DIA 27. SANT COSME I SANT DAMIÀ

SÓN coneguts pels Sants Metges. Una tradició barcelonina els suposa fills de la nostra ciutat i del carrer encara avui dit «dels Metges», d’una casa que s’escau davant del carrer de N’Ermengol, en la façana de la qual hi ha una capelleta on es veneren aquests sants. Afegeix la llegenda que, aleshores de la invasió mora, els Sants Metges posaren en joc tot llur saber en medicina i que, més que guarir, gairebé ressuscitaven tots els ferits per causa de la lluita. Els moros els van prendre gran quimera i van proposar-se matar-los així que els trobessin. Una vegada que els moros els perseguien, en arribar al poble de Cellers, els sarraïns ja gairebé els atrapaven, però els dos sants, sense perdre la serenitat, en arribar al peu d’un cingle, van esperonar llur cavall, el qual va fer un bot tan fort per damunt de la vall, que va saltar al cim de la muntanya d’enfront. L’estrebada i la caiguda d’aquell cavall van ésser tan fortes, que encara avui, arran de cingle d’on va saltar i d’on va tocar terra, es veuen marcades les empremtes de les ferradures, i la gent coneix aquell abisme pel Salt dels Sants Metges.

Els oficis que exercien la medicina tenien els Sants Metges per patrons i advocats. Els veneraven els metges, els cirurgians i els barbers.

Fins fa quatre dies, hom distingia dues classes de cirurgians: els llatins, que eren els qui tenien estudis, i, per tant, sabien llatí, i tot sovint empraven llatinades per lluir la seva ciència acadèmica i universitària, i els romancistes, que exercien llur feina per art, sense estudis i només amb pràctica, i els quals en general la gent preferia, perquè, segons el dir popular, havien après llur ofici sense llegir llibres, o sia adreçant i adobant ossos trencats i desviats. Molts barbers eren cirurgians romancistes, i entre d’altres mecàniques que practicaven, anotarem que arrencaven queixals i administraven sagnies. La cançó es fa ressò d’aquest ofici dels barbers:

Els barbers cirurgians es distingien dels que només afaitaven pel senyal de llurs botigues: els primers tenien penjat, a la llinda de la porta, un drap, a tall de pendó, amb uns senyals pintats, que van canviar amb el curs del temps. També sembla que hi havien tingut un esquelet d’infant. Els barbers de raora, és a dir, els qui només afaitaven, tenien penjades unes bacines de terrissa o de llautó.

Antigament, els metges, en tal dia com avui, no visitaven per tal de celebrar millor la festa de llurs patrons. Només ho feien en casos de gravetat molt extrema i excepcional. Hi havia la creença que en tal dia no es moria cap malalt, i encara menys com a resultat de no haver estat degudament visitat avui. Els Sants Metges els protegien i feien més pels malalts del que haurien pogut fer els físics activament i directa. Hom deia que els apotecaris, per associar-se a la festa de llurs companys, els metges, servien de franc fes medicines que receptaven el dia d’avui.

Les persones de categoria de les societats sis i set-centistes portaven armes com a signe de distinció i no pròpiament per anar armat. Els costums i l’etiqueta ho exigien així. Les armes variaven segons el rang; hi havia qui duia daga, espasa, espasí i per l’estil. Als metges, per raó de llur missió de guarir malalts, no els esqueia portar eines per a ferir i fer mal; d’ací que substituïssin l’espasa per un bastó, així mateix com a signe de categoria. Segons la visió d’aleshores, portar ulleres i anar armat desdeia; per això, per més que en necessités, ningú no portava ulleres pel carrer. Els metges, com que no duien espasa, podien emprar ulleres, i d’ací que el bastó i les ulleres acabessin per ésser els accessoris característics dels metges, fins al punt que el que no en duia era malvist i tingut per poca cosa. El refrany ens diu:

Com una extensió de la festa dels metges, també en feien els estudiants de medicina, que en aquells temps eren qualificats de cigonyes. Es lliuraven a grans gresques i gatzares, i n’era escenari el pati de l’Hospital de la Santa Creu.

Proveïts de xeringues i de bacins de mides gegants, oferien administrar llurs serveis a tothom qui passava, molt especialment a les donzelles. Omplien les xeringues amb aigua del pou de vora de la farmàcia o de la font del davant del departament del alienats, i remullaven els passants, enmig de molta broma i bullícia.

Avui celebra la seva festa la població del Prat de Llobregat, vora de Barcelona. Antigament havia tingut molt de tipisme, del qual ha conservat restes fins a temps ben acostats als nostres. Feien una important cursa a cavall, i al vencedor li donaven, en premi, un moltó, que qualificaven de joia en record de temps vells, en què el premi consistia veritablement en una joia. En les balles que es feien a la plaça, el vencedor de la cursa gaudia del privilegi de trencar dansa i de ballar-ne la primera, qualificada de ball de la joia. Podia anar a cercar, per balladora, la fadrina o la dama que desitjava, sense que ella s’hi pogués negar, per diferència social o de categoria que la distanciés. Per part de les dones, ballar el ball de la joia era tingut en gran distinció, i quan el ballador era fadrí i treia en dansa una donzella, el fet era gairebé interpretat com una demanda pública de prometatge.

