4

Tot d’una, Onies va aparèixer al llindar de la porta, lleganyós i abrupte.

—Ets una mica sorollós, Antoni.

—Perdona oncle —vaig ironitzar—. Pensava que els justos dormíeu profundament.

—Què buscaves? Has rebut un altre anònim?

—Sí. I fa referència a Esaú i Jacob.

—No sé què pretens, amb la teva investigació. Tu vas veure a la cisterna de Siloé com Jesús desapareixia i pujava al Cel, com havien fet abans els profetes Eliseu i Elies. Què més vols?

—Un matís, oncle. Vaig veure que Jesús desapareixia, però no pas que pugés cap al Cel. Podria haver-se submergit a l’aigua de la cisterna, per exemple. I després fugir pel túnel del canal del Guihon.

—Ximple! Descregut! —va exclamar Onies—. Jesús era el Fill del Senyor.

—Per què va fugir dels romans, doncs? Per què no els va socarrimar amb una pluja de foc com als sodomites, o els va enviar una plaga de llagostes, com als egipcis? No és així com les gasta Jahvè, segons les Escriptures?

—Et un sacríleg, Antoni.

—Segur? —vaig replicar—. Sóc jo, el sacríleg? Una cosa és el Messies anunciat pels profetes i una altra que Jesús es proclamés Fill de Jahvè. No esteu tots obsessionats, fariseus i saduceus, des del rabí més modest fins a Caifàs, que Jahvè és únic? No ha destruït Jahvè ciutats i nacions senceres per preservar el seu culte com a únic déu? No s’ha venjat del Poble Elegit cada cop que adorava una forma o altra de Vedell d’Or? Com s’ho prendrà Jahvè, si ara comenceu a adorar Jesús? A més, si es tracta d’adorar un Déu humà, jo m’estimo més August. Virgili, el rapsode mercenari, li dedica uns versos que s’assemblen força als oracles d’Isaïes sobre el suposat Messies dels jueus.

Li vaig citar uns versos de l’Eneida:

—Virgili fa una genealogia d’August —vaig afegir— del tot versemblant per a la religió grega i la romana. La deessa Venus s’uní amb el troià Anquises, i entre tots dos engendraren Enees. Arribat a Itàlia, Enees engendrà Iulus, l’antecessor de la gens Iulia, una nissaga de la qual, al cap de moltes generacions, nasqué Juli Cèsar. Juli Cèsar fou divinitzat pel Senat de Roma dos anys després de la seva mort. Per tant, Octavi August, nebot i fill adoptiu del déu Juli Cèsar, descendent de la deessa Venus, té tots els arguments a favor per dir-se Fill de Déu. Quins té Jesús? Entre dos suposats déus, l’August emperador i el Jesús que mor miserablement en una creu, quin creus que triaré? En quin he de creure?

—En Jesús —va replicar Onies—. I saps per què? Perquè Jesús ha ressuscitat, i tots ho hem vist. Tu l’has vist. En canvi, ha ressuscitat August?

—Després del seu funeral, al Camp de Mart, un honorable senador anomenat Àtic va jurar que l’havia vist dalt del Cel, acompanyat d’Hèracles i de Ròmul. Almenys, així consta als annals del Senat.

—Convenció política. Adulació. Cinisme. En el cas de Jesús, no és així. Aquesta és i serà la força de Jesús. Ara ha marxat, però no trigarà a tornar.

—A tornar? Per què?

—Per a la Fi del Món. Has sentit a parlar de la profecia dels 4.000 anys?

—Sembla que fins els esclaus hi somien.

[Nota: L’oracle del Messies dels 4.000 anys, en efecte, s’havia estès per l’Orient. Al cap dels anys, el rei Herodes Agripa, cosí de Jesús, es cregué ell mateix el Messies i ideà una rebel·lió contra Roma semblant a la planificada per Jesús, Judes i el Temple. I a Roma, quan Calígula es proclamà déu vivent i exigí l’adoració de tothom, tenia en ment el mateix oracle].

—No te’n fotis. Adam fou creat fa 4.000 anys, i, coincidint amb els mil·lennis, han aparegut els grans cabdills d’Israel: Enoc, Abraham i Salomó. Ara, l’any 4000, ha nascut Jesús, que és molt més que un cabdill o un profeta: és el mateix Fill del Senyor. La seva vinguda ha estat transitòria, la seva crucifixió un miratge, la seva resurrecció un preludi. Perquè aviat tornarà. Serà la Segona Vinguda de Jesús, la Fi del Món i el Judici Final, on cadascú haurà de respondre dels seus actes davant d’un tribunal just i inflexible.

—I sanguinari —vaig ironitzar.

Onies es va empipar i el vaig deixar enraonar una bona estona sense rèpliques. Si hi ha alguna cosa en la qual no crec, és en la fi del món —aquest món és massa variat, enlluernador i caòtic per acabar-se.

[Nota: M’equivocava. La fi del món fou quaranta-un anys més tard. Les quatre legions de veterans sirians de Titus entraren a Jerusalem a sang i foc, assassinaren gran part de la població i esclavitzaren la resta. El Temple de Jahvè, el darrer vestigi de l’aliança d’Abraham i Salomó, fou arrasat fins als fonaments. La fi del món —d’una determinada manera de veure el món].