DIA 29. SANT MIQUEL, ARCÀNGEL

LA festa d’aquest sant correspon a l’equinocci tardoral, moment que marca una fita important dins de la vida agrícola dels pobles europeus, puix que coincideix amb les veremes i amb l’inici de la sembrada, feines que han donat lloc a diversos costums i a nombrosos refranys.

Avui havia estat dia de pau i treva, si s’esqueia en temps de guerra; la brega es deturava i es festivava el dia. Els guerrers medievals veneraven l’arcàngel sant Miquel i el tenien per advocat, puix que el consideraven el cabdill de les forces celestials i de les corts d’àngels que lluitaven contra el dimoni; d’ací que la iconografia el presenti vestit de soldat ben cuirassat i brandant una espasa. Els exèrcits carolingis especialment, el tenien per patró, junt amb sant Martí, i les tropes franques que van ajudar els catalans a la reconquesta professaven una especial devoció a aquests dos sants, als quals s’encomanaven abans d’entrar en batalla, i en agraïment els aixecaven capelles i ermites al cim de les muntanyes que reconquerien i dominaven; d’ací l’abundor d’ermites d’aquests sants i de poblacions que duen els noms d’ells, les quals hom troba especialment per la Catalunya vella, que fou la petjada pels francs. La nostra gent d’armes va prendre els esmentats sants per patrons i va posar sota llur advocació les capelles de la majoria dels castells. La treva del Senyor, del dia d’avui, devia respondre a la devoció cavalleresca vers el sant arcàngel.

Per terres germàniques, sant Miquel ha vingut a substituir al Wotan precristià, déu de la guerra, heroi de poder inaudit, vencedor de dracs, de serpents i del dimoni que abatia i aterrava en llurs cataus i que en aquest moment de l’any actuava amb més intensitat que en d’altres per tal de destruir les forces malèfiques que podien destorbar i perjudicar les feines sagrades de la sembra.

Conta la llegenda que quan va morir el gran rei En Jaume, el diable se’n volia emportar la seva ànima, puix que deia que en vida havia pecat molt. Seguidament va baixar del cel l’arcàngel sant Miquel, proveït de les seves balances, amb què pesa les ànimes, i seguit d’un gran estol d’àngels. L’arcàngel va sostenir, ell en persona, les seves balances. Els diables no paraven de posar, damunt d’un dels plats, pecats i més pecats, que, segons deien, havia comès el gran rei. Els àngels van portar només una pedra i una fusta de cada una de les moltes esglésies que el rei havia fet aixecar en les moltes ciutats, viles i pobles reconquerits als moros, i el plat dels àngels va pesar mil vegades més que el dels diables, els quals se’n van haver de tornar cap a l’infern amb la cua entre cames, mentre que l’ànima del gran rei, acompanyada per milers i milers d’àngels que havien vetllat per ell, pujava triomfant al cel, semblantment a com s’havia passejat el seu exèrcit triomfant per la terra.

Havia estat costum, perdut fa temps, guarnir els altars del sant arcàngel amb canyes que, per haver format part de l’ornament, cobraven virtut per a matar jueus i bruixes sense haver-los de tocar, o sia copejant només llur ombra. Si el que duia una canya de sant Miquel passava per damunt de l’ombra d’un jueu o d’una fetillera els feia tant de mal com si els trepitgés a ells mateixos. També servien per a matar serps, que restaven en set trossos amb un sol cop de canya i àdhuc només tocant-les suaument. Sembla que on darrerament es van beneir canyes fou a l’ermita de Sant Miquel del Mont, vora d’Olot, i a la del Castell d’Aramprunyà de Brugués, al Baix Llobregat.

A Olot creien que quan hom cremava un ciri a sant Miquel havia de tenir molt de compte a posar-lo ben bé al mig de la imatge, per tal com si es decantava només una engruna vers el costat de la cara del dimoni, aquest es pensava que era a ell i no al sant a qui feia llum; això feia que es posés tot cofoi i afalagués al qui li feia aquella gràcia, però de manera tal que en sortia ben perjudicat. D’aquesta creença derivà el costum d’embrutar la cara del dimoni de les imatges de sant Miquel amb la més grollera brutícia, sobretot el dia d’avui i en d’altres ocasions que hom hagués de fer llum a l’arcàngel.

Els nostres avis consideraven el dia d’avui com un dels més perillosos de caure en temptació i sota l’acció malèfica del diable, puix que sant Miquel, per tal de celebrar la seva festa, el deixa en completa llibertat, i el dimoni se n’aprofita.

Com és sabut, l’atribut de sant Miquel són unes balances; per això el tenien per patró els mestres de llos, balancers i romanillers.

Els oficis que tractaven en or i argent també el tenien per patró petit: oripellers, guadamassilers, batifullers, argenters, dauradors i d’altres. El patronatge sembla que tenia origen en les balances que porta, completament afinades, la imatge d’aquest arcàngel, balances que prenien com a signe d’honradesa i de fidelitat en la qualitat dels articles que empraven per a llur treball, la condició i qualitat dels quals no pot ésser gairebé mai jutjada pel qui els fa treballar, el qual ha d’estar a llur confiança.

Entre d’altres, veneraven sant Miquel els carnissers, que també invocaven sant Bartomeu; els revenedors, precursors dels venedors de queviures d’avui; els flequers, que venien el pa a pes, així com els forners el venien a peces, i encara d’altres oficis.

També veneraven sant Miquel els cadiraires, no sabem pas per què, si no és pel seu veïnatge amb l’església del Pi, on tenien vinculades llurs confraries alguns dels oficis que el tenien per patró. Els cadiraires antics estaven establerts, efectivament, per les places del voltant de la parròquia del Pi, on encara se’n conserven avui. Construir, fustejar i muntar cadires és feina d’homes i una extensió de l’art de la fusteria; fer els seients de boga teixida, a casa nostra, és feina de dones, però a València també ho feien homes qualificats d’embogadors. Les embogadores barcelonines mentre teixien cantaven una cançoneta pròpia.

La recobla passa tu, passa pla es refereix a l’entreteixit de les tiges de balca i al fet de disposar-les ben planes unes al costat de les altres.

Fins als nostres temps els cadiraires havien exercit el comerç ambulant i més encara l’adob de les cadires velles. Voltaven pels carrers amb un parell de cadires al coll i pregonaven llur pas amb un crit especial que deia:

També s’hi dedicaven dones que anaven pels pisos i que entraven per les escales, des del peu de les quals cridaven oferint llurs serveis als estadants.

