LA VIDA A POBLAT

PER les contrades vinateres, vers aquest temps, en data no fixa, puix que variava segons els anys, se solia fer el tast del vi novell o l’encetament del vi. Els dies de festa els homes es reunien als cellers i tastaven el vi. Hom solia visitar diferents cellers en una tarda, i llurs propietaris tenien en goig poder oferir a les amistats i coneixences les primícies de la collita, sobretot l’any en què la verema havia estat abundosa i el vi havia sortit bo i de grau. El tast del vi blanc en el si familiar solia fer-se per la castanyada de la vetlla de Tots-sants, i en un si més ampli de parents i d’amistats s’efectuava en ocasió de l’àpat tradicional de la mort del porc. La parèmia ja ens diu:

Moltes vegades, per encetar el vi es tatxolinava la bóta fent un foradet a la part alta, per on rajava un fil de vi. Pel tatxolí hom treia la poca quantitat necessària per als dos àpats tradicionals indicats i després tapava amb paper d’estrassa el foradet tatxolinat.

Per la Terra Alta, quan tatxolinaven les bótes, fos per tastar el vi, per vendre’l o per beure’n perquè no en tenien de la collita anterior, havia estat costum xiular de manera rutinària i sense saber per què, però era consuetud fer una xiuladeta. Donem una tonadeta pròpia de tatxolinar bótes.

El dia del tast del vi hom posava aixetes a les bótes i convidava a beure a tothom qui es presentava; sempre eren, però, amics, coneguts i gent del poble. El tast es feia als cellers. Es formaven colles que no solien passar de la mitja dotzena, les quals seguien diversos cellers en una tarda de diumenge o dia de festa. Només hi anaven homes. Era de rigor que donessin parer del vi. Era consuetud que tastessin només vi novell, de tantes menes com n’hi havia, si n’havien fet de més d’una; en algun cas i en pla de comparació, tastaven algun vi vell. Els qui es tenien per bons bevedors només el glopejaven, el ben paladejaven i no se l’empassaven. Hom tenia per més entesos els qui no se l’engolien que els qui se’l bevien. Era motiu de goig pels vinaters rebre el màxim nombre de visites i escoltar com més parers millor.

El tast del vi havia donat lloc a alguns costums semblants als originats pel primer pa, els quals poden recordar velles cerimònies. Pel Baix Llobregat i pel Pla de Barcelona qualifiquen el costum de dir la primera missa. L’amo del celler procurava que els primers de tastar-ne fossin els amics pels quals sentia més simpatia, i ja es posaven d’acord quant a l’hora per tal que fossin els primers de visitar el celler. Era de rigor que d’un grup fos sempre el més vell el primer de fer el tast, el qual donava el seu parer en to emfàtic i ampul·lós, com si revestís sentit de sentència; tant era així, que semblava posat en boca d’un jutge o d’un sacerdot. Era costum oferir als visitants coques i d’altres llepolies, que molt rarament tastaven, si bé sempre en menjava el més amic i el més vell, talment com si es tractés d’una consagració, consumada pel de més edat dels presents; el qualificatiu de missa que hom donava a l’acte pot constituir-ne un indici.

Era corrent recitar versos referents al vi, qualificats festivament d’oracions, les quals de vegades també eren dites en altres moments en què hom bevia vi; però, en el cas present, eren humorísticament salmodiades i entonades amb aires que, si no eren pròpiament litúrgics, els parodiaven. Vegem una mostra d’aquest tipus de recitats:

En aixecar el vas per beure, ordinàriament s’entonava una cançoneta que, alhora que encloïa una lloança al vi, anava destinada a evitar que pugés al cap i fes mal:

Antigament hom solia beure els líquids amb escudelles de terrissa que tenien una orella a cada costat per a poder-les ben agafar. Al fons del recipient hi havia el nom o l’anagrama de Jesús. En anar a beure hom solia dir:

Per la Terra Alta hom havia elegit el rei de les orgues, que en alguns temps devia ésser de l’orgia, equivalent a rei del vi. Els candidats a l’elecció havien de cantar una cançó, tot bevent, amb veu clara i com més forta millor, sense perdre el ritme de la cantarella i, sobretot, sense que els caigués ni una gota de vi amb el porró ben enlaire.

