TERCER DIUMENGE

TAMBÉ fa la seva festa major el poble ripollès de Campdevànol, on, fins ara, s’ha ballat una de les danses més notables per la seva melodia i més curioses per la seva coreografia. Hi havia un capdanser que vestia de gran gala, amb roba negra, gambeto i barret rodó i proveït d’una almorratxa d’aigua d’olor. Aquest personatge trencava dansa i tenia dret a ballar amb totes les balladores que sortien al ball. Iniciava el ball amb la batllessa, balladora que algun temps havia estat la muller del batlle. Ballaven agafats, o encarats, o sols i en direcció oposada i alternadament. Sovint ell la galejava, és a dir, la ruixava lleugerament i suaument amb aigua d’olor de l’almorratxa. Quan l’havia ballada el temps que marcava la melodia dins de la consuetud tradicional establerta, l’oferia a un altre ballador, que passejava amb ella per la plaça i ballava com ho havia fet el capdanser. Antigament el capdanser repetia la mateixa dansa amb la campessa, és a dir, amb la mestressa del camp on tenia lloc la dansa. Més ençà, la població va urbanitzar una magnífica plaça, i des d’aleshores s’ha suprimit la campessa i el seu ball.

El capdanser feia ballar aleshores les quatre majorales del Roser, totes alhora. Les quatre anaven agafades per les mans, i ell prenia la mà de la del cap del rengle, que era una de les casades. Els cinc, de rengle, feien una passada, per l’estil de com ell ho havia fet amb la batllessa en començar el ball, i, un cop donat el vol a tota la plaça, la primera pavordessa, a la qual ell ja donava la mà, es desprenia del rengle i feia amb el capdanser tot el ball, mentre les altres Ires companyes s’esperaven, deturades, davant del cadafal dels músics, sense perdre llur disposició en rengle. Finida la dansa, el capdanser lliurava la balladora a un altre fadrí, que seguia el ball tal com l’havia fet la parella de la batllessa, i ell repetia la dansa amb una altra de les pavordesses. Així seguia el ball, fins que havia ballat les quatre. Un cop formades les cinc parelles, ballaven una corranda totes juntes, però dividides en dos grups: un, de dues parelles, i l’altre, de tres. Antigament podia entrar al ball el qui volia; un cop llesta la primera corranda, calia, però, que el ballador indiqués al capdanser la noia amb qui volia ballar; ell l’anava a treure, li feia fer una passejada pel voltant de la plaça, i, a voltes, punts de dansa, i després la lliurava al ballador que l’havia escollida.

La melodia de la Gala de Campdevànol, segons el mestre Lluís Millet, és una tonada d’una cançó de Nadal francesa, titulada Pour l’amour de Marie, publicada en el segle XVI.

La Gala encara es balla, no pas ben igual a com es feia fa una trentena d’anys enrera. Donem la versió d’aleshores, que ens sembla més tradicional.

Antigament també s’havia representat el ball d’En Serrallonga com a espectacle de teatre de plaça.

Feia festa la població de Vilatorta, a la Plana de Vic, coneguda popularment per Sant Julià de les Olles, per raó d’haver-hi molta indústria terrissera. Fins a temps molt recent, en les balles de la plaça feien diverses danses de la terra, entre d’altres, la Bolangera i el ballet, al final del qual efectuaven una graciosa corranda, que era qualificada de llesta, amb al·lusió, potser, a la llestesa i lleugeresa que requereix per part de les balladores el saber ben saltar i mantenir-se enlaire, sostingudes pels balladors.