L’arcàngel sant Miquel també era patró dels passafraus, matuters i contrabandistes; tant és així, que per les contrades fronteres de muntanya, on el frau constitueix una indústria important, molts dels que s’hi dedicaven s’anomenaven Miquel, fins al punt que aquest nom venia a ésser sinònim de passafrau. Les cançons de contrabandistes, quan donen noms dels protagonistes, gairebé sempre citen el de Miquel o Miqueló.

Així mateix veneraven sant Miquel els obladers, que feien oblecs i neules, i els qui les anaven a vendre pels carrers fent el joc de la virola.

El veneraven igualment els desgreixadors, els quals treien taques de la roba, la rentaven i planxaven fins a deixar-la com nova, exactament com avui fan els tintorers.

Els teulers, rajolers i bobilaires en general, a més de la Mare de Déu del Carme, que era llur patrona, veneraven l’arcàngel sant Miquel com a advocat petit de la feina.

Altres gents que veneraven aquest arcàngel eren els calderers, menyspreats pels ferrers i elois, malgrat treballar el metall, per considerar-los descendents dels moros i creure que desacreditaven llur confraria, perquè practicaven els nomadisme i eren gent murriesca que no tenien rei ni llei. Conta la llegenda que una vegada que el rei En Jaume tornava a Barcelona després d’un viatge d’incògnit pel seu reialme, per tal de veure ben a la vora com vivien i quines necessitats sentien els seus vassalls, va trobar quatre calderers, tot carregats de calderes i d’altra aramada, que quan el van veure tan alt i cepat i completament descarregat se les van emprendre contra ell i, amenaçant-lo amb donar-li una pallissa, el van carregar com un ase sense escoltar les seves protestes al·legant que era el rei. Arribats a Barcelona, el monarca els va fer penjar a la plaça de la Llana, anomenada també dels Calderers, tant pel fet que acabem de referir com per ésser el barri on estaven establerts. Basant-se probablement en aquesta tradició, hom deia que els calderers no tenien rei ni llei. Hom diu que rivalitzaven a honorar llur patró ofrenant-li cuirasses ben brunyides i lluents, fetes amb calderes velles de les que adobaven; hom deia també que quan van ésser expulsats del gremi dels elois van escollir per patró l’arcàngel sant Miquel perquè anava vestit d’aram, ço que els permetia de poder lluir el seu art oferint-li cuirasses ben treballades.

També havien venerat sant Miquel els esparters, avui sedentaris, però que ahir anaven a vendre estores pels pobles, i eren tinguts així mateix per descendents de moros (els quals, efectivament, havien exercit aquesta indústria nòmada) i avui veneren sant Bernardí, del qual vam parlar en la pàgina 648 del volum III.

Antigament, els vidriers i els esparters havien format un sol gremi sota l’advocació de sant Bernardí de Sena. Aquesta unió era deguda al fet que els esparters curaven d’embalar amb bucs d’espart els vidres que exportaven els nostres vidriers, vidres que havien gaudit de molta fama per les terres mediterrànies, d’on acudien a Barcelona a cercar els vaixells de vidre més subtils i delicats. Per raó d’unes diferències sorgides entre els dos oficis, es van separar i els vidriers van fundar un altre gremi sota el patronatge de sant Miquel.

En estendre’s l’ús del vidre pla fou venut en mercadatge ambulant. Els vidriers de carrer curaven d’instal·lar-los, puix que la gent temia tocar el vidre pla per la doble temença de trencar-lo i de tallar-se. Els vidriers ambulants van perdurar fins que s’establiren els primers llauners, vers la primeria del segle passat. D’aleshores data la generalització de l’ús del vidre, sobretot en ventalles, aparadors i vidrieres que donessin al carrer, Abans, en lloc de vidre, hom emprava teles de llinet o de cotó cru, i les gents més humils, teixit de saca o xarpellera. També s’havia emprat filat metàl·lic.

Igualment el veneraven els mestres cuirassers, broqueraires, llancers i d’altres oficis relacionats amb les armes i les armadures, en atenció al vestit de guerrer que porta el sant, segons la iconografia popular, i a les armes que esgrimeix.

També veneraven aquest arcàngel els mestres de vara i de bastó, els qui ensenyaven a jugar el ganivet, la bola i a donar bufetades sense perill de rebre’n, els qui ensinistraven a fer voltar l’espardenya agafada per una veta i també a manejar una cadira en pla defensiu; a més, com una extensió dels mestres en aquestes arts pintoresques d’atac i de defensa, també l’invocaven els pinxos que les practicaven.

Els daguers, com a treballadors de metall al foc, formaven part de la confraria de Sant Eloi, integrada pels diversos oficis que intervenien en metall. Els ganiveters, establerts a la Dagueria, vora de Sant Just, tenien per advocada i per patrona la Mare de Déu de l’Esperança i formaven una confraria que havia tingut el seu estatge en la capella d’aquesta advocació del carrer de la Palma, al costat de Sant Just i en aquesta església mateixa. Els ferrers de tall veneraven sant Miquel arcàngel. No sabem si el fer dagues, ganivets o eines de tall constitueix tres oficis diferents, fins al punt de donar lloc a tres gremis, o si són un mateix ofici més o menys igual, que, amb el curs del temps, ha adoptat tres qualificatius i ha confiat la seva protecció a tres advocacions diferents.

L’arcàngel sant Miquel era l’avocat dels llums d’oli. Hom li demanava ajut en encendre un gresol o un altre llum d’oli:

El tenien per patró els llanterners, gresolers i llumanerers.

Més tard, en evolucionar l’ofici, els antics llanterners van tornar-se llauners, lampistes i, avui, electricistes, que durant un temps van seguir invocant el vell patró de l’antiga confraria.

Igualment reconeixien el patronatge de sant Miquel els sedassaires, i a Girona, els camàlics.

Eren també devots de sant Miquel els cocs i les coquesses i altres persones que tractaven amb menjar cuit en pla d’ofici, els quals a més veneraven d’altres sants, com tenim referit en el curs del present Costumari.

Els qui havien de tenir tractes amb gent de ploma (notaris, escrivents i memorialistes) s’encomanaven a sant Miquel perquè no els enganyessin i no els escrivissin mai una cosa per altra. Aquests darrers també el veneraven, a part dels altres sants que tenien per patró.

