14

Així acabava el text, de sobte. I, com sempre en tot aquell afer, per cada resposta que oferia, obria la porta a moltes altres preguntes. Per exemple: Jesús de Natzaret havia estat crucificat en honor d’Aserà, en la recuperació d’un ritual del poble jueu tan antic —i tan perseguit!— que ningú no recordava, i que podia ser interpretat just en sentit contrari del que significava en realitat? És a dir, tothom considerava que la creu era un suplici infamant, però Jesús —i així ho donava a entendre al text que havia deixat al mont Nebó— ja sabia que la creu era el seu deure suprem com a Rei d’Israel, i s’hi encarava amb alegria i confiança. El crit «Eva, Eva, per què m’has abandonat?». Formava part del seu paper de Rei sagrat, clavat en una creu de fusta de noguerola. En aquest ritual, Maria representava el paper d’Aserà, la Deessa Mare que acompanyava el seu Fill a la creu, el plorava, i, al cap de tres dies, davallava al sheol per fer-lo ressuscitar.

Però quedaven molts punts foscos. Quina era la finalitat de tot plegat? Era un sacrifici propiciatori per aconseguir els favors d’Aserà? Esperaven Maria i Tomàs que, amb el renovat sacrifici del Rei d’Israel a la creu, Aserà renaixeria i venceria un altre cop el rebel Jahvè? Però, si era així, per què Tomàs, en la seva predicació, no havia esmentat mai Aserà i, en canvi, s’havia presentat ell mateix com a Fill de Jahvè? Tenia sentit que els cristians haguessin organitzat aquell ritual, haguessin creat una genial simulació de resurrecció i haguessin robat quatre milions de peces d’or per acabar predicant que tot era obra de Jahvè, l’enemic mortal d’Aserà? No encaixava. I, a més, tampoc no il·luminava sobre la meva implicació en l’assumpte. Per què jo havia nascut a Betlem? Per què el pare havia estat crucificat a Antioquia en una noguerola esporgada en forma de creu?

Estava immers en aquestes cabòries quan algú va trucar a la porta i vaig recordar l’anunci de Tomàs: aquella nit m’enviaria tres textos. Vaig obrir. Em vaig trobar davant d’una dona de bellesa espaterrant.

—Sóc Helena —va dir, en un grec a penes intel·ligible—. Vinc de part de Tomàs.

El seus cabells eren llarguíssims, lluents, rossos —quasi albins—. Duia un vestit blanc que combinava el lli i la seda, recamat amb perles. El seu escot insinuava uns pits botits, tibats, perfectes, i exhalava un perfum tan subtil que tallava l’alè. Helena va entrar a la meva cambra, va seure al llit i em va mirar fix, amb uns ull verds i enormes, expectants.

—Et dius Helena de debò?

—No. Sóc escita. Els perses em van capturar quan era petita i em van vendre.

Es va aixecar la túnica i em va mostrar uns genolls ossuts i unes sandàlies daurades.

—Tomàs t’ha donat res per a mi?

—Sí.

Em va lliurar el petit rotlle de papir que duia amagat dins la mà. Helena va córrer la mosquitera i es va estirar al meu llit. Jo vaig acostar-me a la finestra i vaig aspirar l’aroma de gessamí que pujava del jardí. Vaig desenrotllar el papir vora la llàntia d’oli i vaig llegir:

T’has preguntat mai, Antoni Alexandre David, què és el més important de l’ésser humà? Pitàgores, Plató, Orfeu i fins i tot aquell Déu que anomenen Jesús de Natzaret pensaven que l’ànima. S’omplien la boca de l’ànima eterna, pura, immortal. Però tots sabem que val més el cos. Si no, mira’t bé l’esclava que t’envio. Es diu Amuixk, però creu que el seu nom és Helena. Espero que no em diguis que l’estimaràs per la seva ànima…

Vaig aixecar els ulls cap al llit. Amuixk es removia, s’estirava i badallava. El fru-fru de la seva roba era com una dolça melodia sobre el rítmic, perpetu, cri-cri dels grills. Al firmament, lluïa una lluna escapçada just per la meitat.

