7

—I Judes? —vaig intervenir—. Era el tresorer de Jesús. Ell havia de saber-ho tot.

—Judes es va suïcidar —va replicar Caifàs, arronsant les espatlles—. N’hi ha que no paeixen el fracàs.

—Com es va suïcidar?

—El van trobar esclafat sota els cingles que hi ha al cim de l’hort de Getsemaní, més enllà d’un bosquet d’alzines. Hi havia una roca coneguda com la Balança, que s’aguantava sobre una mena de columneta natural, en un precari equilibri. Judes s’hi va posar a sota i, amb una destral, va colpejar la columna fins a trencar-la. La roca el va esclafar.

La gent se sol suïcidar llançant-se a una timba, o a un riu, o al mar, o obrint-se les venes dels canells, o penjant-se d’una corda, o ingerint verí, o —els més valents— clavant-se al ventre l’espasa. El procediment triat per Judes era sospitós, de tan rebuscat i estrafolari.

—La roca el va esclafar? Com? —vaig preguntar.

Caifàs i Anàs van callar. No entenien la pregunta.

—Quina part del cos va quedar esclafada?

—De cintura cap amunt.

Perduts en abstruses teologies, ambigües profecies i remotes Escriptures, Anàs i Caifàs no seguien els meus raonaments ni copsaven les meves sospites.

—El més irònic —va sospirar Anàs— és que ara circula per Jerusalem la brama que Judes va vendre Jesús per trenta denaris de plata. Trenta denaris! Si ens devia tres milions de peces d’or!

—Prou de lamentacions —vaig tallar—. Anem al gra. I els altres deixebles de Jesús? No en saben res?

Caifàs va riure i va dir:

—Et refereixes a Simó, a qui anomenen Pere, a Andreu, Jaume, Joan, Lluc i els altres, que sumaven dotze? No cal prendre’s la molèstia ni d’interrogar-los: són uns ximples que no van entendre res. Ni buscant-los expressament, Jesús no hauria pogut trobar uns individus tan rucs i beneits!

—I com saps que no els va buscar expressament?

Vaig esperar uns instants, endebades. Anàs i Caifàs eren incapaços de raonar i de reconèixer la ironia. Vaig continuar:

—Hi ha un detall que em sobta. Els suïcidis, tots dos alhora, de les úniques persones que sabien on són els diners. Perquè la mort de Jesús no va ser tècnicament un suïcidi, però sí moralment. Què l’hi devia induir? Li vau notar res d’especial?

—En les darreres hores —va respondre Anàs— va estar molt estrany. Com si una pena o una responsabilitat molt fonda l’aclaparés. Ell, que sempre havia estat un home viu, llest i eloqüent, enraonava molt poc i de manera anàrquica. Fins em va semblar que la veu se li havia tornat més greu i més ronca. I, en la seva entrevista amb Pilat, les seves respostes van ser de babau.

Vaig reflexionar uns instants i vaig canviar de tema:

—Bé, no del tot. Potser Jesús tenia altres coses al cap. Potser ja sabia que ressuscitaria.

Anàs i Caifàs van tremolar com fulles sota les túniques sacerdotals —blanques i pures—. Van callar. Em vaig avançar i els vaig mirar fixament:

—Ja m’heu contat la vostra història. I n’he tret conclusions. Anem al gra: quin és el truc?

—El truc?

—Sí, el truc! —vaig exclamar—. El truc perquè Jesús hagi ressuscitat.

—No hi ha truc —va murmurar Caifàs.

—Truc? Ets boig! —va afegir Anàs.

—No correu tant. El pare ja em va avisar a Antioquia que em trobaria un gran enrenou entorn d’una suposada resurrecció de Jesús. Però, parlem clar: tot és un muntatge. Jesús mor, Judes se suïcida, el Temple no en sap res i el banc d’Antioquia perd tres milions. El pla és perfecte, però no m’engalipareu pas. Us havíeu posat d’acord amb Jesús per fingir una resurrecció i embutxacar-vos els calés, oi?

Caifàs i Anàs estaven bocabadats. Vaig continuar:

—Vosaltres sou els grans beneficiaris, perquè sabeu que el pare no us denunciarà davant de Tiberi. Tant el Temple com el banc d’Antioquia estem fins al coll de merda, en aquesta operació: Tiberi ens llançaria als lleons a tots si ho sospités. Us veig venir. Voleu un pacte de silenci, oi? Voleu que m’oblidi dels tres milions i que tot l’afer quedi colgat. Però no m’ensarronareu pas. Altres més llestos ho han provat, endebades. Vinga, parleu. Quin és el truc? Jesús no era mort del tot? L’heu substituït per un doble disfressat? Vinga, parleu.

—No hi ha truc, David —va insistir Caifàs—. Com pots acusar-nos d’una cosa tan indigna? Sóc el Summe Sacerdot del Temple de Jerusalem!

Anàs va calmar el seu col·lega i va afegir:

—Tu has entrevistat testimonis, oi? Nosaltres també. No hi ha cap dubte: és ell, és Jesús. Exacte. La seva mirada, el seu nas, la seva estatura, la seva veu, la seva oratòria enlluernadora… No hi ha truc possible.

—O sigui que, segons vosaltres —vaig argumentar—, Jesús ha ressuscitat. Ha tornat del sheol… Pensava que afirmar tal cosa era una blasfèmia.