Els vells pelegrins s’encomanaven a l’arcàngel sant Miquel perquè els fes tornar a casa sans i bons com n’havien sortit i perquè ja poguessin ésser-hi el dia de la festa. Potser com una extensió de la devoció dels pelegrins, també el veneraven els oficis i artistes nòmades, ensinistradors de bèsties, saltimbanquis, comediants que abans anaven voltant pel món a peu o en carro, músics ambulants i altres gents per l’estil. Dins del mateix ordre d’idees, s’hi havien encomanat encara els qui havien de deixar l’escalf de la llar i s’embarcaven per anar a cercar fortuna.

Sant Miquel havia estat patró dels barretaires i, per extensió, hom l’invocava contra el mal de cap. Havia estat costum oferir-li un barret en presentalla si hom es guaria la migranya. Moltes de les capelles i de les ermites antigues dedicades a aquest arcàngel ostentaven gran profusió i diversitat de barrets penjats per les parets. Això féu que hom apliqués a aquestes capelles o ermites l’apel·latiu de Sant Miquel dels barrets o dels barretons.

Era creença que el qui deia unes oracions al sant i li demanava que el guardes de mal de cap, i mentre feia aquesta pràctica devota portava posat un dels barrets deixats en presentalla i que penjaven de les parets de la capella, el sant el guardava de migranya per sempre.

Els propietaris de cases el reclamaven perquè els fes trobar bons llogaters i gents honrades que paguessin religiosament i no causessin perjudicis a les cases.

Antigament, el dia d’avui, l’Ajuntament admetia en qualitat de servents i de mossos tants homes com se li presentaven a demanar feina, mentre tinguessin bon aspecte i semblessin bona gent. Els feien fer poquíssima feina i no els donaven res. La gent noble i rica que necessitava servents acudia a la Casa de la Ciutat i escollia de tots els mossos el que més li agradava, tenint en compte la recomanació que en feia llur encarregat. L’ésser mosso de l’Ajuntament constituïa com un previ assaig per a ésser-ho més tard de cases riques i benestants, i per això hi havia interès a poder ocupar un d’aquests empleus, encara que fos sense remuneració.

Per aquest moment de l’any solien tornar els pelegrins que havien anat a Terra Santa. Fou costum que, el dia d’avui, en els claustres dels convents i en els de les catedrals, grups de romeus representessin passatges de la vida de Jesús o d’algun sant, amb preferència escenes del Naixement, de l’Adoració o de la Passió. No creiem que seguissin cap text fix i determinat, puix que el nombre de figurants era molt variable; depenia del nombre de pelegrins que havien tornat. Sembla que aquestes representacions venien a constituir com un complement obligat a la peregrinació, la qual donava als romeus una certa obligació d’ensenyar, a les gents que no havien pogut gaudir de llur gràcia, quelcom del que havien après i vist en llurs romiatges.

Els revenedors, quan havien de concórrer a alguna festa cívica, seguint els costums gremials dels segles XV, XVI i XVII, organitzaven un entremès, el qual representava a sant Miquel, acompanyat d’uns àngels que s’esbatussaven amb uns diables. Per les festes celebrades al Born l’any 1467, en ocasió de l’arribada del duc de Calàbria, que vingué a la nostra ciutat com a lloctinent del duc d’Anjou, elegit rei pels catalans en oposició a Joan II, els revenedors van fer un entremès, que van combinar amb el que van organitzar els barquers, el qual figurava l’infern, amb un ferotge drac que ajudava els diables en llur brega.

Avui celebra la seva festa el barri barceloní de la Barceloneta, per estar dedicada a aquest sant la seva església parroquial. Es fan diferents festeigs populars, amb ornaments de carrer i sorts infantils, una gran fira i diverses atraccions de caràcter així mateix popular.

La vigília, els xicots de la Barceloneta, presidits per un personatge que portava una gran espasa de fusta, se situaven davant de la rectoria i cantaven a cor:

El de l’espasa feia com de capità de la gran caterva, i amb l’arma de fusta marcava el ritme de la cantarella, que entonava la mainada amb gran cridòria i avalot. Després de molt cridar, treien un canó, que la quitxalla passejava per tot el barri. De tant en tant, hom hi engegava trons, semblantment com si fos un morter. Venia a fer l’ofici d’una traca anunciadora i preludi de la festa.

S’havien fet cucanyes marítimes, per l’estil de les que es feien per Sant Elm, les quals ja tenim explicades. Al moll i vers l’esplanada immediata al pla del Palau, s’havien muntat envelats profusament guarnits amb banderes i gallardets marítims, deixats per les cases que aparellaven vaixells i pels capitans d’embarcacions del port, que no refusaven deixar llurs empavesades. L’entrada, en lloc d’estar adornada amb brancatge i verdor, com era corrent, ostentava rems i d’altres elements de navegació.

A la plaça de Sant Miquel s’havia fet el ball de Rams al so de la tonada tradicional, que el poble corejava i cantava seguint l’aire de la cobla, la qual primitivament era de cornamusa, flabiol i tamborí. Encara fou ballat l’any 1859.

També s’havien fet representacions de teatre de plaça. L’any 1877 va sortir el ball de Don Jacinto i Donya Leonor, que figurava una facècia d’uns enamorats presos pels pirates; en vam parlar en la pàgina 790 del volum I. Hi sortien molts moros que vestien robes molt llampants. L’argument era tret d’un romanç de literatura de fil i canya. La versió penedesenca de què vam parlar, per les escasses dades que en coneixem, era de text diferent i els personatges tampoc no són exactament els mateixos.

També havia celebrat la seva festa, en tal dia, l’antic poble de Sarrià, agregat avui a Barcelona, i que, d’uns quants anys ençà, la celebra el primer diumenge d’octubre, dia de la Mare de Déu del Roser. Antigament, a la ciutat de Barcelona, no es podia començar a matar porc fins al dia primer d’octubre, però Sarrià gaudia d’un privilegi especial, que li permetia avançar tres dies el sacrifici de porcs, a l’objecte que els seus veïns ja en poguessin menjar el dies de la festa major. Per fruir de l’avantatge de poder menjar porc tres dies abans, eren molts els barcelonins que acudien a Sarrià els dies de la festa, a fer berenades en algun establiment o a comprar bacó en les botigues. D’aquest costum deriva la dita: A Sarrià, porcs i capadiables. Aquesta segona part del proverbi es refereix a una antiga llegenda, avui mig oblidada.

Del portal de l’Àngel i de la placeta dels Sarrianesos sortien contínuament tartanes, que per un ral pollaven a Sarrià.

