16

Passejant entre les ruïnes fumejants de Jerusalem i mirant les llargues corrues de nens i dones esclavitzats que es perfilaven sobre l’horitzó, camí del mercat de Palmira, notava la remor de fons d’una lluita interior entre Antoni i David, entre la meva condició de banquer aliat dels romans i la de Rei d’Israel. Però sempre he estat un home pragmàtic. Rei, de què? El regne d’Israel no existia. I jo no era fidel de Jahvè, ni d’Aserà, i molt menys de Jesús de Natzaret. Maria i Mical es podien quedar esperant temps millors —com un camaleó o com un ós—, però jo no hi tenia res a veure.

La meva aposta per Vespasià fou encertada. Després d’una breu guerra civil amb Galba, Otó i Vitel·li com a emperadors transitoris, Vespasià fou elevat al tron pel Senat i em convidà a Roma. Jo vaig deixar els meus afers a Antioquia en mans de lliberts de confiança i em vaig establir a la capital de l’Imperi.

Ara fa tres anys que Jerusalem fou arrasada pels romans. En aquests moments, visc a Roma amb Amuixk, els llargs cabells albins de la qual generen admiració arreu on va. S’ha convertit al cristianisme i és molt devota. Quina ironia, oi? Jo m’he abstingut de dir-li que el Déu que ella adora és, en realitat, aquell cruel Tomàs de Sri Annghar que va condemnar les seves dues germanes i a ella li va extirpar el melic. La deixo fer, perquè el cristianisme li permet assumir amb orgull els seus orígens d’esclava, i, a més, se sent més a gust entre els coreligionaris humils que entre les dames de l’aristocràcia romana que ha de tractar en qualitat d’esposa meva. Quant als meus fills, gràcies a la meva fortuna han entrat a l’orde dels cavallers. Tots vivim en un palau amb portalada de marbre rosa amb vistes al turó del Palatí. Sóc un home popular, respectat i riquíssim. Sóc conseller personal de l’emperador per a assumptes financers i he acumulat una fortuna personal de deu milions de peces d’or: és a dir, mil milions de sestercis. Aparentment, ho tinc tot. Tot? No. Continuo tement la mort. Més ben dit: la mort em fa pànic.