DIA 25. SANT CRISPÍ I SANT CRISPINIÀ, GERMANS

AMDÓS eren sabaters i els dos van sofrir martiri el mateix dia, i, per tant, un mateix dia celebren llur festa. Els vells fadrins sabaters tenien per patró sant Crispí, i els aprenents, sant Crispinià. Els mestres no els veneraven, perquè estaven sota el patronatge de sant Marc. Tampoc no el tenien per advocat els sabaters de vell i pegots, que reclamaven sant Annià. Antigament, l’ofici de sabater era exercit gairebé només per gent desfavorida físicament: coixos, esguerrats i contrafets i, sobretot, persones petites, desnarides i poc aptes per a d’altres feines. D’ací que, per extensió, sant Crispí fos també patró dels esguerrats, dels coixos, dels contrafets en general i, en especial, dels menuts i baixos d’estatura.

El qualificatiu de Crispí, entre els nostres avis, havia estat equivalent de menut i desnerit. Els autors de les auques populars narratives de la vida i facècies d’un nan, cregueren que no esqueia al personatge altre nom que el de Don Crispin, com un refermament de l’opinió popular.

La tradició barcelonina diu que sant Crispí era barceloní i que vivia al carrer del Sabateret, al qual va donar nom. Els seus pares eren pobres, tant, que no el podien mantenir, i ja de molt petitet, que gairebé no es veia, el van haver de posar a treballar.

El van portar d’aprenent a casa d’un sabater de vell, a l’Espaseria, qui, en veure’l tan escarransit que ni s’afigurava, de cap manera no el volia admetre. Els precs dels pares i les bones paraules del minyonet no bastaven per a convèncer el sabater, el qual deia que no podria treure cap profit d’un minyonet tan xic. En Crispinet, com va poder, es va asseure damunt d’un dels tamborets que hi havia vora del vetllador. Va agafar una sabata que hi havia allí a la vora, tota estropellada i mig desfeta. La va passar per entre els barrons del tamboret. La va posar per la dreta, i la va treure per l’esquerra, tota nova, flamant i lluent com acabada de fer. El sabater va restar meravellat. En un tancar i obrir d’ulls, per aquest procediment, li va adobar una muntanya immensa de sabates velles i inaprofitables, que omplia la botiga. Amb aquest fet, el menut sabateret va revelar-se com a sant.

Els fadrins sabaters havien celebrat una lluïda festa religiosa, a la qual tots concorrien devotament. Organitzaven una processó, que anava des del vell convent de Santa Caterina fins a l’església de Santa Maria de la Mar. Aquesta processó era concorreguda pels coixets i pels menuts en general.

Després de la processó, anaven a passejar per la Muralla de Mar i pels carrers i llocs més cèntrics de la ciutat, formant colles. Feien molta bullícia i gatzara. A la tarde, havien organitzat unes balles.

Els goigs dels sant no tracten pas llurs protegits amb gaire respecte, puix que una posada parla així:

Fins a l’any 1835 els fadrins sabaters havien celebrat una solemne funció religiosa a l’església de Santa Caterina, on tenien vinculada llur confraria.

Després de la funció organitzaven una processó molt lluïda que es dirigia a l’església de Sant Sebastià del darrera de la Llotja, als Encants Vells. Finida la processó, anaven a passejar per la muralla de mar tot mudats i prenien el sol a tall de gran senyor. A la tarda feien un ball en un dels locals més importants de la ciutat.

Sant Crispí, quan feia de sabater, tenia a prop del vetllador una ampolla amb aigua per a beure quan tingués set. Una vetlla, que estava treballant a la llum d’un gresolet, segons era costum dels sabaters i dels sastres, va haver de beure i, quan va estar llest, en comptes de posar l’ampolla a terra, la va deixar damunt del vetllador. La claror del gresolet, en travessar el tou d’aigua de l’ampolla, va augmentar notablement i va donar una gran clarorassa a la llumeta que gairebé ni es veia. L’aigua exercí una acció multiplicadora de la claror dels raigs que la van travessar. Així, impensadament, el sant va descobrir aquest fet: que posant davant d’un llum una boia de vidre plena d’aigua augmenta considerablement la claror. Car hem d’advertir que les ampolles antigues formaven com una esfera, i acabaven en un coll llarg per a agafar-les. Des d’aquell dia, ja sempre més el sant va servir-se de l’ampolla, per tal d’augmentar la claroreta del gresolet, i el seu costum va ésser imitat pels altres sabaters, pels sastres i per d’altres gents que havien de fer treballs delicats, amb claror, de vespre. Aquesta mena d’il·luminació va subsistir fins que s’aconseguiren els procediments moderns d’enllumenat i hom els anomenava gresols de Sant Crispí, Crispins i llums de sabater.