Si fallava en alguna de les regles establertes, hom creia que li havia caigut la corona i restava, per tant, fora de concurs, i si sortia victoriós de la prova, restava rei de les orgues, títol que li donava dret a ésser convidat a beure pels cellers on anava, gràcia de què fruïa fins a les veremes de l’any vinent. Els reis prou hàbils repetien la cançó mentre hi havia vi al porró, o repetien només guerra i terra vegades i més vegades.

També hi ha un llarg recitat que hom ha de dir tot bevent sense que li caigui ni una gota de vi; si li’n cau, ha de parar de beure; si acaba la peroració sense que n’hagi vessat gens resta rei i té dret a beure arreu durant tot un any. Diu així la lletania del vi:

Hom no pot exigir una pronunciació perfecta, puix que en el recitat intervenen moltes lletres labials que obliguen a tancar la boca i, en conseqüència, deixa vessar líquid.

Pel Rosselló, amb el porró, feien regalar el vi a damunt de la cua de Full i decantaven el cap de manera que pel costat del nas baixés fins a la boca sense caure’n una gota. Sense deixar de fer-lo rajar, se’l tiraven alternadament i diverses vegades, ara a l’ull dret, ara a l’esquerre. Era obligat, mentre bevien, xerricar ben fort, ja que el refrany diu:

Per terres de França qualifiquen de beure a la regalada el beure a galet.

Entre beverris fou creença estesa que beure a galet amb la mà esquerra feia tremolar el braç, no es podia beure amb la deguda polidesa i queien a la barba unes gotetes delatadores que hom qualificava de claus del celler; afegien, encara, que el vi resultava més carregador i que hom perdia la serenitat per poc que en begués. Els qui es tenien per bons bevedors desdenyaven de beure amb la mà dreta i lluïen tot llur art fent-ho amb l’esquerra.

Era corrent, per part de la fadrinalla, cantar sobretot la cançó del bon vi, que així mateix es cantava molt per les Carnestoltes, i que constituïa l’eix, l’argument i la melodia d’un joc o ball molt lliure, del qual vam parlar en la pàgina 54 del volum II. També era corrent cantar una cançó que deia així:

I segueix enumerant-se i detallant-se el procés de producció i consum del vi fins a la seva transformació a través del cos humà, o sia fins que, convertit en fem, torna a la terra. A cada nova posada s’augmenta la llargada de la recobla, repetint la desinència del substantiu per on ha passat el vi en fer-se o transformar-se, i per tant, a cada repetició la tornada es fa més o menys llarga, segons la forma característica d’aquest tipus de cançons.

Aquesta cançó singular, de la qual coneixem altres variants no tan estimables literàriament i melòdicament, té tot l’aire d’un cant bàquic, i per la seva constant exaltació de la terra com a mare del vi, tan repetida a cada posada, sembla talment com un himne a la terra en la seva categoria de generadora i productora.

Aquesta mena de cançons són revesses de cantar i es presten a què hom es deixi algun concepte o que en repetir-lo n’alteri l’ordre. La fadrina lla solia cantar-les quan trobava molt bo el vi que havia tastat i en pla extraordinari d’elogi i encomi, i si no s’equivocaven per res, en acabar l’amo del celler els tornava a convidar.

Temps enllà, quan el costum de visitar cellers era més corrent, hom havia cantat els goigs del vi, que en ponderaven les excel·lències; venien a constituir com una altra cançó de beverri que se solia cantar per tavernes i hostals en ocasions de gresca i de bullícia i que no reproduïm perquè és decadent i sense cap valor literària ni melòdica.

Hom també havia cantat la següent cançó:

