1

En els set anys que han transcorregut d’ençà que vaig escriure l’inici d’aquesta estranya història sobre el déu que anomenen Jesús de Natzaret, han passat moltes coses. La secta dels cristians —nom amb què ja se’ls comença a conèixer a Antioquia— s’estén de pressa, gràcies a la convicció inapel·lable que els seus fidels tenen en la resurrecció de Jesús i als incomptables testimonis que hi van enraonar després de mort i el van veure pujar al Cel des de la cisterna de Siloé. Ponç Pilat ha estat deposat com a procurador de Judea i Luci Emili Draccus és governador d’Àfrica, on aconsegueix millors rendes que a Síria amb menys maldecaps que a Síria. Tiberi governa l’Imperi de Roma des del seu exili voluntari a l’illa de Capri. El seu antic favorit, Sejà, ha caigut: la xusma romana, tan capriciosa en el servilisme com en la crueltat, féu rodolar el seu cadàver per l’escalinata del Senat, esquarterà el seu cos i en penjà trossos als quatre punts cardinals de les muralles de Roma. Però Tiberi és vell i corre un rumor inquietant: Gai, fill de Germànic, extravagant i sanguinari, conegut amb el malnom de Calígula, pot ser el nou emperador.

Han passat set anys i milers d’estadis de distància. Escric aquest nou llibre sobre Jesús a Sri Annghar, una ciutat del nord de l’Índia. Visc en un palau esplèndid, tinc servents callats i esclaves submises. Des de la finestra del meu dormitori, s’albira el paisatge luxuriant d’aquesta vall feraç, coberta de blat, pomeres i palmerars, emmarcada al fons per una paret de muntanyes blanques, sempre nevades —remotes i immòbils—. Diuen que són els cims més alts del món i que, qui pogués coronar-los, tocaria amb els dits la primera de les esferes celestes: la de la lluna. També diuen que Alexandre el Gran ho provà, endebades, i hi contragué la malaltia de la qual morí més tard a Babilònia. Diuen que les habiten monstres pitjors que la Gorgona i que, un cop cada cent anys, hi creix l’herba de la immortalitat que Gilgameš buscà —en va— arreu del món.

De dia, passo les hores contemplant el mur de muntanyes silenciós i blanc —obsessiu—. De nit, més serè, respiro fondo i trobo prou esma per escriure. La penombra m’empara i m’acarona. Ara mateix, escric de cara a la finestra badada i la lluna nova —a penes un disc gris fosc sobre el fons negre pàl·lid del firmament—. A banda i banda del papir, hi tinc dues cassoletes d’oli de nard que emeten una aroma acre i penetrant —embriagador—. És la mena de perfum que fa somiar coses impossibles —que potser les arriba a fer possibles—. Nard: l’oli amb què Maria ungí el seu fill Jesús de Natzaret. L’oli amb què les Grans Sacerdotesses d’Aserà ungien els Reis sagrats abans de crucificar-los en l’antiquíssim ritual de culte a la Gran Mare.