Per efecte del que acabem d’explicar, hom tenia sant Crispí per patró dels menuts. En temps dels nostres avis, el dia d’avui, per a les persones excessivament baixes d’estatura, resultava enutjós sortir pel carrer, puix que la mainada els avalotava, cridant-los:

Això ho cridaven a les dones sobretot, car amb els homes no s’hi atrevien; era costum penjar-los llufes i ninots de paper al darrera.

Les parades de fil i canya penjaven l’auca de la vida de Don Crispin, la qual era, per dir-ho així, l’auca del dia, que la mainada llegia i comentava.

Conta la llegenda que quan es fonia la campana Tomasa de la Seu de Barcelona, per tal que tingués la sonoritat desitjada, calia una certa quantitat d’argent, per poder reunir la qual el Capítol es va veure amb feina. Fou feta una crida al veïnat perquè fes un esforç. Els sabaters es van prendre l’afer a pit, i es van comprometre a donar cada un una moneda d’argent, qui més grossa, qui més xica, a proporció de llurs possibilitats, però amb la condició que la campana havia de tenir la volada suficient per a poder-hi cabre, a sota, set sabaters voltant el vetllador i ben asseguts en llurs tamborets, i que hi havien de cabre prou folgats per a poder treballar amb deseiximent i a sopluig de la pluja.

El Capítol va acceptar la condició, i com que, segons diu el refrany, hi ha més sabaters que homes, aviat fou reunida la suma necessària i es féu possible la fosa de la campana. Per això és que els vells barcelonins deien que la campana Tomasa era dels sabaters, els quals creien que, si alguna vegada es fonia, els havia d’ésser tornat l’argent que van lliurar per fer-la.

El dia d’avui, els fadrins sabaters sortien en colla i corrien pels carrers principals, amb gran gatzara i alegria, i no es descuidaven d’anar a visitar la seva campana. Sembla que, antigament, els havia estat permès de pujar dalt de la torre de les campanes, però els hagué d’ésser privat perquè feien sonar la Tomasa en ús de la part que hi tenien.

Els vells sabaters deien que no se sabia exactament quin dia s’esqueia la festa del seu patró; només se sabia que queia en dilluns, i, desitjosos de celebrar-la i d’honorar-lo com mereixia, feien festa tots els dilluns i tots els dimarts, puix que l’endemà de Sant Crispí és la festa de Santa Son, la seva esposa. Aquests són els únics sants del calendari que celebren llur festa cada setmana i no cada any, com els altres.

Així mateix diuen que en anar a adorar al Jesuset a l’estable, no sabent quin present portar-li, ja que, com que era tan petit, encara no anava calçat, li van prometre fer festa tots els dilluns en honor seu.

Els sabaters es titulen cavallers de llanceta, amb referència a la llanceta i a l’alena de foradar sola, i com a cavallers creien que no podien morir a la forca.

Fins a temps recents hi havia adobasabates ambulants que només sortien tres dies a la setmana; voltaven el dilluns, i els dimarts es quedaven a casa per adobar les sabates que havien recollit el dia abans, les quals tornaven als clients el dimecres en tornar a sortir. N’hi havia que menaven un carretó per posar els sabatots que els donaven a adobar; d’altres les duien en un cove, i encara n’hi havia que les enfilaven amb un cordill i les duien en resí penjades al coll. Solien anar molt espelleringats i poc polits. S’anunciaven amb crits curiosos i pintorescs, dels quals en donem un per mostra:

