9
No havia de ser gaire complicat trobar-la. Tres anys enrere, Jesús s’havia internat al desert, amb l’excusa de rebre instruccions de Jahvè per exercir l’ofici de profeta. Una excusa: qui trobà al desert, en realitat, fou Tomàs. Després, mentre el bessó Tomàs vessava eloqüència i esdevenia un profeta aclamat per multituds arreu del país, Jesús havia estat amagat. Però, on? Un lloc on Jesús hauria pogut quedar-se amb facilitat, conservar l’anonimat i mantenir correspondència amb Maria i amb Tomàs era al mateix desert. I, més concretament, a les comunitats d’essenis que hi viuen, més enllà del riu Jordà.
A Judea hi ha uns quatre mil essenis que viuen en grups o com a eremites, al desert o als topants d’algunes ciutats. Els essenis tenen molt en comú, per la seva vida frugal i ascètica, amb les sectes gregues —esteses arreu de la Mediterrània— dels òrfics i els pitagòrics. Per exemple, les excentricitats —més o menys disfressades d’idees sublims. Per als seguidors de Pitàgores, és un pecat abominable menjar faves. Per als essenis, el pecat abominable és escopir en públic: quan ho fan, ha de ser sense que ningú ho vegi, i sempre al costat esquerre, que és el del mal i les impureses. Una altra curiositat: per fer les seves necessitats corporals, caven un clot amb una paleta —i es cobreixen amb els vestits per no ofendre el sol—, però el descans del sàbat és tan sagrat que ni tan sols poden alleujar-se dels excrements. Imagino que, a cada diarrea, perden un fidel…, o hi ha dispensa per a aquests casos? A banda d’aquestes idees pintoresques, els essenis prediquen la pobresa, tenen totes les propietats en comú i creuen en la resurrecció a la fi dels temps: Jahvè vindrà a la terra, esclafarà els pagans i jueus heretges i restablirà el seu culte, de manera que els elegits —és a dir, els mateixos essenis— viuran en pau, mentre que els malvats, els estrangers i els descreguts seran lliurats als turments del sheol.
[Nota: Aquestes idees s’assemblen força a les que posteriorment desenvoluparen els seguidors de Jesús. Res de nou sota el sol, doncs, encara que els cristians s’enorgulleixin de ser originals —ja deia Zenó que només els ignorants aspiren a la novetat].
Des de Betània, a cavall, vaig emprendre la ruta cap al sud-est, en direcció a les ribes del mar Mort, el desert salat on, segons la llegenda, Sodoma i Gomorra, ciutats de la disbauxa, foren castigades per Jahvè amb una pluja de foc. Vaig creuar el Jordà per un gual i vaig enfilar el camí que ressegueix la riba oriental del mar Mort fins a Cal·lírroe. A poca distància de la ciutat, hi ha la principal comunitat d’essenis del país. Hi vaig fer algunes preguntes sense resultat, però no em vaig amoïnar. Ja m’imaginava que Jesús no hi hauria viscut, perquè els essenis són desconfiats i investiguen a fons la identitat dels nous adeptes. Vaig assabentar-me, però, d’una dada més interessant: cap a llevant, als vessants esventats i desèrtics del mont Nebó, hi vivia un nombre indeterminat d’ermitans relacionats amb la secta. És sabut que la zona, de vegades, també serveix de refugi a zelotes o bandits, i allà ningú no pregunta a ningú qui és, d’on ve, ni on va.
El lloc ideal perquè Jesús s’hi amagués durant tres anys.