7

La llei romana estableix que els cossos dels crucificats han de quedar penjats a la creu, però Jesús fou una excepció, gràcies a la qual pogué ressuscitar: si el cadàver hagués passat a la creu les nits de divendres i dissabte, no hauria quedat gaire carcassa per aixecar-se diumenge, ja que els gossos, els voltors i els corbs —per més jueus que siguin— no respecten el sàbat. Era probable, doncs, que Josep d’Arimatea participés en la conxorxa de Maria i Judes de Cariot per fingir una resurrecció. Dues setmanes després de l’ascensió al Cel des de Siloé, quan ja era públic i notori que Jesús no tornaria, Ponç Pilat el va aviar —i crec que els meus arguments van pesar en la seva decisió.

Josep era un petit propietari de la vila d’Arimatea, membre del Sanedrí, que havia aconseguit una modesta posició amb un negoci de cuir al barri de ponent de la ciutat.

[Nota: Els textos de la secta dels cristians insinuen que era deixeble de Jesús i que havia votat contra la seva condemna, però és fals: una manipulació per amagar els seus veritables motius, que no eren pas de caràcter espiritual].

El prestigi del banc d’Antioquia obre totes les portes: Josep d’Arimatea va respondre molt de pressa la meva nota en què li demanava una entrevista i una reunió de negocis. Em va rebre en un minúscul despatx a la primera planta d’un magatzem que pudia a cuiro de xai. Era un home de mitjana edat, esprimatxat i d’aspecte obtús —mesquí i llagoter—. Però el que més cridava l’atenció en ell era la pell blanquíssima, quasi translúcida, rere la qual es marcaven venes blavisses —al front, al coll, a les mans—. Havia estat sempre tan lívid, o era per efecte de la fosca fonda de les masmorres de Pilat?

Per compensar la pudor del cuiro i fer-se l’important, Josep d’Arimatea em va convidar a vi de Quios, olives d’Efes i dàtils de Damasc.

—Vull fer un negoci amb tu —li vaig etzibar, sense fer cas dels seus compliments—. És fàcil: només m’hauràs d’explicar per què vas demanar el cos de Jesús a Pilat.

—Jo tenia simpatia per Jesús —es va excusar, amb una veu aguda i gangosa—. Em sabia greu que el cos se’l cruspissin els carronyaires. El Deuteronomi diu que…

—No intentis engalipar-me —vaig adoptar un to més dolç—. Mira, Josep: vull fer negocis amb tu. No tinguis por. Una mena de negocis en què tu ets expert.

Em vaig treure una bossa del cinturó i la vaig deixar damunt la taula, entre la safata dels dàtils i l’àmfora de vi.

—Jesús ja ha pujat al Cel —vaig prosseguir—. A Pilat i Caifàs no els interessa remenar-ho més. Així que no hi ha cap motiu perquè m’amaguis la veritat. Cent peces d’or.

Josep d’Arimatea es va mirar la bossa en silenci. Una vena blavissa del coll bategava —neguitosa, indecisa— sota la pell lívida.

—Només és un avançament —vaig insistir—. Demà seran cinc-centes. Parla!

—Mil.

—Entesos: mil.

La veneta blava es va calmar i Josep d’Arimatea, alleujat, va agafar la bossa. Es va reclinar a la cadira i va explicar:

—Tot va començar al cim del Gòlgota, després que Jesús morís. Anàs va tornar cap al Temple i Maria, la mare del crucificat, se’m va atansar. «Vols guanyar cinc mil peces d’or?», em va dir. No me la vaig prendre seriosament, però una dona de cara tapada va avançar una passa i va treure uns bossa de sota els vestits.

—Vols dir que ho tenien preparat?

—Sí. Tot estava previst. Elles ja sabien qui era jo i que fa sis mesos havia comprat un sepulcre prop del Gòlgota. Però segueixo. Maria li va fer un gest imperiós a l’altra dona. «No mostris els diners aquí, davant de tothom», va afegir Maria, «millor que tornem a trobar-nos a la ciutat». Vam enfilar el camí de les muralles per separat i ens vam trobar més tard aquí, davant d’aquesta mateixa taula. La mare de Jesús era llarga i viva, i, a més, estava ben informada. Em va dir: «Sé que tens un sepulcre nou prop del camí de Damasc i Antioquia. Vull comprar-lo», va dir. I jo li vaig respondre, astorat: «Per cinc mil aureus? De seguida». «No», va afegir Maria, «seran cinc mil aureus amb una feina complementària. Es tracta que vagis a veure Ponç Pilat i li demanis el cos de Jesús per enterrar-lo al teu sepulcre». Jo vaig objectar que era impossible i que Pilat mai no em lliuraria el cos d’un crucificat. Quin argument li podria donar, per una cosa tan manifestament irregular? Maria era llesta i va afegir: «Vint mil peces d’or». «Has dit vint mil?», li vaig replicar. «Sí: vint mil. A fora hi ha un esclau que les porta», va dir Maria.