Per la Terra Alta, del tast del vi en deien beure’s la sang del coco Ximo, és a dir, de l’oncle Joaquim, puix que coco o conco equival a oncle tant en sentit recte com figurat, i és aplicat en general als homes d’edat i de respecte, i Ximo i Ximet equival a Quimet, diminutiu de Joaquim. No se sap ni s’explica qui era aquest personatge que figuraven per un bot de pell, estès com mort damunt d’un banc, cobert i mig vestit amb robes d’home i simulant ésser-ho, disposat de manera que la xeremina restava al descobert de la roba i per ella xuclaven el vi els qui retien culte al subjecte. El vi feia l’ofici de sang, i hom donava a la xeremina sentit maliciós. No en tots els cellers guarnien un coco Ximo, ni la seva sang era precisament tema i motiu del tast. Tampoc no se’l guarnia exclusivament pel tast del vi; entre any, i sobretot per les Carnestoltes i en tavernes, havien fet una representació d’aquest personatge, però la dita de beure’s la sang del coco Ximo era només emprada en aquesta ocasió, detall que indueix a suposar si aquest personatge era propi d’aquesta celebració i si la seva aparició en d’altres moments era una desviació o extensió del que ara ens ocupa. Qui era el coco Ximo? Probablement devia recordar algun geni bàquic relacionat amb les veremes o amb el conreu de la vinya.

Per la Ribera de l’Ebre, el tast del vi havia de fer-se obligadament a raig d’embut. Se servien d’uns embuts petits especials per al cas (abans de terrissa, graciosament decorats, i més ençà, de llauna) que venien a establir la quantitat de vi necessària per a poder-lo ben tastar sense que resultés abusiu el beure. El visitant el sostenia al peu del broc de l’aixeta que obria l’amo. El qui sostenia l’embut, tapava el forat de sortida amb el dit polze, que retirava en aplicar-se aquell a la boca, per tal que pogués rajar. Els moderns embuts de llauna, a fi que sigui més fàcil sostenir-los quan hom beu, duen una ansa. Era creença que el dit, en tocar el líquid, li comunicava una sentor personal pròpia i exclusiva del qui bevia i que cada un dels qui tastaven el vi, per damunt del gust que tenia, hi sentia un sabor especial i ben seu, que a voltes hom retreia per justificar la desigualtat de parers entre els bevedors. L’embut ple de vi no permetia passar-lo a un altre bevedor, i així l’amo podia donar a cada un dels visitants el tracte que volia. El beure amb embut rebia el nom l’embudar; terme i costum ahir força estesos i avui gairebé perduts.

Antigament, per beure vi, hom havia emprat vasos de banya, perquè hom creia que aquesta substància purgava les impureses que pogués haver-hi i sobretot el verí que hom hagués pogut tirar-hi amb intent criminal. També en rebaixava la força embriagadora. Temps enllà hom s’havia servit de banyes a tall de vas; hom les foradava per la punta, que tapava amb el dit mentre el tenia ple a la mà, com es fa encara avui amb l’embut per la conca de l’Ebre i per d’altres contrades on embuden o beuen a raig d’embut. L’ús de banyes per a beure havia estat tan general, que la banya havia arribat a simbolitzar la idea del beure; en els calendaris antics, especialment dels països nòrdics, on només bevien vi els diumenges, assenyalaven aquest dia de la setmana amb una banya en lloc d’una creu com nosaltres, per tal d’indicar que era dia de beure vi.

Quan entre els visitants n’hi havia algun de prou graciós i a l’amo del celler no li dolia donar una bona carbassa de vi, hom havia representat un joc o monòleg qualificat de La carbassa i el gat, que s’han bellugat. El protagonista, ben embolicat amb una manta i armat d’un bon bastó, feia una mica de pa i beure i entre estirabots es bevia la gran carbassada de vi, en gran desproporció amb l’engruna que menjava, i amb facilitat perdia un xic de claredat. Hom procurava que la carbassa no s’assentés ben plana a terra i que pogués bellugar-se fàcilment amb l’aire d’embolicar-se i desembolicar-se amb la manta. En bellugar-se amb revolada, la carbassa trontollava; el beverri deia que veia una cosa que es movia, la qual suposava que era un gat, que intentava matar, però en anar a envestir-lo no el veia bellugar i creia que potser era la carbassa, mes en dubtava, car les carbasses no tenen moviment, i decidia anar-se’n; en fer vent de nou amb el tapaboques tornava a fer oscil·lar la carbassa i altra vegada s’alarmava; el cas es repetia tantes voltes com gràcia tenia per fer-ho durar, i entre el llarg soliloqui destacava la frase: La carbassa o el gat s’han bellugat, s’han bellugat.

Les bromades i els jocs referits, relacionats amb el vi, malgrat comportar tots ells haver de beure més del comú, per regla general no produïen embriaguesa, car correntment les gents de les terres vinícoles tenen més resistència per les begudes víniques que no les de les contrades on no es conrea la vinya, i, per altra part, a casa nostra l’embriaguesa és molt mal considerada.