Un altre llogarret que fa la seva festa és el de Setcases, a la Vall de Camprodon. Havien ballat una curiosa versió del ball Cerdà, en la qual només podien sortir en dansa set parelles i el capdanser, que havia d’ésser el més vell del poble i feia ballar les set balladores alhora. Segons tradició, aquesta població fou fundada per set germans pastors que peixien llurs bous i llurs ramats per aquella rodalia i que vivien en unes barraques de pastors escampades i sense formar nucli. Malgrat ésser molt vells, no havien vist mai nevar, car transcorregueren molts anys sense produir-se aquest fenomen. Un dia va fer una gran nevada i tots es van astorar, perquè creien que queia el cel, el qual s’imaginaven com una coca immensa que s’esmicolava i les molles queien escampades i atapeïdes per la muntanya. Van acudir a contar el cas a llur pare, que era set vegades vell, tant, que ja no hi veia. Els digué que li portessin un grapat de molles, i així que tocà la neu reconegué què era. Els aconsellà que seguissin muntanya avall fins arribar a un lloc on no hagués nevat. Els fills obeïren el consell i feren cap a un punt on, entre l’espessa gruixa de neu, restava un clap al descobert, i allí es van establir, ja que el cregueren lloc de ventura, segons paraula de llur pare. Van aixecar set cases, una per cada un. En cavar la terra per assentar els fonaments trobaren una mena d’argent que els va fer l’efecte d’aigua gelada. Consideraren el cas com una meravella i van contar-la a tots els que veien o trobaven per la muntanya, els quals, sorpresos del prodigi, ho propagaren ací i allà fins arribar a orelles del savi rei Marsil, que comprengué de què es tractava i amb tota la seva gent va anar a Setcases, on van cavar fins a trobar la veta de l’argent, que van emportar-se’n; amb tota aquella riquesa van fundar la cort del rei Marsil, que avui s’anomena Marsella. Aquesta llegenda pertany al fons llegendari comú a Europa relatiu a la fundació de poblacions. La tradició de la fundació de Marsella amb les riqueses tretes d’una muntanya d’argent situada als Pirineus està molt estesa per les valls pirinenques. Els set ballaires i el capdanser figuraven el pare i els fills fundadors del vilatge. Una tradició i un ball semblant, així mateix relacionats, s’expliquen del poble bergadà de Sagàs i en parlem en tractar del dia de Sant Andreu.

Fa la seva festa major el poble d’Os de Balaguer. Antigament hi havia donat molt de color una representació de teatre de plaça. Feien el ball de les Galeres, que, com tenim dit, tractava de figurar la batalla de Lepant, amb intervenció de nombroses galeres de cartó, que duien al damunt alguns dels dansaires; simulaven les esquadres de la Lliga Santa i del Gran Turc. En la facècia intervenien molts actuants, que recitaven llargs parlaments i disparaven moltes pistoles i armes de pedra i de pistó, pròpies d’aquells temps.

També feia festa el poble urgellès de Sant Miquel de la Vall. Antigament havien dansat el ball pla al so de la cançó del Rossinyol, cançó que cantaven els mateixos ballaires, una estrofa els homes i altra les dones, o bé dividits en dues colles, una que dansava mentre l’altra reposava de ballar i cantava.

Quan havien acabat la cançó, els ballaires rellevaven als cantaires, i passaven a dansar els que fins aleshores feien so.

El llogarret muntanyenc de Castellar de N’Hug, a les Fonts del Llobregat, celebra la seva festa major. Antigament, la vigília, la fadrinalla havia fet el ball foll, que també havien ballat a Gavarrós i que era semblant al Contrapès dels boigs de Sant Joan de les Abadesses i a La Boja de Campelles. Voltaven per tot el poble de manera esbojarrada i tumultuosa; es posaven pertot arreu i ho feien anar tot en renou de manera afollada i turbulent. Aquest ball pertanyia al grup dels diversos que tenim referits, fets pels fadrins i propis de la vigília-de la festa, els quals es distingien per voltar tota la població; probables restes de cerimònies prèvies de purificació i expulsió de mals esperits. Per les balles de la festa havien estat típics els balls de la Grega i de la Malamanya, dita també Balmanya.

A Cabrera d’Igualada feien l’aplec al castell dedicat a Sant Miquel.

Durant la funció religiosa posaven damunt la mesa de l’altar dues grans bacines o safates plenes de roses vermelles, entre les quals en destacava una de blanca damunt de cada bacina. Enllestida la funció, els majorals recollien les bacines i fora, a la plaça, repartien les roses entre el jovent que volia prendre part a la dansa i que equivalien a un convit al ball. Els dos pavordes, amb llurs companyes de càrrec o amb les promeses, se situaven al mig de la gran rodona que formaven el conjunt de les parelles de ballaires. Tots els balladors sostenien la rosa amb la mà, que mantenien enlaire en dansar. Primer feien una part de la dansa els dos majorals, que lluïen les roses blanques amb tota galania i reverència, i un cop havien fet el primer ball, en atacar la cobla la repetició de la melodia, entraven a la dansa tota la resta de les parelles sense moure’s del lloc que ocupaven dins del gran rotllo. La dansa fa anys que s’ha perdut. Antigament era qualificada de ball Pla; més ençà, de Majorala.

També feia festa el poble de Sant Fost de Capcentelles; havien ballat una dansa de plaça típica i tradicional.

A la Ribera de l’Ebre fa festa el poble de Tivenys, al peu de la muntanya de Cardó. Ballaven la jota en havent sopat, al so de gralla i entorn del faster arborat de teia.

També fa festa el poble castellonenc d’Aín; després de sopar feien ball de barril entorn de la foguera. Alternaven les balles amb la representació de passos, episodis i passatges de la vida de l’arcàngel sant Miquel representats per gent del poble de manera molt rústega i primitiva. Únicament hi intervenien homes.

Avui celebrava la seva festa el barri de Sant Miquel, de Ciutat de Mallorca.

