15
La millor prova del progrés del cristianisme és que, deu anys després de l’entrevista amb Maria a Macpelà, Neró atorgà als cristians un insòlit honor: acusar-los d’haver provocat el gran incendi de Roma. Com que Neró tenia una pèssima fama, l’acusació significà un augment en el prestigi dels cristians, que es reivindicaren com a secta honorable, perseguida pel més infame, sanguinari i cruel dels tirans.
Quasi immediatament, però, començà un succés de greus conseqüències. Neró havia nomenat procurador de Judea Gessi Florus, un individu ximple, corrupte i arrogant, que de seguida s’enfrontà a la jerarquia del Temple de Jahvè. Al cap de poc, començà una revolta jueva a gran escala, que culminà quatre anys després amb la destrucció del Temple de Jahvè.
Jo vaig participar activament en els fets, i no pas com a Rei sagrat dels jueus, sinó com a assessor militar i financer, primer de Vespasià, i després, del seu fill Titus. Abans de començar la campanya, Vespasià em visità a Antioquia, em revelà les darreres intrigues de Roma i m’anuncià que tenia grans possibilitats de proclamar-se emperador en substitució de Neró. M’oferí un tracte molt generós si li proporcionava diners per reclutar tropes auxiliars amb què ajudar les legions per esclafar la revolta de Judea. Li vaig concedir un préstec de dos milions —que es convertiren quatre anys després en tres i mig— i el vaig acompanyar a la campanya. El meu col·lega Flavi Josep, que començà la guerra en el bàndol jueu i l’acabà en el romà, ha escrit un opuscle en grec sobre aquesta guerra, i, per tant, m’abstindré de donar-ne els detalls. Explicaré, però, un episodi al qual Flavi Josep no ha donat importància i que és cabdal per a la meva història.
Durant l’últim any de la campanya, al capdavant de quatre legions de veterans de Síria —la V, la X, la XII i la XV—, Titus establí el seu quarter general al mont Scopus i arrasà tota la rodalia de Jerusalem abans de posar setge a la ciutat. Els romans conqueriren Hebron amb facilitat, una setmana després de Pasqua, i, a Macpelà, toparen amb un espectacle esgarrifós. Als afores del llogarret, en un turó pelat, els jueus havien plantat creus i hi havien crucificat tretze dones. Els romans, que no es distingeixen precisament per tractar els presoners amb delicadesa, es quedaren bocabadats davant la crueltat de les crucifixions: les dones estaven despullades, els havien arrencat els ulls, els havien tallat els pits, el nas i les orelles, els havien arrencat trossos de pell del ventre i els havien barrinat la vagina amb claus de ferro. En assabentar-me’n, hi vaig anar corrents. Amb un mocador al nas, atabalat per l’eixordador brunzit de les mosques, vaig mirar un a un els cossos coberts de sang i hi vaig reconèixer una vella: Maria de Magdala. Però Maria, la mare de Jesús, i Mical no hi eren.
La garriga al voltant del turó havia estat incendiada, però escorcollant bé vaig trobar el forat d’entrada del temple. Estava cobert de sang, i, al davant, hi havia un xai escorxat segons el procediment que el Temple de Jahvè fixa per a les purificacions rituals. Vaig entrar. Al primer vestíbul hi havia tres coloms, també sacrificats i penjats del sostre de l’espluga. Vaig obrir la porta de pedra, vaig baixar l’escala de cargol i de seguida em vaig aturar. El túnel havia estat enrunat i era impossible arribar fins a la cambra subterrània amb l’altar dels sacrificis. Encara que hagués pogut desenrunar el passadís, no hi hauria trobat gran cosa, perquè ho amarava tot una intensa pudor de socarrim. Mil anys després de les persecucions iniciades pel rei Saül, el darrer temple d’Aserà havia quedat arrasat.
A Macpelà, vaig recollir informacions esparses sobre el que havia passat. S’hi contava que havia arribat el Summe Sacerdot de Jerusalem amb una escorta de dos-cents levites per dur a terme un gran acte de purificació ritual i d’alabança a Jahvè. Es deia que en un temple secret s’hi adoraven el dimoni Lilith, el monstre Leviatan i la puta Rahab, i calia anorrear per sempre el seu culte. Es deia que la invasió dels romans era un nou càstig de Jahvè, perquè alguns jueus practicaven cultes idolàtrics. Com als textos d’Isaïes, Jahvè tronava: destruïu tots el ídols, cremeu els llocs alts, feu estelles les Aseràs! Jahvè ho ordenava i els sacerdots i els levites ho havien destrossat tot i havien executat també les còmplices del monstre Leviatan. (Mentre sentia aquestes expressions, recordava la Gran Inversió: Marduk escorxava la Deessa Mare Tiamat). «Només quan estigui tot purificat», exclamaven els sacerdots, «Jahvè baixarà del Cel, es posarà al capdavant dels nostres exèrcits, com en temps de Saül, de David, d’Elies i de Josies, i Ell salvarà Jerusalem i ens ajudarà a foragitar els estrangers sacrílegs».
Tot fou endebades. Jahvè no davallà del Cel i el seu Temple fou profanat, saquejat, incendiat i enderrocat pedra a pedra.
Mesos més tard, mentre veia l’espectacle dels munts de runa fumejant del Temple de Jahvè, vaig pensar: «La venjança d’Aserà. Aserà —si existeix— deu estar contenta».