Hom creu que beure aigua fresca en dejú fa minvar la força del vi que hom beu durant el dia, motiu pel qual se’n pot beure més sense tant de perill d’embriagar-se; d’ací el costum de fer-se un bon tip d’aigua en llevar-se per tal de poder beure força vi amb més tranquil·litat.

A Bot i a Prat de Comte creuen que beure massa vi engruixeix la llengua i en dificulta el moviment, d’on que els qui han begut molt no puguin parlar clar.

Per l’Empordà, per tal de poder beure sense por d’embriagar-se, torraven set miriàpodes i els picaven al morter fins a reduir-los a pols, que tiraven al vi. Deien festivament que així deturaven el tabal de Roses, puix que una de les diverses formes verbals humorístiques d’anomenar l’embriaguesa era la de sentir tocar el tabal de la referida ciutat.

Pel Priorat i pel Camp de Tarragona creuen que el divendres el vi té més força i és més embriagador, perquè fou en aquest dia que s’embriagà el patriarca Noè; d’altres, però, opinen al contrari: suposen que és més benigne i que amaina la seva força en gràcia a ésser el dia en què fou descobert.

Hom creia que abocar vi involuntàriament duia ventura. Entre fadrinalla fou costum mullar-hi els dits tot recitant fórmules, impublicables per indecoroses, que donaven la gràcia de captar-se la simpatia amorosa de les set primeres dones que veurien. Modernament hom creu que si en succeir el fet en qüestió es compra un bitllet de la rifa, hom treu; potser es tracta d’una desfiguració de la creença anterior.

Fou costum, quan algun visitant abusava, obsequiar-lo amb una copeta de licor del Papa Benet, del qual li deien que només en tenien un carretellet que guardaven com un tresor, tant, que ni tan sols el tenien al celler, per tal d’evitar la temptació de beure’n. Aquest vi sublim tenia més de cent anys; s’havia clarificat de tal manera que semblava talment aigua de tan clar, i era del que emprava el Papa per oficiar. I, fetes aquestes i encara d’altres ponderacions, hom portava a l’indiscret una copeta d’aigua del càntir, que el feia adonar del seu abús.

Quan les bromades de celler es prolongaven massa, per la Terra Alta els amos tiraven aigua al vi per tal de minvar-ne la força. Si els visitants se n’adonaven solien esgargamellar-se demanant un ou per tal de comprovar la puresa del vi, car és creença que si hom lira un ou al vi, si aquest és pur, aquell sura.

I si hi ha aigua, s’enfonsa. Hom deia també que s’havia mancat a la llei de Déu, que mana que no es tiri aigua al vi. Per tal de no pecar, els nostres avis, en lloc de tirar aigua al vi, tiraven vi a l’aigua.

A Mallorca fan el tast del vi el dia que trascolen des del cup, on ha romàs un cert període de temps, fins que està ben fet a les grans bótes, on restarà per a vendre’l o consumir-lo. Se sol fer un sopar extraordinari al qual conviden la parentela, amics i coneguts, i hom té interès a reunir com més gent millor al voltant de la taulada, semblantment com per la mort del porc. En els cellers importants la feina de trascolar ocupa molta gent, que és de consuetud que prengui part en l’àpat solemnial, i això fa que entre uns i altres s’aplegui un bon contingent. Hom posa damunt la taula diverses gerres del vi novell, que estan en continu moviment i per això es buiden de pressa, però que hom torna a omplir tantes vegades com cal. Fou costum menjar arròs engrogat, o sia adobat amb molt de safrà, i carn de cabra, guisada de dues o tres maneres. Era típic convidar algun glosador, qui de sobretaula lluïa la seva vena poètica glosant algun tema relacionat amb la festa que es celebrava. Abans fou costum convidar dos glosadors, que solien argumentar sobre algun punt adient a tall de diàleg i en polèmica amistosa. Havien estat tradicionals els temes de les virtuts de l’aigua i del vi, del tabac i del vi, del pa i del vi, i de què donava més alegria, si una bóta de bon vi o una bossa de diners; com també si era més bo el vi begut en carbassa o en tassa d’orelles, comparant l’escudella de terrissa a una feble donzella, i la revinguda carbassa, a una vídua. Cada argumentació sobre aquest punt solia acabar amb el graciós refrany vell de:

També glosaven els temes de la riquesa i la pobresa, del dia i de la nit, de la mar i de la terra, del Sol i la Lluna, del pa i dels diners, del fadrinatge i el casament, i d’altres per l’estil. Aquestes festes, que es movien dins de gran alegria, acabaven amb cançons i amb ballades i donaven bona efectivitat al refrany que ens diu que: el vi crida la cançó.

