3
M’estalviaré de descriure l’estat de prostració i perplexitat en què vaig viure les hores següents. Vaig rebre el condol dels prohoms de la ciutat i del governador romà, Luci Emili Draccus, i aquell vespre, en un sepulcre excavat en un cingle als afores de la ciutat, vam enterrar el pare seguint el ritual jueu. Ell sempre havia complert amb jueus, grecs i romans, però, a l’hora decisiva, la de la mort, la darrera voluntat expressada en el testament era inequívoca: se n’aniria a l’altre món —si existia— com a jueu. Visitaria el sheol, i no l’Hades. El fet em va desconcertar: jo sempre havia suposat que el pare, per convicció, se sentia grec i romà, i que només mantenia les formes de la Llei de Moisès per conveniència davant la poderosa comunitat jueva d’Antioquia. No vaig voler veure per últim cop el rostre del pare: abans de la crucifixió, havia estat fuetejat, colpejat i coronat amb espines, i volia conservar-ne la imatge de quan era viu. La pedra va rodolar davant la tomba, la mare em va abraçar i no vaig sentir res. Aquella nit, no vaig aclucar l’ull. Ni tampoc les següents. Per què? Què pensava? No sabria dir-ho. És com un esvoranc en la memòria.
Per omplir-lo, contaré els fets, encara que jo no vaig tenir esma de reconstruir-los fins setmanes després, quan ja era massa tard per buscar pistes fresques o interrogar testimonis.
Jo havia arribat a Antioquia un dilluns i el pare havia estat trobat mort, crucificat en un tronc de noguerola, el dia abans, diumenge. La seqüència dels fets arrencava de divendres al matí. La mare, la meva dona i els meus cinc fills havien marxat d’Antioquia per passar uns quants dies en una vil·la que tenim vora el mar, cinc-cents estadis al nord de Selèucia. Això passava sovint a l’estiu i el pare restava a Antioquia, perquè patia de gota i els viatges el fatigaven. El pare atengué els clients al banc, i al migdia, seguint l’horari habitual, es tancaren les portes del carrer. Quedaren dins del recinte del banc —de murs gruixuts, portes sòlides i reixes de ferro a totes les finestres—, el pare, els seus dos lliberts de confiança, Aristarc i Cleònides, i el cap de la guàrdia, un traci anomenat Palcòtrid, amb els vuit exgladiadors que custodien nit i dia la cambra subterrània on estan desats els fons del banc.
El pare i els lliberts restaren fins tard ocupats en afers de comptabilitat i arxiu de documents. Era corrent que treballessin fins al vespre de divendres, per aprofitar el temps abans de l’inflexible descans del sàbat, que comença a la posta de sol. Aristarc marxà a mitja tarda. Cleònides i el pare, Filip Josep, es quedaren al banc.
La nit de divendres, el pare no tornà a casa. No era un cas estrany. De vegades, se li feia tard i dormia al despatx, on tenia habilitat llit i fins disposava d’un petit rebost. Egisteu, un llibert lidi que fa de cap del servei de casa, no hi donà importància. El pare tampoc no comparegué durant tot el dissabte, i no s’hi encaparrà perquè ho atribuí a un compliment estricte del sàbat: Filip Josep hauria preferit no caminar per tornar a casa.
L’endemà diumenge, Egisteu, una mica amoïnat, visità Aristarc, que es quedà estranyat. El banc era com una presó o una fortalesa, i només Aristarc i el pare en tenien les claus. Aristarc i Egisteu trucaren a la porta, endebades. Aristarc obrí els panys i els forrellats i entraren.
Es quedaren perplexos. Les oficines i els despatxos havien estat escorcollats i remoguts: factures, contractes, llibres de comptabilitat estaven per terra, molts estripats. (Però, segons va declarar Aristarc més endavant, no havia desaparegut res). Baixaren cap al soterrani, on hi ha la cambra del tresor. Cleònides havia estat degollat d’un sol tall net, i el seu cap era a vint passes de la resta del cos. Palcòtrid i els vuit exgladiadors també eren morts, però els seus cossos, amuntegats enmig d’una enorme taca de sang resseca, presentaven múltiples ferides i senyals de lluita. Les lloses de pedra de la porta del tresor estaven esmicolades i els diners —uns dos milions de peces d’or, segons Aristarc— havien desaparegut.
Egisteu, Aristarc i els criats sortiren aleshores al pati porxat, on hi ha un petit estany amb peixos, voltat de gessamins, roses, una palmera molt alta, un sicòmor, quatre cirerers i una noguerola. La noguerola havia estat esporgada de gairebé totes les branques i fulles: en quedava només el tronc i dues branques en forma de creu. I allà, víctima del més cruel i infamant dels turments, lligat amb cordes, clavat per canells i peus, cobert de sang i coronat amb espines, hi havia el cadàver del banquer més ric d’Antioquia, de Filip Josep —del meu pare.