5

Encara que desconfiés de mi, Onies tenia el punt d’ingenuïtat de les persones il·luminades, dogmàtiques i pagades d’elles mateixes: creia a ulls clucs que arribaria el moment en què jo em retria a l’evidència de la divinitat de Jahvè i la divinitat de Jesús. I estava disposat a donar-me’n tots els arguments a favor. Per això, quan li vaig demanar que em concertés una entrevista amb Simó, el principal deixeble de Jesús, no s’hi va negar.

Onies em va arranjar la trobada amb Simó a Siquem, a una jornada de camí al nord de Jerusalem. Simó s’amagava en una granja als afores de la ciutat, en companyia de Jaume —el germanastre de Jesús— i dels també deixebles Joan i Andreu. Tots tenien l’esperança que, enlairat cap al Cel Jesús, els romans abandonarien la persecució i la seva secta podria operar lliurement. (Fet i fet, a penes un mes després de la meva entrevista amb ell, Simó va tornar de manera notòria a Jerusalem, amb l’aquiescència displicent dels romans i davant la indiferència del Temple).

Simó, conegut amb el sobrenom de Pere, era tot el contrari d’un predicador carismàtic. Era un pescador galileu amb cultura nul·la i talent inexistent, a qui Jesús havia designat, en cas d’absència, successor com a cap de la secta. Els motius de Jesús —un líder lúcid, eloqüent i brillant— per nomenar-lo eren un de tants misteris en aquell afer. Simó tenia —com Onies— una confiança il·limitada en una Segona Vinguda de Jesús i demanava a tothom que fes bondat i es preparés per al Judici Final. Poca broma, amb tots els turments del sheol a punt per atonyinar, apallissar i estossinar els pecadors! De tota la intriga política i financera que era el rerefons de la predicació de Jesús de Natzaret, no en sabia res de res. Ignorava que Jesús fos nét d’Herodes el Gran i que hagués demanat un préstec de tres milions d’aureus, i ni tan sols havia sentit a parlar del magatzem al sud de Jerusalem on havien estat amagats els diners. Era divertit notar que considerava que la tasca de Judes com a tresorer de la secta es reduïa a administrar la minsa renda que proporcionaven alguns deixebles rics. Per a Simó, Jesús havia estat el profeta d’una religió espiritualista que redimiria tothom —especialment la xusma—, i la doctrina de la qual es resumia en el Sermó de la Muntanya, segons el qual són benaurats els simples, els pobres, els perseguits i els ignorants —com ell!—. Res a veure amb els veritables propòsits de Jesús: un aristòcrata de sang puríssima, un pensador genial sense cap vincle amb l’abjecció, l’avarícia o el ressentiment de la plebs jueva.

Simó posseïa en grau extrem l’agosarament ferotge de la ignorància: pretenia erigir-se en successor de Jesús, en profeta d’una nova religió que uniria tots els jueus d’Israel i la Diàspora i instauraria una nova Edat d’Or. Joan, Andreu, Jaume, i altres deixebles que vaig conèixer més endavant em van semblar tan babaus com Simó, encara que s’ho feien perdonar perquè no eren tan pretensiosos. Els seguidors de Jesús formaven una secta amb un cabdill neci i petulant, sense doctrina coherent, sense originalitat i sense diners. Tot i això, va créixer amb rapidesa arreu de Judea i Galilea. Per què? Doncs perquè l’evidència de la resurrecció de Jesús era un argument tan aclaparador, indiscutible i eficaç que ni tan sols unes mans tan barroeres com les de Simó i els seus no podien malbaratar-lo.

[Nota: En els darrers quaranta-quatre anys, la secta cristiana ha crescut molt més, fins a límits que jo no hauria pogut sospitar en aquell moment. En un primer impuls, les conversions arribaren soles, a partir de l’evidència de la resurrecció de Jesús. Més endavant, però, els cristians una mica espavilats s’adonaren que els calia un cap visible amb cultura i visió. L’home triat fou Pau de Tars, el veritable creador de la doctrina cristiana —que es basa en una interpretació equivocada de la història del naixement, la mort i la resurrecció de Jesús].