4

Mentre esperava, el meu pensament era amb les dones d’Israel i amb el culte a Aserà. Em temptava donar l’afer dels tres milions de Jesús per tancat i tornar a Antioquia, però no m’acabava de decidir. Sí: esperava. No sabia què, però esperava. I l’espera va tenir el seu fruit: un matí, vaig rebre una carta.

Era de Maria, la mare de Jesús. Estava escrita en grec i deia:

La nota em va deixar bocabadat. No solament perquè Maria reapareixia de sobte i donava a entendre que estava al corrent de les meves recerques, sinó perquè m’escrivia en un grec impecable. M’havien contat que Maria, filla del levita Joaquim, de jove havia estat consagrada al Temple i hi havia estudiat les Escriptures, però no creia que hagués anat més enllà dels coneixements pietosos sobre el culte i les llegendes de Jahvè que posseeix qualsevol matrona jueva. Tot d’una, descobria que Maria sabia grec, i el grec és, avui, la porta que obre la ment a la filosofia i la cultura universals. A més, Maria demostrava haver travessat la porta de manera efectiva: em citava un vers d’Eurípides.

Encara se suscitaven més interrogants: on havia après grec Maria? En un llogarret remot i provincià, ple de fariseus petulants i jueus fanàtics com Natzaret era impossible: l’haurien lapidada. Intuïa la resposta: a Egipte. A On-Heliòpolis, potser? I, si era així, hauria tingut accés Maria, com el seu fill, el bessó de Jesús, als tresors de la biblioteca d’Alexandria, o als manuscrits antics custodiats per la colònia jueva de la ciutat? Tot plegat enllaçava encara amb una observació d’Herodes Antipas que no havia valorat prou: «Però la saviesa d’Israel no s’acaba al Temple de Jahvè». La visita a Maria m’ho va confirmar de ple.

Vaig arribar a Betània sol, a cavall, l’endemà. És un típic llogarret de la Judea misèrrima: un amuntegament de cases de tova, d’una sola planta, llordes i esquifides, que es confonen amb la pols inacabable dels camins i de les muntanyes cobertes de matolls ressecs. Nens espellifats i porcs esquelètics divagaven entre els fems. De gossos no n’hi havia, perquè, si n’hagués aparegut algun per casualitat, l’haurien escorxat —a la manera jueva, això sí, amb un dessagnar-se lent—, per posar-lo al caliu i cruspir-se’l. Vaig demanar per on vivia Llàtzer, a qui tothom anomenava —amb cert to sorneguer— «el ressuscitat», perquè suposadament Jesús l’havia tornat del sheol.

Tenia curiositat per conèixer-lo, però em va decebre. Llàtzer era un individu rabassut, estòlid, de mirada fosca i boca petrificada. Li costava molt d’enraonar i era incapaç de dibuixar un somriure. Eren efectes del pas pel sheol? N’havia tornat trastornat? No veia per què: Odisseu deixà estassats al sòl de la clastra tots els pretendents de Penèlope després de davallar a l’Hades, i Enees conquerí el Laci quan encara tenia fresca al magí una conversa amb la seva ex-amant Dido, fantasma esqueixat i translúcid del món de la tenebra. Més aviat vaig concloure que Llàtzer era un ximple de naixement, i potser aquell detall explicava que Jesús l’hagués entabanat amb la idea que havia mort i ressuscitat: els miracles es basen en la ignorància dels que els contemplen o se’n beneficien.

Llàtzer em va indicar que trobaria Maria i sa germana Maria de Betània en una cabana als afores del poble, cap a llevant, camí del Jordà. Vaig localitzar-la amb facilitat: era una construcció miserable que combinava tova, codines i fusta, voltada per un bosquet d’alzines i roures sota el qual pasturaven un parell de porcs. En un cobert tapat amb fulles de palmera, hi havia un camell, i unes quantes gallines divagaven neguitoses entre les herbes esparses, eixarreïdes.

Vaig lligar el meu cavall vora el camell i vaig acostar-me a la cabana. Vaig apartar l’estora esfilagarsada que tapava el llindar i vaig entrar. Era una habitació petita, allargassada i fonda, il·luminada només per la llum que es colava per un finestró quadrat. A primer terme, hi havia una dona de mitjana edat asseguda davant d’una filosa: Maria. Una segona dona, més jove, era una mica més enrere amb una altra filosa. Del fons de la cambra, rere un mur de negror insondable, m’arribava el grinyol —agut, neguitós, monòton— d’una tercera filosa.