4
El segon gran tema que revelaré en aquest llibre és la doctrina secreta de Jesús. Una doctrina que no té res a veure amb interpretacions diferents i sovint contraposades que comencen a circular dins la mateixa secta, aprofitant l’ambigüitat dels Evangelis i les tradicions orals. No: el pensament més fondo de Jesús, el més abismal, el més esmolat, el més enlluernador, no té la més mínima relació ni amb una revolució dels pobres, ni amb el restabliment davídic del regne d’Israel, ni amb el judici final, ni amb la redempció per la fe, ni amb el ritual de l’eucaristia, ni amb la recompensa de la vida eterna per als cristians. No: totes aquestes idees són només aparences que distreuen els fidels, que atien les controvèrsies entre els sacerdots i que, per inintel·ligibles, semblen profundes als incauts. Jo no vaig començar a entendre la veritable doctrina fins que el mateix Jesús me la va revelar.
Encara és aviat per explicar-la amb detall, però puc avançar que la doctrina secreta de Jesús té molt a veure amb els orígens del judaisme. El cristianisme és una religió que ve d’una matriu jueva i només es pot entendre si s’entén la religió fundada per Moisès. Per als estrangers, el que més crida l’atenció del judaisme és la seva afirmació que existeix un sol déu: Jahvè. Tothom ho diu: el judaisme —en contraposició a les religions de romans, grecs, egipcis, fenicis o babilonis— és monoteista. Fa poc, un jove historiador amb un enorme talent, Publi Corneli Tàcit, em mostrava l’esborrany d’una obra sobre la darrera revolta jueva contra Roma. Hi vaig trobar unes frases que descriuen molt bé aquesta percepció: «Moisès ha creat una nova manera d’adorar i un sistema de cerimònies religioses contraris a tot el que fins avui és conegut a tot arreu. Els jueus no reconeixen més que un sol déu, Jahvè».
Aquest fet, però, sol tapar-ne un altre que potser és més decisiu: el judaisme és una religió exclusivament i excloentment masculina. Els jueus creuen en un sol déu, Jahvè; a més, afirmen que aquest déu és mascle. És l’únic culte del món que no accepta l’existència d’una divinitat femenina. L’únic. És, en resum, una religió misògina.
La misogínia jueva ha estat heretada per la versió oficial del cristianisme. Els cristians adoren només déus mascles. Primer, el que anomenen el Déu Pare, que ve a ser una nova versió del vell Jahvè dels jueus. Segon, el Fill de Déu, que és Jesús, també anomenat el Crist. Alguns hi afegeixen un tercer déu, que anomenen Esperit Sant i que es representa mitjançant el símbol d’un colom. Algú em pot demanar: I Maria, la mare de Jesús de Natzaret? Els cristians l’anomenen «Mare de Déu» però, per una curiosa paradoxa, ella mateixa no és una deessa. Aquesta versió oficial del cristianisme és la promoguda per Pau de Tars i altres deixebles: es basa en la interpretació de la història de la vida i la mort de Jesús segons el filtre de la misogínia jueva.
Però hi ha una altra interpretació. La versió autèntica del cristianisme que, per ara, només conec jo. De què es tracta? En essència, el cristianisme originari és exactament el contrari del cristianisme oficial: és una religió femenina. Una religió que diu que el món no fou creat per un déu mascle, Jahvè, sinó per una deessa femella: Aserà. Una Aserà que, en temps passats, fou mare i esposa de Jahvè.