18

[Nota: Aquí acaba la narració tal com la vaig completar fa trenta-set anys. Però aquesta quarta part, titulada «El Déu del camaleó» no quedarà rodona si no hi afegeixo l’episodi decisiu que és —a la fi— la clau de la veritable personalitat de Tomàs.

Després de la conversa a la masmorra, Tomàs va marxar de viatge durant tres mesos. Deien que havia anat cap al sud, a la vall del Ganges, que havia visitat homes savis i grans Reis. L’endemà de tornar, va enviar un esclau que recollís el meu manuscrit de La segona mort de Jesús de Natzaret. Dos dies més tard, al capvespre, mentre les darreres vermellors del sol s’esvaïen rere els cims nevats, Tomàs em va visitar. Va tancar la porta rere seu, amb clau i forrellat, i em va dir:

—He llegit el llibre, Antoni. Encara no ho has entès.

Vaig estar a punt de respondre-li un estirabot, però em vaig contenir: en el to de Tomàs —per primer cop d’ençà que el coneixia— no hi havia ironia.

—Però tampoc no te’n puc donar la culpa —va prosseguir—. És difícil de copsar. Però ara t’ho revelaré.

—Em revelaràs, què?

—El que és un déu.

—Tu?

—Sí. No vas portar encens d’Aràbia per al déu Tomàs? Doncs mira. Mira qui és el déu Tomàs.

Tomàs es va treure el turbant amb la maragda, el va deixar damunt del llit i es va deixar anar els cabells castanys, llarguíssims. Després, es va dur la mà a la galta i va començar a desenganxar-se la barba. A poc a poc. Començant per la patilla. Fins que, d’una sola peça, barba i bigoti van quedar damunt la vànova del llit, vora el turbant. La pell de la cara de Tomàs era llisa i fina, els llavis vermells i humits, els seus cabells abundosos i la seva mirada torbadora. Em va somriure.

—Ho entens?

Es va descordar la túnica per uns botons de darrere. Es va treure una màniga, després una altra i la va abaixar.

—Ho entens?

Tenia una mena de coixí lligat a la panxa: se’l descordà i deixà al descobert el melic —el melic d’un déu!—. Però Tomàs encara es tapava el pit amb una bena de lli, fina, molt ben premuda. Damunt la bena es notaven les clavícules marcades, les espatlles estretes, els braços prims i fins —arrodonits, sense pèl ni músculs.

—Ho entens?

Jo no tenia esma d’obrir la boca, perquè era ulls —tot ulls. Tomàs va afluixar la bena de lli que li tapava el pit, deslligant uns cordons que tenia a l’esquena. Es va treure la bena i la va agitar una mica.

—Ho entens?

Jo vaig apartar els ulls, impulsat per una mena de pudor absurd i pueril. Però només uns instants. Vaig tornar a mirar-lo. Millor dit: a mirar-la.

—Ho entens?

Sí: aleshores ho vaig entendre. Tomàs tenia pits.

Tomàs, el déu Tomàs, era una dona!].