DIA 24. MARE DE DÉU DE LA MERCÈ

SEGONS la tradició, molt aviat del deïcidi contra Jesús, va arribar la infausta nova a Barcelona, que tota es va commoure davant del crim, i els prohoms i magnats de la ciutat van aparellar una nau, la qual va fer vela cap a Palestina, per tal d’oferir a la Mare de Déu l’ajut de Barcelona en tot allò que li pogués convenir. Maria va agrair el gest i va dir als visitants que podien tornar tranquil·lament a llur terra, puix que ella estava prou ben assistida. En premi, els va oferir enviar-los un dels deixebles del seu fill a predicar la nova llei, i els va prometre, també, que tornaria la visita a la ciutat. En compliment d’allò promès, Maria va enviar l’apòstol sant Jaume, i en tal nit com la d’avui, de l’any 1218, va baixar ella en persona, acompanyada d’un estol d’angelets, i va visitar el gran rei En Jaume al seu palau, el seu confessor i conseller sant Pere Nolasc i el canonge de la Seu, sant Ramon de Penya-fort, i els va manifestar el seu desig que fundessin una ordre de monjos cavallers, els quals tindrien cura de redimir els pobres cristians que queien captius de sarraïns i d’altres infidels, per qui eren tractats amb gran duresa i crueltat. Els tres personatges es van tenir per molt honorats amb la gran mercè de la visita de la Mare de Déu, i van posar tot el seu zel a complir la voluntat divina. A aquest fi, fundaren i establiren l’Ordre de la Mercè de redempció de captius, que tant bé va fer a la societat cristiana a la darreria de l’Edat Mitjana i primeria de la Moderna, fins que es van extingir la pirateria i l’hegemonia de la mitja lluna per les mars llatines. L’any 1868, el Sant Pare va declarar la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat de Barcelona i del seu bisbat, i des d’aleshores que la ciutat celebra avui la seva festa, en lloc de fer-la per Santa Eulàlia, com abans la feia. Les commocions polítiques, que tant van somoure Barcelona al tercer quart del segle passat, no van permetre la celebració de festes fins a l’any 1871; llavors foren fetes les primeres festes de la Mercè, que no han arribat a assentar tradició i que no hi ha lloc a referir, perquè no tenen tipisme, malgrat els diversos intents portats a terme per assolir-ho.

Els primers anys de la celebració d’aquestes festes el poble se les va emprendre amb molt d’entusiasme i va contribuir-hi amb l’organització de diversos espectacles de teatre de plaça en forma de balls dialogats o danses dramàtiques, com aleshores eren anomenades. Les protagonitzaven especialment els elements obrers de les barriades foranes; els de Gràcia feren el ball d’En Serrallonga, el de la dama Alida, el del Conde del Valle i el de la Vídua Judith, dels quals parlem en les pàgines 800 a 804 del volum IV; els de la Barceloneta, el de Don Jacinto i Donya Elionor, de què vam parlar en la pàgina 799 del volum I, i el de La Renegada de Valladolid (pàgina 802 del mateix volum), tots inspirats en la literatura de fil i canya.

Un grup de reusencs del barri del Pedró van fer el ball de Mossèn Joan de Vic, del qual també vam parlar en la pàgina 305 del volum II, que havia constituït un dels espectacles que assoliren més èxit llavors de les festes de la coronació de la reina Isabel. Hi intervenien un comte, un capellà i una colla de ballaires estranyament vestits que feien uns passos de contradansa i acabaven amb la piràmide, semblant a un castell de tres pisos d’alçada, de sis o set homes cada un.

Un aspecte curiós de les festes fou un concurs d’auques narratives i descriptives dels actes que s’hi celebraven; això motivà que es publiquessin diverses auques que permeten, més o menys, seguir els diferents programes anuals i fugissers. La imatgeria barcelonina en va publicar una que venia a desgranar el programa fix i constant de les festes; cada any, pels voltants de la diada, era exposada per les parades de fil i canya i per les botiguetes que venien imatgeria, i la gent la comprava com una mena de guia gràfica de les festes.

Avui era el darrer dia de passejar al vespre per la Rambla. Hom traslladava el passeig al carrer d’En Ferran i pels porxos de la plaça Reial.

Els sastres, especialment els de la Ribera, establerts al carrer de Baix, avui d En Gimnàs, havien venerat la Mare de Déu de la Mercè, arran d’un miracle que va obrar en un sastre. Un pobre sastre estava sense un clau; no sabia què menjar ni de què mantenir els fills. Va reclamar amb tant de fervor la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, que, compedida d’ell, es va treure les arracades i les hi va donar. El sastre va córrer a vendre-se-les a casa d’un argenter, el qual va comprendre que aquell bon home no podia tenir unes joies tan valuoses i va denunciar el cas a la justícia, que va agafar el pobre sastre. Desesperat en veure’s acusat de lladre, va demanar que el portessin davant de la Mare de Déu, segur que ella no negaria el seu gest. Davant de la imatge el sastre va explicar-se i va demanar-li que digués si parlava en veritat. La imatge va moure la testa i féu un gest afirmatiu.