El segon a treure ball era el batlle, i la dansa era qualificada de ball de la batllessa.

La tercera de les danses era qualificada de ball de les promeresses, és a dir, de les prohomeresses o companyes dels prohoms o majorals i, per tant, de les majorales. Ballaven tres parelles, puix que els prohoms i llurs companyes havien estat tres, en record dels tres estaments que formaven la societat en temps vells: la noblesa o gent rica, els menestrals o benestants i els pobres o humils. Elles lluïen mantellina, així com les altres ballaires duien rets. Fets aquests tres balls, el ball restava obert i podia entrar-hi tothom.

Els quatre balls eren iguals de tonada i de coreografia; només es distingien per la categoria dels ballaires, que eren els qui els donaven nom.

Els ballaires havien dansat amb un gros tortell penjat a l’esquena mitjançant un mocador de seda lligat al coll. Eren motius de lluïment i de satisfacció la mida del tortell i la qualitat i bellesa del mocador que el sostenia. La dansa havia d’ésser molt mesurada i suau per part dels balladors, per tal de no fer sotragar el tortell, a fi d’evitar que es trenqués i caigués a terra, amb descrèdit del ballaire i amb la burla de la gentada que contemplava el ball. Les dansaires, en canvi, solien saltar i bellugar-se amb desimboltura, sense perdre el compàs de la dansa, puix que estaven lliures de la nosa del tortell que amoïnava els pobres balladors. Era costum que, un cop finida la dansa, la parella tastessin el tortell o se’l mengessin tot en comú.

Antigament la cursa era ben diferent dels darrers temps en què es feia. No es fixava meta; els genets podien córrer tant com volien i guanyava el qui anava més lluny o corria més estona. Per premi podia demanar la mà de la donzella que li agradés, la qual no podia refusar-lo per marit i s’hi havia de casar, si no us plau, per força. Hi ha qui diu que Venia obligada a passar amb ell totes les nits que durava la festa, sense obligació de casar-s’hi si no el volia; ell també havia gaudit del privilegi de besar i abraçar totes les dones, tant de la població com forasteres, i afegeix la veu popular que moltes noies dels pobles del voltant sentien afany per anar a festa major al Prat pel goig d’ésser besades i abraçades pel guanyador de la joia.

La gran prioritat i totes les altres dignitats dedicades al vencedor de la cursa eren conferides per concursos de diversos ordres; per aquest mitjà els aspirants demostraven llur capacitat i resistència corporal o física que els feia aptes per a ostentar la reialesa o cabdillatge, puix que, com tenim explicat, les cultures primitives agermanaven la salut del rei amb la prosperitat material de l’Estat. Dins d’aquest pla d’idees resultava que el més valent i el qui demostrava més braó era el que més bé podia fer anar la cosa pública. La rondalla ens ofereix nombrosos exemples d’aquest cas, encara en ús entre pobles ressagats de cultura. Entre diversos pobles antics de civilització mediterrània la successió al tinell reial era per via femenina; les filles de rei eren reines, i per obtenir la seva mà calia sotmetre’s a diverses proves de caràcter físic. Com que els fills de reis no heretaven la reialesa, d’ací que en els primers temps de la Grècia i la Roma clàssiques la corona no tenia continuïtat de llinatge i cada nou rei era completament aliè al seu predecessor.

El dret a escollir balladora i a d’altres preferències i deferències de què frueixen els vencedors de curses i d’altres competicions recorda, amb tota probabilitat, moments i estats de cultura en què hom escollia les dignitats per mitjà de proves de resistència física.

Avui fa festa el llogarret de Sant Julià de Ramis, al Gironès; aquest llogarret, segons la tradició, és la continuació d’una ciutat molt populosa situada al peu d’un turonet immediat. Aquesta ciutat, anomenada Troia o Júlia, la qual va donar nom al poble actual, va ésser fundada per uns esclaus troians que van aconseguir escapar-se de l’esclavatge a què els va sotmetre la destrucció de llur ciutat, es van embarcar en una nau, van navegar a la deriva i les ones els van menar cap al lloc de què parlem, car això passava quan tot el Gironès encara era mar i la platja s’estenia fins on existí l’esmentada ciutat. Segons la veu popular, aquesta gran ciutat era igual que la de Troia, la qual els seus fugitius volgueren imitar. Era de planta circular, amb una gran plaça al mig. Eslava voltada de muralles, amb un sol portal que donava a l’únic carrer de la població, que s’estenia en cercles i més cercles, ara avançant, ara reculant, però sempre en forma de rodona i que acabava a la plaça, sense cap travessia ni altre carrer ni carreró en tot el curs ni en tota la ciutat. Aquesta topografia sembla laberíntica, però no en té res; ben al contrari, com que només hi ha una via, res no té pèrdua perquè en el seu curs es troba tot. Segons tradició, aquest sistema d’urbanització fou propi d’algunes poblacions antigues. Resultava curiós l’apel·latiu de Troia, que concorda amb la suposada distribució atribuïda a certes ciutats antigues, entre les quals sobresortia Alexandria. És així mateix remarcable que als afores de algunes poblacions angleses es troben falsos laberints d’aquest gènere, tallats de jardineria, qualificats així mateix de ciutats de Troia i que hom va a visitar en dies determinats, com passava amb el de Sant Julià, on fins a la darreria del segle passat el jovent encara acudia el dia d’avui impel·lit per un hàbit secular inconscient. El qualificatiu de Ciutat de Troia sembla que havia estat bastant estès, aplicat a enderrocs de preteses grans ciutats. Recordeu el miratge nèfic vist des de Menorca, del qual parlem en la pàgina 156 del volum IV. De la ciutat de Júlia o de Troia, es pot dir que no en resta res.