És el temps propi per a proveir el rebost de les fruites hivernenques que permeten conservar-se bé i que constitueixen un bon recurs per a la hivernada. Es pengen a les bigues enfilalls de pomes, de codonys, peres, magranes, cebes, tomàtecs i raïms. S’endrecen les darreres encanyissades de figues, prunes i cascavellines posades a eixugar i assecar. Es guarden les nous, ametlles i avellanes que hauran de servir per tants petits àpats del temps de fred.

Els pagesos que tenien un mosso que no els convenia, per efecte d’un dret consuetudinari, així que queien quatre borrallons de neu, el podien acomiadar prescindint dels tractes que tinguessin fets, que generalment acabaven per Nadal, i sense que el perjudicat pogués reclamar ni donar-se per atropellat. La parèmia diu en aquest sentit:

Entre els mercaders de temporada apareixien els marxants de porcells, garrins o marranxons, que voltaven per pobles i masies per tal de veure qui desitjava comprar els porcells necessaris per a iniciar la nova cria i engreix dels porcs. Els solsonins es dedicaven en especial a aquest mercadatge i, com a garantia de qualitat de tots els porcells, en deien que eren de Solsona.

La lluna vella d’aquest mes és la millor de l’any per a capar els porcs, i és, per consegüent, quan surten els sanadors. Abans solien dedicar-s’hi els propis matadors, que compartien aquesta feina amb un altre ofici, generalment el de pagès o de menescal romancista, és a dir, que guarien per art i per pràctica i sense estudis. La feina de capar i matar porcs no és prou productiva per a poder-ne viure; per això cal que els qui l’exerceixen en facin alguna altra. És molt remarcable que els capadors anuncien llur pas amb una tonada típica de siringa que els relleva d’haver de pregonar de viva veu llur ofici. Ells i els sedassaires són els únics que empren aquest instrument antiguíssim, de polifonia divina i de sentor sagrada, que les velles civilitzacions posaven en mans del déu Pan, el qual regia els ramats i regnava en els boscos, era mig home i mig boc, i al so dolç i melodiós del seu màgic instrument feia ballar les fades i goges del bosc. La persistència d’aquest instrument en mans dels capadors, sembla donar-los deix de geni i emparentar-los amb el vell Pan, senyor dels ramats.

El poble vincula tant les idees de capador i de la siringa, que entre els diversos noms que hom aplica a l’instrument figuren els de sanatruges, saner, sanaire, crestaire i crestadaire. A part d’aquests apel·latius, li coneixem encara els de grilla, pinta, sonaveus, bufacanyes, flautella, flauta de set forats, tururut, i encara d’altres. Avui no coneixem altre ús d’aquest instrument llevat del que en fan els capadors.

El tipus usat avui és de canya i sol constar de set canons o forats; n’hi ha de nou i àdhuc de dotze. Antigament se’n feien d’ossos i de terrissa, semblants a una rajola rectangular i prima, amb un nombre de forats al cantell, d’extensió escalada per tal de produir les notes desitjades.

Acostumaven passar cistellers i panerers, puix que per la collita de les olives s’empra molta cistelleria. Temps enllà passaven, si bé amb menys intensitat, teixidors ambulants de vímets i de canya que feien els coves que els pagesos els encarregaven; es servien de canyes, vímets i joncs que aquests ja havien tallat i preparat prèviament. Fins fa quatre dies, l’art de la cistelleria havia estat casolà i femení i una de tantes feines fetes al recer de la llar, semblantment com el cosir, el cuinar, el filar o bé el rentar. Fins ben ençà del segle passat les dones de la Terra Alta encara feien la cistelleria d’ús familiar, com els cartons o coves per a la roba, els orons o paneretes rodones per a dur al camp la sembradura, i àdhuc es teixien els bressos o bressols, sovint tot cantant per animar el moviment rítmic dels dits.