Per a l’organització, el veïnat s’aplegava en un organisme especial, que rebia el nom de Concòrdia. Nomenaven un majordom o prohom, el qual curava de recollir una petita quantitat, que cada soci inscrit donava. Per regla general s’escollia per a prohom una persona de posició, perquè, per l’afany de lluir, pagués del seu peculi una part de les despeses. Era costum repartir coca i carn a tots els inscrits, per tal que poguessin celebrar bé la festa. Hom feia fer una pastada de coques, expressa. Feien matar un bou o una vaca, que el dia abans era passejat pels carrers de la Concòrdia i per la resta de la població, amb tota ostentació i enmig de gran brogit i alegria. La carn era repartida equitativament entre tot el veïnat inscrit. La Concòrdia curava de la festa religiosa i de l’ornamentació de la plaça i els carrers de la demarcació. Feia lluminàries davant de les cases dels inscrits, organitzava el ball a la plaça, pagava els xeremiaires, curava de les passades i les cercaviles que calia fer, organitzava els cossos, i com a espectacles, feia celebrar funcions de teresetes o titelles enmig de la plaça, a la qual acudia tot el veïnat més immediat i àdhuc gents de per tota la rodalia, puix que era de rigor representar peces còmiques que se n’emportessin l’entusiasme de la gent, la qual voltava el teatret, asseguda a terra, la de primer terme, i en cadires, que cada u es portava, els del segon terme, i els de més enllà, tot i essent gran gentada, restant a peu dret.

Es feia l’aplec de la Mare de Déu de Corbera. La nota més sobresortint era el ball de la coca, que és una de tantes variants del ball cerdà. El ballaven una sola parella: el prior i la priora. Ell anava amb barretina musca i un clavell a la gira. Ella duia caputxa. La dansaire portava una coca rodona, coberta amb un tovalló i tota enflocada. Durant el ball la portava sota l’aixella. En acabar la dansa, tirava confits al ballador i al públic. La coca la pastaven, per torn rigorós, un any a cada casa. Abans de la dansa, els priors, acompanyats de la música, anaven a cercar la coca a la casa on l’havien feta. Enllestida la dansa, amb la mateixa cerimònia l’anaven a portar a la casa on havien de pastar-la per a l’aplec de l’any vinent.

A Sanaüja festivaven la Mare de Déu del Pla, venerada en un santuari propi. La festa es veia molt concorreguda de fidels i devots, que hi feien cap de diversos pobles de la rodalia.

A Sant Llorenç de Morunys beneeixen un pa al cim del turó conegut pel Cudó. El sacerdot, alhora que beneeix el pa, beneeix també el terme.

Avui és el dia típic de les fires de bestiar, perquè és quan baixa de muntanya i resulta el moment més adient per a vendre els caps que hom no vol destinar a la cria. Pels voltants d’avui es celebren una trentena de fires de caràcter ramader. A més de bestiar, s’hi venen eines i atuells pastorals i es fan llogues de pastors, ja que per Sant Miquel acaba l’any pastoral, amb el retorn dels ramats de muntanya i el començament de la tardorada amb el sojorn als corrals de les terres baixes de muntanya, o amb les hivernades als plans de marina de les contrades orientals no ramaderes. Pastors i rabadans acudeixen a aquestes fires, que són centre de tota mena d’intercanvi pastoral i ramader.

A l’Hostal Roig, gran casal o masia del terme de Sant Miquel de la Vall, te lloc el mercat de Sant Miquel, especialment de bestiar menut, al qual concorren gran nombre de marxants i firetaires, tant de la muntanya com de la plana, puix que és un dels més importants dels que es celebren vers aquest temps.

A Santpedor té lloc una fira de bestiar de peu rodó molt important, coneguda per tota la rodalia per la fira dels ases. Hi acudeix molta gent del Pla de Bages, del Cardener i del Bergadà. De Manresa sol anar-hi gran gentada, encara que no hagi de firar-se. És obligat menjar cabra per dinar. Per les contrades veïnes, per indicar que van a aquesta fira, és corrent de dir que van a Santpedor a menjar cabra o a canviar la dona. Ignorem el significat i l’origen de la dita.

Durant un temps, el santuari de Núria es va tancar el dia d’avui, en lloc del dia 15, com tenim explicat en la pàgina 327 del volum IV. No tornava a obrir-se fin per Sant Pere de l’any següent. Els darrers romeus i gents del santuari que baixaven tiraven pedres als fons de les gorges, des d’un punt ben alt, per tal que, durant la hivernada, si algú per necessitat es veia precisat a trescar per aquells verals, no fos víctima de cap accident i amb la neu no s’esllavissés i anés a parar al fons de l’abisme.

Un sacerdot de Valls va instituir una fundació o deixa, a favor de tretze minyons fills de la ciutat, perquè anessin a Lleida a cursar estudis de teologia. Des de temps molt antic que cada any, el dia d’avui, se celebrava l’anomenada missa dels estudiants, després de la qual es feien públics els noms dels minyons escollits per gaudir del benefici.

A Tortosa celebraven una solemne funció, a l’església de la Concepció de la Victòria, per solemnitzar el record d’un fet d’armes, embellit per la llegenda. Aquest temple fou erigit per commemorar una derrota soferta per les tropes franceses. Durant una altra guerra, en entrar els exèrcits francesos a la ciutat, volgueren incendiar l’església, puix que constituïa un afront per a ells. En arribar-hi, sortí del temple un brau soldat que, amb una valentia sense igual, defensà tan ardidament el seu lloc, que va fer recular els francesos, als quals causà un gran nombre de baixes i els féu desistir de llur propòsit. Aquell brau soldat era la imatge de l’arcàngel Sant Miquel, que havia cobrat vida i, amb la seva espasa, havia retut i fet recular l’enemic. Sant Miquel es venerava a l’altar del temple.

Com vam dir en la pàgina 699 del volum III, per les contrades alteroses del massís pirinenc, lloc de terres fredes, la collita dels cereals s’endarrereix molt més que per les terres baixes i per les contrades meridionals, i àdhuc arriben a segar i a batre per l’agost i pel setembre. Al llogarret de Sallu, del vessant del Pirineu francès immediat a la vall d’Àneu, l’any que la collita havia estat abundosa la celebraven amb balles fetes al so de pandero i de cançons, sense altre element musical. Feien l’anomenat ball gavatx, al voltant d’un bastó alt, al cim del qual lligaven unes vetes, que els ballaires agafaven per un cap. En voltar entorn del pal, dret enmig de la rodona, anaven embolicant les vetes damunt del bastó, semblantment com en els balls de cintes, referits en la plana 300 del volum segon, i el de les gitanes, del qual vam parlar en la pàgina 959 del volum IV, Una part de ballaires duien una forca a la mà que els restava lliure, i l’altra part hi duien unes batolles. El pal restava sol, sense que ningú el sostingués, mentre que en els diversos balls d’aquest gènere que ens són coneguts sempre n’hi ha un que l’aguanta, essent qualificat, generalment, el que fa això, d’estaquirot. El bastó oscil·lava contínuament, estirat i empès pels vuit ballaires, tots els quals, alhora que junts l’estiraven, també el sostenien i no el deixaven caure ni decantar massa vers cap costat. Sembla indubtable que aquest ball prové d’una cerimònia de tipus agrari. Vegeu el que n’hem dit en la pàgina 960 del volum IV.

