4

Tot Antioquia estava consternada per la brutalitat de la crucifixió. El cos mostrava que els assassins no s’havien estalviat ni un cop de fuet: havien actuat com si Filip Josep fos un criminal i hagués estat executat davant dels ulls de tota la ciutat amb un rigor exemplar. I, en certa manera, així era: els detalls van córrer pels mercats, les tavernes i els bordells, es van magnificar i propagar fins a esdevenir encara més públics que si la crucifixió hagués estat feta a la vista de tothom.

Jo tenia un motiu més de perplexitat: el rar paral·lelisme entre la mort del pare i la de Jesús de Natzaret. El pare havia estat crucificat divendres i trobat tres dies més tard, diumenge —encara que, al contrari de Jesús, no ressuscitava—. Tots dos havien estat fuetejats, coronats amb corona d’espines i crucificats en fusta de noguerola. I totes dues crucifixions havien coincidit amb el robatori d’una gran quantitat de diners: tres milions en el cas de Jesús i dos milions en el cas de Filip Josep. Per a mi, doncs, era inevitable establir-hi una connexió. No em vaig empassar la teoria oficial segons la qual el robatori i els assassinats del Banc d’Antioquia havien estat comesos per una banda de lladres ben organitzada, que darrerament s’havia distingit per alguns cops menors a establiments bancaris d’Efes, Pèrgam i Tars. Jo vaig arribar a altres conclusions i vaig formular dues hipòtesis.

Una. Els culpables havien estat els cristians. Ja havien demostrat que no tenien cap escrúpol per sacrificar Jesús per aconseguir tres milions. La planificació del robatori d’Antioquia havia estat tan perfecta com la del de Jerusalem. Les setmanes següents, vaig tenir referències de conductors de carro perses i babilonis que divagaven per Antioquia poc abans de la crucifixió del pare: com quan fou crucificat Jesús a Jerusalem. Quant a la brutalitat de la mort, la podia interpretar com un advertiment: si continuava investigant l’afer de Jesús o escampava el que sabia, m’esperava la infàmia de la creu.

Dues. Els culpables eren els romans. El governador Draccus s’havia mostrat amable i comprensiu amb mi, però era un diplomàtic, i, per tant, un mentider romà amb l’astúcia apresa dels mentiders orientals. I si Pilat hagués interceptat la meva carta i l’hagués tramesa a Draccus? Davant la conxorxa del pare amb el Temple, hauria decidit actuar d’amagat i sense dilació. Si Draccus hagués denunciat l’afer a Tiberi, l’emperador l’hauria pogut acusar de negligència. Crucificant el pare i deixant que s’acusés uns lladres, matava tres pardals d’un tret: eliminava Filip Josep, m’advertia a mi i s’embutxacava dos milions.

Les dues hipòtesis eren força diferents, però tenien un tret en comú: la mort del pare era, en darrera instància, culpa de les meves recerques i els meus errors.

D’altra banda, i malgrat que temia la fallida immediata del banc, em vaig trobar amb l’inesperat ajut de Luci Emili Draccus. Al cap d’una setmana de l’enterrament del pare, em va citar en secret: no volia que la crisi del banc d’Antioquia arrossegués una crisi financera tot l’Orient i va anunciar-me que intercediria davant d’altres entitats o particulars perquè se’m mantingués el crèdit. Les recomanacions —o amenaces— de Draccus van funcionar. I també, paradoxalment, la crucifixió del pare. El fet era tan extraordinari i es va comentar tant, des d’Alexandria fins a Bizanci, que va esdevenir una coartada: si el banc d’Antioquia tenia problemes de liquiditat, no era pas per mala gestió o manca d’honradesa, sinó per un robatori abominable davant del qual calia mostrar solidaritat i comprensió.