4

Estava assegut al fons de la nau de la sinagoga, a la dreta del menorà de set braços i a l’esquerra del faristol amb un rotlle de les Escriptures, davant de l’escó des d’on solen predicar els rabins. El voltaven una vintena de fidels —alguns drets, altres asseguts a terra— que escoltaven embadalits i silenciosos cadascuna de les seves paraules. Jesús era un home jove, d’ulls vius i esmolats, de nas petit però un xic inflat pels narius, de llavis fins però molt vermells. Sempre somreia, però hi havia alguna cosa de sardònica i enigmàtica en el seu somriure —jo hi notava una punta d’ironia, però Sara em va dir l’endemà que era l’emblema de la bondat. Tancaven el seu rostre uns cabells llargs i ondulats, que li tapaven les orelles, i una barba espessa però ben retallada. Era d’estatura mitjana, rodanxó, amb panxa prominent i espatlles caigudes.

[Nota: Encara que els Evangelis, els llibres sagrats dels cristians, no donen cap descripció física de Jesús, a les pintures de la secta que he vist, hi apareix sempre com un home alt, bell i corpulent, d’una masculinitat juvenil esclatant i atractiva per a les dones. Fet i fet, se’l representa com l’Adonis fenici o l’Apol·lo grec, dues divinitats anàlogues. Però tot és fals. Jesús més aviat era lleig de cara i tenia un cos bonyegut i malgirbat].

Però el que cridava més l’atenció era la seva rica indumentària: duia una túnica blanca rivetada d’or a les mànigues, el coll i els baixos, sense cenyidor, i a damunt una capa púrpura recamada amb or, maragdes, beril·lis, topazis i altres pedres precioses. Sobre les temples de Jesús, resplendent a la llum de les torxes i les espelmes, destacava una diadema d’or massís com la que havia dut el rei Herodes el Gran. Conclusions immediates: una, Jesús tenia molt bon gust vestint, i, dues, ja s’havia començat a gastar els tres milions d’aureus.

Només un detall desentonava amb la seva presència reial, serena i opulenta: les mans i els peus els portava embolicats amb benes de lli brutes de sang resseca. Era el detall el que, per contrast, impactava més els fidels. Ho vaig observar: mentre Jesús predicava, tots els ulls, oberts com unes taronges, seguien fascinats els gestos, àgils, jovials —canviants com vols d’oreneta— de les seves mans. Les mans d’un crucificat! Les benes tacades induïen tothom a imaginar, a sota, les cicatrius produïdes pels claus. Mans foradades, suplici i mort! Les benes semblaven la prova fefaent, palpable, que Jesús havia davallat al sheol i n’havia tornat.

Però a mi, que ho observava tot amb la fredor que Aristòtil recomana als físics, les benes no em van impressionar molla. Al contrari: em confirmaven que Jesús era un impostor, un mag, un mestre taumaturg. En quasi quaranta dies d’ençà de la resurrecció, no havien tingut temps de guarir-se les cicatrius de la creu? Per què, doncs, portava aquells draps? Per què eren encara tacats de sang? No podia substituir-los per uns altres de nets? Jesús operava segons un criteri ben establert pels mags egipcis: perquè el públic ingenu no s’adoni del truc, cal desviar la seva atenció cap a un detall espectacular. Jesús centrava l’atenció dels fidels en les benes. Així, no s’adonaven del truc: les benes no tapaven la ferida, sinó que amagaven l’absència de ferida.

Jesús va acabar el sermó i va saludar amigablement els fidels. Jo vaig sortir de la penombra, a poc a poc. En veure’m, Onies va quedar trasbalsat i mut, però jo vaig avançar amb decisió i vaig plantar-me davant Jesús.

—Em presentes el teu amic, Onies? —va dir Jesús.

—Es diu Antoni.

—Un romà?

—També em dic David —vaig intervenir—. Sóc nebot d’Onies.

—Benvingut, doncs.

Jesús s’adonava del neguit i la malfiança d’Onies. Els legionaris de Pilat patrullaven tota la nit per Jerusalem i el risc d’una segona crucifixió —més cruel i rotunda que la primera— era patent. Qualsevol que no fos Jesús, davant la presència d’un intrús amb nom romà en aquella reunió clandestina, s’hauria escapolit. Però li agradava el risc. Vaig intuir que Jesús, com jo, considerava que una vida sense reptes era una vida fracassada per endavant. El repte de Jesús havia estat tornar del sheol; el meu, seria desemmascarar-lo. Crec que tots dos ho vam entendre, en a penes un instant, en una mirada fulgurant que ens convertia en adversaris però també —d’alguna manera— en còmplices. L’atzar havia fet que els nostres camins es creuessin, el destí els convertiria en paral·lels.

—I què hi fas, a Jerusalem, David?

—He arribat avui, per negocis. Treballo en un banc d’Antioquia.

—En un banc? És curiós —la veu de Jesús era delicada, matisada i musical—. Fa temps, vaig tenir relacions amb bancs. Però ara ja me n’he alliberat.

—Ho dubto. El pare, un savi i un mestre de les finances que es diu Filip Josep, sempre em diu que els bancs som mosques colloneres. Quan algú ens deu diners, no parem fins a cobrar.

—De debò?

—I tant.

—Aniries a la fi del món per cobrar?

—Hi aniria.

Jesús va riure i em va respondre:

—Quina declaració més solemne! En prenc nota, David. Potser un dia el Senyor et demanarà que compleixis la teva paraula.

[Nota: I tant, si m’ho va demanar! Llegit ara, aquest diàleg em sembla una pura delícia, plena d’ambigüitats i de profecies].

I així, de sobte, es va acabar la conversa. Jesús es va tombar, va donar quatre instruccions ràpides i va desaparèixer per un corredor fosc en companyia d’Onies. Jo vaig tornar a casa amb Sara, que em va retreure la intromissió amb dolçor i sense rancúnia.

Estava mort de cansament. Em vaig despullar i em vaig ajeure al llit. Però encara no havia aclucat els ulls quan vaig sentir un xiulet que venia del jardí. Vaig abocar-me a la finestra. No hi vaig veure ningú. Aleshores, una pedra em va colpejar el front i vaig caure enrere per l’ensurt. Vaig abocar-me un altre cop a la finestra. Res. Vaig encendre una espelma i vaig buscar entre les rajoles. Hi havia un còdol, embolicat amb un bocí de papir. El vaig ensumar: papir d’Alexandria, de la millor qualitat.

Hi havia escrites tres lletres: Àlef, Tau i Mem.

I prou. Però jo no sabia ni un borrall d’hebreu: hauria d’investigar-ne el significat.

Una lluna prima i groga, coberta per un núvol fi com un vel, s’aixecava rere els pòrtics del Temple de Jahvè. Del jardí m’arribaven el cant d’un rossinyol, el cri-cri monòton dels grills i aromes subtils de roses i gessamins. Havien passat trenta-nou dies de la Pasqua de l’any quinzè del regnat de Tiberi, i Jerusalem era una ciutat plena d’enigmes.