DIA 4. SANTA BÀRBARA

ÉS advocada contra els llamps i els efectes de les descàrregues elèctriques i atmosfèriques.

Santa Bàrbara, segons una estampa vuit-centista. (Col. de l’autor.)

Expliquen a Lleida que Nostre Senyor volgué premiar les virtuts de la santa i li va preguntar què preferia més, si el govern de les dones o el de la tempesta. La santa, sense pensar-s’hi un moment, digué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que ni s’atrevia a provar-ho amb les dones.

Hom tenia santa Bàrbara com a advocada per a no morir sense Sagrament. Fou costum que hom li dediqués un parenostre cada dia demanant el seu ajut en el sentit indicat.

Els molers, el barrinaires i els picapedrers tenen per advocada santa Bàrbara, per la raó que ella protegeix els oficis que tracten amb explosius i foc de pet.

Segons la tradició, el terreny que ocupava el convent del Carme, de la ciutat de Barcelona, el qual s’aixecava on avui hi ha els carrers del Doctor Dou, del Pintor Fortuny i del Notariat, era del domini del diable. En veure que en uns terrenys del seu feu es construïa un convent, el diable va enfurir-se molt i es va fer el propòsit d’enrunar-lo. A cada moment desencadenava tempestats i feia caure llamps al campanar de l’església, que havien causat moltes desgràcies a l’edifici i a la comunitat. Es pot dir que la vida es feia impossible en el convent, fins al punt que els frares ja havien tractar de cercar una altra estada. Un dia, enmig d’una tempestat desfeta, els núvols es varen partir pel mig sobtadament; al cap de pocs minuts, va sortir un sol magnífic, i del cel va baixar un àngel, vestit de blau, amb les ales daurades, el qual va donar al pare prior una oració celestial contra els llamps i llurs electes i li va dir que si l’escrivia en un paper i la posava al campanar, mai més cap llamp no hi cauria. La comunitat va atendre aquell avís i consell celestial, i mai més no va caure cap llamp ni la més mínima pedra, ni al campanar ni a cent canes a la rodona. La comunitat va propagar l’oració, per tal d’estendre arreu el gran benefici i profit que el convent n’havia tret. Molt aviat l’oració fou impresa i propagada profusament, i, perquè tingués més eficàcia, els impressors l’encapçalaven amb una estampeta de Santa Bàrbara. La majoria de les cases, per guardar-se dels efectes de les tempestats, tenien oracions d’aquestes per les parets, amb preferència a les de la llar o de la cuina i vora de la xemeneia, que era per on, amb freqüència, queien els llamps. Hom diu que des que aquesta oració es va estendre i propagar, han minvat sensiblement les tempestats, perquè el diable ha perdut poder. El dia d’avui, era costum mudar l’oració, clavada l’any passat i mig esborrada per efecte del fum propi de la llar. Era costum també, en mudar l’oració vella, resar un parenostre a la santa, per tal que donés a l’estampa nova les mateixes virtuts i gràcies de què gaudia la vella.

Santa Bàrbara és advocada dels campaners, els quals la invoquen especialment perquè els guardi d’ésser ferits pel llamp quan, per tal d’escampar i esbargir la tempesta, han d’anar a tocar a bon temps. S’han donat molts casos de caure llamps als campanars mentre les campanes voguen a bon temps, puix que el metall ha atret l’exhalació. D’ací que els campaners, els quals estan molt exposats a ésser víctimes de l’acció dels llamps, recorrin a la protecció de santa Bàrbara.

Santa Bàrbara és també advocada dels coeters, dels fogueters, dels que fan focs grecs, dels artillers i en general dels oficis que tracten en foc de pet i de flam. Aquest patronatge és degut, molt probablement, a la relació que, als ulls populars, té el llamp, contra el qual és protectora aquesta santa, amb el foc d’explosió, o de pet, com diu el poble. Les estampes d’aquesta santa ens la presenten davant d’un castell i vora d’un canó i de munts de bombes i de granades.

No gens menys van adoptar-la per patrona els mistaires, puix que els primers llumins, en encendre’ls, produïen com una petita explosió, molt del gust de la gent d’aquells temps, la qual per això els anomenava «mistos» de pet i de flam, que s’encenen com el llamp. Així mateix era invocada contra els incendis.

El mistaire, segons una auca vuit-centista. (Col. de l’autor.)

Un incendi, segons una capçalera d’un romanç set-centista. (Col. de l’autor.)

També veneraven santa Bàrbara els mestres fusiners o fonedors. Igualment la veneraven els vells pinzellaires, bronjaires i raspallaires, els quals obraven llurs articles amb brins vegetals i pèls d’animals, des del de porc fins al de mustela.

La veneraven, encara, els vells moliners de morter o de pols, que esmicolaven i reduïen a polsina substàncies diverses, generalment no menjívoles, picant-les a ritme dintre de feixucs morters de pedra o de metall per mitjà de grosses mans o macetes metàl·liques. Així mateix la tenien per patrona els trinquetaires i jugadors de pilota, com també els marxadors que actuaven de jutges i àrbitres en el joc. Avui s’havien fet grans partits oberts i desinteressats, i tots els amics de jugar a pilota creien d’obligació fer alguna jugada, fins al punt que tota la ciutat es convertia en un trinquet i es feia perillós de transitar.

Veneraven igualment santa Bàrbara els antics anguilers de bou, que feien vits o anguiles de bou amb les vergues d’aquest animal. Aquestes vares singulars venien a constituir com una arma; en feien ús alguns mestres de minyons; també eren molt emprades per tocar el bestiar, i se’n feia prou consum per a sostenir un petit ofici aleshores que tota la tracció era animal.

A Tortosa, els paraires formaven una confraria sota l’advocació de santa Bàrbara, units amb altres oficis de l’art de la llana, estamaires, tintorers de draps i matalassers.

SANT PERE DE SENA

ELS pintaires, pinters o pentiners havien estat agregats a la confraria de Sant Julià, puix que eren un ofici molt poc important i sense prou categoria per a formar gremi independent. A part del patró de la confraria, veneraven sant Pere de Sena, que havia estat pintaire.

Al llogarret castellonenc d’Aranyuel hom havia celebrat un gran àpat veïnal, fet a la casa del comú, al qual concorrien tots el veïns, sense distinció d’edat ni de posició. El presidia el sacerdot, que era el qui curava de l’organització, fixava l’hora que havia de celebrar-se i precisava el menú. Al matí, a càrrec d’una confraria especial, tenia lloc una funció religiosa, en sufragi de les ànimes dels veïns morts durant l’any. Generalment, l’àpat es celebrava en sortir de la funció.

Era obligat que, durant el menjar, tothom fes el més absolut silenci. L’enraonar era tingut com a sacríleg i irreverent. Aquest àpat tenia el caràcter d’un acte ritual auster i ple de severitat.

Hom creu que la casa que pasta el dia d’avui, fa molt bona collita de naps.