DIA 28. SANT SIMÓ

LA tradició diu, de sant Simó, que era drapaire, com sant Bartomeu, i per això els drapaires antics veneraven aquests sants com a patrons de l’ofici. Conta la veu popular que sant Simó era excessivament gros, caminava amb lentitud i sempre era el que anava al darrera de tot de la colla dels apòstols, els quals moltes vegades l’havien d’esperar, per no deixar-lo enrera. Per això, sant Simó és el patró dels massa grassos. Les seves predicacions van enfurir els gentils, que li van donar martiri: el van serrar de viu en viu; d’ací que la iconografia popular ens el presenti amb una serra a les mans, i que el tinguin per advocat els serradors.

Contra la pirateria i els atacs de la moraima, la gent de mar de Mataró implorava l’ajut de sant Simó, venerat en una ermita forana, de la qual penjava la nau votiva més notable del món. Figura avui al Museu de Rotterdam.

Conta la tradició que un pintor de molta fama, però excessivament pobre, anomenat Simó, fou cridat per un gran magnat, a fi d’encarregar-li una obra molt important. El pobre pintor anava molt mal vestit, brut i espelleringat, i no es va creure que anés prou decent per a poder-se presentar a persona de tanta categoria. Com que no tenia ni un clau, va anar a demanar a un sastre dels Encants que li vengués un vestit, amb promesa que li pagaria quan cobrés la feina que tenia en perspectiva de fer. El sastre li va fiar el vestit. El pintor va fer la gran pintura, però, fos pel que fos, puix que la tradició no ens ho diu, no la va cobrar i, en conseqüència, no va poder pagar el deute.

El sastre no parava d’importunar-lo, i el pobre pintor no sabia de què fer mànigues. Amoïnat, va oferir pagar el deute amb una pintura. El sastre s’hi va negar, però el pintor li aconsellà que el deixés fer, i afegí que si acceptava la seva oferta no es penediria mai del que li faria, per tal com li reportaria bon guany. El sastre, mig convençut, va accedir, i el pintor li va pintar, damunt de la paret de la sastreria, un ninot amb un dit a l’ull i una mà a la bossa, la qual estrenyia, i a sota, a manera de refranys, unes lletres que deien:

I encara tot un seguit d’altres dites adequades al cas. Aquesta pintura va fer tanta gràcia que tota la ciutat va desfilar per la sastreria dels Encants, per tal de veure aquell ninot i de llegir tot I I el que deia; i, en efecte, el sastre va augmentar la parròquia i va sortir-hi guanyant molt més que si hagués cobrat el vestit en or de bona llei.

La pensada del pintor Simó va agradar tant, que foren molts els botiguers que li van encarregar que els pintés un ninot semblant, i el pintor els va posar en boca, referent al fiar i al no cobrar, diferents refranys, que van arribar a ésser qualificats de Consells del pintor Simó. Del ninot i de les seves dites van imprimir-se les estampes, que van prodigar-se molt, fins al punt que al segle passat la majoria d’establiments de veïnat en tenien una de penjada a la paret. Com que la pols i les mosques les embrutaven, tot sovint calia renovar-les, i la majoria dels establiments ho feien el dia d’avui, per ésser la festa onomàstica d’aquell personatge que tot l’any els feia companyia i que tan sàviament els aconsellava que no fiessin res a ningú, fessin l’ull viu i guardessin ben lligada la bossa.

Abans, que hom només navegava durant els mesos estivals, hom feia tot allò que li era possible per tenir les embarcacions fora de l’aigua en arribar el dia d’avui, a fi de tenir la seguretat d’escapar-se de les marors i de les xúrries de la cordonada de Sant Francesc, esmentada anteriorment. D’ací les següents dites de la gent de mar:

JUDAS TADEU

PER homonímia amb el deixeble traïdor, o sia Judas Iscariot, heretà la desconsideració i el desafecte que el poble cristià sent per aquest, el qual no és sant, com ja pot suposar-se, ni res té a veure amb l’altre apòstol anomenat també Judas, però diferenciat de l’Iscariot amb el qualificatiu de Tadeu.

Sant Judas és el sant més oblidat del cel, i hom creu que agraeix i recompensa el record que born tingui d’ell. Si, al punt de les dotze de la nit d’un divendres, hom li diu una oració i li demana alguna gràcia, pot tenir per cert que la hi concedirà, per important que sigui.

Hom té a sant Judas per patró i protector dels desesperats i li demana ajut en aquests casos.

A Mallorca, les fadrines casadores que desitjaven festejar, feien una quarantena a sant Judas, Durant quaranta dies li resaven: el primer dia un credo, el segon, dos, i cada dia anaven augmentant d’un fins arribar a quaranta. Les més acasarades li’n feien dues; després dels quaranta dies seguien resant cada dia un credo menys fins als vuitanta dies, que no n’havien de dir sinó un. La pràctica era més eficaç si es feia al punt de la mitjanit. Per no descomptar-se, cada dia feien un nus a una corda que els servia de calculador, i en fer la quarantena descendent en desfeien un cada dia. Si esgavellaven el compte el sant s’enfuria, i no tan sols no els procurava casador, sinó que els enviava alguna desgràcia.

Cal que el rés i la invocació durin el temps just de caure les dotze batallades, car del contrari es tornen contra el qui la diu i li n’esdevé gran mal. Molta gent sent aversió per acudir a l’ajut d’aquest sant i creu la pràctica mig bruixesca i fetillera. Dels avantatges i èxits inversemblants i aparentment impossibles, hom creu que han estat assolits per l’ajut de sant Judas.

Els qui neixen avui són xucladors. Tenen com una taca de sang al coll i poden guarir de gràcia. Guareixen la ràbia, xuclant la sang de les ferides, sense que els en derivi cap dany.

Vers aquest moment, ja és temps fort de sembrar, i els refranys se’n fan ressò: