5

Maria va aixecar els ulls: eren fondos, vellutats, flonjos —rodons com dues llunes negres. A penes vaig aguantar-los un instant: vaig eludir-los tot seguit i vaig clavar el meu esguard en els seus cabells.

[Nota: Quan vaig escriure aquest text, fa quaranta-quatre anys, era jove, orgullós i petulant —gastava fums d’ironia aspra i suficiència patrícia—. Per això, la meva descripció dels ulls de Maria va quedar tallada, i, per al lector atent, inexplicada. Per què vaig apartar tan de pressa els meus ulls dels de Maria? Responc ara: perquè la mirada de Maria era la més bella, enigmàtica i torbadora que havia vist mai. Abocar-se als seus ulls era com posar-se al caire d’una timba o d’un penya-segat —sota els quals hi ha la fosca absoluta o el blau infinit—. Els ulls de Maria em van intimidar: sabia que si els mirava massa em marejaria, m’hi enfonsaria i hi davallaria en una caiguda inacabable —i ja mai més no podria ser jo, perquè Maria m’hauria captivat].

Sota el mocador de cap, de llana blau marí, bast però polit, es perfilava el naixement d’uns cabells amb vetes castanyes i grises —com les aigües d’una fusta noble—. La pell de la cara era pàl·lida, els pòmuls marcats, i el seu nas, curt i arromangat. Ben cenyida amb un cinturó de cuiro, la seva cintura, fina com un jonc, em va recordar les deesses jovials de les pintures de Zeuxis —sempre rialleres i amb ganes de ballaruga—. Maria va aturar la filosa i va somriure.

—Ets Antoni Alexandre David, oi?

—Sí, sóc jo.

—Seu, sisplau.

Em va assenyalar una cadira de boga. Vaig seure al seu costat. Maria va agafar un cabdell de llana i va fer rodolar la filosa un altre cop.

—Ets Antoni Alexandre David, fill de Dèbora. Molt bé…

Jo em sentia vagament incòmode. Vaig afegir:

—Fill de Filip Josep, propietari del banc d’Antioquia…

—Fill de Dèbora —va insistir Maria, com si no hagués sentit la meva interrupció—. Tots sabem qui és la nostra mare, però no hi ha cap certesa de qui és el pare. La dona porta dins seu la llum, el poder creador, i la col·laboració de l’home és més aviat minsa. Per això corren tantes llegendes sobre dones que pareixen fills heroics, malgrat que els seus marits són estèrils.

—L’esterilitat és de les dones —vaig objectar— i no dels homes. El Gènesi explica que Sara, la muller d’Abraham, o Rebeca, la d’Isaac, eren estèrils…

—Quina bajanada! És un falsejament, una mistificació. Quan a una dona el marit no li dóna fills, ella sap com aconseguir-los. Ella té el poder…

Maria enraonava amb un to serè i tranquil, amb un aplom que, com a home acostumat a la submissió de les dones, em semblava gairebé ofensiu. Vaig respondre amb agressivitat:

—Ja que parles de paternitats… I Jesús? Era Fill de Jahvè?

—Així ho diuen…

—De debò? I què, Maria? Què se sent, en tenir comerç sexual amb Jahvè?

—Jahvè ho sap tot —va dir Maria—. Ell té clar què ens agrada a les dones, per gaudir del sexe.

Va esclafir una riallada estentòria, quasi masculina, corejada per les rialles de les altres dues dones que també filaven llana a la penombra.

—M’agradaria —vaig afegir, vermell de còlera— que la nostra conversa fos privada. Hem de tractar temes importants.

—Elles són de confiança: saben el mateix que jo. Aquí tens Maria de Betània, l’esposa de Jesús, Reina d’Israel.

La segona dona em va saludar amb una lleu inclinació de cap. Al fons, invisible rere la fosca, se sentia el grinyol de l’altra filosa, però Maria no em va presentar la tercera de les filadores —encara invisible i callada.

—No ens discutim per ruqueries, Antoni Alexandre David —va continuar Maria—. No t’havia vist des que eres molt petit. Saps que sóc molt amiga de Dèbora?

—De ma mare?

—Sí. Som cosines llunyanes. La meva àvia Marta i la seva àvia Betsabé —la teva besàvia— eren germanes i van servir com a verges al Temple de Jerusalem. Ta mare i jo també vam viure un temps plegades. Ella em va ensenyar moltes coses: em porta deu anys. I a tu, Antoni Alexandre David, et recordo de petit: tenies galtes de pa tou i un somriure preciós.

—Prou —vaig tallar—. Anem al gra: Jesús. On és?

[Nota: Aquesta reacció és típica meva d’aquella època. Jo no donava cap importància al fet que Maria conegués ma mare, ni que a mi m’hagués vist de petit i sabés que tenia «galtes de pa tou», expressió que m’era del tot familiar. No vaig fer-me una pregunta òbvia: com s’ho havia manegat Maria per conèixer-me d’infant, si jo tenia més o menys l’edat de Jesús i, per tant, ella havia viscut a Egipte fins que jo havia complert dotze anys? Refusava adonar-me de la veritat que apuntava ja en alguns indicis: la relació del meu pare amb Maria i amb Jesús anava més enllà d’un afer bancari i de tres milions de peces d’or. Molt més enllà].

—Busques Jesús? És al Cel —va dir Maria—. No eres a la piscina de Siloé, quan Jesús es va enfilar al Cel?

—Es va capbussar a l’aigua i es va fer fonedís pel canal del Guihon. On és, ara?

—Per què el busques?

—Per un afer de negocis. Em deu tres milions.

—Només negocis? Segur? A més, estàs del tot equivocat. Jesús va ser crucificat. Ja fa quasi tres mesos que és mort. Ho entens? Jesús és mort.

—Aleshores, qui va ressuscitar?

—Tomàs.

—Tomàs? El germà bessó es diu Tomàs?

Vaig sentir dues rialletes primes, ofegades. Eren Maria de Betània i la dona desconeguda.

—Ara t’explicaré una història —va dir Maria, a poc a poc—. A Betlem, on havia viatjat per parir segons la profecia de Miquees, vaig tenir una sorpresa: vaig donar a llum no un, sinó dos fills. Dos bessons idèntics. Al primogènit li vam posar de nom Jesús, que és una variant de Josuè, el cabdill que succeí Moisès i conquerí per als jueus la Terra Promesa. Al segon, li vam posar Tomàs. Perquè Tomàs, en hebreu, vol dir just això: ‘bessó’. Arquelau va enviar dos escamots de cavalleria perquè assassinessin tots els infants de Betlem, però abans vam tocar el dos cap a Egipte i ens vam instal·lar a On-Heliòpolis. I quan, al cap de dotze anys, vaig tornar a Natzaret, només portava el meu primogènit: Jesús. Tomàs es va quedar a Egipte.

—Ja. A Alexandria.

—Exacte. Tomàs era molt intel·ligent i calia aprofitar-ho: va estudiar a les millors sinagogues del món i va tenir accés a la Biblioteca d’Alexandria, que recull tota la saviesa. Jesús era badoc i una mica curt, però era el primogènit. El vaig tenir amb mi a Natzaret fins als trenta anys. Aleshores Tomàs va tornar d’Alexandria. Em sembla que la resta ja la saps. O no?

—Més o menys. O sigui que podríem anar a veure Caifàs per contar-li-ho.

—Per contar-li què?

—Tot això que m’has dit ara.

—Això? T’ho has cregut? Però si era una broma.

Maria va riure, i també Maria de Betània i la tercera dona. Ni tan sols vaig arribar a indignar-me, perquè un pensament em va enfonsar: Maria acabava de burlar-se de mi com jo ho havia fet amb Pilat quan li havia contat la història dels tres milions d’aureus. Jo havia estat tan ridícul com Pilat!

—T’endevino el pensament? —va continuar Maria amb un to enjogassat i burleta—. Et sents frustrat perquè ningú no creurà la veritat, oi?

—Just.

—Però, alhora, et sents orgullós, oi? Ets el millor investigador de Síria, el més enginyós, el que més bé coneix la màgia, el més sagaç i pertinaç, el que planteja interrogatoris més subtils, l’únic que ha estat capaç de treure l’entrellat d’un misteri en aparença insoluble. No hi ha ningú més espavilat que el gran Antoni! Estàs molt pagat de tu mateix, oi fill meu?

Maria s’havia aixecat de la cadira, em va atansar la mà al cap i em va escabellar amb un gest sobtat i tendre —maternal—. Jo em vaig apartar i ella va afegir:

—Però compte: la vanitat encega, i ets cec.

—Cec? Davant de què? Acabes de reconèixer que he descobert la veritat.

—La veritat? —va repetir Maria—. La veritat és una cosa massa gran perquè càpiga en una paraula. O en unes poques frases. Et penses que ets un geni perquè has trobat la resposta a la pregunta «què» i a la pregunta «com». Però et falten esbrinar les qüestions clau. El «qui» i, sobretot, el «perquè».

—El «qui» ja el sé. Jesús i Tomàs.

—I amb això et conformes? Què en saps, de Jesús i de Tomàs?

—Que són bessons idèntics i, per tant, intercanviables.

—I prou?

—Això és el que és rellevant per a la meva investigació.

—Pobre Antoni! —va sospirar Maria—. Què en sabràs tu, pobre xitxarel·lo amb la closca de l’ou enganxada al cul, del que és rellevant o no?

Maria va seure, va agafar un manyoc de llana, el va col·locar a la filosa i la va engegar. Jo em vaig quedar una estona callat, fins que el garranyic de la roda es va tornar obsessiu. Em sentia humiliat. Primer, perquè Maria tenia raó, i, segon, perquè era una dona, i mai no m’havia passat que una dona em donés lliçons tan doloroses.

—Entesos, hi ha més enigmes —vaig acceptar—. Tomàs va predicar per Judea, però Jesús va acceptar ser crucificat al seu lloc. Per què?

—Veus com no ho has entès, Antoni? Jesús no va suplantar Tomàs, sinó a l’inrevés. Jesús era el primogènit. Per tant, era Rei d’Israel. Ell, el primogènit, i no pas Tomàs, el segon. Jesús era el Rei i, en conseqüència, havia de morir com a Rei.

—I Jesús ho va acceptar?

—És clar. Era el Rei!

—I per què el Rei ha de morir? Per Aserà? El ritual és crucificar el Rei en honor d’Aserà?

—Què en saps, tu, d’Aserà?

—Poca cosa. Que era una antiga Deessa jueva que exigia als fidels sacrificis humans. Suposo que una Deessa tan cruel, tirànica i arbitrària com tantes altres. O com Jahvè…

—Idiota! Ximple! —va esclatar Maria, amb una còlera sobtada—. Que Aserà és com Jahvè? Quina bestiesa…

—No sé si és una bestiesa. Només sé que Jesús va morir a la creu i que tu eres allà, mirant-t’ho com si res. Vas dur Jesús a la mort i, a damunt, vas contemplar la seva agonia… Amb tot el cinisme…

—Cinisme? Però… qui t’has cregut que ets, carallot insolent? Penses que una mare no pateix quan veu el seu fill penjant d’una creu? És… és… És un dolor massa gran perquè un passerell com tu ho pugui entendre…

Maria es va alçar, va llençar a terra el cabdell de llana i va sortir. Des del llindar, mentre apartava l’estora esfilagarsada, es va tombar.

—Encara has de madurar, Antoni —va dir. I va afegir, en grec—: «És la llei: cal sofrir per entendre».