—No —va corregir Caifàs—. Les Escriptures diuen que Enoc, Elies i Eliseu no van morir i van pujar al Cel. La blasfèmia fóra dir que Jesús és un déu, Fill de Jahvè, cosa del tot diferent… La resurrecció ja ha estat a l’abast de diferents profetes. I Jesús, pel seu naixement l’any 4000, per la seva nissaga pura, és un dels més grans…

Caifàs va continuar una estona amb arguments semblants, mentre jo rumiava. La reacció dels sacerdots davant de l’atac per sorpresa havia estat d’indignació genuïna: calia descartar-los com a còmplices del muntatge. En la seva candidesa, ni tan sols no sospitaven que el cos esclafat sota la roca de Getsemaní podia no ser el de Judes. Tampoc no semblava que Pilat hi tingués res a veure, perquè no n’havia de treure cap benefici, i sense la cooperació de Pilat era difícil explicar una falsa mort a la creu. Tot quedava, doncs, circumscrit a Jesús, el profeta, i a Judes, el mag, i potser a Maria, la mare, que hi tenien molt a guanyar: tres milions d’aureus. I cap sopar de duro jueu no podria convèncer-me: l’home que havia vist la nit abans a la sinagoga, adorat per Onies, Sara i altres deixebles, era de carn i ossos, sense rastre dels claus de la creu, dels cucs del sepulcre, ni del glaç del sheol.

Tanmateix, em xocava un aspecte de la resurrecció de Jesús. Forma part del suplici de la creu el fet de no enterrar el cos del reu, que queda a mercè dels gossos, els corbs, els voltors i altres carronyaires. Aquesta norma dels romans causa un especial horror entre els jueus, perquè la Llei de Moisès maleeix explícitament tot allò que sigui crucificat i no enterrat. El llibre del Deuteronomi, capítol 21, verset 22, ho expressa així: «Quan algú que hagi comès un crim digne de mort sigui mort i penjat d’una fusta, el seu cadàver no quedarà a la fusta durant la nit, no deixaràs d’enterrar-lo el mateix dia, perquè el penjat és maledicció de Déu, i no has de tacar la terra que Jahvè, el teu Déu, t’ha donat en herència». Com podia haver ressuscitat Jesús, si el seu cos l’havien devorat els gossos? Com podia reivindicar-se Fill de Jahvè si el seu cos estava maleït, segons les Escriptures?

Caifàs va respondre aquestes qüestions:

—La clau del problema —va dir Caifàs— és que el cos de Jesús no va quedar a la creu. El van enterrar…

—Un crucificat? Els romans no ho permeten.

—En general, no —va dubtar Anàs—. El que sabem és que Josep d’Arimatea, un home honorable i membre del Sanedrí, va visitar Pilat i li va demanar el cos de Jesús. Pilat l’hi va concedir i Josep d’Arimatea, la mateixa nit de divendres, va portar el cadàver a un sepulcre de prop del Gòlgota. Diuen que, el diumenge, el cos ja no hi era…

—I per què va demanar el cos?

Caifàs i Anàs van arronsar les espatlles.

—On és Josep d’Arimatea? —vaig afegir—. Vinga. Vull interrogar-lo.

—Ja se t’ha avançat Ponç Pilat. És a la presó. Quan van començar a circular rumors sobre la resurrecció, Pilat el va engarjolar. És impossible parlar amb ell… si és que encara és viu.

Una altra porta tancada! Vaig restar mut, immòbil. Els vaig mirar. Ells em van mirar, inquiets. Anàs es va aixecar, va donar un parell de tombs a la taula i es va aturar davant la llàntia. La flama era groga, rígida, immòbil —com una columna de marbre.

—Hem mirat de posar-nos en contacte amb ell —va murmurar Anàs.

—Amb Jesús?

—Sí. A través de Nicodem, Simó i altres deixebles molt propers. Però no es fia de nosaltres. Sospita que podem denunciar-lo als romans.

—És normal. Ja l’heu denunciat una vegada, no?

Caifàs va estossegar, incòmode. Anàs va continuar:

—També li hem tramès cartes a través d’amics seus. Amb la indicació que ens respongui per escrit. De manera discreta, sense compromisos.

—Perquè us respongui, què? —vaig tallar—. Espereu que confessi per les bones on són els tres milions?

Només davant l’evident sorpresa d’Anàs i Caifàs em vaig adonar, a la fi, que pixava fora de test. Per a ells, els tres milions eren un problema menor. El que estava en joc eren la seva religió, el seu déu Jahvè, el Messies dels 4.000 anys, la llibertat i la prosperitat del Regne d’Israel. I, de retruc, els càrrecs al Temple, els ingressos en milers de monedes d’or i una vida regalada. Perquè a Jesús, el Messies, si volia revenja, li bastava un gest amb un dit per atiar la xusma a lapidar-los.

—No —va dir Caifàs—. Esperem que ens comuniqui els seus plans per a la vinguda del Regne d’Israel i com vol que l’ajudem. Jesús ha demostrat que és el Messies i volem servir-lo…

—Però no ens ho deixa fer —va afegir Anàs, deprimit—. No ha contestat cap de les nostres missives.

Caifàs va arrufar el nas i es va tirar enrere, mentre Anàs negava amb el cap. Tot d’una, ho vaig entendre: estaven aterrits.

Vaig sortir del Temple per l’escalinata de ponent i em vaig perdre pels carrerons de la ciutat, meditabund, confús, un pèl angoixat. Em sentia sol, molt sol. I és que, l’any quinzè del regnat de Tiberi, trenta-nou dies després de Pasqua, l’única persona de Jerusalem que no creia que Jesús hagués ressuscitat era jo.