3

Vaig instal·lar-me a casa d’Onies i Sara, cosins llunyans del meu pare. Vivien al barri més pròsper de la ciutat, prop de la mansió de Caifàs, al vessant que queda entre el turó del Temple i de palau construït per Herodes amb tres belles torres: Fasael, Hippicus i Mariamne. Alguns cops, de petit, havia passat temporades a Jerusalem: a Onies li deia oncle i a Sara —que no havia tingut fills però encara no desesperava, com la muller d’Abraham— li tenia tant d’afecte com a ma mare.

Sara em va rebre amb alegria sincera, em va preguntar per la meva dona i els meus fills, i em va oferir pastissets d’ametlla i de figues. Per contrast, vaig notar de seguida la desconfiança, ben dissimulada amb amabilitat hipòcrita, amb què em tractava Onies. No s’empassava l’excusa del meu viatge —quatre assumptes rutinaris amb el Temple i altres clients— i sospitava que la visita estava vinculada a la resurrecció de Jesús.

A l’hora de sopar, vaig treure el tema de Jesús de Natzaret i vaig demanar si era cert que, poc abans de ser crucificat, s’havia enfrontat als saduceus del Temple destruint les parades dels canvistes sota el Pòrtic Reial. Onies va remugar, reticent a donar detalls, però Sara va explicar els fets amb tant luxe de detalls —els taulells tombats, les monedes rodolant per les lloses, els coloms fugint de les gàbies trencades— que em va donar peu a formular la pregunta clau.

—Hi eres —vaig dir—, quan Jesús es va barallar amb els canvistes?

—Sí —va respondre Sara.

—Eres seguidora de Jesús?

—Sí.

—I l’has vist, ressuscitat?

—Sí.

—Pots portar-me fins a ell? M’agradaria conèixer-lo.

Onies, que havia assistit estupefacte a la primera part del diàleg, es va aixecar de sobte, va donar un cop de puny a la taula i va cridar:

—Sara! Prou!

Ella va acotar el cap i va seguir al jardí un Onies colèric. Jo hi vaig anar al darrere i, amagat rere una estora, vaig observar una forta discussió. Ja sabia el que m’interessava: només em calia estirar el fil del cabdell, com Teseu dins del laberint.

Aquella nit vaig gitar-me d’hora adduint cansament, i, a les fosques, vaig esperar. Passada la mitjanit, vaig notar que algú entreobria la porta de la cambra, esperava uns instants, escoltava els meus roncs simulats i es retirava. Em vaig alçar sense soroll, vaig obrir la finestra, vaig saltar al jardí i del jardí al carrer, i em vaig amagar rere el llindar d’una casa veïna. Quan Onies i Sara van sortir, emboçats i maldestres, els vaig seguir pels carrerons de Jerusalem. Anaven cap a l’est, turó amunt, cap al barri més míser de la ciutat, que és on havia estat situada la primitiva ciutat de David.

Onies i Sara van entrar en una minúscula sinagoga. Jo vaig passar rere seu, ansiós. I vaig veure per primer cop Jesús de Natzaret.