16
Aquella nit vaig estudiar amb detall la cicatriu de la panxa d’Amuixk per comprovar si les marques del fil amb què havia estat cosida o els plecs de la pell formaven res semblant a una lletra, un signe o un dibuix. Endebades. Després, vaig estudiar la cicatriu de l’ànima de l’Amuixk i vaig descobrir que jo en formava part. Ella entenia que el seu deure era complaure’m, però jo no la tocava. Al cap d’una setmana de dormir al mateix llit, la vaig posseir —primer amb llàstima i finalment amb passió—. Després de copular, abans d’adormir-me, a les fosques, vaig intentar llegir la cicatriu del ventre com la llegiria un cec de la ciutat de Ghor: primer palpant amb els dits i després amb els llavis i la llengua. Quin era el text? I, encara: existia un text? O tot plegat era una broma o un joc de Tomàs per tenir-me entretingut?
Tanmateix, a mesura que transcorrien els dies —i malgrat que Tomàs em desconcertava amb sarcasmes i estirabots— vaig endevinar el que amagaven les paradoxes de Tomàs, la seva crueltat i el seu cinisme. Encara que ho negués amb el recurs permanent de l’humor, patia una forma punyent d’amargura, i jo n’intuïa la causa: Tomàs sabia que Jesús havia mort a la creu com un Rei i un Déu, i, en el fons, l’envejava. Un dia li vaig preguntar, per sorpresa:
—T’hauria agradat morir a la creu, Tomàs?
—Ja sóc a la creu, Antoni —va replicar—. Si sabessis com pateixo, d’haver d’instruir-te!
Però vaig notar, abans de la rèplica, un lleu rictus a la boca —un dubte a penes perceptible rere el somriure burleta. Ell va detectar que jo ho havia detectat: el comentari va ser el detonant del que va passar l’endemà. El joc no podia allargar-se, i Tomàs va optar per tallar-lo abruptament.
—Vine, Antoni —em va dir—. Avui et porto una sorpresa.
Em va mostrar un papir.
—Un altre conte amb moralina?
—No: una carta de Filip Josep.
Tomàs aconseguí l’efecte que buscava: em vaig quedar sense parla.
—La va deixar per a tu abans que el crucifiquessin —va explicar Tomàs—. Volia que la llegissis quan estiguessis preparat. N’estàs?
—Com t’ha arribat?
—A través de ta mare, Dèbora. Ella la va rebre de Filip Josep. Dèbora la va lliurar a Maria, i Maria a mi.
—Dóna-me-la.
—Encara no m’has contestat: estàs preparat?
—Per què m’ho preguntes? No ho decideixes tu, això?
—No, no n’estàs —va riure Tomàs—, però no vull esperar més. Té.
Em va allargar el rotlle. Jo el vaig agafar, vaig inclinar el cap i vaig fer mitja volta, però dos guàrdies em van barrar el pas amb el dring d’espases nues.
—On vas, Antoni?
—A la meva cambra —vaig respondre—. Voldria llegir aquesta carta en la intimitat.
—No t’amoïnis tant per la teva intimitat. Jo ja l’he llegida. Seu.
Vaig desenrotllar el papir i vaig reconèixer la pulcra cal·ligrafia grega del pare. Deia això:
Estimat David,
Quan rebis aquesta carta, jo seré mort. M’hauran turmentat, fuetejat i clavat a la noguerola del jardí. Ja no hi seré. Físicament. O, almenys, com a Filip Josep. Però tornaré. Fet i fet, espero que aquesta carta sigui, per a tu, una mena d’avançament de la meva resurrecció que et permeti tancar les ferides que —ho imagino perquè et conec— t’han cogut des que vas saber que era mort.
És el moment de contar-te els meus plans. Sempre te n’havia volgut mantenir al marge, per la teva seguretat. Ara els has de saber, perquè serà responsabilitat només teva dur-los a terme, si creus que encara és possible.
Des de temps del teu rebesavi Jàson Zebeu i del meu pare Hiparc Josep, la nostra família ha tingut ambicions polítiques. Fa deu anys, a Jerusalem, després d’un àpat de Pasqua, Caifàs i Anàs em contaren un secret: un infant anomenat Jesús, fill d’Antípater i nét d’Herodes, vivia a Natzaret i tenia totes les condicions per esdevenir el Messies dels 4.000 anys. Tenien grans plans polítics i militars per restaurar el regne d’Israel i alliberar-se del jou de Roma, però els calia finançament, i, a més, en secret. Jo els vaig arrencar una promesa: a canvi del meu ajut, tu, David, series nomenat Summe Sacerdot del Temple.
La perspectiva era temptadora: et convertiries en l’home més important del regne després del rei Jesús. Però jo, com el meu pare Hiparc Josep, no en tenia prou. Per què no havies d’esdevenir Rei? Perquè Jesús havia de ser coronat, amb l’única credencial de ser nét d’Herodes, un Rei nomenat pel Senat de Roma i d’ascendència àrab? El meu càlcul fou ràpid: si Jesús fracassava o moria sense descendència, tu, el número dos, pujaries al tron. A més, complies una altra condició: havies nascut a Betlem per casualitat, en el curs d’un viatge de negocis. Ho tenies tot a favor. I jo també. Jo, fundador d’una nissaga de Reis! Vaig finançar Jesús fins a arribar als tres milions de peces d’or. A partir d’aquí, la història ja la coneixes: l’estrany procés de Jesús, la seva crucifixió i la desaparició dels diners.
