8

Vaig deixar que la resta de la jornada s’escolés en companyia de Maria i Maria de Betània, amb l’esperança de treure’ls alguna informació. Endebades. No em van donar cap pista respecte a la meva amant sense cara, malgrat que s’adonaven que em feia perdre el cap. I tampoc no em van contar res més sobre Jesús, sobre Tomàs, ni sobre Aserà, tot i la meva insistència.

Aquella nit, abans de gitar-me, Maria em va etzibar:

—Quants dies penses quedar-te, Antoni?

—Encara no ho sé.

—Jo sí que ho sé. Esperes la dona que et va seduir ahir, la que et va xuclar l’essència. La que et va dominar.

—Dominar? —vaig repetir, perplex.

—Hi ha una cosa que als homes us fascina: que la dona us domini. Que es posi damunt vostre. Segons l’antiga llegenda, una de les característiques de Lilith, la primera Eva, era copular damunt de l’home. Per això els sacerdots de Jahvè diuen ara que Lilith era una diablessa…

—O també una prostituta…

—Quina diferència hi ha, per als sacerdots de Jahvè? En canvi, moltes sacerdotesses d’Aserà exercien la prostitució sagrada. Eren les qudeshah. Com a qudeshah, la dona domina l’home. Oi que t’ha agradat que la nova Lilith fes el coit damunt teu? Però, suportaries una altra nit igual, dominat per la dona? Voldries comprovar-ho i t’atrau el repte, oi? Però no podràs. Ella se n’ha anat.

—És Maria de Magdala?

Maria va riure.

—Què t’ho fa suposar?

—Diuen que Maria de Magdala era prostituta. Que era amiga de Jesús, que el va ungir amb oli de nard i el va eixugar amb els cabells abans que el condemnessin. I que era al peu de la creu amb ell.

—Algunes de les coses que has dit són certes i altres no. I la dona que ahir et va posseir no era Maria de Magdala.

«La dona que ahir et va posseir», m’havia dit Maria. Estava estupefacte.

—S’ha cansat de tu —va prosseguir, amb menyspreu—. Ella només és fidel a Aserà. I ara, prou. Ja hem enraonat massa. Aquí no hi fas res. Vés-te’n demà. I mira d’encertar la bona direcció.

La «direcció». Aquesta va ser la paraula clau que em va revelar el que em volia transmetre Maria. M’havia enviat un missatge a Jerusalem, en el qual insinuava que volia tornar ja a Antioquia. I acabava: «No us equivoqueu de direcció. Us espero a Betània». Ara, insistia en el tema. Però quina era la «direcció» que calia seguir? Vaig entendre que Maria no havia utilitzat aquell mot en sentit literal —direcció a l’est, o al nord, o a migjorn—, sinó figurat: la «direcció» entesa com a fita que guiava els meus actes. És a dir: la meva «direcció» havia estat fins llavors la pista de Tomàs —el segon, el bessó, el ressuscitat—, però no anar rere les passes de Jesús —el primogènit, el Rei, el que de debò havia estat crucificat. M’havia deixat enlluernar per les aparences: la clau de tot l’afer era Jesús, i no Tomàs.

Em calia seguir la pista de Jesús.