11

A Babilònia, vaig afegir-me a una caravana que emprenia la llarga i vasta ruta de l’Índia. La formaven guies, camellers, traginers, carreters i un reguitzell de mercaders fenicis, egipcis, grecs, armenis, lidis i àrabs amb els seus seguicis d’esclaus i concubines. Els àrabs duien un carregament d’encens, del qual vaig comprar una part per oferir-lo a Tomàs quan arribés: encens per al déu Tomàs.

La caravana va travessar les muntanyes de Mèdia fins a Ecbàtana, i des d’allà va enfilar les estepes de Bactriana i Sogdiana, on va resseguir la ruta de totes les ciutats dites Alexandria fundades pel megalòman Alexandre el Gran durant la seva estada victoriosa per aquelles terres. La majoria estaven en ruïnes, en una poderosa metàfora de la vanitat de les ambicions humanes. Vam entrar a l’Índia al cap de tres mesos, per un congost abrupte anomenat Khyber, que conduïa a la regió del Punjab. Aquesta és la part més coneguda de l’Índia, perquè Darius, Xerxes i altres reis perses hi havien mantingut satrapies, que després foren conquerides per Alexandre. Vaig travessar el riu Indus, verd i cabalós —que fa el doble d’amplada que l’Eufrates i la meitat que el Nil—. Després vam creuar el seu afluent, l’Hidaspes, on un guia local ens va contar els detalls de la cèlebre batalla que hi lliurà Alexandre contra l’exèrcit i els elefants del rei Poros.

En aquest punt, però, Alexandre havia seguit la seva expedició cap al sud. Jo em vaig quedar amb tres esclaus, un cavall i sis atzembles per a la impedimenta, vaig contractar un guia i vaig remuntar l’Hidaspes cap a les muntanyes del nord, on tot em semblava cada cop més estrany, més irreal —més enigmàtic. Després de creuar un coll al capdamunt d’una serralada glaçada, vam albirar la fèrtil vall de Caixmir, al centre de la qual hi ha la ciutat de Sri Annghar.

Sota la regió de les neus, començaven uns boscos espessos, clapejats de llogarrets minúsculs entre els quals, com ja reportà Heròdot, hi havia molta gent de cabell ros. A mesura que m’acostava a Sri Annghar, m’arribaven xafarderies, rumors i llegendes contradictòries sobre Tomàs. Alguns deien que era un profeta savi i ascètic; altres, que tenia al palau més de cinquanta concubines. De vegades era bo i generós, però també podia mostrar-se cruel —i es deia que, en masmorres secretes, es practicaven sacrificis humans—. Tractava amb els Reis i els nobles de la regió —però sovint es disfressava i es barrejava amb l’escòria de les tavernes, dels bordells i fins de les cofurnes freqüentades pels sodomites—. Tothom coincidia que era immensament ric, però capriciós: sovint es vestia com un captaire i marxava de viatge cap a la vall del Ganges o altres regions del sud de l’Índia. Tomàs havia arribat sis anys enrere, amb un seguici luxosíssim, i havia comprat un palau, enormes extensions de terra de conreu, boscos i pastures per a ramats de tota mena de bestiar. Tot plegat, juntament amb operacions financeres amb reietons de la regió, donava a Tomàs unes rendes fabuloses. Alguns deien que era un Rei o el fill d’un Rei que fugia d’un pare tirànic, segons el model del persa Cir. Altres, que era un mentider i un usurpador fracassat. Altres, que era un lladre —havia nascut d’un fuster i havia robat una immensa fortuna—. Tots coincidien que era un mag: jugava amb el foc i amb el fum, podia aparèixer i desaparèixer a voluntat i guaria malalts. La seva oratòria era excepcional: als pocs mesos d’arribar, havia après la llengua del país, i, durant les festivitats sagrades, explicava estranyes històries al mercat de la ciutat, davant d’una multitud embadalida.

A mesura que avançava cap a la capital, els pobles es feien més grans i les xafarderies sobre Tomàs s’intensificaven i apuntaven una extravagància extrema. La vigília de la meva arribada, de nit, vaig rebre una visita sobtada: era un herald de Tomàs. Em va presentar els respectes del seu amo i es va posar a la meva disposició per acompanyar-me l’endemà fins a Sri Annghar. L’herald em portava un elefant, dos esclaus, un plat d’or ple d’ous d’esturió, una esclava bellíssima i una carta. Deia:

Munteu l’elefant, cavalqueu, observeu i gaudiu. Ja sou molt a prop, Antoni. El Regne de Déu és a prop.