11

La mare va morir tretze anys després del meu retorn a Antioquia. Durant aquell temps, no li vaig parlar ni un sol cop. Continuava ressentit amb ella per haver dut el pare a la creu i per haver exercit la prostitució a canvi d’una moneda de coure. Ara m’adono, però, que m’encegaven la vanitat i la carrincloneria de nen aviciat: encara no havia après a captenir-me ni a raonar com un veritable Rei. Perquè, si ma mare no hagués fet crucificar el pare, m’haurien venut com a esclau per deutes. Perquè, si ma mare no m’hagués buscat un pare anònim al port de Sidó, jo no existiria. Tenia cap dret a fer-li retrets? No l’havia perdonat Filip Josep? Ara que han passat trenta anys, jo també la perdono i em penedeixo d’haver-la maltractat de manera tan injusta.

L’endemà de la cerimònia fúnebre, Xàmmia, l’esclava de confiança de la mare, em va donar un darrer record d’ella. Sense una paraula.

Era una moneda de coure. Quan estava a punt de llençar-la —amb despit i amb ràbia—, m’hi vaig fixar. No era una moneda de coure com la que jo li havia donat anys enrere o amb la qual ella havia pagat el mariner egipci a Sidó. Era una moneda ennegrida, llorda i greixosa —gastada pel pas dels segles—. En una cara hi havia una mare i un nen petit, en una estampa semblant a la d’Isis i el seu nadó Horus, i, a sota, en lletres hebrees, un mot: «Aserà». A l’altra cara hi havia l’arbre del coneixement, l’arbre de la ciència del bé i del mal —i, a sota, una altra paraula: «Macpelà».

Diu el Gènesi: «Isaac i Ismael, fills d’Abraham, l’enterraren a la cova de Macpelà, en el camp d’Efron, fill de Sóhar, l’hitita, davant de Mambré». Macpelà, molt a prop d’Hebron, el rovell de l’ou del regne de David, era el lloc sagrat més antic de Judea —molt més que Jerusalem— i vaig decidir anar-hi per investigar.