Els sabaters de l’antigor es tenien per l’ofici més vell de tols perquè filaven sense filosa ni fus i perquè cosien sense agulla. Efectivament, en llur tècnica sobrevivien procediments arcaics en extrem, emprats encara per pobles dels més retardats de cultura. Els sabaters, per a cosir, empren cerdes o pèls de porc, semblantment a les gents que encara no tenien coneixement de la utilització de fibres vegetals per a fer fil. Per retòrcer les cerdes no empren filosa ni torterols, sinó que ho fan fregant-se-les per damunt de la cuixa des del genoll a l’engonal, per l’estil de les gents primàries que filen fregant-se les fibres amunt i avall dels muscles. Per a cosir no es serveixen d’agulles, sinó que foraden la sola i la pelí amb l’alena i després hi passen la cerda que fa de fil, tal com fan les gents retardades que encara no coneixen les agulles d’os o d’espina: primer foraden amb un punxo, ordinàriament d’os, el que volen cosir, i després hi enfilen amb els dits el fil de budell; de tripa o de pèl.

La mainada barcelonina dels nostres temps, per fer enfadar els sabaters, avui anàvem a ballar davant de les sabateries al so de cançons molestoses per als mestres d’obra prima; en donem una per mostra:

Tot cantant, fèiem el ball dels sabaters, que consistia a saltar i gambejar a peu coix, agafant-nos un peu amb una mà. Mentre uns ballaven, altres acompanyaven la cançó tapant, és a dir, copejant amb el palmell de la mà dreta el cantell de l’esquerra mig closa. Aquest sistema singular de fer so el trobem també aplicat al ball, força semblant al que feia la quitxalla de la Terra Alta quan es començava i es cobria una casa, del qual Vam parlar en tractar de la vida a poblat pel mes de març. Aquest sistema de fer so presenta traces d’ésser molt primitiu, semblantment als balls imprecisos que acompanya, els quals poden reconèixer orígens molt reculats i arcaics.

Avui fou corrent, en les tertúlies familiars, representar en teatre d’ombres el popular sainet de Les travessures de l’aprenent sabater, magre i burleta, una de les peces de teatre familiar que van assolir més èxit; tant és així que, en vista del que agradava, se’n van escriure una segona i una tercera parts, i encara se’n van dictar diverses imitacions i paròdies. Intervenien en la facècia diferents baladrers de carrer —un drapaire, un cadiraire, uns bastaixos— que anunciaven llur indústria amb un crit típic, el qual els actors imitaven i constituïa un dels punts capitals de lluïment i de l’èxit del sainet, peça que, per altra banda, tothom havia vist dotzenes de vegades, però sempre agradava de tornar a veure.

Avui, també eren d’actualitat les auques de l’aprenent sabater, les quals la mainada comprava, i tractava d’imitar les entremaliadures que feia el personatge, fins al punt d’acabar amb ploralles la lectura que havia començat amb rialles.

També veneraven sant Crispí aquells oficis relacionats amb el de sabater, tals com els qui feien formes i els qui feien alenes i falcilles, que en d’altres temps havien assolit certa importància.

Per efecte de la relació del sabaters amb els pellaires, els vells blanquers i adobadors de pells, a més d’altres sants, veneraven així mateix sant Crispí.

Segurament que per una raó de fonètica, hom tenia sant Crispí per patró dels crespis o de cabells crespats, i com que els nostres avis tenien per bruixots els d’aquesta mena de cabell, d’ací que per extensió hom cregués al sant sabater advocat de la gent lliurada a les males arts i de la bruixeria en general, i que per aquest motiu hom el reclamés contra els maleficis i els sortilegis.

SANT HIPÒLIT DE ROCABERTI

ERA un vell noble barceloní, carregat d’honors i de riqueses, que va deixar la vida del món per abraçar la religió, i es féu frare dominic. Arran del cisma dels albigesos, emprengué una gran predicació per combatre l’heretgia i convertir infidels. Una vegada, que predicava per l’Empordà, eu temps de veremes, uns pagesos que estaven al voltant d’una portadora plena de vi van dir-li que per a ells no hi havia més Déu que aquell, referint-se al vi, i va fer un miracle semblant al de sant Galdric, que ja tenim explicat en la pàgina 485.

Encara avui, per l’Empordà i en d’altres indrets, quan cau una pedregada molt forta, que fa molt mal als conreus, hom diu que: sembla la pedregada de Sant Hipòlit, i quan una persona alena molt fort, també se la compara amb aquest sant i es retreu la seva alenada.