2

Tomàs va gaudir uns instants de la meva perplexitat, es va cobrir un altre cop amb el sostenidor, es va trossar la panxa postissa i es va tapar amb la túnica. Es va acostar a la finestra, va agafar una cassoleta de cínamom i la va encendre. Va aspirar el perfum.

—Com et dius? —vaig demanar.

—Mical.

—Com l’esposa de David?

—Exacte. Com l’esposa de David. I tu, com et dius?

—David.

—Com el marit de Mical?

—Sí.

—Des que vas arribar a Sri Annghar —va explicar Mical— em demanes què vull de tu. Ara ja ho saps.

Mical em va adreçar una mirada fixa i descarada: quasi em va despullar. Vaig respondre, en un xiuxiueig:

—Vols casar-te amb mi?

—Exacte. Em casaré amb tu. Havia sentit a parlar molt del teu talent, però no me’n vaig convèncer fins que et vaig conèixer a Jerusalem. En aquella petita sinagoga. Allà vaig decidir que series meu.

—Ho sento, Mical, però no és possible —vaig replicar—. Ja estic casat.

—No. Ets vidu. Fa un mes, vas rebre una carta que t’ho anunciava.

—Ho deus dir de broma.

—No. Parlo amb la màxima seriositat. La teva dona ha mort a Antioquia: vòmits i bilis. Abigail ja és passat. O sigui que girem full. Suposo que ja has llegit prou per saber que sóc la pubilla de la casa de Mical i, per tant, la Gran Sacerdotessa d’Aserà. Del poc que queda del seu culte. La Gran Sacerdotessa ha de complir el ritual del matrimoni sagrat, que ha de procurar la fertilitat de la terra i el benestar del poble, i en el qual ha de quedar consagrat el Rei d’Israel… Tu!

—Jo?

—No és el que volia Filip Josep? Que fossis Rei d’Israel?

—Sí, però…

—Aniràs contra la que sempre va ser la voluntat de Filip Josep?

Mical havia posat el dit a la nafra. Em donava l’argument de la voluntat del pare, però, alhora, el continuava anomenant només Filip Josep.

—Ets un bon candidat —va prosseguir Mical—. El millor. Ets fill de Dèbora, segona en l’ordre de successió de la casa de Mical, i has nascut a Betlem. Amb la teva llavor dins meu, puc engendrar el més gran Rei que hagi tingut mai Israel.

—Potser sí. Però hi pot haver un inconvenient. I si jo no vull casar-me amb tu?

Mical va riure i va respondre:

—La teva voluntat és irrellevant. El nostre matrimoni està decidit. Ja ha estat concertat.

—Concertat?

—Sí: per les nostres mares. Per Maria i per Dèbora.

—Dèbora? —vaig exclamar—. I des de quan les mares concerten els matrimonis?

—De tota la vida. Sempre els han concertat les mares.