3

Malgrat la seva intel·ligència excepcional, malgrat la seva bellesa, malgrat la seva fortuna, malgrat el seu poder, malgrat la seva nissaga, malgrat la seva fina ironia —tan masculina!—, Mical era profundament dissortada. És un fet que vaig anar descobrint de mica en mica, a mesura que la coneixia, i que explica extravagàncies, sarcasmes i estirabots. Patia l’íntima amargura de qui té un enorme talent i no pot mostrar-lo per rebre l’homenatge i el reconeixement del món. Bé: en el seu cas sí que podia rebre’l, però sempre en el seu alter ego: fos Jesús o fos Tomàs. Com a Jesús de Natzaret, havia commogut pobles sencers amb els seus discursos i havia meravellat amb una falsa ascensió al Cel a la piscina de Siloé. Com a Tomàs, era conegut arreu de l’Índia com un savi, un metge, un profeta i un banquer riquíssim. Tot plegat s’ho havia guanyat pel seu esforç, el seu seny i el seu enginy, però podia perdre-ho en qualsevol moment. Ho perdria tot si se sabia que era una dona.

Maria ensenyà Mical a amagar el seu sexe, des de molt petita. Perquè, amb el seu sexe, no podia ser predicadora, ni profeta, ni Messies. Quan, a onze anys, tingué la primera menstruació, Maria li digué: «Amaga-ho. Que mai ningú no sàpiga que aquesta sang és teva. Has de passar per noi, encara que sapiguem que els nois són uns esvalotats i uns ximples». Mical li demanà: «I per què he de passar per noi, doncs?». I Maria li contestà: «Justament perquè els nois són uns esvalotats i uns ximples han conquerit el poder. Tu vols ser poderosa? Vols ser una sàvia? Una profeta? Vols meravellar el món amb la paraula? Doncs hauràs d’estrafer el paper de noi».

Amb el temps, Mical ho entengué: mirava al seu voltant i notava els privilegis de què gaudia pel fet de disfressar-se de noi, i els que perdria si algú descobrís la seva veritable identitat. Si fos així, no podria preparar-se en el coneixement i la interpretació de les Escriptures a la sinagoga, ni entrar a la Biblioteca d’Alexandria, ni vagarejar lliurement per la ciutat, ni disposar de diners. A més, la majoria de les noies que coneixia, a quinze anys, les comprometrien per casar-se amb un adolescent barbamec o amb un vell ric cobert de bava, i tot a canvi de mitja dotzena de camells o un bocí de terra pudenta vora el llac Mareotis. Mical prengué nota dels avantatges de la seva imposada condició masculina i agafà amb entusiasme el paper de Tomàs.

La passió central de l’ésser humà és la gelosia. Mical hauria pogut adaptar-se bé a la seva rara existència si no hagués estat per la gelosia: de Jesús. El conegué a dotze anys, just abans que Maria tornés cap a Natzaret i la deixés sola. «Vaig odiar Jesús des del mateix moment de veure’l», em va dir Mical. «Jesús, el bessó, era igual que jo, tret per tret: els ulls foscos, la forma del nas, els llavis fins, els pòmuls marcats. Tot igual, excepte un detall: ell era mascle. I, perquè era mascle, estava cridat a ser un personatge important. Era un badoc, era ximple i era totxo, era esquerp i malhumorat, però no importava: era un mascle. I l’odiava».

A dotze anys, Maria s’endugué Jesús de tornada a Israel, mentre Mical restava a Alexandria, sola, a casa d’uns estranys. Tenia viu el record de com l’havia abandonada Maria i de com havia patit, malgrat que Maria li digué, abans d’anar-se’n: «He de marxar amb Jesús, perquè és el primogènit. Però no t’amoïnis. Tinc un gran projecte per a tu. Sabràs tot el que Jesús no sap i entendràs el que ell no entén. T’escriuré i et guiaré». Era curiós assabentar-me de tot allò després d’haver llegit l’autobiografia de Jesús: a tots dos germans els havia fet trontollar la gelosia, però Maria havia estat prou diplomàtica per calmar-los.

Mical mantingué una intensa relació epistolar amb sa mare, que la dirigí en els seus estudis. A vint-i-quatre anys, Mical viatjà a Babilònia, assistí a les representacions del Enuma Elish, lligà caps i descobrí la Gran Inversió: Marduk es rebellava i vencia Tiamat. Abans de tornar a Alexandria, Mical s’entrevistà amb Maria a Damasc. Maria li revelà aleshores el seu pla: Jesús seria Déu i Rei d’Israel. A Mical li tocava la feina bruta, la que ningú no coneixeria ni valoraria mai: predicar i fascinar en el lloc de Jesús, ressuscitar en el lloc de Jesús i pujar al Cel en el lloc de Jesús. Mical se sabia superior a Jesús, però no podia ocupar el seu lloc —havia d’amagar el seu sexe com si fos un motiu de vergonya.

Totes aquestes coses les vaig anar sabent o deduint els dies posteriors al meu compromís matrimonial, perquè els preparatius posaven de manifest les dificultats de Mical per bellugar-se en un món fet a la mida dels homes. A Mical li hauria agradat casar-se al seu palau a Sri Annghar amb tota la pompa i el luxe que fa al cas —amb els Reis veïns com a convidats— i lluir com una núvia espaterrant i enlluernadora, que fos cantada pels millors rapsodes. Però no podia, perquè hauria descobert la seva condició femenina. Mical s’havia de casar d’amagat, com si fos fora de la llei. I, en certa manera, no hi era?

Mical va triar Ecbàtana, la capital de Mèdia per celebrar-hi les noces. Vam viatjar en una caravana amb vint guàrdies, trenta esclaus, deu escribes i administradors, vint cavalls, cinquanta atzembles, trenta camells i dos carros tancats. Els carros eren per a Mical i per a mi, que no ens vam veure durant la travessia de les neus de Khyber i les estepes de Sogdiana i Bactriana. Al cap de dos mesos, vam arribar a Ecbàtana, ciutat bella, perfumada i decadent, situada en un oasi al fons d’una vall voltada de neus perpètues.

Heròdot conta que estava defensada amb set cercles concèntrics de muralles, els baluards de les quals estaven pintats de colors: platejats el primer cercle, blancs el segon, negres el tercer, vermells el quart, blaus el cinquè, color safrà el sisè i daurats el més interior, on hi havia el palau imperial, el tresor i els temples. Des de temps d’Heròdot, però, Ecbàtana ha estat conquerida i saquejada successivament per grecs, escites i parts, a més d’incomptables setges durant guerres civils, de manera que a penes queden restes de les velles pintures. Tanmateix, la ciutat conserva grans palaus amb jardins semblants als de Babilònia, que miren al riu Gamazsiab.

En un d’aquests palaus, que Mical havia llogat, ens vam instal·lar per preparar el casament.