7

Maria de Betània no es va acomiadar amb cap vers d’Èsquil, però em va deixar encara més confús que Maria, la mare de Jesús —i de Tomàs—. Estava palplantat mirant com encara es balancejava l’estora, davant del sol furiós del capvespre, quan vaig sentir una veu rere meu. A penes un xiuxiueig.

—Vine, Antoni Alexandre David.

Era la tercera dona que filava, la que havia romàs tota l’estona amagada rere la tenebra. Vaig lliscar cap al fons de la cambra. Quan els meus ulls es van acostumar a la fosca, vaig distingir la filosa, i, arrambat a un mur de tova escrostonada, un llit desfet.

—Vine, vine.

La veu era tènue, delicada i musical. Em va arribar una bafarada de perfum fresc —de violeta i gessamí—. Vaig avançar. Vaig notar una mà a l’entrecuix i una erecció instantània. La dona es va arrambar al meu cos. Estava nua, i era jove i fina i suau com un pètal de rosa. Em va abraçar i em va besar clavant la meva boca contra la seva. Em va tombar a terra, em va despullar i em va muntar, fregant el sexe contra el meu membre erecte. Jo no distingia res, a penes una ombra que cavalcava damunt meu, que panteixava i reia i arribava al deliri mentre jo també hi arribava i reia. Després de l’èxtasi, em va besar i llepar tot el cos, i jo li vaig besar i llepar a ella, el coll, els genolls, els dits dels peus, les cuixes, les galtes, els cabells. Un altre cop excitat, vaig tombar-la d’esquena per muntar-la, però ella em va empènyer suaument, va pujar al meu damunt i em va muntar de nou. I, després de dues pauses, una tercera i una quarta vegada, sempre ella damunt meu, sempre ella marcant el ritme, sempre besant-me i rient, sempre ella regalant-se i regalant-me, amb tendresa i amb fúria —amb un amor i amb un desig que mai no havia experimentat—. Després de la quarta còpula, la vaig abraçar, ella encara damunt meu i jo dins d’ella, inseparables, indiscernibles —com va escriure Plató que era aquell Androgin originari, mascle i femella alhora, que tots els amants enyoren—. Abans d’adormir-me, vaig tenir una visió estranya i contorbadora, i és que ella era com una muntanya: sí, com una muntanya que s’hagués esllavissat damunt del meu membre, damunt meu, i jo m’hagués quedat colgat allà, sota una manta de terra i boscos i molsa, calenta i acollidora —com quan, de petit, ma mare em tapava amb una flassada a l’hivern.

Aquella va ser l’experiència sexual més insòlita i alhora més meravellosa de la meva vida. Encara se’m posa la pell de gallina de recordar-la. L’endemà, vaig emergir d’un son dolcíssim, vaig palpar damunt la màrfega, però ja no vaig trobar la pell que havia llepat ni el cos que havia adorat. La meva amant sense nom i sense cara havia desaparegut. Després de la voràgine sensual, vaig tenir un moment per reflexionar i fer-me preguntes. Com Jesús a la creu, m’havia trobat, cara a cara, amb tres dones —Maria, Maria de Betània i una tercera sense nom— i vaig lligar caps: la meva amant havia de ser Maria de Magdala, la famosa prostituta. Qui, sinó?

Em vaig vestir, vaig lliscar entre les tres filoses mudes i vaig treure el cap rere l’estora de la porta. El sol ja era alt —ardent—. Llàtzer, que abeurava un ase gris vora el pou, em va saludar amb una inclinació de cap lenta i cerimoniosa —un pèl sorneguera—. Sabia el que havia passat? Li ho havia contat Maria, o sa germana Maria de Betània?

Vaig tornar dins la cabana i, abans de carregar el sarró, vaig revisar-ne el contingut. Ho tenia tot, excepte la moneda d’or d’Isis i Cleòpatra: la que havia trobat prop del sepulcre buit de Jesús. La meva amant misteriosa se l’havia endut.

O, millor dit: havia cobrat.