Et vaig enviar a Jerusalem, no tant perquè investiguessis com per allunyar-te d’aquí. El banc d’Antioquia estava a punt de fer fallida. Necessitava temps, solitud i calma per pensar una solució. Ta mare va idear el pla per salvar la situació. Calia fingir un assalt i un robatori. Seria una explicació plausible perquè el governador de Síria i els meus col·legues banquers donessin un temps de marge per a la recuperació del banc. Però amb això no n’hi hauria prou. Ta mare em va dir: «Has de morir, i a tot l’Orient s’ha de parlar de la teva mort. Has de morir a la creu».
Ho vaig rebutjar, horroritzat. Fins que ha vingut Maria —la mare de Jesús. Ella m’ha fascinat. M’ho ha explicat tot. Ho he entès tot. I m’he posat al seu servei.
M’escopiran a la cara, m’insultaran, m’atonyinaran, em fuetejaran, em posaran una corona d’espines i em clavaran a la noguerola del jardí, on agonitzaré i moriré. Baixaré al sheol. Però res no es queda per sempre al sheol. També els grans d’ordi mort queden colgats al sheol, però tornen a germinar en el si de la Mare Terra i lluca l’ordi tendre, que madura i mor i torna a colgar-se al sheol, i xucla la saó i lluca i verdeja un altre cop fins que a l’estiu madura, es torna daurat, s’agosta i es cull i el gra d’ordi torna al sheol, a la fosca, i espera, i amb la saó de la tardor torna a llucar… Sé que tot això és aliè a la sintaxi, com un conte narrat per un infant, però no trobo altra manera d’expressar el que em va explicar Maria —que és com un conte per a infants, però també el secret més gran i més bell del món.
Em clavaran a la creu, moriré, i, després, ressuscitaré. És així de senzill. I no passis ànsia ni pena. Ho faig per tu, David, perquè vull que tiris endavant el banc d’Antioquia —perquè tinguis cura de ta mare i dels teus fills—. I perquè persisteixis: algun dia, encara pots ser Summe Sacerdot. O Rei d’Israel.
Llostreja. La lluna nova es perfila a llevant i bufa una marinada seca i fresca, tònica i vivificant. Sento els cops de les destrals que esporguen la noguerola del jardí. Ja es distingeix el perfil del que serà la meva creu. Falta poc. Adéu, David. I recorda-ho: sempre t’he estimat.
Bocabadat, vaig acabar de llegir la carta. Després, l’he rellegida i analitzada un munt de vegades, i n’he tret conclusions. Per exemple, que el pare s’havia ficat enganyat en aquell embolic: enganyat pels sacerdots del Temple i enganyat per Dèbora. S’havia empassat que jo havia nascut a Betlem per casualitat! Ell, que s’enorgullia de ser tan caut i subtil! El pare tampoc no tenia en compte la genealogia matrilineal: deia que Jesús no podia ser Rei legítim perquè era nét per via patrilineal d’un àrab, Herodes. Ma mare li havia mentit, i, a més, l’havia induït a pujar a la creu. Però, al darrere de tot, bellugant els fils de la intriga, lluïa Maria. Ella l’havia convençut d’acceptar el suplici i el pare havia escrit respecte a la creu frases d’una ingenuïtat tan aclaparadora que recordaven el toix, el ximple, el curt Jesús de Natzaret.
Sobre aquests enigmes, però, no hi vaig pensar fins molt més tard. El que més em va colpir en aquell moment és que el pare no es dirigís a mi com a «fill». Ni tan sols quan esmentava la possibilitat de fundar una nissaga de Reis. Només m’anomenava pel meu tercer nom: «David». «Estimat David», a l’encapçalament. I, al final: «Adéu, David. I recorda-ho: sempre t’he estimat».
Se’m van humitejar els ulls i Tomàs ho va notar.
—La creu. Crucificat —va dir Tomàs—. El vell Filip Josep va acceptar el turment per tu.
—Sí. Tot per mi…
—És emocionant. Saps? T’envejo. Sí: es nota que t’estimava moltíssim…
Una llàgrima em va regalimar per la galta i la vaig eixugar amb el dors de la mà.
—Ha de ser bell, notar que has estat tan estimat…
—Sí: ho és…
—I tot això —va afegir Tomàs— sense ser el teu pare. Si ho arriba a ser!
Estava tan submergit en els meus sentiments que no m’havia adonat que Tomàs ironitzava. Em vaig alçar d’una revolada i li vaig ventar una bufetada. Va trontollar damunt del tron, però no vaig tenir temps d’etzibar-li la segona, perquè els dos guàrdies es van abraonar sobre meu, em van estassar a terra i em van colpejar la boca i el nas contra les lloses —fins que es van cobrir de sang llefiscosa—. Quan ja estava mig estabornit, em van bastonejar l’esquena.
—Ja n’hi ha prou. Atureu-vos! —va cridar Tomàs.
Abans de perdre el coneixement, vaig sentir que afegia:
—No me’l feu malbé: el necessito. A la cel·la. I envieu-li un metge…
En aquest punt, vaig perdre el coneixement.