Pel Ripollès i pel Lluçanès, avui baixen els ramats de muntanya i comença la temporada hivernal per al bestiar de llana, que passa a viure a la terra plana, més acollidora i més benigna que la muntanya en temps de fredorades. Com vam dir en la pàgina 206, el bestiar destinat a carn ja baixava el dia 26.

Segons els pastors i en general la gent que tracta en bestiar, avui les bèsties muden de jeia i comencen a dormir del costat dret, fins a les darreries de març, que tornen a fer-ho sobre el costat contrari durant tot el bon temps. Fent-se ressò de la creença, ens diu la parèmia:

Trobem aquests altres refranys de caràcter pastoral:

A Bot, a la Terra Alta, creuen que avui, en rompre l’alba i abans d’eixir el sol, surt l’estel de Sant Miquel o estel veremador, que és el que marca el començament de les veremes, les quals, segons la dienda, hom no pot començar sense que des del cel donin l’avís.

Pel Mestrat avui començaven a veremar i qualificaven el dia d’avui de Sant Miquel de les veremes.

Sant Miquel és considerat com l’advocat de les veremes i del vi; a ell s’encomanen els veremadors, i se’l reclama en totes les feines relacionades amb la verema.

A Reus i a Tarragona s’havia celebrat el ball de Sant Miquel, completament desconnectat de tota festa i com una representació pròpia del dia d’avui.

Aquest ball sembla ésser la resta d’una cerimònia pagana relacionada amb les veremes, de l’ordre de les referides en les pàgines 1041 i 1042 del volum IV. Venia a ésser com els dels diables. Hi sortien un estol de dimonis presidits per Llucifer, que portava una gran capa amb tot de monstres i dimoniots i flamarades pintades al damunt, de color intensament vermell. Li feia costat una diablessa; manava a la seva gent que anessin a fer mil dolenteries; sant Miquel vetllava per guardar i salvar els qui Llucifer volia perjudicar. Tots els plans li resultaven fallats. La diablessa titllava el seu marit de feble i de poc destre i es disposava a posar-se davant de la tropa de dimonis. Tota la fúria d’ella també s’estavellava davant de la força de l’arcàngel. A la fi, ella tractava d’encarar-se amb sant Miquel, que es limitava a desembeinar l’espasa, i tots els èmuls infernals queien per terra, morts. El sant, acompanyat d’uns àngels, posava el peu damunt dels diables i els tocava tènuement amb la punta de l’espasa. El poder infernal restava completament anorreat davant de la força celestial, representada per sant Miquel i els seus companys.

Antigament, el qui feia de Llucifer portava al cap una grossa carbassa vinera, o bé un carretellet de fusta, sense fonadura i encasquetat a guisa de barret. Com un record d’aquest barrilet, en diferents indrets, encara avui, el qui fa aquest paper va amb barret de copa, com a Sitges i, anys enrera, a L’Arboç, al Vendrell i a Tarragona. Els seus deixebles, els diables, portaven també carbasses vineres, mes petites que les del seu mestre, i més tard, una mena de casquets a tall de boina, fets amb bótes de mà, de pell empegada, amb la xeremina vers el front, com una mena de banya, o vers el darrera, a tall de cua. Aquests detalls semblen relacionar aquesta representació amb el vi i fan pensar si pot tractar-se de la resta, molt atenuada i desfigurada, d’alguna cerimònia relacionada amb les veremes. És interessant de tenir en compte que els balls de diables són populars per contrades on el conreu de la vinya té força importància, i podria ésser que tant Llucifer com els seus acòlits fossin els successors d’esperits o de genis del vi, reduïts avui a la condició de diables. És remarcable que aquests balls també són populars per terres franceses i itàliques, i així mateix precisament per les contrades vitícoles. El ball dels diables, segons el senyor Milà i Fontanals, té paritat amb el dels set pecats capitals i sembla que, temps enllà, els dos obeïen a un mateix sentit. L’argument d’aquesta representació pren per tema la brega dels set vicis contra una dama que tracta de figurar la virtut; paper que en els balls de diables fa sant Miquel, barallant-se amb els set dimonis successors dels set vicis. El ball dels pecats capitals havia estat així mateix propi de contrades on es conrea la vinya, i avui encara figura entre els entremesos i danses de la processó del Corpus de València, com vam veure en la pàgina 121 del volum III. Hom ha dit que els balls de bastons, tant com d’una cerimònia agrària poden derivar d’una pràctica màgica de tipus mèdic. Les versions d’aquesta mena de balls que semblen més acostades al tipus originari són les escoceses, en les quals es figura sant Jordi en lluita contra set genis malvolents, simbolitzadors de les malalties. El banderer, figura preeminent dels balls de bastons d’arreu, vestit una mica diferent dels seus companys i sobresortint d’entre ells, enclou el sentit del Sant Jordi dels balls escocesos, i ve a ésser el continuador del màgic, metge, sacerdot, cabdill i àdhuc divinitat, puix que, en l’albada de la civilització, aquests conceptes convergeixen sovint en una mateixa persona. Els nostres balls de bastons solen constar de vuit ballaires, entre ells un banderer, o de setze i dos banderers, i semblantment es pot dir arreu; és a dir, que figuren la brega d’un de bo contra set de dolents com el ball dels set pecats i el de diables. Els diables podien figurar, originàriament, els mals que la beguda comporta. És ben possible que, atès el moment de l’any propi de les veremes, sobretot per les contrades on es conreava força la vinya, s’hagués celebrat alguna cerimònia de la qual poden ésser restes el ball de Sant Miquel, de què parlem, propi de Reus, i el de la baieta, que feien a Tarragona i de què vam parlar en la pàgina 1042 del volum IV.

El refranyer ens diu, del dia d’avui, relacionat amb les veremes:

Diuen que, si el dia d’avui, hom cull un cove de raïms i els posa ben disposats i ben separats i guardats amb pàmpols, es mantenen ben tendres i frescos fins al dia de Nadal.