La veu popular conta diverses fàbules càustiques dels terrissers d’aquesta població. Hom explica que feien la terrissa al cargol, és a dir, sense torn, fent llargues tires de fang com una mena de franja o veta (per l’estil de la pleita dels esparters i la tronyella dels espardenyers) que cargolaven i treballaven en espiral per fer la peça que desitjaven, tal com fan els estorers quan fan estores. Totes les peces suaven i al cap de molta estona quedaven buides perquè n’havia traspuat tot el contingut líquid. Per fer-les impermeables les untaven amb llar; consumien el dels molts porcs que es mataven a la Plana per a fer les famoses llonganisses i no en tenien ni tan sols per a un començar. Per coure les olles feien una gran foguera i les posaven al seu entorn; perquè restessin cuites de tots els costats les anaven voltant. Com que en posar la terrissa a coure era tova i feia de mal governar, s’abonyegava, la cuita resultava desigual i les peces sortien cremades d’un cantó i crues de l’altre. Com que no la podien vendre, donaven a la terrissa tota mena d’usos casolans: posaven el gra en olles i càntirs, en lloc de sacs; les robes en gerres, en comptes de caixes o canteranos; les joies dins de tupins, i per l’estil. Una vegada un mestre terrisser de Breda que anava de camí, als afores de Sant Julià fou sorprès per una tempestat; va soplujar-se a casa d’un terrisser i, en veure com treballava, tot se n’esborronà i li ensenyà de fer la terrissa amb torn, d’envernissar-la perquè es vidriés i no sués el líquid contingut, i de coure-la amb forn i no amb foguera. Aquests procediments, retrets per la fàbula, recorden les primeres formes de producció de la terrissa abans de les descobertes del torn, del forn i del vernissat, que representen un fet relativament modern dins de la vida pregona de l’home. Afegeix encara, la dita pejorativa, que pagaven el dot a les fadrines amb terrissa avariada que guardaven expressament per a aquest objecte. I diu també que tenien per símbol del poble una gran olla que passejaven solemnialment en processó el dia de la festa major, com si talment fos un objecte venerable.

Aquestes dites s’apliquen a diverses poblacions que es distingeixen per un producte determinat: a Blanes pagaven el dot amb flassades i en portaven una a la processó; a Sitges hi duien una botella de malvasia; a Valls, un carretellet d’aiguardent; al Vendrell, una bóta de rasolis; a Bagà, una enclusa; a Verdú, un càntir tot fumat; a Cardedeu, un borrego; a Mataró, una ceba; a Alentorn, una forca, i, quant a Banyoles, vegeu el que en diem en la pàgina 756 del volum IV.

A Rasquera i a Canyelles, terres on floreix la indústria de la palma, deia la càustica popular que duien en processó una sàrria i una escombra, respectivament, com per les terres meleres de Prades i diversos pobles es diu que hi porten una ama. Aquestes faules, aparentment pintoresques, poden recordar la ponderació fins al grau màxim d’allò que assoleix una gran importància dins del clan o col·lectivitat, ja sia un producte natural o bé un objecte manufacturat. És remarcable que molts pobles primitius fan llurs deïtats d’aquelles matèries que més estimen i que, per tant, resulten més nobles i valuoses a llurs ulls; tant és ixi, que hom troba fetitxos fets amb carbasses, amb escorça, pèl i feltre del que hom empra per vestir-se i adornar-se.

Així mateix feia la festa la vila de Sant Feliu de Codines. Sortia a difondre l’alegria pels carrers el ball de bastons. Les versions vallesanes d’aquest ball són pobres i descolorides, en comparació amb la vigoria que caracteritza les de molts d’altres indrets. La de Sant Feliu és de les més reeixides de les del Vallès.

Malgrat la seva pobresa, és l’única versió catalana d’aquest ball que conté la figura del ball rodó, tradicional en els balls de bastons d’arreu d’Europa i a la qual es concedeix força importància etnogràfica.

Anys enrera la noia tradicional era el ball de la Filada, que des de fa molts d’anys passà a ballar-se per la festa de Sant Antoni Abat, per l’estil de l’Entrada de Ball de Caldes de Montbui, amb el qual té certa semblança, com també recorda un xic la dansa de Castellterçol.

Antigament la fadrinalla, dividida en dues colles determinades pels sexes, feien un joc en el qual s’empaitaven amb molt d’aldarull i gran cridòria; s’atacaven i apedregaven els uns als altres amb pinyes verdes o petites de pins bords no pinyoners, i sense intenció de fer-se mal, però per l’estil de si fessin pedrades. Malgrat el propòsit de no fer-se dany, se’n feien més d’una vegada, i d’ací que vers la darreria del costum, ja fa anys perdut, els combatents s’apedreguessin amb pinyons. Aquest joc té força semblança amb les pinochadas de Castella i probablement reconeixen un culte agrari de fecundació o reproducció.

Sembla que les baralles entre grups d’homes i dones amb caràcter cerimonial i de sentit agrari degueren estar molt en ús, puix que ja en parla Heròdot referint-se al nord de l’Àfrica, i sant Isidor també les combaté i condemnà per llur pagania.

També feia la festa major el poble tarragoní de Creixells. La nota més sobresortint n’era el ball dels moros i cristians, amb gran abundor de parlaments i amb molts trets i despesa de coets, trons i «carretilles». Muntaven a la plaça un gran castell de fusta, a l’entorn del qual es descabdellava la facècia, que prenia per base la conquesta del castell. No cal dir que en sortien guanyadors els catalans.

