a porc hi havia una estaca a la qual era fermat el porc, per tal que en tot moment l’amo pogués veure’l i deduir si li feien bons tractes, sense lloc a confusió amb els altres porcs del llogater. Avui era lliurat a l’amo el porc ja engreixat i començava la cria i engreix d’un altre porc, que havia de constituir el pagament del lloguer de l’any de lloga que avui començava.

Per alguns llogarrets de la Cerdanya i del Vallespir oferien els porcs a sant Martí i el dia que el mataven li ofrenaven les orelles i les potes. Avui el sacerdot beneïa les ofrenes, les quals després de l’Ofici eren subhastades a la plaça.

Antigament, els rabassaires i parcers, el dia d’avui, havien de pagar un tribut als senyors de les terres que menaven; generalment consistia en oques o d’altra aviram. El nombre dels caps variava en consonància amb la importància de les terres menades. Les havien de lliurar vives, grasses i ben peixades. Hi havia parcerissos de grans terres que havien de tributar un porc de cent, és a dir, que pesés cent carnisseres, equivalents a cent vint quilos.

Per aquest temps se’n van els teuladins en cerca de climes més temperats.

Hom creu que si avui plou i fa sol, o bé si plou i després surten el sol i l’arc de Sant Martí, és signe de gran prosperitat i abundància i averany de felicitat i ventura de caràcter col·lectiu. Si a més de l’arc de Sant Martí, surt l’arc del diable, que és l’altre arc més petit que a voltes es forma sota el de Sant Martí, l’averany de benaurança pren proporcions molt intenses.

La mainada de Sant Quintí de Mediona, al Penedès, en veure l’arc de sant Martí cantava:

Les nenes feien un ball rodó al so de la cantarella. Aquest costum recorda probablement una pràctica cerimonial relacionada amb la pluja, de la qual es troben restes per d’altres pobles europeus.

Per la Terra Alta creuen que després del diluvi tothom estava espantat i temia que es repetís, i que Nostre Senyor, per apaivagar la gent, va fer l’arc de Sant Martí i els prometé que aniria sortint fins cent anys abans de tornar a desencadenar-se un altre cataclisme semblant.

Per la muntanya oriental, on qualifiquen l’arc de Sant Martí de camí de Roma, creuen que assenyala la direcció de les carreres que duien a Roma i a Terra Santa i que quan uns pelegrins s’extravien i es perden surt l’arc de Sant Martí per orientar-los i perquè puguin retrobar la ruta.

Vegeu el que sobre l’arc de Sant Martí vam explicar en les pàgines 358-364 del volum IV.

A Sant Quintí de Mediona creien que vindrà un dia que tot el món s’encendrà en guerra i que no restarà gairebé cap home viu. Els infants, quan en veuran un, correran tot estranyats vers llurs mares i els diran en to de sorpresa: «Mare, he vist un home». Per tal que això no arribi, les nostres àvies, molt especialment les que tenien fills, el dia d’avui cremaven un ciri a sant Martí perquè guardés el món d’aquest flagell, ell que havia estat soldat i coneixia les dolors i les angúnies de la guerra.

La tradició ripollesa creu que la famosa porquerola protagonista de la cançó popular era la dama de la masia de Fustanyà, del poble de Campdevànol, el marit de la qual hagué d’anar a la guerra, i la seva sogra, en comptes de contemplar-la com li havia encarregat el cavaller, va fer-li guardar la porcada. Passats set anys, en la diada de Sant Martí, el cavaller va tornar de la guerra i va topar pel bosc a la seva esposa, que feia de porquerola i ni tan sols el va conèixer. La gent vella de la contornada creia que cada any, en tal dia com avui, a entrada de fosc, es reprodueixen l’escena de la tornada del cavaller i la troballa del matrimoni en un dels punts més espessos i abruptes del bosc, i el retorn de la parella a la masia de Fustanyà. En conseqüència, el feix de llenya que cada dia havia de fer la pobra porquerola, així com les set fusades que la sogra l’obligava a filar, resten abandonats enmig de l’espessor del bosc, i el qui els troba té la riquesa i la ventura assegurades per tota la vida.