Per la Terra Alta, les serres de Beceit del Parrizal i el massís del Calacet, el dia d’avui, les collades de gent, aplegades en ocasió de les veremes, feien com una mena de festa. Molts es guarnien amb pàmpols, que es penjaven a les orelles a tall d’arracades, mentre d’altres, sobretot les dones, se’ls encabien entre els cabells, a manera de corona. Era costum aplegar-se cap al tard, en grans colles, per les pagesies. Els més eixerits representaven petites farses i passos de comèdia, semblantment com els que es feien per les contrades alacantines arran de la collita de les ametlles, i de què hem parlat, en tractar del dia de Sant Llorenç, en la pàgina 774 del volum IV. Les representacions eren d’una gran simplicitat; hi intervenien pocs personatges, que interpretaven homes, encara que els papers fossin femenins. La trama era molt senzilla, i el diàleg, planer i fàcil. Els temes eren tradicionals, per bé que el llenguatge era improvisat, sempre subjectant-se, però, a l’argument. Una de les peces figurava unes batusses entre una sogra i una nora, a la fi de les quals intervenia el fill de l’una i marit de l’altra, amb esperit apaivagador, i en sortia maltractat per les dues. Una altra figurava un festeig entre dos captaires, que es prodigaven parauletes dolces, dins de la rusticitat pròpia dels actors. Una segona època de la farsa els figurava casats, i llavors es produïen entre ells unes batusses aferrissades, que acabaven maltractant-se i tirant cada un pel seu cantó. En una tercera represa figuraven ésser els dos ja vells, que es trobaven i tornaven a ajuntar-se, i que altra vegada es prodigaven les moixaines i les magarrufes. Una altra farsa presentava el festeig d’un minyó, que estava a punt de casar-se amb una fadrina i se li descobria que era casat i que, com a ella, en festejava set d’altres. Aquests arguments es troben en la literatura de canya i cordill i han estat profusament difosos i propagats per romanços. No ens estranyaria que l’argument o bé la idea inicial s’hagués amprat al fons de la literatura de fil i canya, i que en boca dels autors i a còpia de transmissions orals, però, el diàleg de la facècia hagi pres forma pròpia de cada intèrpret, i s’hagi independitzat plenament del text originari.

Aquestes representacions es feien cap al tard, en plegar de les treballades, i tenien per escenari les cuines o les entrades de les pagesies. No eren exclusives del dia d’avui, ni tan sols de les veremes. Es feien també en d’altres moments de l’any, en ocasió d’aplegar-se molta gent per raó de collites i d’altres feines agrícoles, sobretot sí hi intervenia gent jove i de bon humor. També es feien per festes familiars, per la mort del porc i per noces i bateigs.

En aquest moment equinoccial els pobles pagans havien celebrat cerimònies relacionades amb la sembra, de les quals probablement n’han arribat algunes restes fins a nosaltres.

Per la Catalunya francesa s’havien celebrat diferents aplecs a diverses ermites dedicades a Mares de Déu muntanyenques, que qui sap si podien recordar antigues divinitats relacionades amb el conreu de la terra. Els aplecs eren grisos i mancats de l’expansiva joia primaveral; ben d’acord, doncs, amb la temperatura i àdhuc amb la fredor de la natura per les grans alçades muntanyenques. Abans la fadrinalla, i darrerament gairebé només la mainada, ballaven el ball del Petit Vailet, seguint el text de la cançó prou coneguda a casa nostra, molt desfigurada del seu sentit originari, atenuada en els conceptes crus i reduïda a una cançó de rotllo o de ball rodó infantil. Quant al ball, sembla que es tracta de la resta d’una cerimònia ritual de caràcter agrari, relacionada amb la important feina agrícola de la sembra, operació que per a l’home primitiu revestia una importància excepcional, puix que en depenia la seguretat i, en bona part, l’èxit de les collites. Aquest ball pot ésser considerat com una variant del de Sant Isidre, del qual vam parlar en la pàgina 615 del volum III. La mestressa jove de què ens parla la cançó, segueix immediatament darrera del llaurador, i ahir devia ésser que escampava la llavor. El text remarca clarament que el llaurador i la sembradora eren joves, segurament per tal que comuniquessin força vigoria a les llavors que sembraven, puix que, sí haguessin estat vells, haurien encomanat llurs xacres i decadència a les llavors, i la sembra hauria estat afollada per efecte de les concepcions que vam explicar. La pràctica, en canvi, requereix que el llaurador sigui brau i forçut, i, per tant, difícilment pot ésser un vailet o minyó petit; la seva presència devia ésser simbòlica, com tota la cerimònia. Ens diu la cançó que la mestressa porta l’esmorzar de pa i de vi; això pressuposa una col·lació ritual, com la del ball de Sant Isidre amb el pa i el vi sagramentals. I ens refereix també, la cançó, un festeig entre el vailet i la mestressa, és a dir, la relació sexual entre els practicants, que tant poden trobar-se en el rang dels sacerdots com en el de divinats. Les persones ballaires, totes dones, excepte el vailet, descriuen a l’entorn del llaurador i de la seva companya un seguit de cercles o cargols, molt propis dels balls que són restes de cerimònies agràries, com així mateix ho són, en general, els balls en què intervenen només dones, com ja tenim dit. La Cançó del Petit Vailet, que servia d’eix al ball i al so de la tonada de la qual es feia la facècia, diu així:

Semblantment com pel Rosselló, en diversos indrets de l’Alt Empordà s’havien fet, en ermites muntanyenques i alteroses, forades i petits aplecs que també podien recordar antigues cerimònies de la sembra. Havia estat típic d’aquestes forades el ball de les Filoses i de les Agullades, que cau dins del mateix ordre que el del Petit Vailet, encara que dins d’un pla més descolorit i atenuat. Els ballaires duien una agullada d’atiar els bous quan llauren; detall que els donava el caràcter de llauradors i que porta a pensar si abans tals ballaires menaven també un parell junyit a l’arada. Elles duien una filosa. En una de les figures de la dansa, la que durava més estona, elles estenien llur filosa a terra, alhora que ballaven soles a la seva vora, part de dins del cercle que formaven entre tots; mentrestant, ells evolucionaven, saltaven i ballaven pel seu damunt, procurant, però, no tocar-la per res amb els peus. Aquesta figura està estretament lligada amb la batussa del llaurador del ball de Sant Isidre i la seva dona: ell hi salta també per damunt de la companya ajaguda a terra, la qual, en el cas present, està simbolitzada per la filosa. La dansa acaba amb un ball rodó, que pot recordar el cercle màgic de què tantes vegades hem parlat, el qual figurava en moltes de les cerimònies antigues i era tingut com de molt valor per les cultures primitives.