… digues, Antoni: quina és la part més important del cos? Hi ha qui diu que el cor. O que el cervell. O que l’estómac. O que els pulmons. O que els ulls. O que les mans, amb què actuem. O que les cames, amb què caminem. Els filòsofs han debatut força sobre la preeminència d’una part del cos sobre l’altra. Jo tinc la meva teoria: el més important és el melic. Saps per què? Doncs perquè és la prova, el testimoni que som mortals. Hem nascut. Per tant, hem de morir. Però, i si no haguéssim nascut? Potser seria l’única manera de no tenir aquesta horrible seguretat que la mort ens sotja. Que ens enxamparà. Que no hi ha escapatòria. És a dir, que els Déus, que tenen el seu origen en la por dels homes a la mort, estan molt vinculats amb els melics. Si no hi hagués melics, no existirien Zeus ni Apol·lo, ni Osiris ni Astarte, no hi hauria endevins ni profetes, ni es farien hecatombes a l’altar dels sacrificis del Temple de Jahvè…

Va entrar per la finestra una alenada de marinada tèbia i em vaig estremir. Vaig mirar enrere: la mosquitera del llit voleiava i s’endevinava el cos tebi d’Amuixk, tenyit de groc i de roig per la llum de la llàntia.

… fa molts anys, vaig tenir un somni: una persona sense melic. Fóra extraordinari, oi? El no-melic. El no-origen. Oi que seria bell, el ventre d’una dona sense melic? Llis, regular, perfecte, entre els pits i el sexe.

Vaig aixecar els ulls del papir i em vaig reclinar a la cadira. Mecànicament, la mà se me’n va anar cap a la panxa i, amb el dit índex, em vaig palpar el melic. El testimoni de l’origen. La condemna a la fi. I el cicle. La història humana podia ser concebuda com un llarguíssim enfilall de melics enllaçats els uns amb els altres com perles en un collar. Només que un collar té un origen, però els melics no. El meu melic s’empeltava amb el de ma mare Dèbora, i amb el de l’àvia, i el de la besàvia, i així fins al melic de Mical, l’esposa de David. I més enrere? Una dona sense melic. Un ventre llis. Tot d’una, la idea em va semblar d’un erotisme pujat i vaig mirar cap al llit.

Rere la mosquitera, mig a la fosca, mig il·luminat per la llàntia —com una mitja lluna groga i roja—, el rostre d’Amuixk m’estudiava.

—No vols venir?

—Ara. Però Tomàs m’ha dit que m’enviaria tres textos. No tens cap altre papir?

—No. Però m’ha enviat a mi.

Em vaig acostar, vaig apartar la mosquitera i vaig seure a l’espona del llit. Amuixk es va incorporar i va començar a acariciar-me les galtes i els cabells. La vaig besar, ella va sospirar, li vaig descordar el vestit i vaig acaronar-li els pits. Tot d’una, es va tibar:

—Què et passa?

—Perdona’m. És que tinc por…

Vaig pensar, erròniament, que era temor de verge.

—No t’amoïnis. T’agradarà…

—Prefereixo estar a les fosques…

—Per què? M’agrada mirar-te…

Ella es va anguniejar i es va mossegar el llavi. Era bellíssima: volia posseir-la i mirar-la.

—Tranquil·la. Tomàs t’ha enviat a mi —vaig afegir—. Oi que confies en Tomàs?

En sentir el nom de Tomàs es va tibar encara més —com si li tingués por. Por de Tomàs, com por que jo la mirés abans d’unir-m’hi. De cop, una idea boja se’m va clavar a l’ànima. Sí: era boja, però no prou perquè Tomàs, el Rei, el fill del fuster, l’extravagant Tomàs, el filòsof Tomàs, el déu Tomàs, no hagués pogut intentar-la en el seu afany d’omnipotència. M’havia dit: «Quan arribis al tercer text, si ets capaç de desxifrar-lo, ho entendràs tot». Vaig arrencar la roba a Amuixk, i, abans que ella —avergonyida i plorosa— es tapés el ventre amb les mans i es tombés, ho vaig veure.

Amuixk no tenia melic. En el seu lloc, hi havia una fonda cicatriu vermella, d’un pam de llarg.