11

On-Heliòpolis és una populosa ciutat bastida vora el braç oriental del delta del Nil, i la que recull més densitat de tradició política i religiosa d’Egipte, en competència amb Memfis.

On-Heliòpolis és la ciutat d’Horus, el Déu Sol fill d’Isis, mentre que a Memfis la deïtat predominant és Ptah. Venint de Jerusalem a través del Sinaí, és la primera ciutat egípcia que es troba, i és per això que la colònia jueva hi és nombrosa i hi ha una dotzena de sinagogues.

Jo, però, vaig arribar-hi després d’un tranquil viatge per mar i una curta escala a Alexandria. Em vaig allotjar a casa de Cirtis, un egipci que parlava un grec perfecte i feia de corresponsal a la ciutat del banc d’Antioquia. Cirtis coneixia bé Zedequies, un jueu amb mala fama.

—No és un personatge recomanable —em va dir—. A mesura que s’ha anat fent vell, s’ha tornat més fanàtic. Cada cop que hi ha aldarulls entre les comunitats de la ciutat, ell és al mig, rebent atonyinades. I no se’n cansa.

—Se’l pot comprar?

—No. És un dogmàtic, un busca-raons i un sonat. Vés amb compte, si vols fer negocis amb ell. És recte i inflexible com un trespeus de bronze.

El retrat de Cirtis va resultar exacte, excepte per un detall: Zedequies ja s’havia apartat del fanatisme jueu ortodox i s’havia tornat un fanàtic seguidor de Jesús. Es vantava d’haver conegut des de petit el Messies, el Fill del Senyor, que havia fascinat tothom a Jerusalem amb les seves paraules, que havia ressuscitat d’entre els morts i que havia pujat al Cel, com els profetes Eliseu i Elies.

En la meva visita, vaig guardar-me d’interrogar-lo de manera directa i em vaig presentar com un viatger que du les darreres notícies de Jerusalem. En una petita cambra on només hi havia una prestatgeria amb les Escriptures, una taula, dues cadires i una àmfora de vi, Zedequies va escoltar amb fruïció la meva descripció dels fets de la cisterna de Siloé —encara que jo no era el primer a explicar-los-hi—. Vaig mostrar-me xafarder:

—Ha de ser un gran honor haver estat veí del Messies. He sentit que va arribar de petit. És cert?

—El meu cosí Josep em va portar Jesús fugint del malvat Herodes, que volia assassinar-lo. El vaig rebre i el vaig ajudar a la fusteria, on l’infant feia d’aprenent.

—A quina edat va arribar Jesús a On-Heliòpolis?

—Devia tenir un parell de mesos.

—I amb qui venia? Qui l’acompanyava?

—El meu cosí Josep i sa mare, Maria.

—I ningú més?

La cara de Zedequies quedà paralitzada un instant.

—Què vol dir, «i ningú més»?

—Això: si va arribar algú més, des de Betlem.

—Qui més havia d’arribar?: el pare, la mare i el nen. Qui més?

—No ho sé. Potser un altre nen…

La paràlisi momentània de la cara de Zedequies va trasmudar-se en un esclat de còlera.

—Un altre nen? Què en saps, d’un altre nen?

—Més o menys el mateix que tu —vaig somriure.

Zedequies em va insultar, em va amenaçar i em va colpejar amb l’àmfora. Però era vell i barroer: va ensopegar i va caure de morros sobre les rajoles de l’estança. Jo estava content: ja tenia allò que havia anat a buscar a Egipte.

Aleshores va entrar la muller de Zedequies, Ester, que havia sentit l’enrenou. Quan estava a punt de disculpar-me, ella em va xiuxiuejar a cau d’orella:

—Marxa i no tornis. Si vols saber més coses, jo vindré a veure’t demà. Al matí.