En arribar aquest temps, el calendari dels jocs infantils varia completament. Comença a fer fred, les hores de claror s’han escurçat sensiblement, i cal adoptar jocs de moviment que facin entrar el cos en reacció i per a l’exercici dels quals no calgui la claror. En sortir d’estudi ja és fosc; hom no es pot lliurar, doncs, a jocs entretinguts i minuciosos. Formen el repertori dels jocs hivernals el de fet, el de córrer i amagar, el d’amagar esquenes, el de rescats, el dels plantats i d’altres semblants.

El joc de cuit o de fet havia estat molt corrent entre els pobles de cultura clàssica. L’anomenaven la fugida, i surt figurat entre la vasta representació d’escenes que es troben en les pintures de la vaixella clàssica.

Per les contrades olieres, amb les morques de la mòlta de l’oli feien sabó d’elaboració casolana. La mainada recollia les escorrialles, grapissots i mastegots de la cuita del sabó per jugar a fer bombolles; els defeia amb aigua de manera que resultés sabonosa, i amb una canyeta bufava l’interior de la xicra que contenia l’aigua, a fi de produir bombolles que s’inflaven graciosament i s’enlairaven per caure de seguida. Per tal que duressin més estona, hom se situava dalt d’un balcó o finestra i, amb ulls d’admiració, contemplava les bombolles fins que arribaven a terra.

Les cases pobres de muntanya, durant la hivernada, en què el pa no s’eixuga tant i es guarda més que a l’estiu, solien pastar cada mes i àdhuc més de tard en tard. Guardaven el pa suspès en posapans especials, situats al rebost, anomenats garranxes. El dia típic de pastar solia ésser el dissabte. El primer d’aquest mes començaven les grans pastades de dues, tres i més fornades per a tot aquest temps i a voltes àdhuc fins a la pastada excepcional de Nadal.

Per les contrades d’alta muntanya cobertes de neu durant la hivernada, no solien fer bugada més que dues o tres vegades a l’any. El dia tradicional era el dimarts. El primer d’aquest mes solien fer la primera de l’hivern, més grossa que de costum per tal que no quedés gens de roba bruta, i ja no hi tornaven fins vora de Nadal; després d’aquesta fins per les Carnestoltes, i l’altra, en vigílies de Pasqua.

Vers aquest temps els traginers feien cap a Cardona a carregar sal per a salar el porc, puix que s’acostava el temps de matances i calia proveir-ne, car fins gairebé als nostres temps era creença corrent que la carn salada amb sal de Cardona es guardava molt més i que tenia més bon sabor. Hi havia hagut traginers especialitzats en el tragí de sal, però vers aquest temps, com que se’n consumia més, n’anaven a cercar d’altres traginers no especialitzats. Segons dir de la gent, estava pronosticat que un dia el salí de Cardona s’enfonsaria i ens quedaríem sense sal, motiu pel qual ens hauríem d’acostumar a menjar alís, sabat o sense engruna de sal; i, segons la dienda, els traginers que feien via cap a Cardona, per tal de saber si el salí encara hi era, i de no haver d’arribar a Cardona si s’havia enfonsat, tastaven l’aigua de les fonts salades que trobaven pel camí: els de Catalunya, a Camarasa, Rubió, Vilanova de l’Aigua, Cambrils i Font Salada, i els d’Aragó, a Vilanova de la Sal i a Peralta de la Sal. Hom també deia que bevien aigua de la Ribera Salada abans d’arribar a Solsona. Si trobaven l’aigua salada, seguien tranquil·lament el camí. Hom deia encara que procuraven arribar a Cardona en dijous perquè aquell dia la sal no tenia amo i tothom podia collir la que volia; d’altres deien que el dia més bo era el divendres, perquè la franquícia del salí només regia per a la gent de Cardona, que tots els dijous no paraven de collir-ne, i l’endemà, per por que no se’ls fongués, la donaven per un tres i no res.

Des de molt antic la sal de Cardona ha estat celebrada. Plini ja en parla en termes ponderatius. Tots els invasors de la terra han tingut molt d’interès a […] ^[17]