Avui té lloc l’aplec de la Mare de Déu de Granyena, a l’horta de Lleida, concorregut per gran nombre de fidels de diversos pobles de la rodalia.

A Torelló, hom celebra l’aplec de la Mare de Déu de Rocaprevera, molt venerada per tota la Plana de Vic, invocada per al mal de peus. Al santuari venien una estampa que figurava el peu de la imatge; els fidels i romeus l’adquirien per guarir-se, car hom creia que portar-la plana, al fons del calçat, guardava de tota mena de dolor de peus i de cansament. Els grans corredors i caminadors incansables, els lleugers i andarecs, hom creia que devien llur resistència en aquest sentit a la possessió d’un peu de la Mare de Déu, de més virtut que els altres, el qual mai no deixaven de portar dins de la sola del calçat.

Una nota típica d’aquest aplec havia estat el ball del Mocador, tradicional per la Plana de Vic, les Guilleries, la regió del Montseny, el Moianès i l’Alt Vallès, on s’havia ballat en molls aplecs i que tenia tot el caient d’una dansa amorosa de maig per mitjà de la qual els ballaires d’ambdós sexes podien escollir lliurement el company de dansa. Es pot dir que era una variant del ball de les amo reies o dels mocadorets de què vam parlar en la pàgina 338 del volum II. Tots els qui desitjaven ballar s’estenien en rodona, agafats de mans, i anaven voltant tot saltant i cantant la següent cançoneta:

Al mig de la rodona se situava el minyonet (o la minyona) a qui anava dirigida la cançó, el qual saltava i ballava sol, al seu gust i albir, tot fent voltar un mocador que duia a una mà fins que es decidia a triar una donzella del rotllo per parella; en rebre aquesta el mocador que la convidava a la dansa, el recollia com a acceptació del requeriment i sortia a ballar amb el fadrí; feien plegats uns quants punts de rotlletó fins que el fadrí la deixava, i ella seguia ballant sola mentre la rodona continuava voltant. Quan es cansava de ballar i de saltar sola es cercava ballaire, semblantment com ho havia fel el seu company en requerir-la a ella. I així seguia el ball fins que tothom havia dansat o fins que el cor els deia prou.

A Sant Llorenç de Montgai feien un aplec a la Mare de Déu del Castell, venerada en una capella pròpia, en un paratge del terme.

També dedicaven un aplec, els veïns de Sant Esteve del Mall, a una imatge de la Mare de Déu del Tossal, venerada en un indret muntanyós del terme; aplec que, temps enllà, havia estat molt concorregut i era centre de reunió i d’intercanvi de gents de diverses poblacions veïnes.

A Sant Pere dels Arquells feien un aplec dedicat a la Mare de Déu de Montpeó; en res no es distingia dels altres aplecs lleidatans.

A Sant Llorenç dels Morunys feien un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Castell, a la qual anaven en processó en compliment d’un vot de poble. S’havia repartit pa beneït als fidels i s’havien ballat coques.

A Sant Joan de Fàbregues i a Rupit festivaven la Mare de Déu del Far, venerada en un cim alterós des d’on es veu el mar, malgrat trobar-se a molts quilòmetres de la costa. Segons la tradició, uns mariners, perduts entre l’espessa fosca d’una nit borrascosa i completament desorientats, a l’indret de la Vall d’Aro van albirar, entre la foscor, una llumeta que centellejava com un far, que els va guiar fins a la costa, i van assolir salvar-se. Van prometre visitar aquell far, que ignoraven, i, trescant terra endins, van fer cap a una coveta d’un cim alterós, en la qual hi havia una imatge mariana, que, per tal de salvar-los, va centellejar. Agraïts perquè els havia salvat la vida, li van aixecar un santuari, que van titular del Far, perquè de tal els havia servit.

Pel Garraf i pel Penedès marítim, passades les festes majors, fou costum sortir a cercar cargols i fer cargolades en alguna font o ermita forana. A més dels típics cargols a la petarrellada, cuits amb romaní, farigola, espígol i d’altres arbusts aromàtics, foren típics els guisofis consistents en una barreja de cargols amb peix, tals com la llagosta amb cargols i el bull de tripes de bacallà o de tonyina amb cargols. Així mateix es feien amanides de bacallà esqueixat, de tonyina i d’anxoves amb escarola, tot ben ruixat amb xató, fet amb una picada d’alls, bitxos i pebre vermell ben maurada amb oli i vinagre.