Avui celebra la seva festa el llogarret de Llanàs, a la Vall de Camprodon. Una de les notes tradicionals, conservada fins ara, era el ballet del Roser fet pels pavordes i pavordesses, de què vam parlar en la pàgina 421 del volum III.

Fa la seva festa el poble de Vallbona de les Monges. Ha estat el poble de tota aquella rodalia que va mantenir per més temps el costum de la cambra o comuna, abans tan corrent per totes les poblacions de les contrades baixes de les terres de Lleida, de què vam parlar en la pàgina 713 del volum IV.

Els casats adquirien una quantitat de vi i d’aiguardent, perquè tots el forasters que anessin a la festa poguessin beure a compliment tantes vegades com volguessin, sense haver-ne de demanar permís ni de donar compte a ningú. També havia estat típic el ball de les faixes, per l’estil del de Maldà, de què vam parlar en la pàgina 934 del volum IV.

A l’ermita dels Sants Metges, del terme de Cruïlles, es feia l’important aplec de la concòrdia. Conta la tradició que una vegada, que el rei va estar en greu perill de morir, aquest va anar a cercar la salut per les contrades gironines, on va passar una temporada molt llarga, per tal de ben refer-se. Va agradar-se tant de la sardana, que es va fer el càrrec de no ballar altre ball, i de fer-lo ballar, a Barcelona, per la noblesa i gent de categoria de la seva coit. Així que va saber-se el propòsit del rei, els empordanesos per un costal i els selvatans per l’altre van anar-lo a veure i li van recomanar que adoptés el sistema de ballar-la propi de cada una de les comarques d’ells. El rei els va respondre que tant l’estil empordanès com el selvatà li agradaven prou i els trobava prou bonics, i que millor fóra que uns i altres es posessin d’acord quant a quin dels dos estils era el millor i que un cop n’haguessin adoptat un, ell amb molt de gust l’adoptaria com a ball. A uns i altres els va semblar molt bé el raonament del rei, però tots es van proposar de fer prevaler el seu estil i de no transigir amb el dels altres. Fon feta una gran assemblea entre els principals prohoms i gents notables d’ambdues parts; van parlar molt, i no van pas poder-se entendre, però van concloure que uns i altres reunirien els millors balladors, els quals es congregarien en un punt donat per ballar cada u pel seu estil, a fi de demostrar als altres que la seva manera era la millor. I fou convingut aplegar-se al voltant de l’ermita dels Sants Metges i sota del seu redós, per ésser, aquest lloc de les Gavarres, partioner entre l’Empordà i La Selva. Van acudir-hi dues cobles, una de cada contrada, que van tocar set sardanes a voluntat i desig de cada una de les colles. Tots les van ballar totes. En acabar cada sardana el ballaire més notable de cada grup s’encarava amb l’altre i, ambdós alhora, es feien aquesta pregunta: «No trobeu que el nostre estil és millor que el vostre i que, per tant, és de bona raó que sigui el que predomini?».

Ambdós consultats responien negativament, i decidien ballar una altra sardana, fins que les van ballar totes catorze sense arribar a cap acord. Davant del cas, van convenir que uns i altres s’hi pensarien i farien cap a l’aplec dels Sants Metges de l’any vinent, on tornarien a provar si arribaven a una concòrdia. Mai no s’ha donat aquest cas, i fins ara, encara acudeixen a l’aplec els millor sardanistes de l’Empordà i de La Selva, i ballen les sardanes amb tot fervor i entusiasme. Segons diuen, fins no fa gaires anys, cada contrada enviava a l’aplec un representant, que, finides les balles, s’encarava amb el de la colla contrària, i ambdós alhora es preguntaven a l’uníson, com la primera vegada que es reuniren en aquell lloc: «No trobeu que el nostre estil és millor que el vostre i que, per tant, és de bona raó que sigui el que predomini?».

I ambdós tornaven a contestar alhora que no, i, en conseqüència, les balles tornaven a restar pendents per a l’any següent.

Per causa d’aquest desacord, la sardana no va ésser el ball palatí de la cort reial catalana i no va assolir prou expansió a l’Edat Mitjana.