Dels aplecs de tardor a què ens referim, se n’havien celebrat al santuari de la Mare de Déu del Mont, a l’ermita de Sant Aniol de Guja, a la de la Mare de Déu de les Salines, damunt de Maçanet de Cabrenys, i en d’altres cims alterosos.

Els veïns del barri de Sant Miquel, d’Olot, celebren llur festa. N’havia estat la nota més sobresortint un petit aplec a l’ermita de Sant Miquel del Mont, situada al cim d’un turó dels que tanquen la vall de la vila. Quan en tornaven, anaven guarnits amb rams de fulles i d’elements vegetals de gaia verdor, dels pocs que es poden trobar en aquest moment de l’any. Molts duien atxes de vent, per il·luminar-se. Els més braus anaven davant del seguici amb una arada a coll, portada amb tota solemnitat; obria la marxa el cap de la comitiva.

Per les contrades pirinenques creien que avui arribaven els tords.

La gent atalaiava el cel per tal de veure el primer, i quan ho assolia, bevia, per celebrar-ho, un bon traguinyol de vi. Els amics de caçar, si tenien algun veí o altra persona a la seva vora, el convidaven a beure, en veient el primer tord, per celebrar l’esdeveniment. Els caçadors tenien a gran honor caçar un d’aquells ocells el dia d’avui.

Era costum que les poblacions que posseïen terres de conreu de propietat comunal, qualificades de terres de vila o terres d’empriu, les cedissin als veïns pobres que no tenien prou terra per a poder-ne viure. La concessió era qualificada de terratge; era atorgada amb compromís de portar-la a ús i costum de bon pagès, i el veí que en menava venia obligat a donar al comú una llavor de cada setze de les que hi collia. Els qui tenien terres a terratge, abans de Sant Miquel les havien d’emprimar; el qui no havia emprimat el dia d’avui, perdia el terratge. Si un altre veí el desitjava, a punta de sol feia un solc al voltant del terreny, la qual cosa equivalia a una declaració de compromís de salmar aquella peça, i punta en blanc el qui la menava en restava desnonat i desposseït. Les viles cedien a terratge tots llurs béns comunals, excepte un camp, que era donat al campaner en pagament de tocar el toc d’oració en rompre l’alba i de ventar les campanes tot l’any a punta de dia per tal d’anunciar a la pagesia l’hora d’emprendre la treballada.

Per efecte d’haver-se escurçat notablement les hores de claror, es donava a l’organització de la vida de la llar un altre gir. La mainada sopava més aviat i així estalviava el berenar. La nova distribució del temps començava precisament el dia de Sant Miquel, i no es tornava a establir el nou règim fins al dia de Sant Macià o Sant Julià, el qual donava lloc al popular proverbi:

Fins avui, els jornalers, a la tarda, tenien mitja hora de lleure per anar a berenar. El costum estava tan arrelat, que àdhuc l’auca de les funcions de Barcelona se’n fa ressò i li dedica un rodolí.

Els tapers empordanesos comencen avui les vetlles hivernals i ho celebren amb una berenada extraordinària, generalment de cargols a la petarrellada o dolços i picants, amb molt sucre i força bitxo, menjar que convidava molt a beure i que feia anar el vi a dojo.

A Menorca, avui comencen les llogues dels treballadors del camp. Al matí van a missa i la resta del dia la passen fent pels carrers gresca i gatzara, a voltes una mica vulgar, però la gent els tolera. Aquesta lloga dura fins a la vigília de Nadal, i l’anomenen la santmiquelnadal. És també el dia tradicional per a mudar de casa i canviar d’amo. Segons la tradició insular, en tal dia com avui l’àngel del Senyor baixà del cel per expulsar del Paradís els nostres primers pares, que es veieren en el trànsit d’haver de mudar d’estada, i d’ací que hom tingui avui com el dia més bo per a mudar de casa.

La lloga de treballadors del camp, en aquest moment de l’any, havia estat bastant general i havia donat lloc a diversos refranys.

El temps pot ésser plujós, però no fred. Aquesta creença és molt popular arreu d’Europa, i pels països nòrdics, on els freds comencen molt aviat, hom parla de l’estiuet de Sant Miquel, a més del de Sant Martí.

Segons resa el refrany, per Sant Miquel comencen les pluges. La pagesia té aquest arcàngel per plover i s’hi encomana perquè faci ploure amb mesura, és a dir, ni poc ni massa, i també acut a ell perquè guardi d’inundacions i dels estralls de l’aigua.

Hom invoca encara Sant Miquel perquè guardi de terratrèmols i de mals vents. D’aquest moment de transició, el refrany en diu:

Per muntanya, hom creu que cada any fa la ventada de Sant Miquel, fresca i humida, que se n’emporta les darreres calors i porta els primers freds, i que amb ella comença la tardorada. Els pagesos esperen aquesta ventada per començar les feines i els conreus propis d’aquesta estació.

Per les terres primes del massís de la Serra de Pàndols, on l’agricultura és pobra, s’havien dedicat al cultiu de la mel. Vers aquest temps crestaven les arnes, i com que les abelles no haurien trobat res per a passar la hivernada, les baixaven a passar el temps de fred a terres més atemperades i més pobres de vegetals útils a aquest himenòpter. Carregaven les arnes en muls i les instal·laven a la ribera de l’Ebre, on passaven fins al març i s’alimentaven de panís, garrofes i figues de moro, que donen una mel més baixa que la de romaní i d’altres arbusts boscans. Els propietaris baixaven de tant en tant a vigilar les arnes. Aquesta emigració abellera és molt antiga i s’havia fet amb molta extensió, fins al punt de donar lloc a una institució anomenada el lligailo, regida per ordinacions especials de què es troben dades des de fa uns segles.

Avui i el dia de l’Encarnació de Jesús són els dos dies de l’any que, segons opinió popular, el Sol està més segur, i per això són els millors per a assenyalar rellotges de sol, com ja referim en la pàgina 189 del volum III.

Per muntanya creuen que al punt de migdia d’avui, per sol que faci, en el bell mig del zenit hom pot veure els estels coneguts pels tres reis, anomenats científicament el Cenyidor d’Orió. Fent-se ressò d’aquesta creença, el refrany diu que:

El refranyer diu encara, amb referència al dia d’avui: