17

Vaig despertar-me en una masmorra fosca i pudenta. Tenia migranya i un drap aspre, cobert de sang resseca, a la cara. El vaig llençar i vaig palpar l’os del nas: em feia mal, però no semblava trencat. La porta de la masmorra era de fusta, massissa, amb reblons i frontisses de ferro. No deixava passar llum ni se sentia cap soroll a l’altra banda. Ignorava si era de dia o de nit. Vaig esperar. Em vaig adormir. Vaig esperar un altre cop i em vaig tornar a adormir, fins que un escarceller silenciós em va dur un plat de fusta amb brou i rosegons de pa. Així vaig passar quatre dies, comptats amb quatre brous. Al cinquè, un guardià em va posar els grillons per subjectar-me al mur de pedra.

Van entrar dos guàrdies armats més, amb dues torxes, i, rere seu, Tomàs.

—No fas bona cara, Antoni —em va dir.

—És que aquí no em toca el sol.

Tomàs duia una petita gàbia de plata amb un camaleó a dins. Me’l va mostrar.

—Veus, Antoni? Aquest camaleó —és Jesús!— el tanco pel seu bé: si voltés lliurement, es perdria pels passadissos. No és presoner: el protegeixo. Ho entens?

El camaleó era negre, lluent, immòbil.

—Mira què he trobat a la teva cambra al palau —va continuar Tomàs, mostrant uns papirs—. Has escrit una narració! L’última part comença així: «Han transcorregut set anys d’ençà que vaig escriure la primera part d’aquesta estranya història sobre el Déu que anomenen Jesús de Natzaret…». Les teves recerques són apassionants, Antoni. I he pensat: fóra interessant que acabessis el llibre.

—Que et bombin.

—Xxt! No siguis maleducat, Antoni. M’agrada molt llegir les teves cabòries de nen despistat. No entens res, i els teus esforços m’entendreixen. Et proposo un tracte. Si em promets acabar d’escriure aquest llibre, jo et trec de la masmorra i et torno a la teva cambra. Però amb guàrdies, no et facis il·lusions. Tancadet i protegit com Jesús —va assenyalar el camaleó—. Acceptes?

—Accepto.

—Així m’agrada. Que el mal humor no et faci perdre el sentit pràctic. Si et portés bé, t’enviaré Amuixk. Té.

Tomàs em va donar els rotlles de papir amb el llibre. Al començament, al marge superior, en lletres grans, Tomàs havia escrit: La segona mort de Jesús de Natzaret.

—Què vol dir, això? —vaig preguntar.

—La teva història no tenia títol. L’hi he posat jo. T’agrada?

—No. Què significa?

—Aquesta és la gràcia: no ho saps. Tothom sap quina va ser la primera mort de Jesús de Natzaret. Però tu i jo sabem que tot allò fou una mentida. És a dir que Jesús de Natzaret ha de morir un altre cop. I de debò.