DIA 9. BEAT PERE CERDÀ
ERA fill de Cotlliure, al Vallespir, frare dominic i company inseparable de sant Vicenç, al qual acompanyava sempre que sortia a predicar pel món. Una vegada que el sant va anar a predicar per l’Alt Aragó, el beat Pere es va posar malalt a Graus.
Beat Pere Cerdà, segons una estampa vuit-centista. (Col. de l’autor.)
El sant portava una llarga ruta per seguir, i es veié obligat a deixar el company. La malaltia fou llarga i dolorosa i acabà amb la mort. El beat dormia a terra, i per coixí tenia uns sarments secs i durs. Així que fou mort, els sarments van reverdir i van fer raïms sense estar plantats. Aquest miracle va perdurar molts anys, i contínuament, tal com els arrancaven, en brotaven d’altres. D’aquells raïms se’n feia un vi, anomenat vi del pare Cerdà, que gaudia de mil virtuts remeteres. Quan els sarments no van florir més i no es va pode fer més vi, el seu nom es va estendre al vi de remei, i encara avui hi ha qui anomena vi cerdà el vi que serveix per a medicina.
En tal dia com avui, de l’any 1238, el rei En Jaume va fer la seva entrada triomfal a la ciutat de València, la qual, des de l’any 1331, celebra solemnialment aquest dia. Fins a mitjan segle passat s’organitzava una processó que sortia del monestir del Puig i anava fins a l’ermita de la Mare de Déu d’aquesta advocació, ermita que va ésser aixecada al mateix indret on el cavaller sant Jordi es va aparèixer a les forces catalanes i els va donar ajut ardit i valuós. Aquesta processó anava presidida pel síndic de la ciutat de València, a cavall, el qual portava una reproducció de la senyera que el rei Eu Jaume va donar a la ciutat en conquerir-la. També hi concorrien oficialment l’ajuntament de la ciutat del Túria i el del Puig. Hom feia moltes almoines. Més tard, a l’església major, es feia un sermó històric, el qual remembrava la gran gesta de la conquesta de la ciutat. També es feien enramades, fogueres i il·luminacions. Dels edificis públics, engegaven focs grecs i voladors, el quals rebien els noms propis i especials de piuletes i de tronadors. Amb el rodolar del temps, sembla que hom va imitar aquests focs petadors per mitjà de dolçaines que tenien la mateixa forma dels focs indicats. Temps ençà, el costum dels focs susdits es va perdre, però va restar llur nom, fossilitzat en un tipus de llaminadures que encara avui s’anomenen així.
Actualment, la festa de Sant Dionís es distingeix per menjar moltes dolçaines. És obligat comprar a la mainada piuletes i tronadors. La fadrinalla també en compra, per a les minyones i donzelles amigues i simpatitzants. És de rigor que els promesos facin la mocaorà per a llurs promeses. Consisteix en un mocador ple de dolços, agafat per les quatre punxes. Sant Dionís era invocat contra els posseïts del dimoni, els quals el reclamaven perquè els tragués els diables del cos.