—I ho vas acceptar? Sense fer preguntes?

—Sí que en vaig fer, de preguntes, però Maria no les va contestar.

Era estrany que les dones de la secta s’ocupessin de diners i suborns, però em vaig fer una composició ràpida de la situació. En aquella mateixa hora, Judes de Cariot, el tresorer, estava enfeinat a l’hort de Getsemaní assassinant un beneit per simular el seu suïcidi.

—Anava sola Maria?

—No. L’acompanyava una altra dona vestida de negre i amb la cara tapada. Deien que era Maria de Magdala, la puta.

—Segur que era Maria de Magdala?

—És el que deia tothom al Gòlgota. Havia estat vista amb Jesús i diuen que, dos dies abans, li havia rentat els peus amb els seus cabells…

[Nota: Més endavant tornaré al moment en què Maria de Magdala rentà els peus a Jesús i l’ungí. Ella fou la darrera qudeshah o prostituta sagrada del culte a Aserà. Tanmateix, la cara tapada i la unanimitat dels testimonis em feien sospitar —amb encert— que la dona no era Maria de Magdala].

—Entesos. Suposo que vas acceptar.

—Sí. Em sobraven referències respecte a Ponç Pilat. Com la majoria dels procuradors i governadors romans, és venal i fàcil de comprar. Al començament, va semblar sorprès, però de seguida va acceptar el suborn i va nomenar un centurió perquè ens acompanyés.

—Gai Lupèrcul?

—Exacte. Una mena de cretí amb uniforme. Ens va conduir amb una patrulla fins al Gòlgota, on ens esperaven Maria, Maria de Betània i Maria de Magdala. Era el capvespre i calia apressar-se, perquè amb la posta de sol començava el sàbat… Vam despenjar el cos de la creu i el vam embolcallar en un llençol de lli…

—Aquest lli?

Vaig mostrar a Josep d’Arimatea els esquinços de lli tacat de sang que havia trobat a prop del sepulcre.

—D’on ho has tret, això?

—Et pago perquè responguis, no perquè preguntis. Era aquest lli?

—No ho sé. Era un lli bastant bast, sí. Podria ser aquest.

—Era mort Jesús? Del tot?

—Del tot, sense cap dubte. Ja tenia el cos enrigidit. I et contaré un detall: en baixar-lo de la creu, va caure en mala posició i se li va desllorigar una espatlla del cop. Gai Lupèrcul, amb una estrebada brutal, la hi va tornar a posar a lloc. Jesús no va dir ni piu. T’ho juro: si li hagués quedat un bri de vida, el xiscle de dolor l’haurien escoltat a la Torre Antònia.

—Com vau portar el cos fins al sepulcre?

—El van dur a coll quatre legionaris. El van dipositar al sepulcre, després van fer rodolar la roca d’entrada i vam tornar a Jerusalem.

—Les dones també?

—Sí. Ja era de nit. Havia començat el sàbat i la llei és estricta: no es pot fer res. Pensaven tornar diumenge al matí per ungir-lo amb olis aromàtics i amb perfums. Però, quan hi van tornar, no hi era…

Josep d’Arimatea era un mercader esquifit, realista i gasiu, sense rastre d’imaginació ni de sentimentalisme. Però la darrera frase la va pronunciar amb una tremolor significativa —veu prima i nasal, d’ànec afuat.

—El vas veure després, ressuscitat?

—Sí. El vaig veure.

—Era ell? Era el mateix Jesús?

Em va mirar com es miraria a un boig.

—És clar que ho era.

—O sigui que vas veure el cos mort i creus que va ressuscitar?

No va respondre res. Es va fregar les mans primes i lívides, exsangües.

—Aquests trossos de lli els vaig trobar entre el sepulcre i el camí de Damasc. I aquesta moneda d’Isis també.

Josep d’Arimatea no va respondre res i vaig entendre que continuava sol. Era l’única persona de Jerusalem —a part d’Herodes Antipos— que creia que tot havia estat una farsa. Encara desconeixia el detall de com s’ho havien manegat, però sabia que el sàbat, saltant-se les prohibicions de la Llei Mosaica, Maria i Judes de Cariot havien traslladat el cadàver de Jesús fins al proper camí de Damasc i l’havien carregat discretament en un carro per amagar-lo en un altre lloc.

O sigui que Maria i Maria de Betània, mare i esposa de Jesús, havien tingut un paper destacat en el seu enterrament i eren, per tant, còmplices del truc màgic mitjançant el qual havia ressuscitat. Elles dues —juntament amb Judes de Cariot i el mateix Jesús— formaven el nucli de la secta i també sabien on eren els tres milions.

Vaig passar uns quants dies buscant-les. Endebades. Maria i Maria de Betània s’havien evaporat sense deixar rastre, com Judes i com Jesús. La meva complexa investigació estava aturada.

[Nota: Molt més tard vaig saber que, mentre jo les buscava a Jerusalem, Maria i Maria de Betània eren amagades a Babilònia, amb Jesús].