3

Tot això que he contat era bonic, simple, elegant i fins i tot enlluernador, però tenia un problema: no passava de mera hipòtesi. No tenia ni una sola prova que demostrés que els fets s’havien esdevingut d’aquella manera: el bessó de Jesús i Judes de Cariot no havien deixat rere seu proves ni pistes. Em trobava en un atzucac i vaig optar per seguir un altre cop el consell d’Herodes Antipas: buscar la solució a les Escriptures.

Vaig passar uns quants dies rellegint la versió grega dels Setanta i fent algunes preguntes a Onies sobre l’original hebreu, quan tenia dubtes. La lectura va ser profitosa, perquè sabia què buscava: rastres del culte a Aserà. I les troballes em van sorprendre.

Curiosament, no hi ha cap paraula en llengua hebrea que signifiqui ‘deessa’. Se’n pot deduir que és perquè mai no han existit deesses a Israel? Aquesta és la conclusió que pot treure un lector apressat i superficial de les Escriptures. Jahvè té una personalitat tan forta —és tan únic, tan masculí i tan aspre— que sembla refractari a lligams amb altres déus i deesses, i a influències d’altres nacions. Però no és així. Malgrat la feina d’expurgació i falsificació dels textos sagrats duta a terme pels sacerdots, encara queden prou pistes per entendre que, abans que a Jahvè, els jueus havien adorat una Deessa Mare. Aserà: la Deessa Mare que creà el món, que engendrà una nissaga de déus dels quals sorgí Jahvè, que patí la rebel·lió de Jahvè i que —malgrat les amenaces de Jahvè— continuà essent venerada durant segles de manera clandestina, en temples foscos i esplugues estantisses.

El nom d’Aserà surt quaranta vegades a les Escriptures hebrees. Gairebé sempre apareix associat a persecució religiosa: les Escriptures parlen —amb orgull— de la crema d’Aseràs, la profanació de llocs sagrats, la destrucció d’imatges i el càstig dels fidels al seu culte. Els sacerdots de Jahvè odiaven Aserà: per a ells, representava un culte primitiu i idolàtric que calia anihilar a qualsevol preu. Per això, fins i tot li dedicaren un article al Deuteronomi:

«No plantaràs Aseràs ni cap arbre sagrat vora l’altar que erigeixis per a Jahvè, el teu Déu, ni t’aixecaràs pedres de culte perquè Jahvè, el teu Déu, odia aquestes coses».

Pels pocs rastres que en quedaven, la Gran Inversió jueva, la rebel·lió de Jahvè contra Aserà, havia estat dura i dramàtica —potser més sagnant encara que la de Marduk contra la mare Tiamat a Babilònia—. Llegint entre línies, les Escriptures reconeixien que el culte a Aserà havia estat viu a Israel en temps de David i de Salomó, i també en èpoques posteriors. Malgrat les prohibicions, les persecucions, les tortures i les execucions, Aserà sobrevivia. No fou fins tres segles més tard de Salomó, en temps del rei Josies, que es plantejà una campanya de neteja radical contra Aserà, amb l’objectiu de destruir per sempre la Gran Mare i substituir-la per Jahvè, el Gran Pare.

La narració del Segon Llibre dels Reis és simple, repetitiva i dramàtica. Diu:

Després manà el rei Josies al Summe Sacerdot Hilquià, als sacerdots de segon ordre i als guardians de la porta que traguessin tots els utensilis que havien estat fets per a Baal, per a Aserà i per a tot l’exèrcit del Cel; i els cremà fora de Jerusalem, als camps del Cedró, i féu dur les seves cendres a Betel. Expulsà els sacerdots que els Reis de Judà havien instituït per cremar encens en els llocs alts de les ciutats de Judà i als voltants de Jerusalem, com també als que cremaven encens a Baal, al sol, a la lluna, als signes del zodíac i a tot l’exèrcit del Cel. Tragué també de la casa de Jahvè l’Aserà, la portà fora de Jerusalem, a la vall del Cedró; la cremà a la vall del Cedró, la reduí a pols, i llençà la pols sobre els sepulcres de la plebs. Destruí les habitacions dels sodomites que hi havia a la casa de Jahvè, on les dones teixien pavellons per a Aserà. […] Destruí, a més, l’altar de Betel i el lloc alt erigit per Jeroboam, fill de Nabat, que féu pecar Israel. Destruí tant l’altar com el lloc alt; cremà el lloc alt, el reduí a pols, i cremà també l’Aserà.

Després de la persecució implacable de Josies, poca cosa quedà del culte a Aserà. Però de la lectura de les Escriptures es dedueix que encara es mantingué de manera secreta, especialment entre les dones, ja que Aserà tenia, entre molts altres, el títol de Deessa de la Fertilitat. Encara es conservava el culte a Aserà en una època molt més tardana, durant l’exili d’una part dels jueus a Egipte que seguí a la caiguda de Jerusalem en mans de Nabucodonosor. Així, es pot llegir al capítol 44 del llibre del profeta Jeremies:

Aleshores, tots els homes que sabien que les seves dones cremaven encens a altres Déus, i totes les dones presents allà en gran nombre […] respongueren a Jeremies, dient: «Quant a les paraules que ens has dit en nom de Jahvè, no volem obeir-te, sinó que seguirem complint tota promesa que haguem fet, de cremar encens a la Reina del Cel (aquest és un dels títols d’Aserà!) i vessar-li libacions; com hem fet, nosaltres i els nostres pares, els nostres Reis i els nostres prínceps, a les ciutats de Judà i als carrers de Jerusalem; amb aquest culte estàvem farts de pa, i ens anava tot bé, i no vèiem cap calamitat. Però d’ençà que hem deixat de cremar encens a la Reina del Cel (Aserà!) i de vessar-li libacions, ens falta de tot, i ens consumeixen l’espasa i la fam. I si nosaltres cremàvem encens a la Reina del Cel (Aserà!) i li vessàvem libacions, potser no ho sabien els nostres marits quan fèiem els pans a imatge d’Ella (Aserà!) i li oferíem libacions?».

El culte d’Aserà, doncs, estava molt més arrelat entre les dones i es mantenia en secret. De tant en tant, però, apareixia un profeta colèric i despietat com Jeremies per massacrar-lo una mica més. La malignitat dels profetes jueus és proverbial. Jeremies respon així als precs i els planys de les dones: «I tots els homes i dones de Judà que són al país d’Egipte seran consumits per l’espasa i per la fam, fins a destruir-los».