13

Al temple d’Apol·lo a Halicarnàs, els fidels queden meravellats quan l’estàtua del déu ajagut, que porten sobre les espatlles una dotzena de sacerdots, aixeca el pit i el cap en passar sota la llinda de la portalada. Els creients ploren, s’esgarrifen i xisclen davant del miracle, i després de les cerimònies i els sacrificis dipositen ofrenes d’or i plata per guanyar-se el favor d’un déu tan manifestament poderós. El que no saben és que l’estàtua, articulada, està feta de ferro, i que a la llinda hi ha un imant que l’atrau. Miracle? No: magnetisme.

A Biblos, les sacerdotesses del temple d’Astarte carreguen l’estàtua de la deessa per soterranis foscos i plens de fidels, fins a una cambra rodona. La imatge d’Astarte subjecta una torxa. L’aire és saturat de fum d’encens, de cínamom, de cascall i de mandràgora. A les parets, hi ha miralls de bronze, de plata i d’or. Sonen timbals a un ritme frenètic. I, tot d’una, s’encén la torxa, la seva llum es multiplica en els miralls i tenyeix el fum de vermell. Miracle!, exclamen les dones que participen al cerimonial abans d’abonar les cinc peces d’or que val l’espectacle. Però la realitat és ben diferent: l’estàtua d’Astarte és buida i és una sacerdotessa, des de dins, qui encén la torxa.

Els exemples de com els sacerdots dels cultes més impensats i diversos viuen sobre les costelles de les supersticions i l’obscurantisme de la xusma podrien multiplicar-se fins a l’infinit. Les estàtues dels Déus tenen una irrefrenable tendència a enraonar, a plorar, a sagnar, a bellugar-se soles o a canviar de color, però tot plegat ho fan dins les més estrictes lleis de la natura. No hi ha res de sobrenatural en un imant o en un tub que transporta la veu d’un costat a un altre, i tots els trucs es basen en el poder de suggestió que sobre els esperits febles exerceixen la fosca, els ritmes repetitius i els fums al·lucinògens.

Totes les religions, de fet, es basen en trucs màgics que atorguen a cada déu prestigi i credibilitat. No és estrany, doncs, que una de les normes que fixa el culte a Jahvè, el Déu gelós, iracund i tirànic, sigui prohibir de manera taxativa la màgia. «A la fetillera no deixaràs que visqui», trona Jahvè a l’Èxode, davant del perplex Moisès, després de lliurar-li les taules de pedra gravades amb la Llei Sagrada. Cada bruixot treballa pel seu propi Déu i els seus propis diners, i Jahvè decretava així l’eliminació de tots els mags que no fessin miracles per a ell, en exclusiva. El mateix Moisès era un mag —i dels bons—. Les Escriptures ho diuen ben clar: «Tot el mont Sinaí fumejava, perquè Jahvè hi havia baixat al damunt en foc, i el fum pujava, com el fum d’un forn, i tota la muntanya s’estremí en gran manera». D’això se’n diu màgia de primera.

L’escenificació de l’Èxode tenia els seus punts de connexió amb la manera com Jesús havia desaparegut a la piscina de Siloé. I no em sorprenia. O no era lògic pensar que Jesús, suposat fill de Jahvè, havia d’utilitzar trucs semblants als de son pare?