Al vell Col·legi de notaris, procuradors causídics i escrivans tenien per patrona la Mare de Déu de la Mercè, a més d’altres advocats celestials. També veneraven aquesta advocació mariana els teixidors de llana, que formaven un gremi a part dels cotoners i teixidors de lli.

Contra la llagosta, la pagesia barcelonina invocava la Mare de Déu de la Mercè. Una vegada que la ciutat estava molt afligida per aquesta plaga, es van fer pregàries i el flagell Va passar, i la ciutat va oferir a la seva patrona un notable i curiós ex-vot, en el qual figuraven els Consellers al peu de la Reina del Cel. D’aquella feta, la Mare de Déu de la Mercè fou anomenada la Mare de Déu Llagostera.

La vella pagesia barcelonina havia portat pans a beneir per tal que la Mare de Déu els guardés d’aquesta plaga. Fins a temps recents el costum encara es conservava entre els pobles pagesos propers a la ciutat.

EL BEAT DALMAU MUNNER

FILL de Santa Coloma de Farners i, segons la tradició, company del beat Salvador d’Horta. La seva penitència fou exemplar, Visqué durant molts anys per terres de França, soplujat en una cova petita i humida, en la qual amb prou feines si hi cabia, i més tard, en una altra cova, del convent de Sant Domènec, de la ciutat de Girona, al qual pertanyia. Es va passar anys sencers sense dir paraula ni obrir la boca, només que per menjar, i encara molt poc i de tard en tard.

La seva mare era molt pobra i s’havia de guanyar la vida filant. Com que la feina no li donava prou, es quedava una part del lli que li portaven per filar. Al seu fill, de molt infant ja no li plaïa la conducta de la seva mare, i un dia repartí als pobres el lli que havia furtat. Quan la bona dona se’n va adonar, el va empaitar per apallissar-lo, i el minyonet va fugir. Esverat en veure’s empaitat, va caure dintre de la bassa d’un molí, vers el cau del qual va ésser endut pel corrent. L’esparverament de la mare no va tenir límits; va cridar el veïnat, i entre tots van eixugar la bassa, per tal de cercar el cadàver de l’infant. El van trobar ben viu i jugant a bales damunt del llot del fons de la bassa. Així es va revelar la seva santedat.

Una tradició suposa barceloní aquest beat i conta aquesta mateixa llegenda com succeïda als molins de les Basses de Sant Pere, dintre d’una de les quals diu que va caure l’infant.

Per raó del que tenim dit, el beat Dalmau Munner és advocat del silenci.

Al convent de Sant Domènec, de Girona, es conservava com preada relíquia un queixal d’aquest beat, que gaudia de gran veneració, i per les contrades gironines el tenien per advocat contra el mal de queixal i de dents.

Els goigs del sant fan referència a aquesta gràcia remeiera:

(Al·ludeix al costum de portar els pares llurs infantons a adorar la relíquia del queixal, el qual els passaven per la geniva.)

Per guardar-se i salvar-se d’accidents amb maquinària, d’atropellaments de carros i de tota desgràcia provinent de rodatge, hom acut al beat Dalmau, per raó de la llegenda, més amunt explicada, d’haver caigut a la roda d’un molí. D’aquesta feta, els moliners el van prendre per advocat contra els accidents dels molins. Com que aleshores no hi havia altre element mecànic, la protecció del beat va restar reduïda a aquest ofici; més tard, en estendre’s l’ús dels carros, va passar a guardar d’accidents dels carruatges, i més ençà, ha arribat àdhuc a salvar dels perills de la maquinària en general.

SANT CANDI

DES de molt temps abans de la invasió sarraïna, la relíquia del seu cos es venerava a l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès. Quan els àrabs van destruir i enrunar aquest monestir, les flames van respectar el cos sant, que no va sofrir cap dany. La noció de la seva existència restà oblidada per molts d’anys. Un dia, durant la celebració de la missa, va presentar-se una noia esperitada al monestir i va dir que només podia trobar remei si assolia de veure la relíquia de sant Candi, que restava desconeguda i abandonada. Seguint les indicacions de la fadrina, fou retrobat el cos sant, i la minyona es va guarir. Per raó d’aquest miracle, hom invocava aquest sant per treure els esperits del cos dels possessos i contra les males arts del dimoni i embruixaments en general.