Hom creia que fer ferrar el bestiar pels volts de Sant Martí el guardava de mals i sobretot d’encortaments i embruixaments. Hom deia que de les ferradures que clavaven els ferradors durant la vuitada anterior a Sant Martí, una es tornava d’or i portava gran riquesa i ventura a l’amo de la bèstia afortunada. Diuen que durant aquests dies els ferrers posaven una ferradura de franc, és a dir, que de les quatre només en cobraven tres. El dia d’avui, però, no ferraven, car era tingut com un gran pecat el fer-ho.

La gent de la costa qualifica els cavallets de mar de cavalls de Sant Martí. Pescar-ne un el dia d’avui o pels seus voltants és considerat de molt bon averany, i hom els atribueix molta més gràcia remeiera que els pescats en qualsevol altre moment de Pany. Es creença arrelada entre la gent del litoral que, posats a la gira de la barretina o sota el folre de la gorra, guarden de migranyes i de tota mena de mals de cap, manies i caparres.

Pels voltants d’aquesta diada passa el trenca-pinyes, ventada que sotraga els pins i fa caure les pinyes que encara no s’han desprès de les branques. També se l’anomena l’arrenca-pinyes. Hom el suposa com un gegantàs que bufa per fer caure les pinyes. Pel Vallès deien que el dia d’avui voltava per tots els boscos en cursa precipitada i esbojarrada, i que feia unes passes tan extraordinàries que a cada una saltava una muntanya. Per efecte del seu pas, tota la terra sondrollava i, en trontollar, dels pins en queien totes les pinyes.

Els pastors de la Jonquera creien que avui sortia l’estel del fred, que es veia arran de ratlla de llevant així que es ponia el Sol. Segons la intensitat de la seva coloració jutjaven del fred que faria durant la hivernada i se’n prevenien proveint-se d’abrigalls.

Hom jutja del fred de la hivernada segons la intensitat del que fa avui. Si en fa es té per averany de mal any, reflectit per la creença que fins les abelles ho coneixen, ja que no surten de llurs arnes i les aranyes s’emboliquen amb llurs teranyines com si es vestissin.

Els pastors del Pirineu oriental creien que el vent que bufava el dia d’avui regia la temperatura de tot un any. Si feia tramuntana o vents freds, ho tenien per indici de mal any per al bestiar i de mal averany per a les ramades, o sia que comportaria pobresa i estalvi, i menjaven una calderada de farinetes amb aigua i sense adob. Si bufava el migjorn, ho consideraven senyal d’un bon any per a les ramades, i solien matar un moltó i celebrar el presagi amb un bon àpat carnal.

SANT MENNA

SEGONS la tradició, era fill dels senyors del Vallès i nasqué dalt d’un castell, al voltant del qual va créixer una població que va prendre el seu nom i encara avui és coneguda per Sentmenat. Contràriament a com solien ésser els senyors feudals del seu temps, era benigne i caritatiu vers els seus vassalls, que l’estimaven com un pare, fins al punt que, a la seva mort, foren ells els qui el Van considerar més sant que home i en van ponderar les virtuts i els dons per tal que fos reconeguda per tothom la seva santedat, que tenia ben merescuda.

EL BEAT JOFRE DE BLANES

CONFESSOR, company inseparable de sant Vicenç Ferrer en les seves predicacions. La imatge de la Mare de Déu de la Bona Sort, del convent de Santa Caterina de Barcelona, a la qual comunitat pertanyia, li va parlar i va dir-li que la seva ànima se salvaria i que seria sant. El seu cos fou objecte de gran veneració i, per tal d’evitar-ne l’abús, fou traslladat de la seva sepultura a l’ara de l’altar de la capella de Santa Magdalena. Va ésser l’únic que se salvà llavors de la destrucció i incendi de l’any 1835.

El refranyer d’avui també és ben abundós: