8

La situació del banc es va estabilitzar al cap de sis anys, i, ja menys enfeinat, vaig prendre una decisió: resseguir la pista de Tomàs, el bessó de Jesús de Natzaret. Tenia almenys quatre motius per intentar-ho. U: el que passaria a la història sobre els ensenyaments de Jesús eren, en realitat, els ensenyaments de Tomàs. Dos: el que quedaria a la posteritat com a resurrecció de Jesús era, en realitat, un truc de màgia planificat per Tomàs. Tres: Tomàs era cosí llunyà meu, de part de mare, havíem nascut plegats a Betlem i érem tots dos —almenys, en teoria— aspirants a Reis d’Israel. I quatre: Tomàs era l’única via per aclarir la mort del pare, que encara m’obsessionava.

Ara: aquest cop no vaig fer la recerca a la babalà. Coneixia prou la secta de Jesús per saber que l’organització era perfecta i tenia possibilitats d’èxit si formulava una petició directa a la persona adient. Vaig escriure a la tieta Sara, a Jerusalem, explicant que sabia que Judes de Cariot no era mort, que tenia molt d’interès a enraonar-hi i que, sis anys més tard de la mort de Jesús, no tenia sentit que se m’amagués. Imaginava que Sara estava en contacte amb Maria, Judes i el nucli de la secta.

I no m’equivocava. De seguida vaig rebre una carta de Judes. Em deia:

Quin honor, estimat Antoni! Voleu conèixer una persona tan modesta com jo? No us crec: només em voleu com a pont per arribar al déu Tomàs. Penseu que sé on és, i no us equivoqueu. Us ho podria notificar ara, però sóc jo qui té curiositat per enraonar i prefereixo dir-vos-ho en persona. Em trobareu a Palmira. Demaneu pel palau d’Hiparges: és el meu àlies.

Hi vaig arribar al cap d’una setmana de travessia pel desert sirià. Més que en un palau, Judes vivia en una vil·la que imitava l’estil romà, bastida en un oasi al sud de la ciutat. Una esclava núbia em va guiar per l’atri cap a un pati porxat i un despatx amb un gran escriptori de fusta obscura i una vista als palmerars luxuriants de la ciutat.

Vaig esperar una estona, fins que va entrar un home de cabells grisos i estatura mitjana, vestit amb roba coberta d’or, pedres i lluentons. No duia barba grisa, ni vestia parracs, ni caminava encorbat, però el vaig reconèixer: era Abner!

—Abner! —vaig exclamar—. Què hi fas, aquí?

—Visc aquí, amic meu.

—Però, però… Em vas dir que Judes i els seus esbirros volien assassinar-te per…

—Jo sóc Judes de Cariot —va replicar Judes, amb una rialla—. Sóc actor: m’agrada posar-me a la pell d’altres persones. Jo t’esperava al mont Nebó i vaig interpretar el paper d’Abner…

—Però, aleshores… I Abner?

—Abner? No em facis riure, Antoni. De debò pensaves que deixaria viu rere meu un testimoni tan perillós?